El tríptic de la llet

Hi ha dies que Escòcia no sembla tant lluny. Si fem la vista grossa podem fins i tot percebre un munt de similituds entre els seus habitants i el nostre poble

per Marta Casadesús, 30 d'octubre de 2017 a les 10:52 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“Llet no homogeneïtzada, provinent de vaques d’Ayrshire que mengen a les històriques pastures de Robert Burns”, es llegeix a la cara frontal d’un tríptic de propaganda de llet que produeix una petita granja escocesa. La frase s’il·lustra amb una gran imatge (redissenyada, moderna) de l’esmentat poeta precedida, evidentment, del nom del producte en qüestió. L’estratègia de màrqueting se segueix desenvolupant a l’interior: “a les nostres vaques els encanta pasturar durant l’època d’estiu pels prats que temps ençà Robert Burns cuidava”. Passats exactament 221 anys de la seva mort, el poeta escocès encara serveix avui en dia per fer propaganda. De fet, en el seu país d’origen el seu nom apareix constantment i en els llocs més inversemblants.

Robert Burns provenia d’una família de grangers, professió a la que es va dedicar durant la seva curta vida i que compaginava amb l’escriptura. Poeta romàntic i d’idees controvertides, descrivia aquests entorns i ho feia des d’un punt de vista popular, la qual cosa li va permetre que la seva obra arribés a un públic ampli. Emprava l’escocès en les seves composicions (de fet n’és el màxim exponent), llengua considerada tradicional i no pas oficial pel Govern del país. Però tot i així, insisteixo, Burns és a tot arreu. M’atreviria a dir que té la supervivència assegurada en la societat escocesa perquè li han sabut donar, a la figura i obra del poeta, una qualitat bàsica perquè ocorri aquest fet: l’han normalitzada i l’han integrada així en la quotidiana vida moderna. L’han sacsejat, li han tret la pols i tothom (qui més qui menys) s’encarrega que brilli i que no s’abonyegui.


Hi ha dies que Escòcia no sembla tant lluny. Si fem la vista grossa podem fins i tot percebre un munt de similituds entre els seus habitants i el nostre poble. Però si ens posem estrictes, potser ens serà difícil trobar l’equivalent tríptic de la llet a casa nostra. De tant en tant, a la veïna Osona, el nostrat poeta romàntic i mossèn de Folgueroles treu el nas per vendre’ns alguna gormanderia, d’acord. Però la història no va més enllà: les nostres vaques no pasturen tant orgulloses, perquè ens entenguem. I això passa perquè mossèn Cinto no es pot desprendre d’aquella pàtina grisa i amb fortor de llibre vell que el manté dalt del pedestal. I els pedestals ja estan bé, però si un problema tenen és que fan inabastable allò que s’hi ha col·locat. Per sort, de tant en tant, apareix algun valent que perd la por, el fa baixar de les alçades, li passa el braç per sobre de l’espatlla i el tracta de tu a tu. I, quan això passa, poden succeir coses increïbles: la modernització dels clàssics és sempre una agradable i bona notícia. Ara bé, la feina no acaba aquí. Ni parlem tan sols de poetes romàntics (hi ha moltes obres a rescatar) ni són només els artistes els que han de treballar. La pols, si només es treu un cop, torna. No ho oblidem.

Si la identitat es construeix sobre uns fonaments culturals, més ens val que no s’esquerdin. I mentre tinguem sobre la taula propostes que fan fora el regust ranci que la mandra ha encolomat al llarg del temps a la nostra història literària, no hi ha excusa que valgui. No podem deixar perdre tot aquest llegat: per anar endavant hem de saber d’on venim. O això, o tot s’ensorra. Perquè hi ha dies en els quals Escòcia ja no sembla tant a prop. Apareix a l’horitzó, difuminada, coberta per una densa capa de boira baixa que amb prou feines ens deixa distingir el contorn dels elements que configuren el paisatge. Uns camps ondulats i extensos amb tanques de fusta, casetes que són granges, dispersades com si haguessin caigut del cel, ramats de xais i de vaques. Vaques que, segons diuen, pasturen felices al saber-se hereves d’una terra històrica. Com qui no vol la cosa, amb normalitat.

 

Marta Casadesús
Més que tenir arrels, és l'aigua del Llobregat que corre per les meves venes, per això en ressegueixo sovint el curs i n'exploto diàriament l'energia per moure algun teler. De moment dedico el meu temps lliure a expressar-me, emprant totes aquelles eines que tinc a l'abast. Però si no em trobeu davant l'ordinador, busqueu-me enmig dels arbres. Crec en la cultura com un acte revolucionari, en la innovació com a motor de tot plegat i en la ironia com la millor manera de veure el món. No voler utilitzar etiquetes m'impedeix definir-me amb més precisió: les fronteres només són mentals.
30/10/2018

Reciclar-se

18/06/2018

Mestres locals

25/02/2018

Turistes

30/10/2017

El tríptic de la llet

21/08/2017

Quan elles anaven a la fàbrica

14/05/2017

Cor de Mallerengues

26/02/2017

Nous veïns

23/10/2016

Les noves espècies

22/08/2016

Entre el cant de les cigales i el del gall

10/06/2016

Els nostres rastres

Participació