Esvalotar l'aviram

Berga és un poble procliu a l’alabança de les virtuts alienes i de vegades parla massa fluixet de qui se la fa seva

per Marta Casadesús , 1 d'abril de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La terra, des de Queralt, sembla ben bé inabastable. No sé què té, aquell paisatge, que no càpiga en una fotografia. Potser no és el què s’hi veu, que el fa gran. Desprèn quelcom. Crec que té més a veure amb allò eteri que en diem casa. I perquè no puc endur-me’l, m’agrada tan mirar-me’l.

Quan un és d’un lloc ho sap. Ho deixa veure. Ho nota i actua en conseqüència.


A casa sentíem empatia cap a mossèn Ballarín per una pertinença d’adopció poc sentida a les terres vallesanes. El coneixíem de cerimònies i altres coincidències fruit de viure en un espai petit. En guardaven sempre els retalls de diari. Ens l’estimàvem de lluny, que no vol dir menys. No hi ha anècdotes d’amics però sí coses a dir-hi. Tard: sempre parlem dels grans quan ja no hi són, i aquesta mala costum, a ells, no els serveix de massa.

Ens deixa un llegat ampli, i en això estem de sort perquè tenim mestre per anys, si és que ens en volem amarar bé. I hi ha molt per aprendre. Dir les coses tal i com ragen, per exemple. Fent-ho, això sí, amb coneixement de causa i sabent ben bé on ets i qui és l’altre. Podem també practicar el parlar alt i clar però amb el respecte que mereix la divergència. Assagem el riure sorneguer del qui es pren la vida amb ironia i acceptem el lloc que se’ns reserva perquè som com som, aprofitem-ho i diguem gràcies.


Berga és un poble procliu a l’alabança de les virtuts alienes i de vegades parla massa fluixet de qui se la fa seva. A casa també tenim oques capitolines que s’esvaloten pel que consideren amenaces. Aquestes oques solen anar en fila l’una darrera l’altra, i ja convé esvalotar l’aviram perquè no s’acomodi massa. Si en calen, de guilles!

Aquest any les violes han florit abans i l’obaga s’ha encatifat de porpra abans d’hora. L’hivern ha dit adéu amb les primeres nevades. Pocs dies i totes les estacions concentrades. Aviat vindrà el cucut i, més endavant, les orenetes. Però el fred encara porta pau al bosc i quan m’hi perdo aprofito per mirar si entre garrics i timons, boixos i pins, hi ha quedat, esbossada en el rastre que les potes de la guilla deixen a la neu, alguna paraula per dir, orfe de ploma, que vulgui ser expressada.

 

Marta Casadesús
Més que tenir arrels, és l'aigua del Llobregat que corre per les meves venes, per això en ressegueixo sovint el curs i n'exploto diàriament l'energia per moure algun teler. De moment dedico el meu temps lliure a expressar-me, emprant totes aquelles eines que tinc a l'abast. Però si no em trobeu davant l'ordinador, busqueu-me enmig dels arbres. Crec en la cultura com un acte revolucionari, en la innovació com a motor de tot plegat i en la ironia com la millor manera de veure el món. No voler utilitzar etiquetes m'impedeix definir-me amb més precisió: les fronteres només són mentals.
10/03/2020

No entendre res

24/12/2019

D'etiquetes

30/10/2018

Reciclar-se

18/06/2018

Mestres locals

25/02/2018

Turistes

30/10/2017

El tríptic de la llet

21/08/2017

Quan elles anaven a la fàbrica

14/05/2017

Cor de Mallerengues

26/02/2017

Nous veïns

23/10/2016

Les noves espècies

Participació