Jimi Hendrix

per Pep Saña , 24 de maig de 2017 a les 19:27 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Reconegut unànimement com un dels músics més creatius i influents del segle XX, Jimi Hendrix va ser pioner en les explosives possibilitats de la guitarra elèctrica. L'innovador estil de Hendrix combinant la distorsió controlada de la guitarra el va fer creador d’una nova forma musical. Tenint en conte que no sabia llegir ni escriure música, és extraordinari l'ascens meteòric de Jimi Hendrix perquè va tenir lloc en només quatre anys. És considerat un dels més grans guitarristes de la història de la música, a més de ser un dels més grans  innovadors i més influents artistes d’alguns gèneres musicals. El seu estil musical continua influint en multitud de músics, des de Miles Davis a Steve Vai. 

La seva exhibició al festival de Woodstock de 1969 el va transformar en un símbol, la imatge de Jimi Hendrix, tocant l'himne dels Estats Units amb una distorsió visiblement provocada però brillant, va entrar potentment a l'imaginari col•lectiu musical com un dels punts d'inflexió de la història del rock.


Jimi Hendrix - National Anthem U.S.A (Woodstock 1969)


Hendrix va ser introduït al Rock And Roll Hall Of Fame al 1992. L'any 2003, la revista Rolling Stone el va escollir com el millor guitarrista de tots els temps i al 2004 el va incloure en el numero 6 a la seva llista dels millors artistes de tota la història. Al 2009, la revista Time el va situar com el millor guitarrista de guitarra elèctrica de la història, per davant de Slash, B. B. King, Angus Young, Chuck Berry, Keith Richards i Jimmy Page.


Inicis

Jimi Hendrix, nascut com Johnny Allen Hendrix el 27 de novembre de 1942, a Seattle, de mare d'orígens natiu americana i pare afroamericà (la seva avia materna era una india cherokee pura), li van canviar el nom pel de James Marshall Hendrix en memòria del germà mort del seu pare Leon Marshall Hendrix. El petit Jimi va passar els seus primers anys en un barri molt humil i va tenir una infància marcada per l’alcoholisme, les baralles i el posterior divorci dels seus pares quan tenia 9 anys.

El jove Jimi es va interessar per la música atret per la influència de grans artistes de blues, com BB King, Muddy Waters, Howlin 'Wolf, Buddy Holly i Robert Johnson. Completament autodidacta, la incapacitat de Jimmy per llegir música el va fer concentrar-se encara més en la música que escoltava. 

El pare de Jimi, James Allen Ross Hendrix, a qui la gent anomenava Al, se’n va adonar de l’ interès del noi per la guitarra, recordant "Solia deixar a Jimi netejant el dormitori mentre jo marxava, i quan tornava a casa trobava un munt de palletes d'escombra al voltant del peu del llit. Jo li deia, no has escombrat el terra?. I ell deia, oh si, ho he fet. Però més endavant descobriria que solia estar assegut al peu del llit i rascava l'escombra com si estigués tocant una guitarra”. Al, va trobar un vell ukelele d'una corda, que li va donar a Jimi per tocar, una enorme millora sobre l'escombra. 

A principis de 1958 mor la seva mare als 33 anys d’una cirrosi, i a l'estiu el seu pare va comprar a Jimi una guitarra acústica de segona mà a un dels seus amics per cinc dòlars, reemplaçant l’ ukelele que Al havia trobat netejant un garatge. Va aprendre practicant sense parar, mirant com tocaven altres músics com Erick Johnson i B.B. King entre d’altres. Poc després, Jimi va formar la seva primera banda, The Velvetones. Després de tres mesos amb la banda, Jimi va tenir clar que necessitava una guitarra elèctrica perquè amb l’acústica no se’l sentia. L'estiu següent, Al, va comprar a Jimi la seva primera guitarra elèctrica, una Supro Ozark 1560S de color blanc que Jimi la va utilitzar quan es va unir a The Rocking Kings, una banda professional que tocava pel circuit de clubs de la zona. Poc interessat a l'escola, que deixaria abans de graduar-se, Jimi va començar a dedicar-se obsessivament a la música, els seus punts de referència van ser guitarristes de l'escena del blues de Chicago com Elmore James, Muddy Waters o Albert King, les llegendes del blues del Delta, com Robert Johnson i Leadbelly, i del rock and roll com Chuck Berry. 

Al 1961, degut a problemes amb la llei, es va veure obligat a triar entre un període de presó o allistar-se a l’exèrcit, triada la segona opció, Jimi es va allistar el 31 de maig de 1961 a la 101 Airborne Division i enviat a Fort Campbell, Kentucky. Acabat el seu entrenament va ser condecorat amb la insígnia Screaming Eagles de la divisió paracaigudista. La seva aventura  militar va durar molt poc, frustrat per la rigidesa de l'ambient i convençut  a dedicar-se a la música, Jimi decideix posar fi al seu període militar, visitant diverses vegades al psicòleg de l'exèrcit declarant ser homosexual. Tenint en compte algunes entrevistes deixades per Hendrix al respecte, sembla que amb la finalitat d'obtenir la baixa va al•legar problemes d'esquena i que s’havia trencat un turmell en un salt en paracaigudes.
L'acostament a l'escena musical.

Mentre estava a Fort Campbell, Jimi va formar The King Casuals amb el baixista Billy Cox que era company seu a l’exèrcit. Una vegada obtinguda la baixa, Buster (com el coneixien molts amics i familiars) i Cox (un cop llicenciat) se’n van anar a viure a Clarksville,Tennessee. Va començar a actuar en públic al 1962 al costat del seu amic Billy Cox, la banda va començar a tocar en locals de la zona fins que la formació sencera va decidir traslladar-se a Nashville. Tocaven en locals de la zona tradicionalment considerada el cor de la comunitat afroamericana de Nashville i coneguda per la intensa escena rhythm & blues que en aquell període s'estava desenvolupant, aquest ambient va propiciar i va influenciar les primeres experiències en directe de Hendrix.

Durant els tres anys següents Jimi va formar part de la gira de l'anomenat Chitlin' Circuit, convertint-se en una presència fixa en multitud de concerts, tant de guitarrista de The King Casuals com amb bandes suport de molts músics de blues, rhythm & blues i soul com Chuck Jackson, Slim Harpo, Tommy Tucker, Sam Cooke i Jackie Wilson. El període del Chitlin' Circuit va resultar fonamental per la seva formació musical i estilística, en aquest context Hendrix va consolidar el seu coneixement de les arrels del blues.

Una vegada acabat amb el que més tard anomenaria el seu període d'aprenentatge, Hendrix decideix anar-se’n a Nova York. Al gener de 1964, Jimi s’instal•la al barri de Harlem on fa amistat amb els bessons Arthur i Albert Allen. L'amistat amb els bessons Allen va resultar ser fonamental i destinada a durar en el temps, com demostren algunes col•laboracions a l'última part de la carrera de Hendrix. També va resultar fonamental la relació amb qui més tard es convertiria en la seva novia, Lithofayne "Fayne" Pridgeon. Fayne va facilitar suport i contactes a Hendrix i va resultar essencial per la seva inserció a l'escena local gràcies als seus coneixements de l'ambient musical de Harlem.


Acostament a l'èxit

La primera oportunitat de tastar l'èxit va arribar al 1964, quan Hendrix va ser reclutat com guitarrista de la banda dels Isley Brothers per una gira per tot Estats Units, inclosos els locals del Chitlin' Circuit, on justament en el passat havia  tingut l'ocasió de tocar en gravacions d'estudi el tema Testify, single que es convertiria en un èxit radiofònic dels Isley Brothers.

Entre 1964 i 1965 Hendrix va començar un seguit d'anades i tornades, d'un grup a l'altra, a Nashville va deixar als Isley Brothers per anar-se’n de guitarrista a la banda de Sam Cooke, a Atlanta va formar part dels Upsetters, que era la banda de Little Richard. A pesar de que Little Richard era en aquell temps un dels ídols de Jimi, tots dos van entrar en conflictes durant el tour per les raons més absurdes, la majoria per la intolerància de Little Richard a la teatralitat escènica de Hendrix, finalment va acabar marxant per afegir-se al tour de Ike & Tina Turner, però també va durar poc, les actuacions del guitarrista van provocar que Ike & Tina el retornessin a la seva banda anterior. De totes maneres, l'aventura amb la banda de Little Richard acabaria pocs mesos desprès quan Hendrix va ser acomiadat per haver perdut el bus del tour a Washington D. C. Al 1965 Hendrix es va unir a la banda de Nova York Curtis Knight And The Squires, després d'haver conegut a Knight en un hotel on s’allotjaven, al mateix temps també s’apuntava a un tour de dos mesos amb Joey Dee And The Starliters. Finalment, el 15 d’octubre de 1965 Jimi signa un contracte discogràfic de tres anys amb un empresari, Ed Chaplin, que va continuar en vigor més temps i mes endavant li causaria problemes legals. 

Al 1966 Hendrix va formar la seva primera banda amb el nom de Jimmy James And The Blue Flames. En aquesta època va començar a consumir marihuana i LSD, com la gran majoria de músics i artistes del moment. Durant els concerts al Cafe Wha de Greenwich Village, on sempre tocaven, Hendrix va cridar l'atenció d'una Nova York encara llunyana de la revolució cultural i musical que estava per explotar a l’altre costa del país. Fonamental, en el mateix període, va ser conèixer Frank Zappa, que va ensenyar a Hendrix les possibilitats d’un efecte per guitarra d'un nou producte destinat a ser famós, el wah-wah.


L’arribada i l’èxit a Anglaterra 

1966 va ser l'any definitiu per Hendrix. Una nit al Cheetah Club, el guitarrista va conèixer a la que aleshores era novia de Keith Richards, Linda Keith. Els dos es van fer amics de seguida i Linda va voler presentar-li a Andrew Loog Oldham, mànager dels Rolling Stones, i al productor Seymour Stein, per introduir-lo. Cap dels dos li va veure potencial de futur (per desil•lusió de Hendrix). Lluny de perdre els ànims, Linda va insistir a presentar-li a Chas Chandler, baixista dels The Animals que aleshores s’acabaven de separar i volia convertir-se en mànager i productor. Ja havia vist a Jimi en un concert al Cafe Wha al juliol i havia quedat impressionat per l’actuació. La trobada va donar resultat, Chandler va tornar aquell mateix setembre per signar a Hendrix un contracte que el faria emigrar a Anglaterra per formar una nova banda, però Hendrix posava una condició per anar a Londres, havia de portar-lo a conèixer a Eric Clapton perquè era molt fan dels Cream. Chandler va acceptar la condició i van volar a Londres el 24 de setembre de 1966.  

El 30 de setembre, casualment, Cream tocaven a Londres, així que Hendrix faria que el seu mànager complís la promesa que li havia fet, tots dos van anar al concert. Jimi Hendrix sempre anava amb la seva guitarra a sobre i Chas va portar a Hendrix al backstage per presentar-li a Clapton i la resta de la banda. Després de les salutacions, Jimi va tenir la gosadia de demanar l'impensable, si més no, allò que mai ningú s'havia atrevit a suggerir, que el deixessin tocar amb Cream.

La petició va ser rebuda amb sorpresa pels Cream. Ells eren els Déus de l'Olimp del Rock i de sobte arribava aquest xicotet nord-americà a demanar tocar amb la millor banda d’Anglaterra. Per sorpresa de tots, Jimi no va ser rebutjat, al contrari, els músics van acceptar de bon grat (potser com un favor cap a Chandler a qui coneixien bé del circuit britànic) i van pujar a Jimi Hendrix a l'escenari amb ells. Només hi havia un amplificador de guitarra, Jimi va preguntar si podia enxufar a l'amplificador del baix de Jack Bruce que tenia dues entrades d'instrument, li va donar permís i un cop tots connectats li van preguntar a Jimi què li agradaria tocar. Què tal si toquem Killing Floor? va contestar Jimi (tema del bluesman Howlin’ Wolf). Els Cream coneixien el tema perfectament i li van dir a Hendrix que comencés.

A partir d’aquell moment tot va canviar, Jimi Hendrix, amb la seva Stratocaster blanca, va començar a tocar a una velocitat mai vista. Al 1989, Clapton va parlar d’aquesta actuació, “va tocar tots els estils que li passaven pel cap, però no de manera ostentosa. Em refereixo al fet que va fer algun dels seus trucs com tocar amb les dents o amb la guitarra a l'esquena, però ni molt menys per eclipsar. Se’n va anar i des d’aleshores la meva vida mai va ser igual”. Cal posar el temps en context, al 1966 Eric Clapton era l'indiscutible monarca i heroi de la guitarra, Cream, un trio completat per Jack Bruce al baix i Ginger Baker a la bateria, els tres millors músics d'Anglaterra, la crem de la crem del rock eren ells. Va ser molt famós aquell graffiti als carrers britànics on es llegia “Clapton És Déu”.

A partir de llavors va començar a córrer la veu de que un nou messies de les sis cordes havia arribat a Londres. Els músics més notables de l'escena britànica es presentaven als seus shows per ser testimonis del nou fenomen. Jeff Beck, Pete Townshend, Peter Green, John Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger, Brian Jones, tots es van convertir en fans seus, de sobte es van veure obligats a posar-se a l'alçada de Hendrix, que va reescriure les regles del joc del rock en una sola tarda.


The Jimi Hendrix Experience

La primera cosa que Chandler va fer, va ser canviar el nom artístic de Jimmy per Jimi. 
En el seu dia Chandler va comprovar que Hendrix tenia molt potencial i bones perspectives de futur, es va capficar que una versió d'un blues de Billy Roberts, Hey Joe, versionada a l'estil amb que el guitarrista la tocava podia convertir-se en un single de llançament. Hendrix havia creat una versió pròpia de Hey Joe, quan la va escoltar va entusiasmar tant a Chandler que va portar al guitarrista a Londres. El pas següent havia de ser el d'acompanyar-lo dels músics adequats al nou so que tenien en ment. Després d'algunes audicions es va decidir estructurar la formació amb un model power trio (molt de moda a l'època), Hendrix va conèixer al guitarrista Noel Redding i va quedar impressionat pels seus coneixements del blues, Chandler li va demanar a Redding unir-se a la banda com a baixista, i aquest va accedir. Chandler va contactar poc després amb Mitch Mitchell gràcies a un amic en comú i va acceptar assajar amb Redding i Hendrix. Immediatament va aparèixer el feeling i aquell mateix dia va acceptar l'oferta de Chandler.

El so del trio va resultar una novetat absoluta, des dels primeres concerts a França, les visionàries sonoritats de Hendrix acompanyades per la bateria de Mitchell i del baix de Redding, van crear un gran impacte al món del rock de Londres. El bestial directe de Hendrix va crear gran rebombori en artistes consagrats com Eric Clapton o Jeff Beck, i l'aura que l’acompanyava li va permetre entrar molt ràpidament al firmament del rock de l'època, fins al punt que els The Who, volien si o si que Hendrix acceptés una proposta de la seva discogràfica.


The Jimi Hendrix Experience - Are You Experienced (1967) (versió UK esquerra, versió USA dreta). 

El primer single que van treure al mercat va ser precisament Hey Joe, una mica retocada de les intencions inicials degut al llançament de la versió del cantant folk Tim Rose, però a l'estil del Jimi. A la cara B del single, Stone Free, un blues triat entre les seves primeres composicions. Les vendes van ser espectaculars, apuntalant els dos singles que vindrien desprès, Purple Haze i The Wind Cries Mary, temes que serien els pilars principals del setlist als incendiaris (mai millor dit) concerts en directe de la banda, acompanyats de clàssics del blues com Killing Floor de Howlin' Wolf (amb el que obrien normalment els concerts), Rock Me Baby de B.B. King i Wild Thing dels The Troggs. En aquell temps, els concerts duraven uns 45 minuts, The Who solien trinxar els instruments al acabar, però Hendrix calava foc a la seva guitarra a l'escenari. 

El tema de The Jimi Hendrix Experience, Hey Joe, va estar deu setmanes a les llistes britàniques, aconseguint el nº 6 a principis de 1967. Poc desprès dels singles, vindria el llançament de l’àlbum, Are You Experienced, un disc entre el rock psicodèlic i el blues, amb himnes de tota una generació, Are You Experienced segueix sent un dels àlbums de rock més populars de tots els temps, amb temes com, Foxey Lady, Red House, Fire i Are You Experienced. A l’edició americana de l’àlbum, s’hi afegirien els temes Hey Joe, Purple Haze i The Wind Cries Mary. 

Jimi Hendrix - Hey Joe


The Jimi Hendrix Experience - Purple Haze


Jimi Hendrix Experience - Wind Cries Mary


The Jimi Hendrix Experience - Foxey Lady



Hey Joe, l'èxit de la versió de The Jimi Hendrix Experience

Jimi Hendrix va fer famosa la cançó Hey Joe, però al darrere s'hi amaga una rocambolesca història. Originalment és atribuïda a Billy Roberts perquè la va registrar legalment, però amb molts artistes reclamant ser autors del tema, fins i tot com a cançó popular, ha estat objecte de batalla judicial. Malgrat tant embolic legal i que la cançó s'havia difuminat pels repertoris de molts músics dels estats units, l'única versió mitjanament amb èxit seguia sent la de The Leaves, una banda d’un èxit esporàdic. La cançó podria haver quedat com una raresa si no hagués fet el salt de continent i s'hagués convertit en èxit a Europa. 

Chas Chandler com ja havia passat abans a d’altres músics, es va obsessionar amb Hey Joe quan la va sentir. Va descobrir la cançó en un concert de Tim Rose al Cafe Wha, quan Rose va cantar Hey Joe, l'anglès Chandler va captar l'enorme potencial de la cançó. Va pensar que quan trobés l’artista adequat faria servir Hey Joe com a tarja de presentació a Anglaterra perquè la cançó encara no era coneguda a les Illes Britàniques. A Chandler li encantava que la música i la lletra de Hey Joe fossin tan genuïnament americanes. Chandler no va haver d'anar gaire lluny per trobar l’artista adequat. Poc desprès, al mateix Cafe Wha, va entrar en estat de xoc al veure  l'actuació d'un guitarrista completament desconegut, un tal Jimi Hendrix, que no s'assemblava a res que hagués vist abans. No nomes el va deixar amb la boca oberta el que Hendrix podia fer amb la guitarra o l'espectacularitat de la seva posada en escena, sinó el fet que Hendrix comencés el concert tocant precisament Hey Joe. Chandler ho va veure clar a l’instant, va convèncer a Hendrix perquè l’acompanyés a Anglaterra. Quan van llançar al mercat Hey Joe com el seu primer single, ajudat per la creixent fama que Hendrix s’estava guanyant a Londres com un fenomen a l'escenari, es va convertir en un gran èxit a les Illes Britàniques i va obtenir, a més, immediata repercussió a bona part de la resta d'Europa. 

Al 1967 quan Jimi Hendrix va tornar al seu país per tocar al festival de Monterey, Hey Joe era una part fonamental del seu repertori en directe, la seva manera de tocar-la va fer oblidar les versions anteriors perquè cap podia competir amb la guitarra de Hendrix. Gairebé tres anys després de gravar la primera versió en disc de Hey Joe, després d'un parell o tres d'èxits moderats i multitud d'artistes tocant el tema per tot Estats Units, finalment la molt americana Hey Joe es va convertir en un clàssic, però havia hagut de fer-ho des d'Anglaterra, des de l'exili, com el també molt americà Jimi Hendrix.


El Festival de Monterrey, la clau de l’èxit als Estats Units

Are You Experienced estava tenint un excel•lent resultat de vendes a Europa, quedant al segon lloc a la llista d'èxits britànica per darrere de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band dels Beatles, però The Jimi Hendrix Experience estaven buscant l'ocasió ideal  per desembarcar als Estats Units on encara eren desconeguts.

L'ocasió es va presentar al juny de 1967, quan Jimi Hendrix va ser convidat gràcies a la intervenció de Paul McCartney, ja que encara no era una estrella al seu propi país, a l’històric Festival de Monterey el 16,17 i 18 de juny d'aquell any i considerat com  l'esdeveniment que donava inici a l'anomenat “llarg estiu de l'amor” que va fer popular al moviment hippie al món. L'oportunitat era clau per Hendrix, a més de la important repercussió que l'esdeveniment tindria a tot els Estats Units, la seva actuació seria immortalitzada en un documental que s’editaria un temps desprès del festival. La  Jimi Hendrix Experience no va deixar escapar l'ocasió i va oferir una de les exhibicions més incendiàries i aclamades del Festival, a més d'una entre les millors de les seves actuacions en directe. En 40 minuts de concert, Hendrix va tocar la seva Stratocaster  d’una manera mai vista fins aleshores, imitant actes sexuals, tocant amb les dents, per darrere a l'esquena, contra el suport del micròfon i contra l’amplificador provocant un acoblament eixordador. Al final del concert, va calar foc a la guitarra i desprès  la va destruir en un èxtasi de feedbacks al•lucinants, llançant els trossos al públic. Hendrix agenollat davant de la seva guitarra en flames, amb les mans enlaire, és una de les imatges més famoses de la història del rock. Los Angeles Times va escriure  que, Hendrix nomes baixar d’aquell escenari va passar de rumor a llegenda. Jimi Hendrix va deixar al públic de Monterey al•lucinat i sense poder creure's el que acabaven de veure i sentir.
La salvatge actuació del trio va tenir un enorme ressò a tots els Estats Units, preparant així el terreny al que vindria més endavant, tant als concerts en directe del guitarrista com en els seus llançaments discogràfics.
 


Axis: Bold As Love (1967)

A finals de 1967 sortia a la venda el successor de Are You Experienced titulat Axis: Bold As Love, igualment marcat pel rock psicodèlic i experimental del seu antecessor, però caracteritzat per sons més propers al funk, blues i rhythm & blues. Amb Bold As Love, Hendrix prosseguiria amb la seva recerca sonora i experimental. Inclou cançons com Little Wing (més endavant Eric Clapton faria una versió d’aquest tema) i Spanish Castle Magic considerades entre les seves cançons més importants. 

Jimi Hendrix - Spanish Castle Magic


Jimi Hendrix - Little Wing


L’àlbum, és, a més recordat pels contratemps que van passar abans de la seva sortida. Va passar que Jimi va oblidar el màster ja mesclat de la cara A del disc al seient del darrere d'un taxi de Londres, sense possibilitat de recuperar-lo, això suposava un greu  problema ja que els màsters originals havien d'estar entregats de seguida per poder imprimir el vinil. Tota la cara A del disc va tenir que ser remesclada a partir d’una cinta que tenia el baixista Noel Redding en una sola nit. Hendrix i el seu històric tècnic Eddie Kramer afirmarien poc temps després que no van quedar satisfets del resultat per culpa de les preses. Però Mitch Mitchell també comentaria que “Axis: Bold As Love va suposar la primera vegada en què es va veure que Jimi també era bo darrere d'una taula de mescles, a més de tocar, i que tenia idees boníssimes de com volia gravar els seus àlbums, va poder ser el començament d'un potencial conflicte entre Chandler i Hendrix a l'estudi”.

Va haver-hi altres contratemps, relacionats amb el disseny de la portada a causa d'un  malentès. La petició de Hendrix era que el tema s'enfoqués sobre els seus orígens indígenes, referint-se a les tribus natives de nord-amèrica, l’error de l'estudi gràfic que s'encarregava va ser monumental, i el resultat va ser una portada en la que Hendrix, Redding i Mitchell llueixen vestits de Deus hindús. Hendrix comentaria al respecte, “està malament, jo no soc aquesta mena d’indi”. 

De totes maneres, l'àlbum va resultar tot un èxit, aconseguint augmentar les peticions  d’actuacions en directe de la banda, portant a la Experience a tocar en recintes cada vegada més grans. Lamentablement, la gira no va acabar bé, mentre  eren a Suècia, la nit del 4 de gener de 1968 a Estocolm van arrestar a Hendrix després d'haver destrossat literalment l’habitació de l'hotel a causa de les drogues i l'alcohol.


Electric Ladyland (1968)

És un àlbum doble, un format atrevit per l’època, en la que Bob Dylan en va ser pioner amb Blonde On Blonde (1966). Dylan era una font d’inspiració per Hendrix, segons Kramer, “Jimi portava sempre a sobre un llibre de cançons de Dylan i el consultava diàriament”. D'aquesta admiració va sortir All Along The Watchtower, una de les considerades millors versions de Dylan (inclús per ell mateix), que competeix amb l'original. Aquí hi ha cançons de pes, com Burning Of The Midnight Lamp, Crosstown Traffic i Voodoo Child entre d’altres.

Jimi Hendrix - Voodoo Child


Jimi Hendrix - All Along The Watchtower


El procés de gravació de l'àlbum Electric Ladyland, no va pas ser menys problemàtic que el de Bold As Love. Ja durant les primeres sessions Hendrix va haver d'acceptar l'abandó per part del seu històric mànager i productor Chas Chandler, literalment irritat pels nombrosos desacords amb el guitarrista. La influència de Chandler és evident en els dos primers àlbums de la Jimi Hendrix Experience, on els temes no superen els 4 ó 5 minuts, seguint el patró pop del moment. Al contrari, Electric Ladyland compagina temes curts amb llarguíssimes jam sessions amb espais instrumentals llargs. 

L’altre causa de la dimissió de Chandler, va venir per la indisciplina que Hendrix manifestava a les sessions de gravació, Chandler era del parer que les gravacions havien de fer-se en poc temps i amb totes les idees ordenades, Hendrix preferia infinites jam sessions de prova amb els músics que l’acompanyaven, elaborant, modificant i ampliant les seves idees de fons, la major part de les vegades sabent des d’on començar però no a on arribar, deixant-se guiar nomes per l’instint. Les sessions preparatòries del Electric Ladyland van estar marcades per la presència de nombrosos músics que anaven i venien dels estudis sense cap criteri aparent, a més de la gran quantitat de “coneguts” que entraven i sortien dels estudis on es consumien drogues i alcohol a dojo, així doncs, als tres musics de la banda, s’hi van afegir el cèlebre teclista Al Kooper, el bateria Buddy Miles a més de Jack Casady, baixista dels Jefferson Airplane i Steve Winwood dels Traffic. Redding comentaria al respecte, “hi havia dotzenes de persones a l'estudi, no et podies ni moure. Era una festa, no una sessió de gravació”

Un altre aspecte que va poder provocar també la fi de l'equilibri a la banda va ser l'exagerat perfeccionisme de Hendrix. El guitarrista, a més d'exigir moltes variants dels temes, també demanava als seus músics i tècnics gravar noves tomes de les parts d'una cançó infinitat de vegades, la història va voler que el tema Gipsy Eyes s’enregistrés en 43 versions diferents abans que Hendrix en trobés una del seu gust. No resulta estrany doncs, la increïble quantitat de material inèdit i alternatiu gravat per Hendrix i que pot atribuir-se perfectament a aquest continu fer i desfer.


El final de Jimi Hendrix Experience 

Chandler no va ser l'única víctima del guitarrista. Les relacions amb el baixista Noel Redding estaven força deteriorades, Redding també estava desesperat per la manera  de treballar imposada per Hendrix. No era pas d’estranyar que el baixista mentre sortia de l'estudi després de l'enèsima bronca amb Hendrix, quan tornava, el baix ja estigués gravat pel mateix Hendrix mentre havia estat fora.

La frustració de Redding també venia del fet de no sentir-se a gust amb el rol de baixista, sent un guitarrista. A tot això calia afegir la creixent histèria que acompanyava els concerts de la Experience, el seu últim concert, el 29 de juny de 1969 al Bob Fey's Denver Pop Festival, va estar marcat per actes de violència entre el públic on la policia fins i tot va tenir que recórrer a gasos lacrimògens per agafar el control de la situació, amb els tres membres de la banda obligats a fugir assetjats pels fans. La ruptura amb Redding es va fer oficial l'endemà, va abandonar la banda i va tornar a Londres. Redding poc després va dir, “Mitch i jo anàvem molt junts al ser anglesos, si sortíem, Jimi es quedava a la seva habitació. Però tots els problemes van venir perquè érem tres tios viatjant massa, molt cansats i prenent massa drogues. A mi m'agradava Hendrix, no m'agrada Mitchell”. Hendrix va trucar al baixista Billy Cox que va venir de Nova York i va començar a assajar i gravar amb Hendrix. L'última actuació de la banda a Anglaterra havia estat el 24 de febrer de 1969 al Royal Albert Hall de Londres, amb dos concerts que van penjar el cartell de sold out. Els dos concerts van ser gravats i filmats per un documental que s’havia de titular Experience, les cintes encara són a dia d’avui inèdites.

A més de la dissolució de la seva banda original, Hendrix aquell any va haver de fer front a una sèrie de problemes legals, el 3 de maig de 1969 Hendrix va ser detingut a l’aeroport de Toronto acusat de possessió d’haixix i heroïna. Durant el procés Hendrix va aconseguir convèncer al tribunal declarant no saber de quina manera aquelles substàncies havien acabat dins el seu equipatge i que algú les hi havia posat.


Woodstock i la nova formació

El festival de Woodstock a l'agost de 1969 va ser un dels esdeveniments més representatius de la música dels anys 60 i del moviment hippie o flower power. En aquest context, l'actuació de Jimi Hendrix es va convertir en un símbol del festival, a més del pensament pacifista d'aquells anys. L’actuació del guitarrista estava programada pel tancament del festival, la nit del 18 d'agost de 1969, tercer i últim d'aquells tres dies de pau, amor i música. Degut a problemes tècnics i logístics, una  forta tempesta que va caure a la meitat del segon dia, mentre tocaven Grateful Dead, la seva actuació va haver de ser re programada pel matí següent. La immensa quantitat de fans dels tres dies anteriors, més de 500.000 espectadors, s'havia reduït considerablement i Hendrix va acabar tancant el festival davant d’uns 180.000 espectadors, cansats i fins i tot distrets i desganats.

Hendrix va sortir a l'escenari amb una formació inèdita, Jimi Hendrix, Mitch Mitchell, Billy Cox, Larry Lee, Juma Sultan i Jerry Velez, presentada pel speaker com Jimi Hendrix Experience, però tornada a presentar pel mateix Hendrix, “hem decidit canviar-ho tot i ens diem Gypsy Sun And Rainbows, que abreviat és Band Of Gypsys”. El fet més destacat d’aquella històrica actuació, va ser la ja comentada adaptació guitarrera del tema The Star-Spangled Banner, himne dels Estats Units. Hendrix va interpretar l’himne d’una manera distorsionada, barrejant-lo amb simulacions sonores de bombardejos i metrallaments sobre Vietnam, sirenes antiaèries i altres sorolls de guerra, tot només amb la seva guitarra.

La realitat és que encara hi ha diferents opinions sobre el significat que Hendrix va voler donar a aquella manera de tocar l'himne nacional nord-americà. Si bé la seva raó era força clara, cal dir que feia un any que aquella versió del The Star-Spangled Banner ja la tocava en directe i el mateix Hendrix mai es va mullar sobre el tema, en alguna entrevista sobre el festival de Woodstock, Hendrix es va declarar desinteressat per les qüestions polítiques, i a la pregunta sobre el perquè de la seva versió tan poc ortodoxa de l'himne nord-americà, la resposta de Jimi va ser que "el trobo meravellós tocar-lo així". 

Als problemes legals per possessió de drogues, s’hi afegiria un altre que venia de la dissolució del contracte de tres anys signat amb Ed Chaplin al 1965, al final es va resoldre amistosament, donant a Chalpin els drets per distribuir un disc amb material original de Hendrix, acordant que gravaria l'àlbum Band Of Gypsys (1970) amb material dels quatre concerts en directe del 31 de desembre i 1 de gener al Fillmore East (al 1999 s’editaria el disc Hendrix Live At The Fillmore East, que és la versió sencera). Per aquests concerts va decidir formar la banda Band Of Gypsys amb el baixista Billy Cox i el bateria Buddy Miles. Band Of Gypsys és l'únic àlbum oficial en directe publicat mentre Hendrix vivia, inclou el tema Machine Gun que és una cançó explícita de protesta en contra de la guerra.

Poc després del famós concert de Band Of Gypsys i la seva posterior dissolució, Jimi va tornar a portar al bateria Mitch Mitchell, i amb Billy Cox al baix va formar de nou The Jimi Hendrix Experience. A l'estudi, la banda va gravar alguns temes per un nou àlbum doble, The Cry Of Love (1971). Resultaria ser l'àlbum pòstum de Jimi Hendrix, recopila una sèrie de gravacions en les que Hendrix va estar treballant poc abans de la seva mort. La majoria d'elles van ser gravades pel guitarrista entre 1968 i 1970, la meitat dels temes van ser mesclats al seu estudi Electric Lady de Nova York pel propi Hendrix, les altres van ser mesclades per Mitchell i per l’històric enginyer de so i productor de Hendrix, Eddie Kramer. Rainbow Bridge (1971) és el segon àlbum pòstum del guitarrista i recull gravacions fetes principalment al 1969 i 1970 després de la separació de la primera The Jimi Hendrix Experience, continua la línia del The Cry Of Love, recollint les gravacions en les que Hendrix va estar treballant poc abans de la seva mort i que projectava publicar com un àlbum doble amb el títol de First Rays Of The New Rising Sun acompanyat pel bateria Mitch Mitchell i el baixista Billy Cox.

Jimi Hendrix – Freedom



Mort de Jimi Hendrix

El 18 de setembre de 1970 a Londres, als 27 anys, tres setmanes abans que Janis Joplin i amb la mateixa edat, James Marshall Hendrix moria en unes circumstàncies que encara no han pogut ser del tot explicades. Aquella nit va estar fins tard en una festa, la seva novia Monika Dannemann, va passar a buscar-lo i el va deixar al seu apartament a l'Hotel Samarkand. L’autòpsia per determinar la causa de la mort va concloure que va morir per asfíxia causada pel seu propi vòmit, en haver barrejat pastilles per dormir amb alcohol. Monika Dannemann va assegurar en la seva declaració que Hendrix es va prendre nou pastilles que li receptava el seu metge per dormir, divuit vegades més de la dosi recomanada, i els metges van testificar que el vòmit va ser provocat per la ingesta excessiva d'alcohol. Dannemann va testificar fins i tot que Jimi Hendrix encara era viu quan el van pujar a l'ambulància, i que va ser una  negligència mèdica a l'ambulància la que va provocar que s'ofegués amb el seu propi vòmit. En canvi, els agents de policia i serveis sanitaris que el van trobar a l'apartament, van declarar que van trobar el cos de Hendrix sense vida, i fins i tot que portava hores mort.

Hi ha una altra teoria sobre la mort de Jimi Hendrix, explicada per un dels roadies del músic anomenat James Wright en el seu llibre Rock Roadie (2009), que la mort de Hendrix va ser a causa de que el seu representant, Michael Jeffery, el va assassinar fent-li prendre pastilles i vi, ja que el guitarrista volia despatxar-lo. Mort el músic, Michael Jeffery podria cobrar l'assegurança de vida de l'artista, en que el beneficiari era el mateix mànager. James Wright explica que tot el que sap l'hi va confessar el mateix Michael Jeffery en una nit de copes, poc abans de morir en un accident aeri. 

Jimi Hendrix moria als 27 anys, edat en la que també van morir, Jim Morrison, Robert Johnson, Janis Joplin i Brian Jones, el mal anomenat club dels 27. 


Reconeixements i premis.

Hendrix no tènia estudis musicals, però això no va ser impediment per aconseguir generar una sonoritat més enllà del que semblava donar la guitarra elèctrica en aquella època, la guitarra era una part del seu cos diu la majoria que l’admira. Jimi Hendrix va ajuntar el millor del rock, soul, blues, funk i la música psicodèlica d'aquells anys per transformar-ho en un nou univers mai vist abans. Un músic avantguardista, experimental, revolucionari, visionari, creatiu i perfeccionista, dotat d'una tècnica i un talent únics. La seva manera de tocar i la seva influència es fa evident en gairebé qualsevol guitarrista. Es podria parlar molt més d'un personatge d'aquest calibre però només ens queda escoltar el llegat que ens va deixar amb cançons tan mítiques com Hey Joe, Voodoo Child (Slight Return), Purple Haze, Foxy Lady, Little Wing o qualsevol altra que porti la seva firma, que fan de Hendrix una de les figures més populars de la història de la música rock.

Hendrix ha rebut nombrosos Grammy pòstums. Al 1992 se li va concedir un Grammy per tota la seva carrera i al 1999 dos pels seus àlbums Are You Experienced i Electric Ladyland. Al 2000, se li va concedir un Grammy per la seva cançó Purple Haze, al 2001 se li va atorgar per la seva versió de la cançó de Dylan All Along The Watchtower, mentre que Axis: Bold As Love en va rebre un al 2006. El tribut de Hendrix a The Star-Spangled Banner va guanyar un Grammy al 2009.

Al 2005 el desaparegut UK Hall Of Fame (Saló de la Fama del Regne Unit) va introduir a Jimi Hendrix. Per homenatjar-lo, Billy Cox i Mitch Mitchell, membres originals de The Jimi Hendrix Experience, amb Steve Winwood de Traffic i que també havia gravat amb  Hendrix, i Slash van interpretar Hey Joe. Històrica i excepcional interpretació.

Steve Winwood, Billy Cox and Mitch Mitchell playin Hey Joe (Jimi Hendrix Tribute) featuring Slash on guitar, UK Rock And Roll Hall Of Fame, London 11/17/2005.


Un gran, homenatjant a un altre gran, Blues For Jimi (2012) és un àlbum en directe del guitarrista Gary Moore. Va ser gravat el 25 d'octubre de 2007 al Hippodrome de Londres i és un disc tribut a una de les seves principals influències, el guitarrista Jimi Hendrix, nomes inclou versions en directe dels grans èxits del guitarrista. Pel concert a més, van ser convidats Billy Cox i Mitch Mitchell, baixista i bateria respectivament de The Jimi Hendrix Experience, tocant al final del concert amb Gary Moore els temes Red House, Stone Free i Hey Joe, donant-li al concert categoria de mític i nostàlgic.

A dia d’avui ja s’ha convertit en un document històric i excepcional, mai es tornarà a repetir perquè lamentablement ni Mitchell (mort 12/11/2008) ni Gary Moore (mort 06/02/2011) estan vius.

Gary Moore - Blues for Jimy (full concert HD, London 2007)

 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació