La narració i la poesia premiades en el Certamen Literari de Queralt, promocionat per Liven

Després de rentar-se les dents, agafa un conte del prestatge i es fica al llit. La mare és a la cuina. La sent. Ara posa els plats al rentavaixelles. I els coberts. Té ganes que acabi. L’hora del conte és el seu moment especial. No ho diu a ningú. Té onze anys, a punt de fer-ne dotze. A les seves amigues no els expliquen contes, se’ls llegeixen. Són prou grans. Però a ella li agrada la veu de la mare. I li agrada el silenci que hi ha més enllà del cercle de llum, que es dibuixa a les pàgines. És el seu moment. De les dues.
Però no ho diu a ningú. No suportaria que se’n riguessin.
Potser aleshores s’acabaria... La mare triga molt, avui. Ara escombra. Per enganyar el temps, tamborineja la tapa del llibre. És un llibre agafat a l’atzar. N’hi ha molts, a casa. Per tot arreu. La mare sempre llegeix. Diu que tothom ha de trobar un motiu per a sobreviure; encara que sigui un motiu de mentida. Sent l’interruptor del llum de la cuina.
Ha acabat. Ara travessa el corredor. A l’habitació, la filla l’espera, impacient. Ocupa la part dreta del llit. Amb el llibre empresonat entre les dues mans, l’observa. I li demana, amb un to planyívol de retret, per què ha trigat tant. Però la mare no respon, només s’estira al seu costat. Sospira. És el seu moment. De les dues. I sap que aviat s’acabarà...
Però no ho diu a ningú.
—Aquest llibre vols? —fa la mare, inquieta—. No sé si és per a tu. Potser hauríem de... —I mira les ombres abatudes, impressionistes, de la portada. La nena fa que sí amb el cap—. D’acord, com vulguis —ho accepta. No hi ha d’haver censura.Plovia a Terezin. Una pluja fina, monòtona, de color de boira. Després dels udols aguts que havien trencat l’alba, un silenci dens i expectant recorria els carrers del ghetto. A mig matí, quan la pregària impotent per als transportats cap a Auschwitz s’hagués extingit en la memòria dels qui es quedaven, la fressa quotidiana s’imposaria de nou: xerric de rodes d’un carro, plors de nadons al voltant del kriechlingsheim, el grallar d’un corb, passes de la policia txeca damunt del Langestrasse, les anades i vingudes dels grups de treball que sortien cap als horts o cap als tallers...
I mentre la vida comencés a despertar-se, l’Helga, amb un conte popular a la falda, aconseguiria que els quaranta-cinc nens que seien arrenglerats als bancs poguessin somiar. També faria que dibuixessin, aquell matí: un paisatge sense murs, assolellat. O potser pastissos d’aniversari plens d’espelmes.
—El gran rabí Loew va anar a despertar Todrus, el seu assistent —la veu de la mestra hipnotitzava els alumnes—: “Necessito fang, Todrus. Tant de fang com puguis —va dir el savi”. Tot i que era molt tard, Todrus va disposar-se a complir l’encàrrec que li havia fet el rabí, que era un home intel·ligent i coratjós.
En Petr Mil no parpellejava. No respirava. Escoltava la història del Gòlem amb devoció, tot i que se la sabia de memòria. L’avi Jáchym, quan encara vivien a Praga, la hi havia explicada moltes vegades. Li ensenyava un volum de pàgines fines, que s’havien de passar amb molt de
compte, i li mostrava una litografia: un gegant fet de fang, amb una inscripció hebrea al front, que esclafava una casa mentre corria. La veu de la mestra Helga no era tan profunda com la de l’avi, i tampoc no els ensenyava cap imatge.
No calia. En Petr duia el Gòlem clavat a l’ànima.
A mitja tarda continuava plovent. La mestra no deixava que els nens sortissin al carrer. Després de l’última epidèmia de tifus, que havia fet estralls al ghetto, l’Helga no abaixava mai la guàrdia. Les cuidadores del knabenheim, sota la supervisió del Consell Jueu d’Ancians, havien adaptat els corredors de cada pis com a patis coberts. La cridòria eixordava, els esgarips perseguien les corredisses. Els nens reien, durant unes hores. I no tenien fred: l’alè de centenars de boques que exhalaven rítmicament entelaven els vidres i mantenien l’escalfor. Només la gana, que ni el joc no podia enganyar, persistia com una condemna.
En Petr s’havia assegut a terra, davant la porta de l’habitació 24. Tenia la mirada clavada als cordons de les sabates. Els salts, les veus i les rialles dels seus companys li arribaven com una remor. No tenia ganes de jugar. Ni de llegir. En Marek feia tres setmanes que era a la infermeria.
De cop i volta, un matí, en baixar de la llitera, s’havia desplomat. Quan l’encarregat de l’habitació l’agafà en braços, tremolava; no podia obrir els ulls i tenia els llavis ressecs. A en Petr li havia recordat un gatet acabat de néixer. No van deixar que s’hi acostés. I se’l van endur. Feia tres setmanes. Dos dies després, en Miroslav i en Jairo van haver de marxar en un transport cap a l’est. En Petr Weil enyorava
els seus amics. Se sentia sol, i volia que tornessin. Si hagués tingut el Gòlem, li hauria manat que arrenqués el sostre del vagó del tren que se’ls enduia. I aleshores s’imaginà com el seu gegant de fang llançava la fusta de la coberta, amb violència, contra els SS de l’andana.
A quarts de sis de la tarda, quan començava a desplegar-se la nit, després de la interminable jornada laboral, els pares anaven a visitar els seus fills. Se’ls emportaven a fer cua per la sopa, els donaven una part del seu pa i, si s’havien recordat d’un dia especial, els regalaven alguna llepolia obtinguda secretament: un terròs de sucre o un trosset de formatge. Els ulls dels nens s’empassaven els pares: tota una vida atrapada en una mirada. I llavors, durant una estona, s’estenia la calma pel ghetto. Les mares, amb la punta de la faldilla humitejada amb saliva, fregaven les galtes dels nens, i els nens feien ganyotes; els pares miraven els dibuixos que els seus fills els ensenyaven, o escoltaven amb atenció les veus infantils que recitaven algun poema de Jan Neruda, i assentien. I tot semblava, per una estona, tenir sentit.
El pare d’en Petr Weil treballava a l’Oficina de Finances de Terezin. A vegades la paperassa li impedia d’anar a veure el nen. Calia que tot quadrés: vius, xifres, morts, pertinences, furts, deportats... S’estava hores revisant llistes, amb l’esquena encorbada i els ulls empetitits rere les ulleres. Sabia que el seu fill l’esperava, assegut a la llitera:
els peus penjant i els dits plegats damunt els genolls. En Petr esguardava la porta, com una bèstia que assetja la presa. I quan, finalment, en Frank Weil apareixia de cop i volta a l’habitació col·lectiva, el nen saltava esperitat i es llançava al coll del seu pare.
—Em sap greu no haver vingut abans, campió —va murmurar en Frank al seu fill, sense deixar d’abraçar-lo—.
T’he portat una coseta... —deixà el nen a terra i es va treure de la butxaca interior de la jaqueta un barret de llana—.
L’ha teixit la tia Mila per a tu. Diu que el fred s’escapa pel cap —observà silenciós com en Petr inspeccionava el barret, abans de calar-se’l fins a les orelles—. Suposo que avui has estudiat molt amb la senyoreta Storzova perquè...
—i, com si fes un truc de màgia, va fer aparèixer un parell de galetes embolicades amb un mocador.
Els ulls d’en Petr es van obrir. En Frank va voler aturar la vida en aquell instant. Un segon etern: sense abans, sense després. Una existència de dos, per sempre. Per no perdre’l. El seu fill havia heretat els llavis de la Nada. I les orelles. I les pestanyes. En Petr no ho sabia. No preguntava mai per la seva mare. No la recordava. En els seus records de vuit anys només hi tenien cabuda les passejades per la vora del Moldava amb el pare i la tia Mila, els kolaches farcits d’albercoc que feia la cuinera, les batalles de soldadets de plom a la saleta de casa i la biblioteca de l’avi Jáchym... Però la mare no era un record. Només s’havia fos en ell.
—He de marxar, Petr. Es fa tard.
—No vull que te’n vagis. Vull venir amb tu; deixa’m venir amb tu —somicà el nen.
En Frank Mil va fer que no amb el cap. El Consell Jueu d’Ancians havia decidit que calia protegir la canalla. Als edificis Hamburg o Vrchlabí o Dresde, on estaven confinats els adults, eren nius d’infeccions, angoixes, disputes i certeses. L’Ältestenrat havia creat les llars infantils per poder distreure els nens de la mort. I a canvi de la mort, la solitud. Aquella solitud esgarrapava en Petr per dintre, i no
hi havia cap indret del ghetto ni cap mesura preventiva que la hi pogués arrencar.
—Aviat s’acabarà la guerra —va enganyar-lo el pare—.
I tornarem a Praga. Pujarem al vapor i anirem fins al castell. I dinarem com uns senyors, què et sembla?
—Com abans?
—Com abans —somrigué en Frank.
En Petr va tornar a abraçar el seu pare. Acotà el cap per no veure com travessava el llindar de la porta. Amb els ulls plens de llàgrimes, i sense treure’s el barret de llana, s’estirà a la llitera. Si tingués el Gòlem, podrien tornar a casa aquella mateixa nit; i l’endemà el pare se l’enduria riu amunt. Si tingués el Gòlem, li diria que arrenqués les tanques elèctriques; també esbotzaria els murs i llançaria els nazis enlaire, o els aixafaria amb a punta del dit xic. En Petr va rascar-se el cap, rere les orelles. I per primer cop, en tota la jornada, va esbossar un somriure.
Fou un somriure de capvespre l’espurna que impulsà en Petr Mil a crear el seu Gòlem. Abans d’adormir-se intentà buscar, de memòria, un lloc, amagat i discret, on modelar el seu gegant; un lloc fora de l’abast de les mans potineres dels companys, apartat dels ghettowache que sempre vigilaven amb les seves gorres rodones i negres, i dels vells moribunds, cecs o coixos, que deambulaven amb un cossi a les mans, entre els munts d’escombraries.
Va decidir-se per les golfes, on al gener havien celebrat clandestinament, i amb por a les goles, la festa de Janucà.
Mentre se li aclucaven els ulls, protegit sota la manta, es va veure pujant els graons, carregat de sacs de fang.
L’endemà no va atendre a la classe de llengua txeca. La senyoreta Helga Storzova el va avisar un parell de cops i, durant l’hora del conte, el va fer anar a un racó de la sala.
Aïllat de la resta d’alumnes, va comptar els minuts. Aviat serien les dotze. A l’hora de descans, abans de la cua del dinar, quan els nens s’esbargissin per Markt Platz, ell aniria a buscar terra. I a la tarda. I abans que vingués el pare.
Havia parat de ploure, però el cel estava encapotat.
Els nens sortien desordenadament de l’escola i, en petits grups, envaïen els carrers. Una multitud de cossos desnerits, com formigues desorientades. Uns s’explicaven secrets, uns s’adreçaven cap a les cuines, uns es perseguien. En Petr, amb el cap protegit pel barret de llana i les mans a les butxaques, va adreçar-se cap a l’arbreda que hi havia a la zona del säuglirigsheim. La pluja fina d’ahir, persistent i monòtona, havia deixat el terra calat. El nen s’ajupí al costat d’un arbre i amb les ungles començà a rascar el sòl. Un cop tingué amuntegat un pilot d’argila barrejada amb pedretes i estelles, va estendre la jaqueta a terra i la carregà. Ho va lligar tot com un farcell i, decidit, s’encaminà de nou cap al seu edifici. En travessar Parkstrasse, va accelerar el pas. Va pujar corrents els quatre pisos d’escales. I només quan arribà a les golfes, després de deixar el farcell al terra, va sentir-se el cor, desbocat sota l’estrella groga de sis punxes.
Sense perdre gaire temps, buscà un racó penombrós, protegit per una mena de queixal, al fons, a la dreta de la sala. Ningú no havia de veure el Gòlem fins que ell el fes alçar, després que l’hagués voltat set vegades i li hagués dipositat el schem a la boca.
Durant sis dies, al matí i a la tarda, escapolint-se i amagant-se de qualsevol mirada, en Petr Mil va portar jaquetes de terra cap a les golfes. Durant sis dies, al matí i a la tarda, tremolant de fred pels carrers del ghetto, va omplir la gorra de la tia Mila de pedres, que havien de servir per endurir els músculs del Gòlem. Durant sis dies, al matí i a la tarda, va donar forma a aquell munt de matèria inerta fins
a convertir-lo en una mena d’espantaocells ajagut, amb el rostre mirant el cel. En Petr s’allunyà unes passes per contemplar la seva criatura. L’il·luminà amb la llum feble d’un trosset d’espelma. El Gòlem semblava que tremolés. I no s’assemblava gens a la litografia de l’avi Jáchym. Malgrat això, una escletxa d’esperança va fer que el nen se sentís, per primer cop a la seva vida, poderós.
Però al setè dia no va poder descansar.
Quan va baixar cap a l’habitació 24, mitja hora abans del recompte pel sopar, va trobar-se el seu pare parlant amb el betreuer. El vigilant tenia la mirada opaca i, abans d’adonar-se de la presència del nen, donà un parell de palmades al muscle de Franz Mil. En Petr s’amagà les mans clivellades i brutes de fang a les butxaques dels pantalons.
—On eres, campió? Fa estona que et busco —arrossegava la veu. No tenia esma per cridar-li l’atenció. No podia mirar els ulls del seu fill—. Vine, t’he de comentar... Vine —i es va asseure en un dels bancs de davant de les lliteres.
En Petr se li enfilà a la falda—. Saps què és una citació?
—Sí —va murmurar el nen—. En Miroslav i en Jairo també en van rebre una —i acalà el front—, de citació.
En Franz li va treure el barret de llana i va esborrifar-li els cabells.
Els deportaven cap a l’est. Entrada la nit sortiria un transport cap a Polònia. Ningú no sabia res del cert. Tot eren rumors. I mentides. Calia fer l’equipatge i presentar-se ordenadament a schleuse, on s’havien de comparar llistes interminables i posar números. En Franz Weil havia sol·licitat una reclamació, però havia estat un acte desesperat i inútil. El seu nom i el del seu fill havien estat seleccionats, al costat de tres mil cinc-centes persones més. I no tenien gaire temps.
—T’ajudaré a fer la maleta —va sospirar—. I anirem a l’edifici Hamburg, amb la tia Mila. Potser ens acompanyarà a l’estació.
—Puc fer-ho jo sol. Vull fer-ho jo sol! —es va afanyar a dir-li en Petr—. He de dir adéu als meus amics —va mentir. I assenyalà els nens que pul·lulaven per l’habitació i els passadissos.
—No tenim temps —els ulls desesperats del nen van desinflar en Franz. I accedí—: D’acord, com vulguis. D’aquí una estoneta et vindré a buscar.
Així que el seu pare va haver sortit de l’edifici, en Petr corregué cap a les golfes. El Gòlem no s’intuïa en la foscor.
El nen va anar a les palpentes fins al fons de la sala; palpà el terra i va trobar el trosset d’espelma i dos llumins. L’encengué. Amb la mirada clavada al rostre inexpressiu de la massa de fang, es mossegà el llavi de baix. Calia dur a terme el ritual; i no es podia entretenir. Recordava les mans ossudes de l’avi Jáchym, dibuixant, en l’aire, les voltes de rigor que havia fet segles enrere el rabí Loew, al voltant
del Gòlem, a la Sinagoga Vella-Nova. En Petr va voltar set vegades a l’entorn del seu gegant i, tot seguit, s’hi assegué al costat. Va treure’s de la butxaca un paper rebregat on hi havia escrit, en llapis i amb cal·ligrafia infantil, el nom de Déu, i l’entaforà a la boca del Gòlem, mentre amb un fil de veu pronuncià: “Bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu”.
—Et diràs Josef —féu el nen. S’aixecà davant la seva creació i afegí, expectant—: Posa’t dret i obeeix-me.
El Gòlem no va alçar-se. Per uns instants, fugaços, en Petr va creure que tot era una mentida, però l’esforç i la innocència i l’esperança van convèncer-lo que per posar-se a caminar calia intimitat, i un parell d’hores. En Josef s’aixecaria; estiraria els braços ben amunt, per desentumir-se d’un son tan llarg; badallaria; es rascaria el cap pelat, i recorreria cada racó del ghetto fins a trobar el seu amo.
Durant les últimes hores a Terezin, en Petr Weil va dormitar en un llit de l’edifici Hamburg, agombolat per la veu suau del seu pare, que consolava la tia Mila. Aviat tornarien a retrobar-se. En pocs mesos arribarien els russos.
Feia temps que havia caigut Stalingrad. No havia de preocupar-se per a res. Però aquella dona jove i envellida no podia deixar de plorar. Passada mitja nit, en Franz va agafar el seu fill a coll; amb la mà lliure, carregà una maleta.
De camí cap a l’schleuse, centenars d’ulls derrotats observaven, des de darrere els vidres dels edificis, els familiars i amics i veïns que s’arrossegaven cap a l’estació. Feia fred.
El silenci d’una nit impertèrrita era trencat, de tant en tant, per un lament, per un gemec, per una súplica. I els deportats avançaven fins al tren. Maletes i bosses, a l’andana.
Recuperarien l’equipatge a la destinació. Més mentides. Més incertesa. Els amuntegaren als vagons. Una hora d’espera. Dues hores. El tren immobilitzat a les vies. La burocràcia anava lenta. En Petr va desvetllar-se. Assegut a terra, al costat del seu pare, es notava l’esquena entumida. Volia queixar-se, però en Franz Mil semblava abatut. El nen li buscà la mà.
—No et preocupis, papa. Ara vindrà en Josef —i somrigué—. Avui tornarem a casa.
—En Josef? Qui és en Josef?
Quan el tren, finalment, es posà en marxa, xerricant damunt els rails, en Petr va pensar que el seu Gòlem venia corrents per l’andana. I que els SS grinyolaven com les rates. Va mirar el sostre del vagó. Es va aguantar la respiració, mentre estrenyia fort la mà del seu pare. I esperà que en Josef arrenqués, un a un, els llistons de fusta de la coberta; i esperà veure, damunt del seu cap, el somriure desdentegat del seu gegant de fang; i esperà que una grapa grossa d’argila l’agafés d’enmig de la gent i el protegís, cargolat en un palmell de conquilla. I esperà. I esperà. I esperà. Però el tren va aturar-se a Auschwitz, mentre el Gòlem es descomponia a les golfes.

***

Plovia a Berga. Com cada tarda, uns núvols carregats de tempesta s’inflaven rere la Figuerassa. El vent, xafogós, gairebé sòlid, s’arremolinava pels carrers. S’enfosquia el cel, de cop i volta; i queia un xàfec que refrescava el vespre. Després de la jornada, la Montserrat Trasserra sortia al terrat de casa. Mirava absorta les gotes d’aigua que envermellien els pètals dels geranis. Li agradava asseure’s a la cadira de vímet, amb les cames alçades i les mans juntes damunt el ventre. Abans que s’acabés l’estiu havia de sortir de comptes. La padrina, mentre pelava quatre patates pel sopar, li havia dit que tenia un nom molt bonic per a la criatura. Si era un nen li posaria Joan, com el pare; si era una nena, Queralt. I tot seguit s’havia tret de sota la bata la medalleta de la Mare de Déu, que sempre
duia penjada al coll, i hi havia acostat els llavis.
Però el part fou difícil. I llarg. El nadó venia de natges.
En Joan Boix feia voltes pel menjador; s’asseia, encenia una cigarreta, i tornava a alçar-se. Mirava el rellotge de paret. S’asseia un altre cop. Martellejava la taula amb els dits. I es fixava de nou en les busques. La padrina resava, amb el cap cot, compungida. La llevadora havia fet cridar el metge. No se’n sortia. No anava bé. Els crits de la partera s’escolaven per sota la porta de l’habitació i rebotaven per tot el pis. Renills aguts que flagel·laven l’aire. En Joan,desesperat, observà la sogra, recollida en ella mateixa, i envejà els seus murmuris somorts que semblaven assossegar-la. La padrina tenia els ulls tancats; només movia els llavis. Una pregària rere una altra; un parenostre rere un altre. Qualsevol súplica humana que salvés la filla i el nét.
Un miracle. Un consol. Una promesa. Se senyà. I s’encomanà a sant Ramon Nonat.
A la matinada, després de disset hores de batalla, damunt un cos exhaust de mare, una criatura sanguinolenta i fràgil, botida, es deixà sentir pel carrer Pujol de Baix. Dos dies després, mentre la partera encara feia llit, la batejaven. I la padrina, per complir la prometença, li posà de nom Ramona.
La Ramona Boix i Trasserra va créixer escoltant, embadalida, els contes de l’àvia. Cada vespre, després d’haver-se rentat les orelles i les ungles, una estona abans de sopar, mentre esperaven que el pare tornés de l’Ajuntament, tot just estrenat com a regidor, s’asseia a la falda de la padrina. Dones d’aigua, cavallers, fills de llenyataires, pardals, una fona, gegants amb un ull al mig del front, una lletera i un nen sense por prenien vida en aquell menjador petit i penombrós. La Ramona engolia les paraules. Observava els llavis arrugats de l’àvia dels quals sortien mons inescrutables. I creuava els dits perquè la mare no advertís que calia parar taula.
—Quan el pastor arribà a la masia, ja començava a fosquejar —la padrina li ho explicava com si n’hagués estat un testimoni—. Després de dir déu-vos-guard, s’acostà a la família i els mostrà el farcell. Tots se’l miraven encuriosits per veure què hi duia allà dins —féu una pausa—.
I quan va desfer el nus, saps què hi havia? Doncs no hi havia res! Res de res. La Mare de Déu havia fugit. Havia tornat a l’esquei on l’havia trobada.
La nena, mentre s’imaginava la desil·lusió del pastor i descobria la mirada incrèdula de la família de Vilaformiu, no deixava de jugar amb la medalleta de plata. Absolutament fascinada. La veu modulant de la padrina que li descrivia com la Mare de Déu trobada es burlava d’un bover
i apareixia, l’endemà, en un replec de roca, al costat d’un cirerer de bosc; la veu dels contes de l’àvia que la feia córrer pels vessants de Queralt, entre garrics i pedres, fins a agenollar-se davant una imatge somrient de la mare amb el nen, estintolat a un genoll, l’havia captivat. I la captivaria sempre, fins i tot després d’aquell 19 de juliol de 1936.
Va esclatar la guerra. I va morir la padrina. De cop i volta, com una xurriacada. Després de dinar, amb el ganxet entre els dits, s’havia endormiscat al terrat, de cara als geranis. Mentre les barricades s’alçaven pels carrers de Barcelona; mentre en Joan Boix, a l’Ajuntament, esperava notícies que havien d’arribar de la capital, i analitzar-les i valorar-les; mentre la Ramona jugava amb una pepa, la padrina va deixar de respirar. Quan la Montserrat Trasserra se n’adonà, va abraçar la seva filla. Li va fer un petó al cap. I va enviar-la a casa dels veïns a demanar ajuda.
A partir de llavors els contes de l’àvia quedaren aniquilats per una realitat implacable. I la Ramona la trobà a faltar. Les converses de la mare i el pare, a les hores dels àpats, la inquietaven com un mal presagi. No comprenia el que deien, però el neguit se’ls arrapava a les veus, i transpiraven inquietud. La nena els escoltava: emboscats, crema d’altars, Comitè de Milícies Antifeixistes, aviació italiana, sang als vorals, anarquistes a la Generalitat, milicians cap al front, feixistes... i intentava recompondre un trencaclosques impetuós i estèril. Amb la forquilla, feia córrer els pèsols pel plat i enyorava, amb una tristesa pueril, profunda, els finals feliços de la padrina.
—Han arribat molt d’hora, quan clarejava. Han baixat al revolt de l’Alou —explicà, un vespre, en Joan Boix, mentre sopaven—. Encara sort que mossèn Guitart s’havia amagat. Això ens passarà factura —i brandà el cap—. Ho han destralejat tot: la porta, la Mare de Déu. L’altar...
—La Mare de Déu? Què li han fet a la Mare de Déu?
L’han matada? —aquella pregunta, inesperada, de la Ramona retrunyí pel menjador. I afegí, després d’uns segons de reflexió, amb les celles corrugades—: No, no és veritat.
Ha fugit. Ha desaparegut, però... —fluixet, secretejà— jo sé on és. Segur que s’amaga en un esquei, al costat d’un cirerer de bosc. Oi, pare?
En Joan es mirà la seva filla, amb la cullera suspesa entre la boca i el plat. I només li somrigué. Hauria hagut d’apartar la sopa, deixar el tovalló sobre la taula, mirar-li els ulls grossos i expectants, i dir la veritat a la Ramona.
Arrencar-li el dubte de dintre, i calmar-la. Protegir-la de la seva por de nena. Explicar-li, sense embuts, sense timbrar la veu com feia l’àvia, que havien enganyat els de la FAI; explicar-li que era tan sols una còpia, la imatge que havia estat llançada des del cambril i havia caigut damunt l’altar major; explicar-li que la Mare de Déu de Queralt estava desada en una caixa de zenc, en un lloc segur; i secret.
Però només va saber somriure-li. I no va dir res.
Amb l’Exèrcit Popular, els joves van atrinxerar-se al llarg del front d’Aragó. Les mares esperaven les cartes. Faltava oli, llard, sabó. Feia fred i els nens, a l’escola, es fregaven els penellons. La guerra s’allargava; la República es consumia, lentament, com un ble. La ràdio deia mentides. Els diaris deien mentides. Els obusos, a l’Ebre, van esquitxar les parets rocalloses de Pàndols amb trossos de vides. Els soldats republicans, en retirada, esgotats i desesperançats, es replegaven per fugir cap al nord.
—Tu no has fet res. No ho entenc, no ho entenc —repetia la Montserrat Trasserra, com una lletania, mentre acabava de fer l’equipatge d’en Joan—. No has fet mal a ningú. Sempre has ajudat... —i no podia continuar. S’eixugava els ulls, vermells de plorar.
En Joan Boix encenia una cigarreta. Darrere les giragonses de fum, la Ramona dibuixava, amb l’índex, corones imaginàries: punxes, robins i filigranes. També premia els llavis, i s’esforçava a no apercebre l’abatiment del pare. Ni el de la mare. El silenci pesant del menjador, esquerdat tan sols pel ploriqueig entretallat de la Montserrat, ofegava la nena.
No gosava preguntar què passava; no gosava preguntar on anava el pare. Sense elles. Perquè tenia por. Una por terrible a l’absència. I la por li feia mal a la boca de l’estómac.
—Tot anirà bé. Aviat podré tornar —trencà el silenci, en Joan Boix.
La Ramona alçà els ulls de la punta del seu dit. Travessà el fum de la cigarreta i buscà la mirada bonhomiosa del pare. Emboirada; trista. La corona imaginària que dibuixava quedà a mig fer. I, de cop i volta, com una revelació, embolcallada per la incertesa i l’anhel, va saber què havia de fer una nena de vuit anys per vèncer la pèrdua. Per retenir-lo al seu costat. Per extirpar el dolor de la mare.
S’alçà d’una revolada; amb l’impuls, la cadira caigué a terra. No va esperar que ningú l’aturés; no va abraçar el seu pare per última vegada; no va dir on volia anar. Només va sortir al carrer, amb els punys closos i les dents serrades.
Semblava que volgués nevar aquell migdia de principis de gener. Una llum translúcida amagava el cel. L’aire era gèlid, i la Ramona, mentre enfilava Berga amunt, notava com li pessigava les galtes i la gola. Encongia les espatlles. Li coïen els ulls. Però havia de trobar-la. Seguiria els passos del pastor de Vilaformiu, recorreria tots els racons i els vessants de Queralt, la buscaria a dins i fora de la capella de la Cova, es deixaria portar per l’olor profunda d’un cirerer boscà florit a destemps... I quan la trobés, s’hi agenollaria al davant. Suplicaria. Un miracle. Un consol. Una promesa. No deixaria que els seus tornessin a fondre’s.
Quan la nena enfilava l’Estret, començà a nevar. Uns flocs esponjosos se li enganxaren als cabells i li amararen la roba. Però va continuar caminant. L’Obaga estenia el seu poder ancestral: retenia els passos de la Ramona, que crepitaven en el corriol. Esbufegava; i no es notava els dits dels peus. El silenci se l’empassava. Relliscà un parell de cops. I els pins d’escorça roja i esquerdada la feien sentir indefensa. En arribar al santuari, la nena petava de dents.
Atordida, tentinejant, enfilà la cinglera fins a la capella de la Santa Cova.
S’aturà davant les ruïnes del petit oratori adossat a la roca. Aspirà el fred per detectar l’olor dolça de les cireretes d’arboç. La padrina li havia contat moltes vegades: la gent de Vilaformiu havia acompanyat el pastor fins al lloc de la troballa i, a recer d’una fissura en la roca, la Mare de Déu els somrigué, embolcallada per la flaire de l’arbocer.
Un somriure i un pacte. I una devoció. L’única esperança on aferrar-se. La Ramona buscà desesperadament aquella talla gòtica de fusta: escrutà entre les pedres enderrocades de la capella; intentà aixecar una llosa; ficà les mans entremig d’escletxes de roca; voltà, una vegada i una altra, i una altra, i una altra, un tros de paret que els anarquistes havien deixat dempeus... fins que se li blegaren els genolls.
Entrat el vespre, glaçada i perduda, la Ramona va tornar a casa. La Montserrat Trasserra li clavà una bufetada.
I les dues es posaren a plorar.
—Si no trobo la Mare de Déu, qui farà que el pare torni? —explicà la nena a la mare, mentre l’acotxava.
La Montserrat acaronà la seva filla. Intentà consolar-la. Va enganyar-la. El pare tornaria aviat; de debò, aviat. Només calia que descansés. Va fer-li companyia fins que s’adormí. Aquella nit la febre va començar a esgarrapar el cos de la criatura. Tres dies després, mentre la Ramona encara delirava, i tossia, les Germanetes de l’Asil van obrir la caixa de zenc on la Mare de Déu havia passat la guerra i li netejaren el rostre. I li deslluïren la mirada.
El 25 d’abril de 1939, sota un cel que amenaçava pluja, col·locaren la imatge en un tabernacle i, en processó, la dugueren al santuari de Queralt. La Ramona, enmig de la multitud, acompanyà l’ascensió. I a cada passa, un prec.
Un prec per al pare, que l’exili havia engolit. I a cada passa, una esperança. Perquè la Mare de Déu havia d’escoltar aquella veu de nena que murmurava oracions, i l’adorava.
A partir d’aleshores la Ramona Boix i Trasserra començà a esperar el pare. A casa. Al carrer. A l’escola, quan la mestra li colpejava la boca amb un regle per parlar en català i somiar en català i estimar en català, una llengua de rojos i vençuts. Començà a esperar-lo, cada nit, arraulida sota els llençols, amb la medalleta de la padrina presonera entre les seves mans. Començà a esperar-lo mentre la mare, represaliada i ajupida, fregava les escales de l’Ajuntament o el terra de l’església de Sant Joan; i, a la tarda, sense consol, anava a buscar llenya i pinyes. I ho venia per quatre cèntims, i algú li donava una paperina de cigrons.
Començà a esperar-lo i a pregar. Pregà. Pregà. l pregà.
Però en Joan Boix havia mort disentèric a Argelers, atrapat entre el mar i la vigilància ferotge dels senegalesos.

***

La mare tanca el llibre. El cercle de llum fa pampallugues sobre les figures abatudes de la coberta. La mirada de la seva filla la intranquil·litza. Coneix la mirada de la pena. De l’aflicció. La hi vol evitar. Però no pot. No en sap. I té una por terrible a no poder ser un Gòlem ni una Mare de Déu trobada que pugui salvar la seva filla. Se sent indefensa. Impotent.
Se sent terriblement humana. I vol plorar. De pànic, de ràbia, d’amor. Vol plorar, però dos ulls l’assetgen i ha de somriure, encara que sigui amb un somriure forçat i enganyós.
Deixa el llibre damunt la tauleta de nit. Apaga el llum. Fa un petó a la nena. 
—Et faré companyia fins que t’adormis —és una excepció, però no pot deixar-la sola.
No pot quedar-se sola. I perdre-la.