Les tres narracions premiades per Liven de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat

Riiiinggggggggggggggg! Ringgggggggggggg!... CIoc. 6.30 del matí, paro el despertador, obro els ulls, sento fresca, em poso la manta sobre les espatlles i camino cap a la finestra; avui serà un dia intens. A la redacció tindrem la visita d’una noia siriana que ha aconseguit fugir del camp de refugiats a Grècia on ha deixat una història plena de sang i patiment.
Mentre em preparo el cafè observo com cauen els primers flocs de neu sobre el canal de Prinsengracht. La finestra queda entelada per la fredor de la matinada i el meu pensament se’n va a la casa dels veïns del davant.
Sí... la famosa casa d’Anna Frank. No puc evitar pensar en l’Època que vivia Anna Frank, un temps on quasi tot era prohibit o de mal gust.
Un dels temes que més fa pensar en una ciutat tan lliberal com Amsterdam és la quantitat de gent que hi arriba, uns per treball, d’altres per oci. Hi ha habitants, turistes i refugiats... Refugiats, un dels temes que deixa enrere tots els altres fent que sigui el més important de tots. Com pensem en avançar si ni tan sols alguns de nosaltres som capaços de fer un pas endavant per fer més fàcil la vida d’aquesta gent? Però, ha canviat tant la història en l’època d’Anna Frank, fins als nostres dies? Avui quan arribi al diari hauré de fer un escrit sobre els refugiats i aproximadament sortirà a l’última pàgina. Aquest tipus de notícies passen a ser una rutina diària per a la població occidental quan els mitjans de comunicació bombardegen les audiències diàriament. La família de l’Omaira, la noia que ens visitarà al diari, vivia en una població siriana propera a la frontera amb Jordània. Al cap de dos anys de guerra al seu país, van decidir marxar, ja que els bombardejos eren constants i els tenien a tocar de casa seva. Van marxar de nit, amb cotxe i sense llums perquè no els veiessin. Finalment, van arribar a la frontera de Síria amb Jordània, on van haver de pagar molts diners, gairebé tots els seus estalvis, i des d’allà van viatjar amb avió fins a Amsterdam.
A Síria, l’Omaira era periodista i treballava per a l’ambaixada holandesa a Damasc. Sovint viatjava a Amsterdam, d’aquí la seva intenció de venir a viure a la ciutat dels canals. Té bons contactes i creu que pot ajudar amb la seva aportació a través de la premsa, a fer ressò del patiment que sofreixen milers de refugiats al món. Per això, avui estarà al De Telegraaf, el diari més important d’Holanda.
Anna Frank arriba a Amsterdam amb la seva família procedent d’Alemanya i, ja escapant de la crisis econòmica, el sorgiment de Hitler i moltes de les males coses que corrien en aquells temps, posen fi a la tranquil·la vida de la família. Otto Frank i Edith, la seva esposa, decideixen,
com molts d’altres jueus, deixar Alemanya per començar una nova vida. Com és sabut, finalment l’any 1940 Hitler envaeix Amsterdam i la família es veu obligada a viure a la part del darrere de la casa, amagant-se, així, de les noves mesures antijueves.
Potser per això Amsterdam està observada per la mirada sincera i real d’una Anna Frank que des del cel ha vist evolucionar la seva ciutat en manifestacions plenes de colors, de gent que és lliure d’expressar-se tal com és, de coffee shops, de tot tipus de llibertat. Tanmateix, actualment queda indiferent al problema dels refugiats, igual que moltes ciutats europees on els nostres polítics es mostren saturats davant d’una nova situació que potser és pitjor que la de l’any 1944.
Ja comencen a sortir els primers rajos de sol, és hora d’abrigar-se, posar-se l’impermeable, baixar les escales, sortir al carrer i agafar la bicicleta. Poso velocitat i arribo a la redacció.
L’Omaira ja m’espera a l’entrada de la redacció i juntes entrem al despatx on detalladament comença a explicar-me una història realment dura, on les meves orelles no donen crèdit a una trista i molt dura realitat. No puc evitar que una llàgrima em rodoli galtes avall davant d’una Omaira que amb una mirada perduda, i sense cap llàgrima, va relatant pas a pas cada un dels moments viscuts allà.
[ ... ] Una vegada entres en un camp de refugiats, et registren i et limiten un espai tancat del qual no et permeten sortir i tornar a entrar per la teva pròpia voluntat. El campament està custodiat per policies armats que controlen la teva rutina diària. A dins els campaments no t’ofereixen ni possibilitats de treball. Reps la teva ració diària de menjar i aigua. Alguns sirians no poden suportar aquestes condicions i decideixen tornar a Síria, on el perill que havien deixat enrere per començar de nou, se’ls torna a posar davant seu.
Un cop acabat tot el relat ens adonem del silenci absolut que hi ha a la sala. Tots els periodistes, immobilitzats, es rendeixen en un fort aplaudiment davant l’Omaira i el director decideix posar en primera plana de l’edició de l’endemà l’article de la jove refugiada.
Escric i finalment acabo el meu article amb una petita reflexió per al nostre món imperfecte.
El futur de Síria no es decidirà solament en el camp de batalla. També es decidirà per als milions de refugiats i persones desplaçades. Encara que hi ha una intensa necessitat d’ajuda en moltes altres zones humanitàries, la comunitat internacional té l’obligació de vetllar per l’educació, la salut i perquè tots aquests sirians puguin tornar un cop acabat el conflicte bèl·lic a casa seva i que entre tots ens sensibilitzem per pressionar els nostres polítics per tal que facin alguna cosa per contribuir a millorar el futur del nostre món.
Si Anna Frank pogués acabar el seu diari, de ben segur seria així.

 
No oblidaré mai la primera vegada que la vaig veure. Arraulida sota el peu de l’escala. Tenia la cara desencaixada, neulada i blanca com la neu, les galtes plenes de pigues i amb dues trenes pèl-roges que li arribaven a mitja esquena. Tremolava com una fulla, no sé si de por o de fred. Mig tapada amb una flassada vella i bruta.
Calçava unes sabates desgastades i foradades per on se li ficava el gèlid fred de gener. De sobte, em va mirar de reüll, va intentar fugir però no tenia escapatòria. Li vaig oferir un jersei de llana però el va rebutjar. De la cabassa que jo portava penjada a l’esquena, vaig treure un crostó de pa que m’havia sobrat de l’esmorzar. El va agafar sense pensar-s’ho i en un instant se’l va cruspir. Mirant-la de més a prop vaig veure que tenia els ulls humits i la cara plena de llàgrimes, no sé quantes hores o dies feia que aquella delicada criatura estava allà. A poc a poc m’hi vaig anar acostant tornant a oferir-li roba d’abric. S’ho va pensar però al final va estirar la mà i me la va prendre.
Vaig preguntar-li què feia allà, què li havia passat, però de la seva boca no en va sortir cap resposta, ni un mot. Vaig asseure’m al seu costat, tot callat i vaig estar una llarga estona amb ella sense dir ni piu. Va parar de tremolar, potser per l’escalfor del jersei o per la companyia que va rebre. La nit s’acostava, començava a fosquejar... Només hi havia la llum d’alguns vells fanals però jo volia pujar a casa. Vaig estirar-li la mà per ajudar-la a aixecar i ella dubtosament va agafar la meva. Sense dir-nos res, vam pujar d’amagatotis les escales fins a arribar a casa meva.
Allà li vaig preparar una tassa de llet calenta amb un tros de coca del dia abans. Vam asseure’ns al costat de la llar de foc i amb un fil de veu va dir: “Sí, he fugit de casa, sé que no està ben fet però havia de fer-ho, almenys havia d’intentar-ho, no hi tinc res a perdre. Quedar-me allà de braços plegats no tenia sentit”. La seva història em va emocionar i encoratjar a ajudar-la en tot el que estigués a les meves mans.
La Natàlia tenia 13 anys quan va decidir fugir de casa.
L’endemà era el seu aniversari, ja en tindria 14 i això significava el que ella més odiava. Ella vivia en una colònia tèxtil amb els seus pares i els avis materns que no podien valdre’s per ells mateixos. Només treballava la mare fent d’ajudant de teixidora i a casa hi entraven pocs diners.
El seu pare era un baliga-balaga, es passava el dia gandulejant o al bar i mai trobava cap feina que li fes el pes.
Per tant, i sense demanar-li opinió, havia decidit que ella entraria a treballar a la fàbrica demà mateix. Però això, no és el que la Natàlia somiava. Ella, des de ben petita, havia decidit en silenci que volia ser pianista, per tant, havia de continuar amb els seus estudis i allà dins no era possible.
Ella estimava la música, era l’única cosa que l’omplia. La Natàlia no havia tingut mai l’oportunitat de veure com era un piano, però coneixia perfectament el seu so melodiós i segons ella terapèutic que sortia d’un finestral.
A la colònia, a part de la maleïda sirena esgarrifosa que se sentia a cada canvi de torn, es podia sentir com la filla de l’amo tocava el piano dia i nit i aquell so la tranquil·litzava de totes les seves pors. Però de sobte aquelles notes harmonioses que la feien sentir bé van desaparèixer. Ella tota preocupada va anar, sense pensar-s’ho, a preguntar-li a l’amo on era la seva filla i ell va respondre que se n’havia anat a Barcelona a continuar els seus estudis musicals al conservatori. La Natàlia va sentir un calfred, es va quedar sense paraules, garratibada. Ho havia entès bé? Doncs sí, se n’havia anat. On sentiria ara les notes d’un piano? Què la tranquil·litzaria de totes les seves temences? A la colònia tot era monotonia. Cada dia el mateix. Xafarderies, xarrameca amunt i avall per entrar a treballar, el colpidor soroll dels telers i crits a casa per falta de recursos... i la maleïda sirena de la fàbrica que li feia posar els pèls de punta, la terroritzava pensar que ella un dia hauria de fer-li cas per ser-hi a l’hora a treballar. Necessitava urgentment tornar a sentir aquella música. Era l’única cosa que la feia sentir bé, que la transportava en un món llunyà, fora d’aquella colònia on sentia que no pertanyia. Allà no tenia amics ni amigues, es sentia diferent, amb angoixes, tristesa i sense saber amb qui parlar... La seva mare era l’única que podia escoltar-la però no estava per històries, havia d’anar per feina, calia entrar diners a casa fos com fos. Estava tot el dia fora de casa, treballant a la fàbrica, fent feines a casad’uns parents llunyans i la poca estona que la tenia al seu costat, estava atrafegada amb els avis.
Feia dies que no sentia aquella melodia, el seu cos la necessitava, necessitava sentir-la, trobar-la perquè li donés força. Havia de buscar-la fos on fos encara que hagués de fugir de casa. Sabia que els seus pares no l’entendrien, sempre deien que tenia el cap ple de pardals. Una nit, mentre els seus pares dormien, va escapar-se de casa. Va pujar al tren sense que la veiés ningú.
El tren anava cap a Barcelona. En arribar-hi va començar a caminar amunt i avall sense cap rumb, no havia sortit mai de la colònia, i ara què feia enmig d’aquella ciutat?
Estava desorientada, perduda i morta de por. Només li calia trobar aquella música que ella coneixia, però les seves orelles només sentien soroll de cotxes i botzines.
Després de tres dies rondant per carrers desconeguts, va caure rendida i sense forces al peu d’una escala. Va ser allà on jo la vaig trobar.
L’endemà al matí va demanar-me que la tornés a la colònia. Estava decidida. Havia estat tota la nit donant-hi voltes i havia entès que no podia fer-li això a la seva família, desaparèixer de cop i volta sense cap explicació. Ells la necessitaven i hauria de treballar a la fàbrica com la majoria de les noies de la seva edat. A casa seva serien de gran ajuda uns dinerets de més, així potser la mare no hauria de perdre la salut treballant i treballant. Ho faria per la mare, només per ella, perquè el pare no s’ho mereixia. Amb ell no s’havien entès mai. Tan bon punt vàrem arribar a la colònia i mentre ella corria als braços de la seva mare vaig dirigir-me a casa de l’amo per explicar-li el que ella m’havia contat. Després d’escoltar-me atentament va permetre que la Natàlia pogués rebre classes de piano a casa seva, omplint el buit que havia deixat la seva filla. Això sí, ens ho va deixar ben clar, primer era la feina a la fàbrica, havia de treballar de valent tant si li agradava com si no. La Natàlia ho va acceptar, no li quedava cap més remei, si volia tenir la seva família i la música amb ella hauria de conformar-s’hi. De moment, hauria de viure a la colònia, i seguir les normes que li havia posat l’amo.
Caldria treure forces d’on fossin per continuar endavant i així podria continuar amb el seu somni: la música.

 
Passava de la mateixa manera que ho faria un segon; tan discretament que no alterava la circumstància del moment. La botiga on jo comprava les galetes seguia al mateix lloc i el tren venia a l’hora de sempre; essent puntualment impuntual.
“Hola”, em deia. Jo mai he sigut de moltes paraules però suposo que, en ser només dos esperant el mateix tren, em veia obligat a contestar. Fins que un dia va passar de la mateixa manera que ho faria una dècada; no sé si van ser els seus cabells sota la llum d’aquell vespre tan groc, aquell delicat balanceig amb què jugaven els seus malucs o l’olor de vida que portava a sobre. Però jo me’n vaig enamorar, cosa que no em sembla precipitada després d’aquells mesos compartint l’espera d’un tren endarrerit.
A partir d’aquell segon, tot va canviar: es va convertir en el meu punt de fuga, de manera que la botiga de les galetes no tenia un paper tan predominant en l’espera.
Des de llavors, l’efecte Ada pot moure un continent; com la nimfa Dafne sembla no poder evitar la bellesa.
Llavors el tren venia massa d’hora malgrat el retard de sempre, i els vagons no s’acabaven; es feien llargs a mida que la susdita buscava un lloc on estar tranquil·la, o això semblava. Jo m’afanyava a seure al primer seient lliure per poder veure com, en entrar al vagó, els seus ulls eren moviment continu fins a trobar el lloc perfecte: buscava, potser, aquell racó que accentuava totes les seves gràcies.
Puc dir que l’Ada va a llunes perquè em portava la nit.
Llavors m’introduïa en un somni abismal que quan arribàvem a la seva parada es convertia en neguit; ficat sempre aquí al pit, fins que, buscant passar desapercebuda, resornava a l’estació el dia següent. Ara visc en una agonia perpètua que la busca en el moviment subtil del seu cos, en els rajos d’abril als seus cabells o en l’essència de viure.
l avui, que no et tinc aquí, et vull viure a petons i fer-te riure. Segrestar-te les paraules i mossegar els teus dubtes. Ara i aquí; retrobar-me amb el teu món i amb el gust especial dels cafès a deu metres de tu. Vull brodar-te un amor vergonyós i coneixe’t, en llum de lluna, mentre et trec les pors, i així besar-te fins a l’esperança. Només pensar-te em fa tocar més de mans a cel que de peus a terra.
I escric, escric sense parar: t’escric. Perquè només et puc escriure a tu per molt que avui els arbres tinguin un verd més bonic; per molt que el dia acompanyi i els rajos del sol tinguin un to tan poètic. T’escric. I com m’agrada.
Penso que de tant que ho he fet, em quedaré sense paraules, però els dits van sols seguint les pulsacions del cor; potser tot ve d’allà, potser tot ve de tu: i és que a tu et podria escriure fins i tot un analfabet sense batec.
És bonic escriure per a tu; així, en present d’indicatiu.
Capturem el temps verbal? Si fos així, mai em dirigiria a tu en passat: no és que vulgui tenir-te aquí, amb mi, per sempre; d’aquesta manera tan difícilment descriptible, sinó que el que vull és que rondis per aquí o per allà però que, passi el que passi, et pugui escriure veient-te, bevent-te, vivint-te.
l ara, tan abrigat i constipat, desitjo que la teva calidesa continuï abraçant la fredor d’aquests dies. Que faci el temps que faci, sempre hi hagi un lloc on em creui amb la teva essència i les característiques de cada estació.
M’agradaria veure si els mil colors de la primavera fan justícia a la teva bellesa infinita; ara ja he vist que les tres estacions restants fan honor al teu nom.
La Paula és simpàtica, m’ha explicat que és l’última de tancar. Té feina i quan plega només té ganes de tornar a casa. El tren va sempre tard, però ja li va bé perquè així no ha d’afanyar-se tant. Sempre s’asseu al meu costat perquè diu que si s’hagués d’estar sola tanta estona,
s’adormiria. Li agradava més estar al seu poble, però què hi vols fer; la feina és la feina. I encara sort que es va trobar l’oferta de cambrera; la noia que hi treballava abans va demanar un canvi d’horari i, com que fa temps que hi treballa i a més és bona, els fa més servei al dematí.
“És més maca... —diu—. Ja em va dir que tot això estava molt mort, però que sempre hi havia un noi que menjava galetes de la botiga del davant de l’estació. I que com que m’agrada tant parlar, li tragués tema, que semblava simpàtic. I tant si ho ets! El segon dijous de cada mes coincideixo amb ella i ja li ho explicaré”, va dir-me.
Diu que no et va tan malament, però a mi em sembla que em menteix perquè jo sé que el que tu busques només ho trobaràs en mi. Així que si mai llegeixes això, jo estic cada matí a la terrassa del bar del costat degustant cada cafè que serveixes tu, des de lluny. És difícil explicar
la sensació de saber-te a prop; trossets de tu que construeixen el puzle de la perfecció que obtenen les coses en el moment adequat, com quan has de sortir més de dos cops a servir les taules de fora; el món es podria acabar així.
I ja ho saps, a les nou i cinc segueixo esperant el tren; ha deixat d’arribar a l’hora seguint la seva impuntualitat.
Ara va a llunes, així com tu, Ada.