El sexe dèbil

per Xavier Gonzàlez-Costa, 12 de maig de 2017 a les 15:35 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan la Lídia va arribar al vespre, estava cansada, aixafada, tenia fred i havia passat el dia treballant amb un malestar constant… però ara ja era a casa. Es faria una llet calenta amb una mica de mel, es ficaria al llit a covar-ho i l’endemà ja tornaria a sortir el sol.

Va obrir la porta i, només d’entrar, va notar que alguna cosa no anava a l’hora: els llums del corredor eren encesos i, si ella havia estat l’última de sortir al matí i els havia deixat apagats, havia de ser cosa de l’Albert, el seu marit, que semblava que l’electricitat l’hi regalessin. Tanmateix, això era molt estrany, ja que ell, abans de marxar cap a la feina, l’havia advertida que arribaria molt tard, perquè tenia una reunió llarguíssima, que acabaria amb un sopar pesadíssim d’aquells que fa tanta mandra d’anar... però per al qual s’havia vestit (a ella aquests detalls no se li escapaven) amb la camisa i la corbata més noves que tenia.


Es va treure les sabates i les va desar al mateix moble del rebedor d’on en va treure les sabatilles. Va avançar pel corredor i va cridar l’Albert pel seu nom, però no va obtenir resposta... Potser sí que havia estat ella qui havia oblidat els llums encesos... Al matí, ara, ja es feia clar molt d’hora i potser per això no se n’havia adonat i... Va apagar-los, va travessar el pis i va entrar a la seva habitació, on estava acostumada a moure-s'hi a les fosques... però una presència invisible li va fer venir una esgarrifança. Es va precipitar a l’interruptor, compulsivament, mentre de dins el llit en sortia una veu d’ultratomba que la reclamava.

    -Lídia? ... Lídia... –era l’Albert.
    -Però què hi fas aquí tan aviat? –es va estranyar ella.
    -Em trobo molt malament.


S’hi va acostar, es va asseure al seu costat i, posant-li la mà al front, va mirar si tenia febre.

    -Estàs una mica calent –li va observar.
    -Em fan molt mal els ossos, el cap sembla que m’hagi d’esclatar, estic congelat... –tremolava i tot.
    -Et faré una llet calenta amb una mica de mel i t’ho portaré al llit, a veure si així...
    -Avisa el metge –va demanar l’Albert.
    -Vols dir que n’hi ha per a tant? –ella era femeninament escèptica.
    -M’estic morint! –ell era masculinament exagerat.

Estava cansada, aixafada, tenia fred i havia passat tot el dia treballant amb un malestar constant, però –què hi farem!- el seu home estava pioc i... Va trucar a les Urgències de la mútua.

El metge, amable i tranquil, va arribar al cap d’una hora ben bona, es va disculpar al•legant el trànsit infernal d'aquella hora de tarda i va demanar pel malalt. 

La Lídia el va acompanyar a l’habitació que prèviament havia perfumat, com ja feia la seva mare quan ella era petita i passava regularment aquelles crisis de bronquitis asmàtica que, des dels dotze anys, no se li havien repetit mai més. “Fer-te dona, t’immunitza”, que deia la seva àvia.

El doctor va visitar l’Albert que només emetia dramàtiques respostes guturals i es va dirigir a la noia.

    -Es troba bé?
    -Diu que li fa mal tot –va contestar ella.
    -No em refereixo al seu marit. Vull dir vostè.
    -Jo?? –es va sorprendre la Lídia.
    -Fa mala cara.
    -Estic cansada... Res més.
    -Vol que li doni una ullada, ara que sóc aquí? –va oferir-se el metge, mentre l’Albert gemegava vehement des de sota els llençols.
    -Com vulgui–va cedir la noia-. Però estic bé.

El doctor li va prendre la temperatura, el pols i li va mirar la pressió arterial. La va auscultar i li va mirar la gola. Va sospirar i, negant imperceptiblement amb el cap, va acostar-se al llit, va desabrigar l’Albert d’una revolada i li va ordenar:

    -Faci el favor de llevar-se, vestir-se i anar a la farmàcia a buscar l'antibiòtic que li receptaré per a la seva dona, que ella sí que està malalta de veritat.
 
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

 

Participació