Les tres mencions honorífiques de Liven en prosa narrativa de 4t, 5è i 6è de primària

Són les vuit del vespre. La Mireia tanca la porta amb clau i va cap al cotxe. Tot sembla anar bé però dins l’escola s’està formant una aventura de les grosses.
—Au! Deixa’m anar que m’estàs fent mal —va dir la guitarra.
—Que tu tinguis les cordes cargolades i petites no és culpa meva —va fer el contrabaix—, hauries de tenir-les com jo. Gruixudes i boniques.
Aquest parell sempre estaven igual. Quan marxava la directora, no tardaven ni dos minuts en discutir-se. Eren gat i gos. A la sala del costat però, tot era diferent. Hi havia el bombardí i la trompeta jugant a pòquer.
—Crec que t’he guanyat. Tinc una escala de color —va dir la trompeta.
—Segueix somiant —va dir el bombardí—, tinc un repòquer d’asos. Per tant t’he guanyat la partida.
De cop i volta, es va sentir un crit.
—Deixa estar les meves cordes. Jo almenys no tinc el cul tan gran com tu! —va dir la guitarra.
Aquesta frase sempre volia dir que la baralla començava. La resta d’instruments ja ho sabien i no trigaven gens en intentar anar a posar pau entre ells. El primer en arribar-hi va el ser clarinet que fent saltirons es va posar entremig dels dos.
—Pareu que cada dos per tres amb els vostres crits molesteu tothom i amb els cops feu tremolar l’escola.
La seva veu va fer riure al contrabaix que li va respondre:
—Un instrument tan petit com tu em dirà el que he de fer?
L’oboè, en veure que el clarinet no podia fer res, el va agafar per la canya i li va dir que no patís, que ja s’ho farien ells dos. La situació no canviava i ja era més de mitjanit que encara es sentien els crits entre el contrabaix i la guitarra. Com que la resta d’instruments s’avorrien i no podien dormir per culpa del soroll, tots anaven a veure què passava. La viola i el violí com que eren família amb el contrabaix l’animaven fent servir els arquets. Els animadors de la guitarra eren els seus amics: la bateria, la flauta travessera...
Allò semblava una olla de grills. Tothom es cridava amb tothom. Fins i tot les baquetes es discutien amb els arquets. La trompeta i el bombardí, cansats de no poder seguir amb la partida, van sortir a la sala per veure què passava.
—Què caram està passant aquí? —va dir la trompeta.
—Si no calleu i no feu bondat, anirem a avisar el piano —va dir el bombardí.
Tothom va callar. El piano els feia por. Era l’instrument més gros que hi havia en tota l’escola i semblava el pare de tota la resta. Sempre que es portaven malament els renyava i castigava sense poder fer allò que els agradava. Una vegada, va amagar les baquetes de la bateria a dins les seves cordes i la pobra bateria no va poder fer servir els seus plats fins que no va haver demanat perdó.
De sobte, una porta es va obrir. Tots es van posar a dins dels estoigs i van tancar els ulls fent-se els adormits.
El piano es va posar al mig de la sala i va demanar amb educació que sortissin tots a fora. Ningú va dir res. Mica en mica van sortir el clarinet i l’oboè. Després van sortir tota la resta. El piano, fent servir les seves tecles més greus, va dir:
—Què ha sigut tot aquest rebombori?
La guitarra quasi plorant va dir:
—Ha estat culpa d’aquest contrabaix que sempre se’n riu de les meves cordes.
El contrabaix defensant-se va dir:
—I tu què? Que et rius que jo tinc el cul molt gros.
EI piano cansat va dir:
—Calleu i pareu de discutir-vos. Ja no sou instruments petits. Heu de donar exemple a la resta.
Els dos van veure que s’havien equivocat i que no havien de posar-se entre elIs. El piano els va renyar i els va fer demanar perdó a tots els altres per no deixar-los dormir.
Un cop solucionat el conflicte, tots van anar a les diferents sales per poder descansar. La trompeta i el bombardí van poder seguir la seva partida, l’oboè i el clarinet van poder dormir tranquils la resta de la nit i el contrabaix i la guitarra van començar una bonica amistat.
El piano, content d’haver solucionat el problema, va tornar a la seva classe per continuar mirant la pel·lícula que havia estat mirant fins aleshores. Durant la resta del curs tots els instruments van estar contents i van viure sense problemes però quan va començar l’estiu... Bé, això ja és una altra història.


 
Temps era temps, quan tothom tenia dents, hi havia un llangardaix i una granota que vivien en una muntanya en un gran llac. La granota era la reina del llac, i es deia Ramoneta. Era grassoneta i saltirona. Tenia els ulls sortits i riallers. Tenia la pell fina, les potes llargues i els llavis petoners. A la Ramoneta li agradava molt banyar-se al llac i fer moltes piscines per rebaixar una mica la panxeta. També li encantava caçar insectes amb la seva llarga llengua. El llac era gran i rodó amb aigua molt neta, transparent, cristal·lina i freda com el glaç.
El llangardaix, que es deia Xarli, vivia en unes roques que envoltaven el llac. El sol les escalfava i a ell li agradava fer-hi unes bones migdiadetes acaronat per aquella escalforeta. En Xarli era bonic i rialler. Era un llangardaix llargarut, amb la pell verdosa i piquets blaus. Els seus ulls ametllats eren de color taronja, i la llengua era quasi tan llarga com la seva cua. També era tossut com una mula i li agradava molt investigar.
Vora al llac hi havia un escurçó que rondava per allà i que se’ls volia menjar. La llarga serp mesurava un metre i mig, era verda com l’herba del prat i estava afamada.
L’escurçó era terrestre i li feia molta por l’aigua. Cada dia anava vora el llac, i mig amagada, espiava a veure si sortia la granoteta o el llangardaix per fer un bon tiberi. Però la Ramoneta i el Xarli eren més espavilats que la gana, i tenien la seva caseta a una illa al mig del llac. Sabien que al gran escurçó no li agradava l’aigua i ells vivien ben tranquils al seu petit paradís.
Fins que va arribar l’estiu. Un estiu molt calorós. El més calent dels últims cent anys. I cada dia feia més calor i l’aigua del llac s’anava evaporant. Fins que tan sols va quedar un toll d’aigua vora la seva petita illa.
—Què farem, Ramoneta?!
—No ho sé, Xarli!
—Mira, Ramoneta, allà hi ha la gran serp que em mira fixament i la boca se li fa aigua. Quan aquests pocs litres d’aigua s’assequin, haurem begut oli... —va exclamar en Xarli tremolant.
La serp es va acostar lentament vora el petit bassal que quedava. La Ramoneta i en Xarli estaven cagats de por i tremolaven com fulles seques. El sol brillava fort i cada cop hi havia menys aigua al toll.
Fins que un dia la Ramoneta i en Xarli encara tenien més por perquè ja no quedava aigua al llac. No sabien què fer. De cop el Xarli, traient la seva llarga llengua, va començar a llançar rocs a la serp llargaruda.
—Fora d’aquí serpota dolenta! No podràs amb nosaltres! Et farem marxar! —cridava ple de ràbia en Xarli.
Però la serp encara no volia marxar. La seva pell gruixuda era tan forta que les pedres no li feien res. Rebotaven a les seves escates i ella com si sentís ploure.
Era mitja tarda, i el sol encara brillava fort. EI bassal que envoltava l’illa s’havia eixugat. No quedava ni una trista gota d’aigua. Llavors l’escurçó va travessar el bassal sec i movent la llengua va enfilar-se a l’illa. En Xarli cridava:
—Estem atrapats! La serp se’ns cruspirà per berenar!
—Corre Xarli! Hem d’anar a dalt el turó de l’illa! —cridava la Ramoneta.
I cames ajudeu-me muntanya amunt amb la serp al darrere. I van anar pujant fins que van arribar a dalt de tot del turó.
—I ara què! —va cridar en Xarli.
La Ramoneta va començar a plorar, i entre llàgrimes deia:
—Estem acabats, ja no hi podem fer res. No tenim escapatòria.Els dos amics es van abraçar emocionats i en Xarli va dir:
—Estic molt content d’haver-te conegut, Ramoneta!
—Has sigut un bon amic, Xarli! —va dir la Ramoneta emocionada.
Era la fi, la serp afamada estava a punt d’arribat al cim del turonet.
Tot de cop, la terra va començar a tremolar i va aparèixer un forat just al seu costat. De dins el forat en va sortir un cap rialler. Era el seu amic castor.
—Amics meus, si us voleu salvar veniu amb mi!
El llangardaix i la granota van entrar al túnel i van seguir el castor per aquelles fosques canonades.
L’escurçó no entenia res. Buscava les seves preses a dalt del turó però no hi eren. Havien desaparegut per art de màgia. La serp s’havia quedat amb un pam de nas.
Quan els tres amics van arribar a la sortida van veure que havien arribat a la gran illa, la més gran de tot el llac.
Aquesta gran illa estava envoltada d’aigua perquè era la part més profunda del llac i era impossible que la calor evaporés tota aquella quantitat d’aigua. Allà estarien segurs i viurien feliços. Hi havia palmeres, flors de colors, herba verda i una gran tranquil·litat per fer una vida en pau i alegria. Per fi s’havien desempallegat de la serp malvada. I vet aquí una reineta i vet aquí un llangardaix aquest conte tanca el calaix.


 
Aquesta és la història real de la meva vida amb el meu pare bipolar.
Anteriorment a la seva malaltia, ell era un noi molt atlètic i havia guanyat diverses competicions de karate i taekwondo. Tot va començar al servei militar aproximadament als seus 19 anys. Un dia els van despertar sense dir res, els van pujar a un camió i en arribar al lloc, es va trobar amb una catàstrofe provocada per la pluja. A un càmping situat a Biescas, a prop de Jaca, on ell feia el servei militar, va quedar tot arrasat per una inundació produïda per una presa que va sepultar-ho tot.
Aquelles imatges de la gent morta entre el fang, el van impactar tant, que després de tornar del servei militar, va començar a tenir depressions, fins a desenvolupar el trastorn bipolar.
I aquí va ser quan el van ingressar, i va conèixer la meva mare. Ella era de Cardona. Llavors, ell sempre l’anava a veure, fins que un dia va tenir un accident anant-hi. A partir d’aquell moment, van fer un pensament i van decidir que la meva mare anés a viure amb el meu pare.
Un any després vaig néixer jo.
Com que el meu pare té una invalidesa, ell era qui em cuidava sempre, mentre la meva mare treballava. Quan vaig fer-me gran, va ser quan em vaig adonar que el meu pare era especial. Li vaig demanar per què prenia tanta medicació.
Ell pacientment m’explicava què era el trastorn bipolar: “A vegades estaré absent, trist, enfadat, dormilega, actiu... però encara que no ho entenguis, el que no canvia és que t’estimo sempre”. M’ha costat molt assimilar la malaltia perquè a vegades el qüestiono molt, però m’esforço i l’acabo entenent.
Ara ja fa sis any que va néixer el meu germà i ara sóc jo la que intenta explicar-li al meu germà el que té el pare.
Valoro molt la meva mare, perquè cada dia me n’adono més que ella l’estima i la seva capacitat d’entendre la malaltia. Tot això m’ha fet valorar les coses senzilles de la vida, a saber respectar la gent i no riure’m dels mals de les persones.
AH! I PER CERT, CADA DIA ESTIMO I VALORO MÉS EL MEU PARE.