Janis Joplin: La Dama Blanca del Blues

El passat 19 de Gener es complien 74 anys del naixement de Janis Joplin, la “Bruixa Còsmica”, posseïdora d'una veu inigualable. Molta gent pot pensar que una cantant de la seva magnitud va tenir una vida feliç, però la realitat és que la seva vida va estar marcada per una eterna tristesa.

Janis Joplin va néixer a Port Arthur, Texas, un lloc en el que la segregació racial tenia profundes arrels, discriminar a la gent de color era una cosa habitual, fins i tot correcte. Janis va créixer en aquest ambient, però ella no tenia cap problema pel color de la pell. En una societat conservadora com la americana dels anys 40 50, per no ser senyalat calia encaixar, no ser el segregat, tot i això, ella sempre va donar mostres de la seva pròpia manera de pensar i la seva rebel•lia no deixant que ningú li imposés cap model a seguir. No era com les altres, li agradava llegir, pintava, tocava una mena de citar i sobretot no odiava als negres. A més, durant l'adolescència, es va posar una mica grassoneta i la va atacar l'acne de manera terrible, per la qual cosa els seus companys l’anomenaven amb diversos àlies per burlar-se’n. Ja a la universitat les coses van arribar a tal grau que en una ocasió Janis va ser nomenada “l'home més lleig” del campus. Això va portar-la a que comencés a trobar-se amb altres “rarets” com ella, que la van introduir al món del blues, el jazz i el folk, a més de la contracultura que es començava a coure en aquells anys, “es va atrevir a ser diferent”, tal com la van qualificar en un diari local de Texas.

Estava clar que Texas, als anys 60, no era el millor lloc per un esperit lliure com el de Janis. Sant Francisco, el bressol del moviment hippie era el lloc a on calia estar i cap allà va anar al 1963. Vivia amb el jove guitarrista Jorma Kaukonen (futur membre de Jefferson Airplane) i la seva dona Margareta amb els que va gravar una cinta casolana d’alguns estàndards de blues. Aleshores ja tenia una gran reputació de bevedora de whisky, però també es va fer addicta a les amfetamines, el LSD i la heroïna, quedant en poc temps en un estat lamentable. La gravetat de l'addicció de Janis era tal, que els pocs amics que tenia (dels qui posteriorment diria que no li agradaven molt) van organitzar una festa per poder comprar-li un bitllet de tornada a Texas.

Decebuda del que va pensar que seria un paradís, Janis va tornar a Port Arthur decidida i resignada a encaixar en una societat que tant havia rebutjat. Va deixar les drogues i l'alcohol, va reprendre els estudis i va començar una relació per correu amb Peter DeBlanc, un tio que va conèixer a Sant Francisco i ara treballava a IBM a Nova York. Un dia, Peter es va presentar a casa de Janis i li va demanar als seus pares la mà de la seva filla en matrimoni, van acceptar més que gustosos i van començar a planejar les noces. Janis Joplin s'hagués convertit en una mestressa de casa, si no fos perquè (afortunadament per nosaltres) el tal DeBlanc tenia bastants lios de faldilles (que aleshores molts no ho consideraven infidelitat perquè eren els temps hippies de l’amor lliure) cancel•lant definitivament el compromís i les noces. Estranyament Janis va quedar molt decebuda i tocada, marcant encara més el seu sentiment de solitud.


Janis Joplin amb Big Brother & The Holding Company (1965-1968)

Va ser durant aquest moment de crisi que el promotor i amic de Janis, Chet Helms, es va interessar en ella com a cantant d'una banda de la que aleshores era mànager. Havia escoltat la cinta que va gravar a casa dels Kaukonen, i la va contactar a Texas, oferint-li tornar de nou a Sant Francisco per unir-se a Big Brother & The Holding Company. Com que no tenia res a perdre, Janis va acceptar i va marxar de Port Arthur, aquesta vegada per sempre. Això passava al 1966.

Big Brother & The Holding Company no és que fossin la gran banda hippie dels 60, però si de les primeres que van iniciar el moviment psicodèlic. La banda  l’havia fundat el guitarrista Peter Albin. Chet Helms pràcticament va imposar a Janis Joplin a la banda, estava convençut que amb l’espectacular veu del prodigi de Texas seria motiu suficient perquè l'acceptessin. Tot i la veu, això, la banda no s’ho va agafar gaire bé, al cap i a la fi, ells ja eren una banda establerta i Janis no tenia gaires nocions musicals (en el sentit d’escola de musica). La van deixar fer de corista, tocar la pandereta i en contades ocasions la veu principal. Poc a poc va anar guanyant la presència de Janis a la banda, cosa que a Peter Albin no li feia cap gràcia, sentia que s'estava quedant cada vegada més en un segon pla dins la banda que havia fundat. Janis  estava encantada amb la llibertat creativa de l'escena musical a Sant Francisco i sovint solien  actuar amb d’altres bandes psicodèliques de l’època com The Grateful Dead o Jefferson Airplane.

Definitivament amb Janis com cantant principal, les portes de l'èxit es van obrir per una  banda que  ja tenia cert renom, apareixent al mític festival de Monterey de 1967 van compartir cartell amb els  grans artistes del moment com Jimi Hendrix, The Mamas And The Papas, Jefferson Airplane, Otis Redding i The Who, entre d’altres. Com que la primera actuació dels Big Brother no havia estat filmada, els van demanar que toquessin l'endemà. Janis va deixar al públic amb la boca oberta cantant una versió de l'emblemàtic blues de Big Mama Thornton, Ball And Chain.

Janis Joplin - Ball And Chain (Amazing Performance at Monterey)

Big Brother & The Holding Company (1967) és l’àlbum de debut homònim de la banda amb Janis Joplin de cantant principal, després del gran èxit que havien tingut al Festival de Monterey i ara amb el single Call On Me. Però Peter Albin continuava de mal rotllo, així que no perdia oportunitat per tirar-li en cara qualsevol cosa a Janis, que malgrat l'èxit i la fama seguia sent una jove fràgil i li feien mal els comentaris d’Alvin. Per si no n’hi havia prou, Janis es va enrotllar amb l’altre guitarrista de la banda, Sam Andrew, que en l'esperit hippie de l’amor lliure, també tenia relacions amb altres noies, cosa que a Janis no li feia cap gracia, ella volia un company, no un amant, es va emprenyar molt quan Sam li va suggerir la idea de tenir sexe amb altres dones.

Janis Joplin - Call On Me

Janis Joplin eclipsava als Big Brother. Al 1968, se’n van anar a Nova York per gravar el següent disc. Aquella combinació de música psicodèlica dels 60, amb l’espectacular  veu de Janis era un còctel impressionant i editaven Cheap Thrills (1968), amb temes com Down On Me, Summertime, Piece Of My Heart i Ball And Chain, catapultant-la a l'èxit, als tres dies era disc d'or i el primer mes es van vendre més d'un milió de còpies. 

Janis Joplin va gravar l’emblemàtica Piece Of My Heart, una versió diferent al tema interpretat per Erma Franklin (la germana gran d’Aretha Franklin). La interpretació de Joplin li va valer ser reconeguda  com una de les veus més GRANS del rock’n’roll de tots els temps. Interpretada també per altres cantants, la versió de Janis Joplin és considerada una de les millors de la història, la manera en què la seva veu encaixa amb el sentiment de la cançó, fa que Janis aconsegueixi crear una emotivitat de qui realment s'ha trencat per dins. Steven Tyler, cantat dels Aerosmith, també inclou una versió d’aquest tema en el seu disc en solitari We're All Somebody From Somewhere del 2016 que us recomano que escolteu perquè també és una versió espectacular.

Janis era la reina a l'escenari, podia meravellar a milers de persones amb la potència de la seva veu i la seva presència, però en acabar els shows estava sola al camerino. No tenia gaires amics de debò, i els seus propis companys de banda la seguien considerant com la nova, a més estaven recelosos perquè s’havia convertit en el focus d'atenció i ells quedaven com els seus acompanyants. Les crítiques cap a ella van ser molt bones, i la premsa va començar a parlar més de Janis que de la banda, tothom deia que Janis era massa bona per ells, hi havia tensió entre la banda a causa del protagonisme de Janis i la fama, a més Janis volia fer un estil més blues i soul, com les cantants que admirava, Bessie Smith, Billie Holiday o Aretha Franklin, així que després de molta pressió per part del seu mànager, Albert Grossman, va deixar Big Brother & The Holding Company.

Janis Joplin - Piece Of My Heart

Janis Joplin - Summertime

Janis Joplin amb Kozmic Blues Band (1968-1969)

Se’n va emportar al guitarrista Sam Andrew dels Big Brother i amb el seu manager es van posar a buscar els millors músics per formar la nova banda. Amb la nova banda, Kozmic Blues Band, va editar, I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969). El so era diferent al que els seus fans estaven acostumats, era una barreja de rock, soul i blues, la Bruixa Còsmica s'allunyava dels sons de la seva banda anterior Big Brother & The Holding Company, el seu inconformisme i inquietud demanaven més coses, així que va deixar la musica psicodèlica i va apostar per una música més propera al Southern Soul de Memphis. La crítica se li va tirar a sobre i els seus fans també, no entenien com podia atrevir-se a trair el seu propi segell i el seu so, amb tot però, va aconseguir arribar a disc d'or als dos mesos del seu llançament. Va sortir de gira per Europa, passant per Frankfurt, Estocolm, París i Londres, entre d’altres, on el públic la va rebre amb entusiasme, afirmant que el millor concert que havia fet a la seva vida va ser a Londres, on l'audiència es va tornar boja.

Janis Joplin - Live In Frankfurt, 1969 (Rare Concert Footage From Her European Tour)

Live In Frankfurt, 1969 Janis Joplin’s First Ever German Concert.
00:00 Kozmic Blues Band On Stage
04:24 Raise Your Hand
09:04 Try (Just a Little Bit Harder)
14:19 Me
16:06 Maybe
19:53 Summertime
22:37 Ball and Chain 
28:37 Piece Of My Heart


Festival de Woodstock 1969

Al 1969, Janis Joplin ja és reconeguda com una figura emblemàtica del moviment hippie als Estats Units, i el 16 d'agost de 1969 va actuar amb gran èxit al Festival de Woodstock, on s’hi van congregar 400.000 persones durant els 3 plujosos dies, l'organització n’esperava unes 60.000 i van calcular que a més, 250.000 no hi van poder arribar, quedant per tant completament desbordats. Woodstock es va convertir en la icona d'una generació de nord-americans fastiguejada de les guerres, que proclamava la pau i l'amor com a forma de vida i un rebuig total al sistema, l’anomenat moviment hippie. Els hippies de l’època (evidentment els que hi havia allà també) portaven els cabells llargs i amulets, les noies faldilles de colors, els seus símbols eren la bandera de l'arc de Sant Martí i l'anomenat símbol de la pau. Els hippies estaven en contra de la guerra de Vietnam, així que el gran Jimi Hendrix va tocar l'himne nord-americà només amb la seva guitarra elèctrica com a protesta per la intervenció bèl•lica del govern. Durant el festival es van viure intenses nits de sexe i drogues, destacant el consum de marihuana i LSD, a més de rock’n’roll, clar. Janis Joplin va compartir cartell amb Santana, Canned Heat, Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The Who, Joe Cocker, The Band, Crosby, Stills, Nash & Young i Jimi Hendrix entre d’altres 32 actuacions. Va cantar 10 temes, fent dues repeticions del Ball And Chain i Piece Of My Heart. 

Els músics de la banda eren professionals contractats i Janis volia que la seva banda fos com una família, com abans a Big Brother, malgrat l’èxit, que anava en augment, a causa de la pressió, Janis es va anar endinsant en una espiral d'alcoholisme, drogues i relacions fallides. Sobretot això últim la deprimia moltíssim, deia que "feia l'amor amb 25 000 persones a l'escenari i després se’n tornava a casa sola", només volia trobar a algú amb qui poder compartir la vida, però les drogues o les persones que se li acostaven només buscaven aprofitar-se de la seva fama o mantenir relacions esporàdiques (tant homes com dones). Cada vegada depenia més de l'alcohol i l'heroïna i a finals de 1969 va decidir parar, agafar-se un descans i va deixar la banda, amb la conseqüència de la dissolució de la Kozmic Blues Band.


Janis Joplin amb Full Tilt Boogie Band

Al 1970, el seu manager Albert Grossman li va proposar una nova banda a Janis, la Full Tilt Boogie Band, i Janis, ja desenganxada de l'heroïna, però no de l'alcohol, va acceptar. Janis va congeniar de seguida amb tots els membres de la banda, ells l’estimaven i ella els estimava. Se’n van anar a Los Angeles per gravar Pearl, que seria el seu àlbum pòstum i l'únic gravat amb la Full Tilt Boogie Band. El 4 d'octubre de 1970 havia estat un dia profitós a l'estudi, i per celebrar-ho va sortir de copes amb els seus companys i es va emborratxar. Segons l'informe forense, va morir a la 1:40 per sobredosi d'heroïna. Janis ja havia passat per experiències similars i havia sortit amb vida, però aquesta vegada no hi havia ningú per ajudar-la. Van trobar el seu cos l’endemà, a la tarda havien quedat per gravar les veus de Buried Alive In The Blues, al no presentar-se es van amoïnar i la van buscar per tot arreu fins que finalment la van trobar sense vida. Tothom va quedar molt sorprès perquè pensaven que Janis ja no consumia, a més  estava en el millor moment de la seva vida i la seva carrera. Tenia 27 anys.


Pearl (1971)
 
Tres mesos desprès de la seva mort, el disc Pearl (1971) va sortir al mercat. L’àlbum es va convertir immediatament en un èxit de vendes, mantenint-se durant 14 setmanes seguides número 1. En aquesta edició, el tema Mercedes Benz, a capella, formava part del disc en homenatge a Janis, va ser l'última cançó que va gravar. Es una cançó escrita per Janis, en col•laboració amb el poeta Michael McClure i Bob Neuwirth, amb la intenció de criticar a tota aquella gent materialista, amb l'afany de posseir, com si les marques i els luxes determinessin l’autèntica felicitat de les persones. El single Me And Bobby McGee, un tema de Kris Kristofferson (amb qui va estar liada), va suposar el seu hit més gran, és l'única cançó de Janis Joplin que va  aconseguir el nº 1 al Billboard. L’àlbum inclou els èxits Move Over, Cry Baby, Me And Bobby McGee, My Baby, Mercedes Benz i la inacabada Buried Alive In The Blues nomes  amb musica, sense la veu de Janis, perquè la gravació de la seva veu estava programada  pel dia que la van trobar morta.

Janis Joplin - Cry Baby

Janis Joplin - Me And Bobby McGee

Janis Joplin - My Baby

Janis Joplin - Mercedes Benz

La bisexualitat de Janis Joplin

Janis mai es va descriure a ella mateixa com lesbiana o bisexual, sinó simplement sexual. L'autobiografia Scars Of Sweet Paradise: The Life And Times Of Janis Joplin, escrita per Alice Echols, explica que la cantant va tenir una amant amb qui va compartir un any de la seva vida i el llit. Era una dona de raça negra, revela l'autora, la va conèixer en un bar a Sant Francisco, quan anava de festa amb Linda Gottfried. L'amant de Janis Joplin era Jae Whitaker. L'autora revela que Janis era completament bisexual, li era indiferent ficar-se al llit amb homes o dones. Fins i tot, és sabut de la seva relació amb Leonard Cohen. "Janis tenia una sexualitat molt oberta, es ficava al llit obertament amb nois que li agradaven, o amb dones", explica Alice Echols. La relació entre Jae i Janis va durar fins a 1964, tot i això, les dues es van continuar veient i van mantenir el contacte, fins al dia de la mort de Janis Joplin.

The Rose (La Rosa) (1979) del director Mark Rydell és una pel•lícula presumptament inspirada en la vida de Janis Joplin, The Rose és un biopic fictici que narra la tumultuosa vida d'una estrella de rock a la cúspide de la seva carrera, però en realitat la similitud entre el personatge de ficció de la pel•lícula i la vida de la cantant texana és la vida desordenada de les dues. De tota manera, The Rose és una molt bona  pel•lícula, amb l'espectacular interpretació de Bette Midler en el paper d’una fictícia Janis i una banda sonora magnífica.

Al 2015, Janis Joplin tornava a ser noticia entre els seus fans, s’estrenava el documental biogràfic Janis Little Girl Blue, en el que es repassa la vida de la cantant, així com els moments que la van conduir a convertir-se en la icona d'un moment històric i un símbol de rebel•lia per la capacitat que tenia Janis de no adequar-se a les normes. Janis Little Girl Blue és un documental imprescindible pel retrat humà que fa de Janis Joplin. El títol, és agafat del tema Little Girl Blue, que és una versió d'una cançó de 1935 i que ha estat versionada per multitud d'artistes, des d'Ella Fitzgerald o Nina Simone fins a Diana Krall, forma part, entre d’altres grans èxits, de la B.S.O. del documental i estava inclòs en el disc de Janis, I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969).

Janis Joplin - Little Girl Blue

Un llegat etern

Envoltada d’infinitat d'històries al voltant de les seves addiccions i vida personal, els relats entorn de l'obra musical de La Dama Blanca del Blues son tants, que han arribat a formar part del mite de la cantant, consolidada com un referent contracultural de la seva època. Les seves cançons i les seves interpretacions la van posicionar al capdamunt de la seva carrera, a finals dels 60. Va arribar a ser considerada com un dels músics més influents de la història, condició que no ha perdut mai més. L'origen del mite?. La història entorn del seu personatge, dins i fora dels escenaris, així com les històries cantades amb l’autenticitat de qui canta el que sent i sent el que canta.

Janis Joplin es va convertir en un símbol de rebel•lia per moltes dones de la seva època, va obrir el camí per moltes d’elles i va demostrar al món que una dona també pot tenir un paper protagonista a la música. Les cançons que cantava, que en la majoria dels casos eren sobre l'amor, el desamor, les decepcions amoroses i la tristesa, tenen aquell sentiment únic i d’estar trencat per dins que només l'experiència de qui ho esta vivint pot donar-li i fer-les autèntiques. Durant tota la seva vida, el seu gran desig va ser que fos acceptada i estimada, no importava de quina manera. La gent de Texas es va encarregar d'apartar-la de l'escola i de casa seva, i els hippies de Sant Francisco estaven tan plens de drogues i festa que no van parar-li gaire atenció. Janis va haver de morir-se per convertir-se en el que sempre va voler, ser una persona estimada, ara si, per milions que segueixen vibrant amb les seves cançons. 
Enèrgica, boja, contestatària, es igual com es qualifiqui a Janis. El seu llegat va més enllà. Janis Joplin, la Dama Blanca del Blues, segueix present des del sentiment de les seves cançons.