Great White: Marcats per la tragèdia

Great White és una banda Californiana que donava els primers passos a l'escena roquera com un grup de blues rock. Ràpidament van aconseguir l'èxit, que va arribar a ser mundial, amb vendes superiors als sis milions d'àlbums. Va aconseguir aparèixer habitualment amb els seus vídeos al canal MTV, especialment amb el tema Once Bitten, Twice Shy, de l'àlbum Twice Shy de 1989, però com la majoria de bandes d'aquest gènere, va començar a decaure després de l’aparició i explosió grunge (com no, el maleït grunge). La falta d'originalitat no va ser problema per Great White, si alguna cosa se'ls pot reconèixer és el bon gust per la música, cosa que han demostrat sobradament amb la selecció de temes dels que n’han fet covers. Un dels punts forts i admirables de Great White és que des dels seus inicis s'han mantingut en contacte permanent amb el públic, han continuat gravant i fent gires pel tot el món, incloent Japó, on la seva audiència és considerable.

Els seus inicis es remunten al 1977 quan Jack Russell, un cantant desbordant de força i carisma, amb un gran domini del hard rock i una sensibilitat molt propera al blues, després de conèixer al guitarrista Mark Kendall, li proposa formar una banda, amb el baixista Don Costa (més endavant membre de Ozzy Osbourne) i el bateria Tony Richards (més endavant membre de W.A.S.P.) que s’anomenaria Dante Fox. La banda va tocar per primera vegada en directe al 1981 al The Troubadour, un club de Hollywood. Van triar de mànager a Alan Niven que havia portat al debut els Mötley Crüe. Niven els va suggerir canviar el nom després de veure al cantant Jack Russell presentar a Mark Kendall mentre feia un solo com Mark Kendall, The Great White (Mark Kendall, el gran blanc), pel seu cabell ros emblanquinat, la guitarra Fender Telecaster blanca i la roba i les sabates blanques, passant a anomenar-se Great White. Els seus esforçats intents i propòsits però no els van portar a ser molt diferents de les bandes de hard rock i heavy metal que abundaven a mitjan dels anys 80 perquè les composicions de Great White bevien (i beuen) clarament de les influencies dels Rolling Stones, Led Zeppelin i AC/DC, per esmentar-ne alguns. Jack Russell, co-líder i cantant, considerava a Robert Plant com la seva principal inspiració i un exemple a imitar, cosa que deixava claríssim el camí que agafaria la banda.

El debut discogràfic, Out Of The Night, un EP de cinc cançons amb una discogràfica  independent va resultar un èxit espectacular. La banda va passar de cop de tocar davant 100 persones a fer concerts a Los Angeles davant 6.000, tan espectacular que EMI Amèrica es va interessar per fitxar-los pel que seria el seu primer àlbum de llarga durada homònim, Great White (1984), la banda aviat va sortir de gira pel Regne Unit amb Whitesnake i pels Estats Units obrint per Judas Priest. 

Great White - Substitute (The Who cover)

Great White - On Your Knees

Amb el segon àlbum, Shot In The Dark (1986), Great White tiraven pel camí difícil, l'auto producció dels discos i les gires (sortint de gira amb Dokken). Però alhora que  tocaven en qualsevol lloc imaginable, passant mesos al bus de la gira i pagant el preu a la manera clàssica com AC/DC, Aerosmith o Led Zeppelin, van començar a créixer.  Tots aquests moments durs, de currar-s’ho molt i falta de reconeixement van ajudar a Great White a reforçar el seu so de rock’n’roll i blues. El cor de la seva base musical bategava amb la veu de Russell, la guitarra de Mark Kendall, Audie Desbow a la  bateria i Michael Lardie als teclats, guitarres i també a la producció dels discos que vindrien, que serien els de més èxit.

Great White - Face The Day

Once Bitten (1987)
 
Quan va aparèixer l'àlbum Once Bitten, la banda va aconseguir el súper estrellat i van comercialitzar en VHS els vídeo clips amb els hits d'aquest àlbum que incloïa els èxits Rock Me, Lady Red Light i Save Your Love. Una bomba.

Great White - Lady Red Light

Great White - Rock Me

Great White - Save Your Love

...Twice Shy (1989)

Once Bitten, es va vendre una barbaritat durant dos anys fins a superar el doble disc de platí, per tancar el període amb el nou àlbum ...Twice Shy (1989), una gran col•lecció de rock’n’ roll i balades blues. Un cover d'aquest àlbum, Once Bitten, Twice Shy, original de Ian Hunter (ex Mott The Hopple), es va convertir en mega hit i els va proporcionar la nominació al Grammy com la millor banda de hard rock. Els singles House Of Broken Love amb gran èxit als American Music Awards i Mista Bone arrodonien aquest àlbum, portant-los a ser convidats per acompanyar la gira de Bon Jovi. Slash i Duff Mckagan de Guns N' Roses van tocar amb la banda en el concert  benèfic Children Of The Night Benefit a Los Angeles, amb l'objectiu de recaptar fons per ajudar als nens víctimes d'abusos a les seves llars. Ambdues bandes compartien al mànager Alan Niven en aquell temps.

Great White - Once Bitten Twice Shy (Ian Hunter cover)

Great White - House Of Broken Love

Hooked (1991)

A principis dels 90 la banda sortia de gira pel Japó. De tornada als Estats Units formaven part del festival The World Series Of Rock compartint cartell amb Whitesnake i Skid Row entre d’altres. Es va publicar Hooked (1991) arribant a disc d’Or, a Hooked trobem uns Great White en un gran estat de forma on encara s'escoltava la dinàmica rock de sempre. El tour Hooked, va tenir de convidats a la banda alemanya Scorpions i va viatjar a Europa i Japó. Durant la gira Mark Kendall va haver de ser hospitalitzat per una hemorràgia esofàgica causada per l’abús d'alcohol i el van enviar a rehabilitació a Tucson. El guitarrista Al Pitrelli va substituir a Kendall durant la seva absència.

Great White - Call It Rock And Roll

Great White - Can't Shake It

Great White - Desert Moon

Psycho City (1992), va posar l’accent a l'atmosfera més seriosa però encara roquera de Great White, això sí, sense tants singles hits, mostrant el costat més íntim i personal de la banda, la gira americana del disc la van fer amb Kiss.

Great White - Old Rose Motel

Els següents àlbums de la dècada dels 90 van ser, Sail Away (1994) que era un àlbum molt més suau, dominat per guitarres acústiques i temes relaxats, amb la col•laboració de Clarence Clemons de la E Street Band que toca el solo de saxo al tema Gone With The Wind. Let It Rock (1996), gravat després de la separació del seu manager dels inicis i co escriptor d’alguns temes Alan Niven, la banda estava decidida a tornar a les seves arrels de hard rock. Malgrat l'esforç, és una llàstima que Great White mai hagin pogut recuperar l'audiència i atenció captada amb l’èxit de l’àlbum Twice Shy de 1989.

Great Zeppelin  (1999)
 
La banda va decidir homenatjar a la seva gran influència, Led Zeppelin, en un disc titulat Great Zeppelin, on Great White fa les seves versions dels clàssics de la banda anglesa. L'homenatge també es reflecteix a la portada, és idèntica que la icònica portada del mític primer àlbum de Led Zeppelin, en aquest cas, canviant el Zeppelin per un gran tauró blanc (Great White, gran blanc).

Great White - Since I've Been Loving You (Led Zeppelin Cover)

Aquell mateix any van gravar Can’t Get There From Here (1999), un dels àlbums més  potents, incloïa el single Rollin' Stoned, que va aconseguir arribar al nº 8 a les llistes del Billboard. També  editaven la última versió dels seus grans èxits, Latest & Greatest (2000), on més que una simple compilació de hits, Great White va re gravar molts dels  seus covers que havien estat hits, excepte In the Light i The Angel Song de Led Zeppelin que son en directe i Rollin' Stoned que és la original de l’àlbum Can’t Get There From Here. També van ser convidats a compartir cartell amb  bandes com Ratt, Poison i L.A.Guns. Al 2000, el guitarra i co líder de la banda Mark Kendall anunciava que abandonava Great White.

Great White - Rollin' Stoned

Malgrat que només quedava un membre original, el cantant Jack Russell, es va anunciar la  gravació d’un nou àlbum amb la nova formació de Great White, Ty Longley, substituïa l’altre líder i fundador Mark Kendall, a la guitarra. La idea semblava ser que quan més veterans, millor per interpretar els vells grans èxits però els membres de la banda coincidien en l'opinió que la màgia havia marxat i que els seus cors i la seva ànima no estaven a la gravació. A finals del 2001, Jack Russell anunciava la fi de Great White, amb un concert de comiat el 31 de desembre de 2001 al Teatre Galaxy, a Santa Ana, Califòrnia.


Thank You...Goodnight! (2002)

Thank You...Goodnight! (2002), és l'àlbum en directe que es va gravar en aquest concert de comiat, en algunes edicions té el subtítol The Farewell Concert, perquè és l’últim concert de la banda abans de la seva dissolució, i per l'ocasió el guitarrista original Mark Kendall i Sean McNabb es van tornar ajuntar amb Great White. És un disc que recomano molt especialment perquè és un grandíssim disc, amb tots els seus èxits fins aquell moment i dos temes nous, Back To The Rhythm i Play On, (que serien inclosos en el següent àlbum), i en el que es transmet tota la potència i saber fer de Great White. De traca és el solo de guitarra en el tema Can't Shake It, barrejant-ho amb el Thunderstruck dels AC/DC. 

La tragèdia.

Al 2003, Jack Russell decideix fer una gira en solitari amb altres músics, però tocant els temes de Great White. En aquesta gira, el 20 de febrer, la banda tocava a Rhode Island, en una sala anomenada The Station. Feia poc que havia començat el concert, quan de sobte, i en qüestió de segons el lloc estava envoltat de flames. Pel que sembla tot va ser culpa de la pirotècnia, però circulen encara moltes versions sobre aquest tema, alguna que si era responsabilitat de la banda, perquè van sortir comunicats dels amos del local afirmant que la pirotècnia no estava autoritzada, i altres versions on la responsabilitat recau en els amos del local. 

A la sala hi havia al voltant de 300 fans, la majoria van pensar que el foc era part de l'espectacle, per aquesta raó, molts no van fer ni l’intent de sortir, però quan es van adonar del que passava, les portes estaven bloquejades per la gent i no podien escapar, el lloc era una estampida de gent, un espectacle aterrador. La tragèdia va deixar més de 30 persones amb ferides greus i més de 100 morts, entre ells el guitarrista de la banda Ty Longley. Aquesta tragèdia marcaria a la banda per tota la vida, un concert de Great White havia estat l'escenari de la pitjor tragèdia de la història del rock. A partir d'aquí, la banda va suspendre tota activitat discogràfica, i es va dedicar a fer concerts benèfics per ajudar als familiars de les víctimes. Anys desprès encara continuava el judici, sense aclarir qui va autoritzar la pirotècnia. 

La Reunió

Les converses sobre la reunió de Great White van començar al 2004, quan Jack Russell va parlar amb Michael Lardie, i Lardie li va dir que estaria encantat, van pensar que seria una gran idea poder celebrar el 25é aniversari sortint de gira amb els primers membres de la banda, doncs no havien tornat a tocat junts feia molt temps. Només faltaven Audie Desbrow (de qui Russell havia dit que no és algú amb qui vulgui tornar a tocar un altre vegada a la meva vida), però la opinió de Russell sobre Desbrow va semblar canviar al 2006, i el co fundador i guitarrista Mark Kendall, que aquell mateix any va anunciar oficialment que Great White s'havia reunit amb la formació original, Jack Rusell (veu), Michael Lardie (guitarra i teclats), Mark Kendall (guitarra) i Audie Desbrow (bateria) amb Sean McNabb (baix).

Després dels polèmics últims anys, començant per les addiccions del seu cantant Jack Russel, i el tràgic incendi, Great White ressorgia de nou. Amb la  formació original (liderada pel guitarrista Mark Kendall, a més de Jack Russell) tornen a l'activitat amb un gran disc de blues i hard rock, amb l'elegància i classe que els caracteritza, fent notar més que mai les seves arrels Zeppelianes i Stonianes amb l’àlbum Back To The Rhythm (2007), de temes molt bons i una interpretació de luxe de la banda (amb premi especial per les guitarres de vella escola i gust de Kendall).

Great White - Back To The Rhythm

Great White - Standin' On The Edge

Al 2008, el baixista Sean McNabb va deixar Great White per concentrar-se en la seva carrera d’actor, va ser substituït per Scott Snyder, McNabb ara és membre de Dokken. Back To The Rhythm va ser una tornada per la porta gran, que no va decebre ni a fans ni a crítica. D’aquesta manera, la continuïtat estava assegurada, quedant ratificada amb el nou àlbum Rising (2009), que és un rock molt menys hard que l’àlbum anterior,  més orientat al AOR, però sense deixar de sonar amb certa potència. Inclou una versió del tema Let's Spend The Night Together dels Rolling Stones.


Jack Russell, amb problemes de salut i addicció, és acomiadat de Great White.

Al 2010, mentre Jack Russell es recuperava d'una intervenció quirúrgica a causa d'una perforació a l'intestí es va adonar que havia estat acomiadat de la banda i que no tenia cap dret a utilitzar el nom de Great White. Va reaccionar presentant una demanda  contra els seus companys acusant-los d'acomiadament improcedent, Mark Kendall, Audie Desbrow i Michael Lardie eren acusats d'haver fet fora a Russell quan estava de baixa per malaltia. Els tres van comentar que, “ens sentim molt tristos després d'haver rebut aquesta demanda per part del que va ser el nostre company a Great White i sobretot ens dol la manera d’embrutar el nom d'una banda que hem fet gran durant 30 anys, la demanda del senyor Russell es basa en unes proves totalment falses. Hem lluitat per mantenir el nom de Great White sempre net, ens hem sacrificat per intentar que Russell tornés a la banda i nomes hem rebut que atacs continus per part del cantant que ja va demostrar la seva falta de professionalitat durant els seus últims concerts amb Great White i que la segueix demostrant als concerts amb la seva pròpia banda”.

A la demanda, presentada per Russell s'especificava que “a l'agost de 2010, mentre que el senyor Russell estava convalescent, va accedir a que un altre cantant ocupés el seu lloc però sempre fent saber que la seva absència seria temporal”. En diferents ocasions, aquests substituts van ser Jani Lane (Warrant), Terry Ilous (XYZ) i Paul Shortino (Quiet Riot).

A finals de 2011, Russell comunica als membres de la banda que està recuperat i els demandats li comenten, entre altres peticions, que si vol tornar a la banda no pot prendre analgèsics ni cap altre tipus de “medicació”. La resposta de Jack Russell, sense haver-se recuperat dels seus problemes de salut i addicció, va ser crear un nou Great White amb una nova formació que va anomenar Jack Russell's Great White. Els membres de l'antiga banda s’hi van oposar rotundament, “Jack Russell no té el dret de crear el seu propi Great White o utilitzar el nom de la banda sense els nostres noms a la formació. Litigarem amb qualsevol promotor si utilitza el nom Jack Russell's Great White o qualsevol logotip utilitzant el nom Great White”. Al 2013, l'assumpte encara estava als tribunals i desconec com ha acabat (si és que ha acabat), perquè al gener de 2017 sortia a la venda un nou disc de Jack Russell's Great White titulat He Saw It Comin'. Com es pot comprovar, el logotip amb el nom de la banda, és idèntic al dels discos de Great White fins a l’últim abans de la primera separació al 1999. 
 
Elation (2012)
 
Finalment, Terry Ilous va quedar com cantant titular de la banda i pels fans això no és fàcil de pair. Pot ser que molts dels fans de Great White pensin que sense Russell l'essència de la banda s'hagi perdut, però Terry Ilous amb la seva veu trencada s'adapta perfectament a la personalitat de la banda, li dóna força i un toc molt més blues. Amb el disc Elation tornen a rememorar el so dels primers àlbums de la banda i a més li han afegit una dosi de força i frescor extra. És veritat que no ofereix res nou, tampoc fa falta, però tot i així Great White és una d'aquestes bandes que no deixa indiferent mai.

Great White - (I've Got) Something For You

Great White - Shotgun Willie's

Great White, Barcelona Sala Apolo 7 Febrer 2008.

Era la primera vegada que visitaven Barcelona i una ocasió d’aquesta magnitud no és podia deixar passar, els GRANS sempre s’han de veure i mes tractant-se de la gira del 25é aniversari de la banda, la presentació del nou disc Back To The Rhythm desprès de gairebé 10 anys de silenci discogràfic i amb la formació original excepte Sean McNabb al baix. Hi havia ganes de veure a Great White, amb la Sala Apolo gairebé plena, molt entusiasta i expectant. Arrenca el concert però el micro de Jack Russell no funcionava i directament, amb un gest amb la mà, va fer parar a tota la banda. Més aplaudiments i aquesta vegada sí, Desert Moon va sonar completa. Ho podeu veure en aquest vídeo.

Great White - Intro/Desert Moon Live In Barcelona 2008

Liderant la banda, un Jack Russell que fa temps que es va tallar la melena rossa de pot (ara llueix cabell curt i perilla), amb un estat de forma excel•lent després d’un dels seus períodes de rehabilitació i Mark Kendall que anava de rigorós negre, calb (ni rastre d'aquella abundant cabellera ros platí) i amb les inseparables ulleres de sol. Mark Kendall  que és un guitarra excepcional, és el principal creador del so de la banda, amb un toc molt stonià a les guitarres i un deliciós estil personal que sempre ha fet quelcom d’especial els temes de Great White. Michael Lardie, un paio que toca varis instruments i la resta de la banda impecables. Un show que va començar amb una força i dinàmica fantàstica presagiava nit de bon concert. Formant part del setlist una esperada i corejada pel públic Can't Shake It, barrejada amb el Thunderstruck dels AC/DC inclòs durant el solo de guitarra de Mark (que podeu veure al vídeo). Acabant  amb Once Bitten Twice Shy, la seva més que coneguda versió de Ian Hunter que va posar un final de luxe i el fi de festa “por todo lo alto” d'una banda que frega les dues hores d'actuació, un concert d'excel•lent.

Great White - Can't Shake It (El dia anterior a la Sala Heineken, Madrid 2008)

Great White - Once Bitten Twice Shy Live In Barcelona 2008