La comparsa del cartell

Fa uns dies que es parla molt d'un cartell i això és bo. Un cartell és comunicació. Si un cartell et deixa indiferent, crec que no fa la feina bé, perquè comunicar implica despertar sentiments, generar pensaments, provocar debats.

Sí, el que comuniquem importa, és clar. Perquè si la informació és prou coneguda, o no ens importa, no ens cal inventar res de nou, no fa falta que ningú es trenqui les banyes per innovar, no cal fer més que un "copiaripegar" del cartell de l'any passat o de fa 10, i ja ho tenim: un cartell indiferent, repetit, que ens recorda d'altres que tothom coneixem.

Suposo que amb això tothom estarà més o menys d'acord, si volguéssim fer el mateix cada any, no faria falta muntar un concurs de cartells. Perquè la Patum ens importa, volem que la gent creativa tingui la llibertat de dissenyar-nos cartells que recordem per diferents. És un element més de la festa, els creatius formen una mena de comparsa, la "del cartell", que canvia de membres, però quasi sempre és gent d'una mateixa família, del gremi de comunicadors visuals.

Sona estrany parlar de comparsa, però si ens permetem una estona per rumiar, és clar que les seves actuacions marquen de manera especial, tant la festa de cada any, com el seu record també. La comparsa del cartell ofereix unes actuacions anuals que potser en un principi ens estranyen, però que al final acaben formant part del nostre particular univers patumaire, com "l'any d'aquest cartell tan lleig", com "la patum del primer croissant del Vinyes", la "de l'any de la senyora amb la bata" o l'altra amb el "dimoni de fum".

Les actuacions destacades ho tenen, això: sorprenen i ens descol•loquen, però sovint acaben de formar part del nostre imaginari.

Cadascú tindrà els seus preferits, com sempre passa a la Patum: el que ha sigut un bon salt per un, ha sigut un nyap per un altre, i no podem negar que a vegades són les actuacions accidentades, una Patum passada per aigua, o d'una final, les que queden ben gravades al nostre disc dur de records.

I això també és bo. Sabem que no hi ha dues Patums iguals, perquè sempre n'hi haurà una que serà la millor, i perquè objectivament no serà mai com la de l'any passat perquè, si mes no, nosaltres ja tindrem una altra edat l'any que ve (si Sant Seferí vol). Aquesta imprevisibilitat, les ganes i l'esforç perquè tot surti bé, fa la festa realment viva. És com un partit de futbol, que també té un marc molt definit, i que sempre dura 90 minuts jugats amb una pilota esfèrica, i malgrat això, pot passar qualsevol cosa inesperada. La metàfora futbolística no és justa perquè la Patum és molt més que qualsevol club. Però la metàfora ens serveix per entendre que hi haurà sempre un element imprevisible, tot fent l'impossible perquè la Patum no canviï, la festa sempre s'anirà adaptant a la realitat, meteorològica, emocional, demogràfica, i que si no, morirà convertida en una trista repetició folklòrica.

La comunicació visual és un art, com ho són tots els oficis. Hi ha bons ferrers, però que el seu estil no ens agrada, i hi ha de dissenyadors que ens convencen amb la seva professionalitat però que no els encarregaríem mai dissenyar la invitació al nostre casament. Els oficis tenen un punt personal, on cada mestre fa les coses a la seva manera. I la crítica de l'usuari òbviament en te un punt personal. Cap mirada no és objectiva, ni cap creació serà a gust de tothom, això ho sabem de sobres, és un tret humà que ens salva de ser màquines, i que hem de cuidar si volem contrarestar l'esforç dels poderosos per fer-nos membres impersonals de la societat, convertir-nos en consumidors uniformes, submisos i previsibles. Gaudir de gust propi per les coses és com tenir imaginació: un múscul molt en forma quan som infants, però que si no l'entrenem, es torna tou. L'art és entrenament muscular pel cervell.

I el cartell concret? Analitzem-ho! Una simple fotografia lleugerament manipulada digitalment. A simple vista el cartell concret és obra d'un professional, compleix tots els requisits tècnics, i ofereix, alhora, el punt innovador que demana el concurs: agita les emocions, no deixa indiferent, provoca debats. Guanyi o no, marcarà de manera especial el record de la Patum de l'any 2017. I ho fa amb un recurs senzill, utilitza una metàfora, una forma retòrica molt analitzada al llenguatge verbal o escrit, una eina que utilitzen els oradors, els escriptors i la gent corrent de cada dia. En comptes de dir a una amiga que no sigui tan desconfiada, li diem que no busqui tres peus al gat.

El cartell concret utilitza una metàfora també: en comptes d'ensenyar la patumaire al seu hàbitat berguedà, la posiciona davant d'un paisatge urbà alemany. I a partir d'aquí, cadascú pot fer la lectura que vulgui. És una metàfora que il•lustra l'esperit trencador de la Patum, uns instants abans de passar el carrer cap a l'altra banda? És una persona que com cada any frisa esperant el moment en què la festa tornarà a assaltar la grisor ordenada, quadriculada i imponent de la quotidianitat? És la festa l'únic color viu en la nostra quotidianitat previsible? Si comparéssim els dies de Patum amb la nostra vida la resta de l'any, la trobaríem tan alienada i avorrida com aquest racó de la capital alemanya? És el fet que la protagonista sigui una dona, un símbol de la lenta però decidida conquesta femenina de llocs a les comparses abans reservades als homes? És un símbol per la dificultat d'introduir canvis al funcionament tancat de certes comparses?

De totes aquestes possibles lectures que se m'acudeixen, i de tantes altres que hi pot haver, cadascú pot buscar una o mes amb la que s'identifica. Igual que cadascú té la seva preferència per saltar dijous o diumenge, hi ha quin s'estima més fer-ho al carrer o a la plaça, i ningú no el pot obligar a pensar diferent. Reconec que pot haver-hi persones que els incomodi la meva metàfora de "tres peus al gat", suposo que aquest tipus de llenguatge a un animalista li pot semblar poc respectuós amb els animals. El mateix passa amb els que se senten incòmodes amb el minimalisme gràfic emprat en altres cartells. Són opinions i punts de vista sobre quelcom que no és objectiu, com ara la interpretació d'una metàfora. Me n'alegro que cadascú faci les seves interpretacions, però arribar a atribuir apologia de mutilació d'animals per fer servir una dita em semblaria exagerat.

Jo a la imatge del cartell veig un reflex de la nostra realitat. Una Patum igualitària, moderna i fidel a la seva manera berguedana de fer sense cantar, decidida davant la institucionalització i la internacionalització de la festa. Ara, no heu d'estar d'acord amb la meva interpretació. Voler imposar una sola lectura d'una obra visual és una aberració. Seria una mica com aquest edifici al fons del cartell que sembla voler imposar la seva simetria, ordre i uniformitat, negant el recurs de les línies corbades, i la varietat de punts de vista. És com insistir que l'únic salt que val la pena és el de dijous. Que cadascú faci els salts que vulgui, i que cadascú voti el cartell que li agradi. Jo no sé si votaré aquest any, però estic segur que prohibir és poc de festes, si es vol esborrar el mal record de la gestió defectuosa de les discrepàncies d'una comparsa, crec que aquest no és el camí. Aixecar tanta polseguera, recorre a les víctimes del nazisme i crear tanta polèmica és buscar 4 fuets al ple i un senyal de no tenir el múscul d’imaginació prou entrenat. 

A la comarca ens fa falta mot més art.

Gràcies a la comparsa del cartell per contribuir perquè la Patum d'aquest any sigui, un cop més, única!

Yorgos Konstantinou, enginyer visual


Si vols enviar alguna carta del lector a NacióBerguedà, ho pots fer a [email protected], seguint criteris ètics i de respecte cap a les persones