URIAH HEEP

per Pep Saña , 15 de març de 2017 a les 18:27 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Anglaterra, any 1967, mentre Jimmy Hendrix ensenyava al món perquè s'havia fet la guitarra elèctrica, Mick Box, un jove apassionat per la música, agafava la seva guitarra, els seus somnis i ambicions per formar una banda de rock. El camí de la banda, influenciats per Led Zeppelin, Pink Floyd o Deep Purple va començar quan el guitarrista Mick Box i el cantant David Byron van formar el grup The Stalkers. Tots dos tenien més aspiracions musicals que la resta dels membres, van decidir deixar les seves feines per dedicar-se professionalment a la música, formant una nova banda que van anomenar Spice. Dos ex components del grup The Gods (banda en la que va estar el Rolling Stone Mick Taylor i Greg Lake de Emerson, Lake & Palmer), el guitarra i teclista Ken Hensley, que amb el pas del temps es convertiria en l’ànima i compositor principal de gairebé tots els temes de Uriah Heep de la seva època daurada, s'ocuparia dels teclats, i en ocasions de la slide guitar (també va posar la veu a un dels grans èxits, Lady In Black), i el baixista Paul Newton es van unir amb el bateria Alex Napier per formar amb Box i Byron la nova banda Spice. Una banda que després de publicar el single What About The Music, es rebatejaria com Uriah Heep, nom que van agafar de la famosa novel•la de Charles Dickens, David Copperfield.

Box i Byron van anar donant forma a un material que poc a poc es convertiria en el single Gypsy, una de les peces emblemàtiques de la banda, caracteritzat per una guitarra agressiva, uns potents teclats i unes fabuloses harmonies vocals, aquest so, seria el segell característic de Uriah Heep. Napier va abandonar la banda abans de gravar el primer àlbum, sent substituït a la bateria per Nigel Olsson. 


...Very ‘Eavy...Very ‘Umble (1970), el disc de debut gravat amb el segell Vertigo, era  un àlbum en el que ja era evident la seva atractiva barreja entre hard rock i rock simfònic (ara anomenat progressiu). La crítica els va estripar amb l'argument que era una còpia descarada de Deep Purple, nomes pel simple fet de compartir una gran semblança en el seu so d’orgue hammond i perquè durant les sessions de gravació del disc de Uriah Heep, Deep Purple solia assajar a l’estudi del costat deixant-se influenciar pel so predominant dels teclats de Jon Lord. Un dels comentaris que va molestar molt a la banda va ser el que els anomenava Jethro Tull de tercera i al que Box va respondre que ningú a Uriah Heep tocava la flauta ni era capaç d’aguantar-se gaire temps dret amb una sola cama. Gypsy és el tema inoblidable d'aquest disc. El tàndem Box/ Byron/ Hensley començava a mostrar bona química.

Uriah Heep – Gypsy



A Salisbury (1971), el seu segon i magnífic àlbum, es va incorporar a la bateria Keith Baker, després que marxés Nigel Olsson per anar a tocar amb Elton John. El disc destaca per temes com Lady In Black o l'extensa peça de 16:22 minuts que dóna títol a l’àlbum.

Salisbury va acabar d'ajustar l’estil musical del primer àlbum, rock potent amb un marcat caràcter progressiu i un esperit molt èpic de temàtica màgica i de llegenda (la banda es decantaria cada vegada amb més força en aquest sentit posteriorment), un estil absolutament únic en aquells anys. Entre les seves  grans virtuts n’hi havia una molt significativa, no s'assemblaven absolutament en res a ningú. Uriah Heep es va convertir en una banda pionera del gènere Heavy Metal i representava el costat més èpic i fantàstic del hard rock britànic destacant per la seva música, a cavall entre el hard rock, l'estil progressiu i l'èpica. Són els precursors de l'estil Epic Metal. Moltes bandes de generacions posteriors han recollit bona part del seu llegat musical, una de les influències definitives per a bandes com Blind Guardian, els primers Manowar, Rhapsody o Gamma Ray i gran quantitat de bandes escandinaves actualment. Els músics que estaven en el projecte en aquella fase inicial no tenien res que envejar als que van portar als Heep a la seva consolidació definitiva amb gran èxit. Aquí estaven el vocalista Byron, el guitarra Mick Box, els teclats de Ken Hensley, Paul Newton al baix i Keith Baker a la bateria. 

Uriah Heep - Lady In Black



Look At Yourself (1971)
 

La inestabilitat a la bateria va continuar quan Baker els va comunicar que al no poder seguir l'elevat ritme de concerts de la banda decidia deixar el projecte. El substitut va ser Ian Clarke, que apareix als crèdits de Look At Yourself, el seu tercer àlbum.

Aquest disc, un dels seus millors treballs, els va col•locar per primera vegada a les llistes de vendes, aconseguint ser un dels LP’s més venuts a Anglaterra. Look At Yourself és especial per moltes raons, aquí estan presents temes que van obrir a la banda les portes de gran part del continent europeu (Anglaterra mateixa inclosa) i que formen part de les seves cançons clàssiques, Look At Yourself, que dóna títol a l’àlbum, Love Machine, tema que durant molt temps va ser el tancament dels seus concerts i July Morning, el clàssic més clàssic de Uriah Heep que és una balada.

Uriah Heep - Look At Yourself


Uriah Heep - July Morning


Demons And Wizards (1972)
 

Aquí comença la que seria l'era clàssica de la banda, totes les peces encaixaven al seu lloc. Per la gravació del magistral Demons And Wizards, un de les millors de la seva carrera i del hard rock progressiu, es van produir nous canvis, entrant Gary Thain com a nou baixista i Lee Kerslake a la bateria. Arran d'aquest treball va començar una etapa esplèndida de Uriah Heep, la seva popularitat es va disparar, els seus concerts eren vibrants penjant el cartell de sold out i els seus resultats comercials eren més que importants. Prova d'això seria aquest Demons And Wizards, semblava  com si, de sobte, la banda hagués entrat al món místic de la fantasia, incloent per primera vegada una portada amb dibuixos de Roger Dean (autor de les portades dels discos de Yes). Els singles triats van ser The Wizzard i Easy Livin', dos temes fantàstics, com ho són totes les peces del disc amb el domini compositiu de Ken Hensley, entre elles Traveller In Time, Rainbow Demon o Paradise/The Spell. L’àlbum va estar 11 setmanes entre els 20 primers de les llistes d’èxit. El single Easy Living també els va col•locar a les llistes d’èxit americanes i és, fins al dia d'avui, tot un clàssic imprescindible en un concert de Uriah Heep.

Eren els quarts en discòrdia del millor panorama hard rock britànic de primers dels 70. Mentre Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath semblaven repartir-se la part més gran del pastís de les súper vendes, Uriah Heep, comercialment més modests però musicalment igual de genials, ens brindaven alguns àlbums realment memorables. I aquest àlbum va ser el de la seva arrancada creativa definitiva.

Uriah Heep - The Wizard


Uriah Heep - Easy Livin'


The Magician's Birthday (1972)
 

Però encara no havia acabat 1972 quan l’exitós àlbum dels mags i dimonis va tenir la seva continuació amb The Magician's Birthday, editat a finals d’any, seguia la línea de les històries de màgia i fantasia. Sunrise, Sweet Lorraine, Blind Eye i The Magician's Birthday es van convertir en super hits i, ara, també en clàssics. La principal dificultat amb la que una banda pot trobar-se una vegada ha publicat la seva obra mestra és la de, si no igualar el grau de genialitat, sí mantenir un nivell prou alt com perquè no quedi una sensació de descens creatiu massa evident. Uriah Heep ho va aconseguir. La critica va definir al disc com lleugerament superior a l'anterior. The Magician’s Birthday és un magnífic àlbum, en un moment creativament brillant de la trajectòria de Uriah Heep, i un clàssic imprescindible de la història del hard rock britànic dels 70.

Uriah Heep - Sunrise


Arribats a aquest punt, la banda tenia molt clar que el següent pas seria la gravació d'un àlbum en directe. Uriah Heep Live (1973) és un àlbum doble, gravat al  Birmingham Odeon durant el gener de 1973, i és testimoni fidel del carisma que la banda ja havia aconseguit als escenaris. I no nomes és memorable per la musica, sinó també pel disseny de la funda, que al obrir-la es poden veure's retalls de diverses revistes de l’època que havien publicat articles de Uriah Heep.

Sweet Freedom (1973) , va ser molt ben rebut per part de la critica i pels fans. Stealin, Dreamer i Seven Stars són temes que també ja formen part dels seus clàssics i habituals en els concerts.

Uriah Heep - Stealin


L’any següent, no seria tan benèvol, Wonderworld (1974), el setè àlbum d'estudi, va ser catalogat com a precipitat i mediocre. En aquest any, Uriah Heep va començar a tenir greus problemes que afectaven el seu treball, el cantant David Byron estava borratxo la major part del temps, Gary Thain depenia cada vegada mes de l'ús de les drogues i Ken Hensley estava d'un humor insuportable. A mes d’això, Gary va rebre una forta descàrrega elèctrica durant un concert a Dallas. Poc desprès, els altres membres van acordar que no estava en condicions de seguir i Gary Thain va ser expulsat de la banda ( un any desprès, el van trobar mort a casa seva per una sobredosi d’heroïna, tenia 27 anys ). El substituiria ni mes ni menys que John Wetton, famós per haver format part de The Family, Roxy Music i King Crimson. Amb aquesta nova alineació, editaven un nou àlbum, Return To Fantasy (1975), del que nomes pot considerar-se clàssic el tema que dóna títol al disc i en el que es comença a notar una baixada del rendiment de la banda. No és un àlbum equiparable a la impecable traca inicial de la banda que va immortalitzar sis genials obres mestres però és un àlbum notable.

Uriah Heep - Return To Fantasy


High And Mighty (1976), és considerat com un dels mes fluixos de tota la seva carrera. Durant aquesta època mai van faltar els problemes, Mick Box cau d'un escenari i es fractura el braç dret, Byron i Hensley adopten una actitud extravagant en insistir que cada membre de la banda hauria de tenir la seva pròpia limusina per anar de l'hotel a l'escenari, l'ego de Hensley arribava al tal punt que insistia a tenir el seu propi camerino i el seu propi representant. Byron, amb la seva cada vegada més gran  dependència de l'alcohol, ficava a la banda en seriosos problemes, van ser tantes les situacions vergonyoses que causava l'alcoholisme de Byron, que finalment va ser expulsat a l’ultima nit de la seva gira. Byron es va dedicar a la seva carrera en solitari, però l'alcohol era prioritari a la seva vida, cosa que el va portar al seu trist final al 1985,  moria d'un infart als 38 anys. Encara no s’havien calmat els ànims per la sortida de Byron, quan John Wetton també anunciava que marxava per iniciar una carrera en solitari, aconseguint mes endavant un gran èxit formant Àsia, una banda de rock simfònic amb Geoff Downes, Steve Howe i Carl Palmer, a la dècada dels 80. John Wetton moria el passat 31 de Gener de 2017 a causa d’un càncer a l’edat de 67 anys.

Tot i que David Byron és, per a la immensa majoria dels fans de Uriah Heep, un membre insubstituïble, hi ha qui s'atreveix a afirmar que els anys amb John Lawton de cantant són els millors de la banda. Lawton va arribar a Uriah Heep per recomanació dels membres de Deep Purple. La banda va quedar de nou al complert quan el baixista Trevor Bolder (procedent de la banda de David Bowie i el que més temps ha estat a la formació, excepte  Mick Box (clar) substituïa Wetton. Els discos Firefly (1977), Innocent Victim (1977) (amb el tema Free Me, que va ser hit mundial), i Fallin Angel (1978) son els tres àlbums d'estudi amb Lawton i Bolder, a més del directe Live In Europe (1979). Tot i això, els egos personals de Lawton i Hensley xocaven massa, i s'opta per acomiadar a Lawton al 1980, deixant una altra vegada, a la banda sense cantant.

Uriah Heep - Free Me


El resultat de la nova formació de Uriah Heep, nomes amb Mick Box i Ken Hensley com clàssics, és l'àlbum Conquest (1980), que també va estar catalogat de fluix degut a que l'estil vocal de Sloman mai va encaixar bé amb l'estil musical de la banda. Aquesta formació, que nomes va durar mig any, és l'última amb al teclista Ken Hensley, les diferències musicals entre la banda i Ken cada vegada son més grans, a més de la seva evident antipatia per Sloman, Ken Hensley abandona la banda durant la gira i els Heep es queden sense el seu principal compositor. Pocs mesos desprès deixen sol a Mick Box, donant així per acabada la primera etapa de Uriah Heep.

Tot i fer alguns concerts en solitari, Box mai es va resignar a la idea que Uriah Heep s'hagués acabat. Box havia visitat a David Byron amb la intenció de demanar-li que s'unís novament a la banda, però simplement li va dir que no. Finalment va aconseguir convèncer a Lee Kerslake perquè tornés i junts van muntar la nova formació de Uriah Heep.

El primer àlbum amb la nova formació seria Abominog (1982), amb gran èxit de vendes, dels 10 temes, 5 són covers i una reversió del tema del disc Conquest, Think It Over, l’àlbum col•loca a Heep amb un nou so, més dur, i proper a la NWOBHM i a l'estil dels grups heavy americans. Amb aquest disc, Uriah Heep torna a recobrar una mica de fama. El següent àlbum, Head First (1983), seguiria per aquest camí, amb temes molt comercials com Red Lights, Stay On Top o Lonely Nights que és un cover de Bryan Adams. Al 1983, torna a la formació el baixista Trevor Bolder, durant la posterior gira mundial van preparar el material que donaria forma al següent disc Equator(1985), un dels discos més fluixos de la història de Uriah Heep. L'esgotament de la veu de Peter Goalby fa que els Heep perdin al cantant, i al teclista John Sinclair al mateix temps, una vegada més.

Al 1986 la banda tornava estava al complet, les vacants van ser ocupades per Phil Lanzon als teclats i un cantant americà, Steff Fontain que malgrat la seva bona veu, la seva actitud excèntrica, indisciplinada i llunàtica fa que sigui acomiadat. A Mick Box ja li rondava pel cap oferir el lloc a un gran cantant que havia sentit al famós Marquee Club de Londres, Bernie Shaw, el vocalista que va arribar per quedar-se i el que fins al dia d'avui és el cantant que més ha durat a la banda.

Amb aquesta nova formació, Mick Box, Lee Kerslake, Trevor Bolder, Phil Lanzon i Bernie Shaw que és la que s'ha mantingut estable fins ara, Uriah Heep es va llançar al repte d’embarcar-se en una gira pel que era el bloc comunista, especialment a la Unió Soviètica. Eren els temps de la Perestroika, la banda va poder tocar a la URSS gràcies a un promotor hongarès que va aconseguir que els convidessin. Durant deu nits consecutives, l'Estadi Olímpic de Moscou va reunir a 180.000 espectadors que van poder assistir als concerts de la primera banda de hard rock occidental, obrint el camí a d’altres que hi anirien mes endavant, com Scorpions, Bon Jovi, Status Quo o Motley Crue. Es van enregistrar els concerts, i aquest material va servir per llançar el tercer àlbum en directe de la banda, Live In Moscow (1988). Aquell any també visitarien Txecoslovàquia, Berlín Oriental i Bulgària. Per cert, a dia d'avui, a Alemanya, els Països Baixos, Escandinàvia, Japó, Rússia i els països de l'Est tenen gran quantitat de fans i segueixen omplint estadis. 

Raging Silence (1989) va ser el primer disc d'estudi amb l'actual formació. Un total de 38 països visitats durant la gira d'aquest àlbum i per descomptat, la Gran Bretanya, van ser testimonis de com les noves cançons combinaven bé amb els eterns clàssics.
Tot i que el nou Uriah Heep ja podia considerar-se com a estable, els contractes discogràfics van ser molt escassos, causa per la que nomes van editar quatre àlbums d'estudi entre 1986 i 1998. El citat Raging Silence (1989), Different World (1991), Sea Of Light (1995) celebrant el seu 25 aniversari i que és un acostament al seu estil clàssic, cosa que va ser molt ben rebuda pels fans i Sonic Origami (1998) encara més proper al seu so clàssic.

El 7 de desembre de 2001 a Londres va ser un dia molt especial, un concert on la banda es reunia amb Ken Hensley i John Lawton, dos dels antics membres clàssics,  per commemorar l’ocasió es va editar el directe The Magician´s Birthday Party (2002). Per problemes de salut, al 2006 abandona la banda el bateria Lee Kerslake, el substitut escollit seria Rusell Gilbrook que com Kerslake també havia estat amb Ozzy Osbourne.

Uriah Heep - Sympathy & Free 'n' Easy (with Ken Hensley and John Lawton)


Wake The Sleeper (2008), gairebé deu anys desprès de Raging Silence (1989), Uriah Heep torna a la càrrega amb un nou disc d'estudi, el 22 de la seva ja extensa carrera. Tornen per la porta gran, amb un àlbum que és Uriah Heep 100%, un hard rock de molt alt nivell amb els tocs èpics característics de les seves obres mestres. Va ser nominat per la prestigiosa revista Classic Rock Magazine com àlbum de l'any.


Celebration (2009)
 

Uriah Heep celebrava els seus quaranta anys de trajectòria amb la re gravació d'una selecció de temes clàssics de la primera època de la banda, un període del que només queda avui dia a la banda el guitarrista Mick Box, i del que falten la resta de components, especialment el teclista Ken Hensley i el vocalista David Byron. La banda actual va gravar versions actualitzades de dotze de les seves cançons més emblemàtiques adaptades a la veu de Bernie Shaw, la seva interpretació no sorprèn ni trastoca aquells grans temes, estem davant d’un exemple semblant al que seria entrar en un debat Bon Scott o Brian Johnson. Entre els temes escollits, no podien faltar Easy Livin’, The Wizard, Free Me, Stealin, Sunrise, Look At Yourself, Gypsy, July Morning o l'espectacular Lady In Black. A aquestes, es sumen dues cançons totalment noves, Only Human i Corridors Of Madness. Imprescindible.

Uriah Heep - Only Human


Uriah Heep - Bird of Prey / Corridors Of Madness


Into The Wild (2011), l’àlbum sona íntegrament clàssic,ressaltant el gran estat de forma dels membres de la banda, és un disc de metal progressiu, en la línia més clàssica dels Heep. Un disc amb un segell d’identitat marca de la casa, i un dels millors treballs publicats al 2011.
La mort de Trevor Bolder, baixista de Uriah Heep des de 1976, al maig de 2013, semblava presagiar la fi d'una de les bandes més importants de la història del rock. Han passat 48 anys des de la formació de Uriah Heep, 24 àlbums d'estudi, 18 directes i 18 canvis de formació, esperar un nou disc dels britànics després de la mort de Trevor era ja un somni, però Uriah Heep ho va tornar a fer, i és que el rock’n’roll depèn més de la dedicació i de la passió que de l'edat.

Outsider (2014), ve a ser una espècie de continuació del Into The Wild de 2011, el que  fan, saben fer-ho i ho fan molt bé, amanit d'aquest sabor característic de Uriah Heep. Mick Box s'apropa als 70 anys, però en aquests últims discos Uriah Heep esta molt en forma, cada àlbum és millor que l'anterior i això avui en dia té molt mèrit. Ja és hora de reconèixer a Uriah Heep, perquè la seva aportació a la història del rock és un fet inqüestionable i col•locar-los al costat de Black Sabbath, Deep Purple o Led Zeppelin. Malgrat els seus continus canvis de formació, la banda britànica Uriah Heep, s’ha convertit des dels seus inicis als anys 70 i per mèrits propis en una de les bandes de rock progressiu més consistents i duradores de la història del hard rock.

Uriah Heep - One Minute


Uriah Heep - Kiss The Rainbow

 

Aquest és el cartell que anunciava la seva visita a Barcelona el passat 21 de febrer, tenia moltes ganes de veure’ls i era un d’aquells concerts pendents des que ja fa molts i molts anys em va caure a les mans un aleshores cassette del Look At Yourself. No podrà ser (de moment) i continuarà pendent, degut a la cancel•lació de totes les dates a Europa per una intervenció quirúrgica del cantant Bernie Shaw que ho explicava en un comunicat.

"Porto temps esperant aquesta intervenció que necessita fer-se amb urgència. Però a causa dels nostres compromisos amb la banda i els tours no havia estat encara capaç de concretar una data. Desafortunadament ara ho tinc de fer amb urgència per prevenir complicacions futures. Això significa que ens veiem forçats a cancel•lar la nostra gira de Febrer, cosa que qualsevol fan de Uriah Heep sap que no és habitual ni normal en nosaltres. Demano les més sinceres disculpes a tots els fans i us asseguro que la banda tornarà a tocar per tots vosaltres molt aviat."

Doncs això, li agafem la paraula, una rapida recuperació i que ens podem veure aviat.

 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació