El primer de trobar-la

per Xavier Gonzàlez-Costa, 24 de febrer de 2017 a les 00:01 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan la Magda va dir que volia sortir a córrer, el David, el xicot amb qui vivia des de feia més de tres anys, va replicar que no volia que hi anés sola de cap manera, que ja era fosc, i es va posar el xandall per acompanyar-la.

Van sortir de casa caminant per acostumar el cos al fred d'aquell vespre d'hivern especialment assossegat. No hi havia massa trànsit i corria poca gent pel carrer. Semblava més tard de l'hora que era.


Van arribar fins la rotonda parlant de com li havia anat el dia a ell, que estava molt estressat i tot eren problemes a la feina. Ella també havia tingut una jornada laboral de merda, amb el seu cap que no parava d'exigir-li impossibles professionals i d'insinuar-li possibles extraprofessionals... però no va dir res.

Van creuar en vermell el darrer pas de vianants del poble -no passava cap cotxe-, van arribar al pont que travessava el riu i van començar a córrer, a poc ritme per escalfar progressivament la musculatura, fins arribar al passeig que baixava i vorejava  la ribera. 

El David va començar a forçar el pas i la Magda li va demanar que anés més a poc a poc, que no el podia seguir. Aleshores, ell li va proposar de separar-se, ja que no sabia anar més lent, que arribaria fins al salt d'aigua i tornaria, i que ella anés fent.

La Magda es va enfadar. Li va dir que no tenia cap sentit no deixar-la anar a córrer sola, si després no la volia esperar. Tanmateix, molt convençut, el David li va argumentar que si anava sola, ell no podia controlar què li passava, però que si ara s'avançava només una mica, no tenia importància, perquè tornava en un moment i, si a ella li passava res, ell seria el primer de trobar-la.


El David va accelerar i va desaparèixer passeig del riu enllà. La Magda es va quedar sola i dos homes que també corrien, però en sentit contrari, la van agafar, la van emmordassar i se la van emportar sense que ella podés oposar-hi resistència ni cridar demanant auxili. 

I quan el David va tornar, efectivament, va ser el primer de trobar-la... a faltar.
 
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

 

Participació