Status Quo

per Pep Saña , 9 de febrer de 2017 a les 12:07 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Revisar la discografia d'aquesta banda és fer un exercici d'història, de la història del rock amb majúscules. Status Quo és d'aquestes bandes de les quals tothom ha sentit parlar però que no coneixen gaire més enllà dels temes Whatever You Want o In The Army Now. La veritat és que és estrany perquè, quan volem fer un rànquing de bandes setenteres, en la majoria dels casos solen quedar-se fora. Si bé és cert que en els Estats Units no van tenir la popularitat com d'altres, també ho és que el temps ja els hauria d'haver situat en un lloc preferent dins de la història del rock. És probable que el seu boogie rock setentero de marcat accent anglès i que provenia de la psicodèlia i el beat, diferís en excés del boogie americà, però Status Quo han facturat obres que no tenen res que envejar a les dels seus contemporanis.

Durant les últimes cinc dècades, Status Quo ha construït un singular estil musical dins del rock. A partir del seu primer gran èxit al 1968, han aconseguit col•locar més de 50 hits, més que cap altre grup a les llistes d’èxits. Una idea de crear un grup de rock, que va aconseguir afrontar la Psicodèlia dels 60, el Simfònic a principis dels 70, el Punk de finals dels 70, els New Romantic dels 80, el boom AOR de la fi dels 80, el Brit Pop i el Dance dels 90, fins al segle XXI on Status Quo s’han mantingut amb el seu boogie rock (com AC/DC els qualifico com metal boogie) sense modes. Fins i tot al 1995 Bob Geldof els va buscar pel seu festival Live Aid, perquè volia una banda de rock anglesa molt distintiva, una llegenda de la música que fos molt especial i amb milions de fans a tot el món per inaugurar aquest festival. Status Quo ha aparegut al programa setmanal  Top Of The Pops de la BBC més de cent vegades, molt més que altres grups, aconseguint vendre més de 130 milions de còpies dels seus àlbums. Al 1991, Status Quo va ser inclòs en el llibre dels Rècords Guiness per haver actuat en quatre ciutats del Regne Unit en menys de 12 hores. Fins al 2016, Status Quo no ha parat de girar, recordant  a l'exèrcit de seguidors de la banda a tot el món, anomenat Quo Army, que son una de les llegendes més grans del rock.


Inicis

La història oficial de la banda indica que va començar al 1965, la veritat és que els orígens es remunten a tres anys abans quan Alan Lancaster va iniciar el seu camí de molt jovenet per consolidar un grup de rock. Va tenir la seva primera guitarra als nou anys, un regal de la seva mare,que va comprar de segona mà. Fins aquell moment la música no era la principal afició d'Alan Lancaster i es va tornar una frustració en no poder tocar aquest instrument com ell volia. Després que Francis "Mike" Rossi arribés a Anglaterra amb la seva família italiana als 16 anys, va conèixer a Alan i van decidir formar un grup de Jazz, amb el desig de consolidar una banda de rock van entrar a una escola de música clàssica. Assajant amb les guitarres van decidir que els feia falta un teclista. Se’ls va afegir Jess Jaworski, als teclats, que anava a classes amb ells. Ja formats com a trio es van anomenar The Scorpions, després canviarien de nom a The Spectres. Els tres solien assajar al garatge de Lancaster, prop d’allà assajava un altre grup de rock anomenat The Cadets integrat per John Coghlan a la  bateria, però el seu pare li va recomanar unir-se a The Spectres. La fusió de cultures diverses va ser el que els va unir, ja que un era polonès (Jess) , un altre italià (Rossi) , un  meitat escocès (John) i finalment un provincià anglès (Alan). Així de simple i senzill va néixer la base del que avui coneixem com Status Quo. Mes endavant Jess va decidir continuar els seus estudis i els va deixar, van decidir buscar immediatament a un altre teclista i van incorporar Roy Lynes. Una coincidència del destí al 1964 posaria a The Spectres en el camí de Rick Parfitt, que formava part d'un trio musical amb el nom de The Highlights. Després d'alguns problemes personals tornant d'una gira europea, Rick Parfitt va decidir separar-se d'ells i unir-se a The Spectres, van editar tres singles sense èxit, davant el fracàs, al 1967 van decidir canviar de nom pel de Traffic. Steve Windwood formava part  de l’exitosa banda Spencer Davis Group, però Windwood els va deixar per formar Traffic, van debutar al 1967 amb un single titulat Paper Sun i un èxit sorprenent. Per raons òbvies els antics The Spectres van haver de canviar el nom de Traffic a Traffic Jam i van treure un single que tampoc va tenir èxit, per contra, els portaria problemes ja que Windwood va estar a punt de demandar-los per la similitud del nom. Finalment canviarien el nom per Status Quo.


Discografia i Hits.

El primer senzill en el que van treballar va ser Gentlemen Joe's Sidewalk Cafè, però van esperar fins que Pictures Of Matchstick Men, un tema de Rossi, estigués acabat per ficar-lo a la cara B, a l'últim moment es van invertir els papers i aquest es va convertir ràpidament en el n°7 dels Top 10, i uns mesos després el nº 12 a Estats Units. El següent single de promoció, Ice In The Sun, va ser en el segon gran èxit. Els  dos hits formarien part del primer disc de Status Quo anomenat Picturesque Matchstickable Messages From Status Quo (1968) de 12 temes amb un so progressiu. 

Amb poc temps de diferencia, va aparèixer el segon disc titulat Spare Parts (1969), el seu segon i últim àlbum amb sons psicodèlics i progressius.

Van canviar el seu estil progressiu pel del boogie rock intens i després d'haver reestructurat el seu so cap a un hard rock, van editar el nou disc titulat Ma Kelly's Greasy Spoon (1970), poc desprès el teclista Roy Lynes abandonaria la banda i ja no el substituirien per ningú. El següent àlbum seria Dog Of Two Head (1971), últim enregistrament de la banda en la seva primera etapa. A partir d'aquí la banda es produeix els seus discos, cosa que portaria a ser l’enveja de moltes bandes de rock. En les últimes cinc dècades, Status Quo ha reciclat bàsicament el mateix so boogie en cada àlbum o single que treuen al mercat i que es converteix en èxit. La banda va viatjar per tota Anglaterra presentant-se en tots els llocs possibles i les seves actuacions es van convertir en cinc o sis a la setmana. Aquest dur treball i determinació d'alliberar-se del passat va suposar la gratificació més gran per la banda, una legió de fans que es van convertir ràpidament en el Quo Army.

Cap a mitjans del 71, Status Quo estava tocant en els principals locals de Londres, bars i garitos del circuit del rock anglès, tot i això, la bogeria per veure a la banda no es reflectia en les vendes dels seus discos. L'home que va poder veure el potencial de Status Quo va ser Colin Johnson (Manager 1969-1987), aconseguint un contracte amb l’agència Gaff Management que portava en exclusiva a Rod Stewart. Un dels objectius de Johnson va ser portar a Status Quo a signar amb Vertigo, una discogràfica creada pel gegant Philips i que tènia com objectiu la difusió del rock simfònic i progressiu.

Després de més d'un any de concerts constants, Status Quo es va tancar als estudis per treballar al Piledriver (1973) el seu primer treball amb Vertigo, un àlbum que es va col•locar al nº 5 de les llistes de vendes. Mes endavant, Francis Rossi comentaria, "crec que el que fèiem era per mèrits propis, semblava que fèiem les coses que volia el productor, sí m'ho permeten, crec que no estàvem molt segurs d'ell, fèiem el que crèiem que estava be per nosaltres, mai mesclàvem en estèreo el disc com hauria de ser, perdia força, hi ha coses que haurien de ser sòlides i unes altres que no". El primer single que va aparèixer va ser un duet que va fer Francis Rossi amb l'harmònica del road manager Bob Young, titulat Roadhouse Blues, un cover dels Doors, aquest tema va portar a la banda a un èxit immediat, entrant per primera vegada a les llistes d’èxit del Regne Unit. Paper Plane, el segon single es va col•locar nº 8 confirmant el seu atractiu comercial. "Al seu moment teníem solvència per tot, ja saps, fumàvem molt, bevíem molt i aquesta lírica té una mica d'aquestes experiències”.

Status Quo - Roadhouse Blues (The Doors cover)


Status Quo - Paper Plane


Quan van tornar als estudis per gravar el material que ja tenien acabat, van comptar amb la participació especial de qui després arribaria a ser part important a Status Quo, el multi instrumentista Andrew Bown. La primera prova del treball i la importància de Bown va ser el tema Caroline, primer single del nou àlbum i que va arribar a la llista del Top 5 al Regne Unit. Un mes després va sortir Hello! (1973), amb vuit temes nous entre els que destacaven aquest Caroline i RolI Over Lady Dawn, quan va sortir Hello!, es va col•locar immediatament al n°1.

Status Quo – Caroline


Status Quo - Roll Over Lay Down


A principis de 1974, Status Quo tornava als estudis per treballar en el seu tercer àlbum en menys de dos anys. Quan la banda es trobava en el seu entorn de gravació amb el volum perfecte, les sessions es van veure interrompudes per problemes de queixes a la policia per l'excessiu soroll. Malgrat aquestes interrupcions, la banda va aconseguir completar el nou material que van planejar titular Quo Now, però a última hora van canviar senzillament a Quo (1974). El disc presentava vuit temes que van mostrar la revitalitzada energia de la banda, arribant al nº 2, i una vegada més, tres temes van ser els favorits dels concerts, Backwater , Just Take Me i Break The Rules.

Aquest es el primer disc, cassette per ser més exactes, que va caure a les meves mans i on vaig descobrir Status Quo i la seva musica, devia ser per allà del 76 o 77, va ser un Oh my God!!! que es diria ara, espatarrant, no havia sentit res igual i vaig quedar “infectat” al moment, d’aleshores encara no m’he “curat”.
 

Status Quo – Backwater & Just Take Me


Status Quo - Break The Rules


A la tardor d'aquest mateix any, Status Quo tornava a l'estudi per preparar el que seria el proper àlbum que sortiria l'any següent. El nou single va ser Down Down, un tall fet per Rossi & Young que a les sis setmanes va arribar al n° 1, repetint l’èxit dels seus treballs anteriors, en col•locar On The Level (1975), el nou LP, nº 1 a les llistes de vendes i on el segon single, Bay Bay Johnny, un cover de Chuck Berry, va aconseguir ser un altre èxit. Ara, amb tants èxits pel camí, semblava que Status Quo no podia fer res malament. Així que van persuadir a la seva companyia discogràfica per editar el primer disc en directe de la banda, que seria llançat en format EP, Quo Live! va sortir  al mercat al 1975, col•locant-se al Top 10 i es va convertir en l'únic disc d'aquest format en aparèixer a les llistes, després que molt temps abans ho fessin The Beatles. Els temes eren, cara A, Roll Over Lay Down i la cara B, Gerdundula i Junior's Wailing.

Status Quo - Down Down


L'any 1976 la banda va signar un contracte de publicitat amb la marca Levi Strauss & Co., els cartells publicitaris van ser distribuïts per varies ciutats britàniques mostrant als integrants de la banda vestint els seus jeans. Amb gran encert, el nou material portaria per títol Blue For You (1976), el quart gran àlbum de la banda en arribar a n°1. La portada del disc mostra els quatre músics vestits completament amb roba texana. El primer single de l'àlbum seria un tema de Ríck Parfítt, titulat Rain, nº 7 a les llistes, el segon single, Mystery Song un altre tema de Parfítt arribaria al nº11. És l'últim treball de la formació coneguda com Frantic Four, ja que per al següent disc s'integraria Andy Bown com el cinquè membre oficial, tot i que Bown ja col•laborava amb ells des de 1973 com a music de sessió. També, és l'últim produït per ells mateixos, això va provocar que els seus posteriors treballs estiguessin més orientats cap a un rock més comercial. 
 

Status Quo – Rain


Status Quo - Mystery Song


Desprès de l'èxit del disc i la gira, Status Quo tornaria a l'estudi, en aquesta ocasió amb el suport de Roger Glover (baixista de Deep Purple), amb aquest pilar d'una altra banda anglesa de culte, van gravar un cover del tema Wild Side Of Life, a més de All Through The Night, un tema de Lancaster & Francis per incloure’ls com bonus tracks de Blue For You, però aquests temes nomes van ser inclosos a la remasterizació del disc de l'any 2005.

Amb la reputació d'haver estat un dels millors tours per Europa, tant la seva companyia de discos com el seu manager, van decidir que era el millor moment per llançar al mercat un disc en directe. Es van gravar els concerts que oferiria Status Quo les nits del 27, 28 i 29 d'octubre, al Apollo Theater de Glasgow. Els tres concerts de Glasgow van ser nits molt especials, a la banda li va agradar més el tercer show, de fet la major part del disc Live! (1977) es d'aquest concert, va aconseguir la posició nº 3 de les llistes convertint-se així en l'àlbum doble en directe més important editat en els últims 25 anys. 

Rockin' All Over the World (1977) va marcar el retorn de les portades artístiques que no mostraven als integrants de la banda. El nom del disc era un cover del tema de John Fogerty, que aleshores ja no estava amb Creedence Clearwater Revival i que havia tret el seu primer disc en solitari. La idea de gravar aquest tema va venir de Parfitt i es va tractar de l'àlbum que marcaria un moment especial en la història del rock i particularment de canvis a Status Quo. És el primer disc on el teclista Andy Bown apareix com el cinquè membre oficial. La gira Rockin' All Over The World tenia una agenda amb més de 100 concerts confirmats. Aviat acabaria l'encant per diverses raons, la principal va ser pagar els impostos i després el de canviar de residència de país per no pagar-ne tants. Mentrestant, el primer single del disc següent,  If You Can't Stand The Heat (1978), ja estava sonant a Holanda, el tema era Again And Again que en la seva primera setmana es va col•locar al nº 13 de les llistes, aconseguint l'àlbum col•locar-se en el lloc nº 3 de les llistes de vendes. 

Status Quo - Rockin' All Over the World


Status Quo - Again And Again


L’extensa gira anterior va ocasionar que el grup entrés en disputa amb la seva companyia discogràfica en exigir la producció del següent disc. Finalment, van decidir que la data del llançament seria setembre de 1979. Per promocionar l’àlbum, Vertigo, va decidir que el primer single hauria de titular-se com el disc, Whatever You Want (1979). Escrita per Rick Parfítt & Andrew Bown aviat apareixeria en la posició n° 5. Per  sorpresa de la banda, en el seu llançament al mercat nord-americà, el títol del disc va ser canviat a Now Hear This i la llista de les cançons estaven alterades, però el més trist del cas va ser que un tema d'Alan Lancaster, va quedar fora, ja que atemptava contra el segell americà . El segon single era Living On An Island, va arribar a nº5, una semi biografia de Parfitt de les experiències de quan es va auto exiliar a la illa de Channel per pagar menys impostos. 

Status Quo - Whatever You Want


A principis de 1980 Status Quo havia començat a treballar en el seu següent disc. Amb dos mesos va estar enllestit i en van programar tres més per als treballs finals, però es va reestructurar el pla degut que Parfitt va estar tres mesos ingressat a l’hospital per problemes d’esquena. Mentre que Ríck Parfitt continuava a l'hospital amb el seu tractament, la discogràfica va decidir llançar al mercat el primer àlbum d'èxits de Status Quo titulat 12 Gold Bars (1980), sabent que l'edició d'aquest àlbum es convertiria en un èxit massiu (mes endavant s’editaria 12 Gold Bars Vol.2 al 1984), (per als no massa iniciats en Status Quo son dos discos que recomano perquè inclouen tots els èxits de la banda fins aquell moment). Recuperat Parfitt, Status Quo tornava a l’estudi per acabar el nou material, però les coses no anaven gaire bé, perquè cadascú tènia idees diferents sobre quin hauria de ser el camí de la banda, la rumurologia es va esvair quan va sortir al mercat el nou single, que en qüestió de dies es va col•locar nº 2, el tema era What You’re Proposing. Una vegada que va sortir al mercat el nou àlbum, Just Supposin' (1980), llançaven dos singles mes, Don't Drive My Car i Lies, nº 11 i mes endavant Rock ’n’ Roll que va arribar a nº 8. Degut a que les sessions de gravació a Dublín per Just Supposin' van generar molts temes, es va decidir editar Never Too Late (1981) que va aparèixer pocs mesos desprès. 
 

Status Quo - What You’re Proposing


Status Quo – Lies


Status Quo - Rock 'n' Roll


Amb tristesa, l'èxit de Status Quo no va poder contrarestar el dolor de Rick Parfitt, a l'agost de 1981 moria la seva filla Haidi de dos anys. Parfitt es va agafar uns mesos de reflexió, però gràcies al suport d'amics i familiars, a més de la seva determinació de continuar endavant, va tornar amb els nois per treballar en l’anuncia’t disc d'aniversari dels 20 anys de la banda. Però les tensions entre ells farien que el procés de gravació d'aquest àlbum fos molt difícil. El resultat va ser la primera gran sorpresa, el bateria original John Coghlan anunciava la seva separació definitiva de Status Quo. Francis Rossi va intentar recuperar els temes en que havien treballat i van decidir buscar un substitut, contractant a Pete Kircher unes setmanes abans d'iniciar la gravació. Finalment, s'editaria el tan esperat disc d'aniversari titulat 1+9+8+2 (1982), que sumat dona 20, acompanyat per una sèrie de concerts a Irlanda. Novament, aquest arribaria al n°1 gràcies al single Dear John que es col•locaria al nº 10 a les llistes d’èxits.

Status Quo - Dear John


Back To Back (1983), el nou àlbum de la banda, va arribar al nº 9 de les llistes on s’hi va estar durant 22 setmanes seguides a més de ser disc d’or, és l'últim disc amb el baixista i cofundador Alan Lancaster, que va deixar la banda a mitjan de 1985. El primer single Ol' Rag Blues va arribar al nº 9 de les llistes, el segon single, un cover del clàssic A Mess Of Blues que havia gravat Elvis Presley va arribar al n° 15, mentre el tercer single Marguerita Time va arribar al n° 3. Malgrat l'èxit comercial, les relacions entre els seus membres anaven a pitjor. Alan Lancaster, que havia emigrat a Austràlia a mitjan dels 70, va deixar clar que no faria cap gira de promoció amb la banda i que no treballaria amb ells fins l'any següent degut a que la seva dona estava esperant el segon fill. La banda ho va entendre però va decidir fer la promoció de Marguerita Time sense Lancaster, cosa que el va molestar bastant. Quan Status Quo van anar de promoció a la televisió, van fer la broma de que buscaven a Lancaster a Austràlia sense èxit, i que potser haurien de sortir de gira sense ell, la resposta de Lancaster va ser immediata, no el deixarien fora o els demandaria. Molts d'aquests problemes ja venien d’abans i no havien estat tan obvis pels fans com ara. Semblava que els tres membres originals de la banda eren a punt de fer les paus, però no eren capaços d'estar d'acord en el més fonamental, que era la música de la banda per l’àlbum següent. La decepció dels fans va arribar amb el comunicat de la banda de que cancel•laven tota presentació pública. 

Status Quo - A Mess Of Blues


Status Quo - Marguerita Time


Mentre els membres de la banda seguien sense aparèixer, s'editava The Wanderer, el següent single, un dels dos covers que faria Status Quo en aquell moment, l'altre va ser Cadillac Ranch de Bruce Springsteen, aquests serien inclosos en la remasterizació del disc del 2006. Sobre el fet de no aparèixer, temps després Lancaster manifestaria, "durant aquesta època teníem molt de què parlar sobre les coses de la banda, parlar d'una forma positiva. Discutíem molts objectius i crec que preníem decisions importants, plens de tensió, però ens sentíem junts una vegada més. Ens sentíem bé duran la mescla del material malgrat que Rossi tènia problemes personals molt seriosos".

Status Quo - The Wanderer


Durant aquest període d'inactivitat de la banda, Rossi i Parfitt van ser convidats per Bob Geldof per participar amb altres artistes en el seu projecte del disc Band Aid. Després de l'èxit descomunal (recordareu el We Are The World de USA for Africa), Geldof va organitzar el Live Aid, transmès en directe a tot el mon per recaptar fons per la fam a Etiòpia i Somàlia. Bob Geldof va pregar al grup que considerés la seva reunió i que aprofitessin aquest gran esdeveniment per fer la seva primera reaparició en un escenari, Francis Rossi va respondre, "li vaig dir que no estàvem molt bé, i potser no sonaríem bé, que estàvem separats”, Bob Geldof simplement va contestar, “no importa com soneu, només feu el que sabeu fer i el que heu fet sempre”. Després de deixar a un costat les seves diferències, Rossi, Parfitt i Lancaster, al costat de Pete Kircher i Andrew Bown, van coincidir que havien de ser-hi, i pujar a l'escenari del Wembley Stadium al mig dia del dissabte 13 de juliol de 1985, davant de 72 mil persones que havien omplert el recinte, més els centenars de milions que els veurien a través de la televisió a tot el món. Status Quo va tocar nomes tres cançons, Rockin' All Over the World, que en aquell moment s'havia reeditat com a single, Caroline i Don't Waste My Time. Sobre l'esdeveniment, Francis Rossi va revelar, "per nosaltres va ser una gran oportunitat obrir per un esdeveniment d'aquesta magnitud, no importava si eren 15 o 50 minuts, de sobte sentíem una adrenalina molt especial amb només veure l'escenari, i clar no era la primera vegada que ho fèiem, sentíem córrer aquesta adrenalina, però no de posar-te nerviós. Recordo que abans de posar-te nerviós no t’adones de l'energia que hi ha a l'ambient fins que puges i toques. Crec que varem aconseguir fer tremolar per primera vegada aquest estadi, encara que aquesta màgia durés tan sols els minuts de l’actuació, amb el simple fet que tothom t'estava veient, això és suficient per emocionar a qualsevol". L'esdeveniment va ser molt especial pels fans, creien que hi havia possibilitats que es reunissin, però això no seria possible. Rossi i Parfitt es van posar a reorganitzar la banda, contactant amb John “Rhino” Edwards i Jeff Rich, un baixista i un bateria que els havien recomanat, i amb el cinquè Status Quo, Andy Bown per refer el grup. La companyia discogràfica es va entusiasmar i va programar la sortida del primer senzill per a gener del 1986.

Això va arribar a orelles de Lancaster, que immediatament va demandar a Rossi i Parfitt per l'ús indegut i la propietat del nom de Status Quo, ja que ell no en formava part. Un jutge va recomanar buscar una sortida que equilibrés a tots els implicats, acordant una quantitat de diners de compensació. La nova alineació formada per Rossi, Parfitt, Bown, Edwards i Rich, es preparava pel seu disc de debut, llançant el single Rollin’ Home, que arribaria al nº 9 de la llistes d’èxits. El nou àlbum es titularia In The Army Now (1986) i va marcar el retorn de la banda a la llista dels discos més venuts del Regne Unit en arribar a la posició nº 7, el tema homònim l’àlbum, In The Army Now, el següent senzill, arribava al nº 2.

Status Quo - Rollin' Home


Status Quo ‎– In The Army Now


Ain't Complaining (1988), la seva publicació va rebre gran quantitat de crítiques per part de la premsa especialitzada. És el primer disc des que van signar amb Vertigo que no va entrar al top 10, arribant “nomes”  al lloc nº 12.

Perfect Remedy (1989), també va rebre crítiques i va passar sense pena ni glòria. La banda havia anunciat una gira mundial per celebrar els 25 anys causant una gran expectació i que van titular Rocking AII Over The Years. Phonogram va aprofitar aquesta oportunitat i va editar un àlbum recopilatori amb el millor de la banda, així com el primer concert en vídeo del grup. A l’octubre de 1989 va sortir a la venda el tan esperat Rocking All Over The Years, un disc doble, aconseguint ser disc de Platí.

A mitjan de 1991, la banda es preparava per una gira de concerts pels principals estadis del Regne Unit al costat de Rod Stewart. La gran sorpresa els va arribar quan van ser convidats a Monte Carlo pels World Music Awards en ser rebuts amb guardons pel Princep Albert de Mònaco. Finalment, sortia al mercat el nou àlbum d’estudi titulat Rock 'Til You Drop (1991), que els retornaria al Top 10. Amb aquest àlbum tornaven al seu clàssic boogie rock, inclou entre d’altres, algunes de les seves antigues cançons, que van ser re gravades amb la tecnologia d'aquell temps, a més dels covers Let's Work Together de Canned Heat i Bring It On Home de Sam Cooke.

Al 1994, després de tres anys la banda treballava en temes nous que s’afegirien als que ja estaven acabats des de l'any anterior, i que serien la base d'aquest disc, Thirsty Work (1994), el disc es col•locaria entre el Top 20.

Don't Stop (1996), el nou àlbum de Status Quo com ja s'havia anunciat seria de  covers, entre els temes destacats, Fun Fun Fun amb The Beach Boys, AII' Around My Head amb Maddy Prior cantant folk de Steeleye Span, Proud Mary un clàssic de Creedence Clearwater Revival, i Don't Stop de Fleetwood Mac,va arribar al nº 2 de les llistes a més de disc de Platí.
El nou àlbum amb material totalment original des del Thirsty Work de 1994, es titulava Under The Influence (1999), aquest disc va marcar el retorn de Parfitt com a compositor d'alguns temes, no havia aparegut en els crèdits com a tal des de 1991 amb el Rock 'Til You Drop. 

Status Quo estaven seleccionant cançons pel proper àlbum que seria el segon de covers quan Andy Bown es va presentar amb una cançó que perfectament podria formar part del nou disc, Famous In The Last Century (2000), i de sobte ja tenien el nom del nou disc. Famous In The Last Century va ser completament diferent a Don't Stop, editat uns anys abans, aquesta vegada es centrava en els clàssics del blues i rock and roll com Robert Johnson i el seu Sweet Home Chícago, o el clàssic Good Golly Miss Molly de Little Richard, i per descomptat Chuck Berry i el seu RolI Over Beethoven. Pocs dies abans que Famous In The Last Century sortís al mercat, el bateria Jeff Rich va anunciar a la banda que els deixava per concentrar-se en el seu projecte de professor de música, la separació va ser amistosa i aviat va arribar el substitut de Jeff, Matt Letley, un amic del baixista John "Rihno" Edwards. Per la promoció del disc es van llançar varis singles, destacant, Famous In The Last Century, Mony Mony i Old Time Rock and Roll de Bob Seger, a més de començar una gira amb el nom de Never Say Never.

Status Quo - Famous In The Last Century & Old Time Rock And Roll & Way Down


Heavy Traffic (2002), va rebre bones critiques per part de la premsa especialitzada, principalment per recuperar el seu so clàssic de la dècada dels 70 considerant-lo com el millor àlbum des de Blue For You (1976). Aquest èxit també es va veure a les llistes de vendes,  aconseguint el lloc nº 15. La majoria dels temes els firmaven per Rossi & Young, destacant Blues And Rhythm, All Stand Up (Never Say Never) i Jam Side Down. Andy Bown havia tornat a Status Quo per la gravació del nou material després que l'any anterior perdés a la seva esposa a causa d'un càncer. 

Per fi, desprès de tants anys, d'haver-los descobert amb el seu fabulós disc Quo de 1974 allà pel 76 o 77, vaig poder veure'ls en directe. Amb un directe t'adones de la magnitud per bé o per mal d'una banda, nomes diré que va ser el següent a espectacular, estaven molt en forma, actitud i saber estar, un setlist amb tot el ferro, el que van  transmetre i un so impecable, a més de poder-ho disfrutar a pocs metres de l'escenari, brutal.

Status Quo - All Stand Up (Never Say Never)


Riffs (2003), és el tercer àlbum de covers de la banda, com el seu nom indica, son versions de temes “guitarreros”, Born To Be Wild de Steppenwolf, All Day And All Of The Night de The Kinks o On The Road Again de Canned Heat i cançons re gravades d'ells mateixos, Caroline, Whatever You Want o Rockin' All Over The World . La gravació es va fer al mateix temps que gravaven el seu anterior disc Heavy Traffic.

The Party Ain't Over Yet (2005), comparat amb Heavy Traffic (2002), resulta un disc una mica inferior però mes que correcte, situant-se al nº 18 de les llistes. Els singles d'aquest àlbum van ser The Party Ain't Over Yet i All That Count Is Love.

In Search Of The Fourth Chord (2007), el seu títol fa referència de manera irònica, al rumor que Status Quo sempre toca els tres mateixos acords, a més va estar basat en l'àlbum In Search Of The Lost Chord dels seus compatriotes The Moody Blues. La portada del disc és una imitació de les caràtules de les pel•lícules d'Indiana Jones. Beginning Of The End va ser el single de promoció de l’àlbum.

Status Quo - Beginning Of The End


Quid Pro Quo (2011), va aconseguir el nº 10 a les llistes i va ser disc de plata, de les cançons va destacar la nova versió de In The Army Now i es va publicar en una edició especial un segon disc titulat The Official Live Bootleg, amb temes gravats en directe a Amsterdam i Melbourne al 2010.

Bula Quo! (2013), va ser l'últim àlbum amb el bateria Matt Letley que va anunciar que deixava la banda abans que sortís al mercat, arribant al nº 10. És un àlbum doble i la banda sonora de la pel•lícula homònima estrenada al mateix any i protagonitzada pels propis membres de la banda. El primer disc son tot temes nous, mentre que el segon inclou temes en directe gravats entre 2009 i 2010, dues noves versions de clàssics seus i els temes Frozen Hero i Reality Cheque publicats anteriorment al Quid Pro Quo de 2011.

Aquostic (Stripped Bare) (2014), és el primer treball de la banda gravat completament en acústic i el primer amb el nou bateria Leon Cave, va arribar al nº 5 de les llistes de vendes, cosa que no passava des de Don’t Stop de 1996, a més de disc d’or. Inclou vint-i-cinc dels seus grans èxits versionats en acústic, que van des del seu àlbum de debut de 1968 fins al Rock 'Til You Drop de 1991. Per donar-li un toc especial la banda es va recolzar amb músics convidats, entre ells un acordionista, un percussionista i una secció de violins. La portada mostra a Francis Rossi i Rick Parfitt completament despullats, nomes amb les guitarres acústiques tapant les seves parts, la fotografia es feta pel cantant Bryan Adams.

Aquostic II: That's a Fact! (2016), és el segon disc de la banda gravat en acústic. Inclou més grans èxits seus versionats en acústic, igual que l’anterior. El disc original inclou catorze temes. Amb pocs dies de diferència es va llançar un disc doble en edició especial, un amb cinc temes més que l’original i l’altre amb sis cançons gravades en directe. Per aquest acústic es van escriure tres cançons noves, One For The Road, One Of Everything i Is Someone Rocking Your Heart?. Per desgràcia aquest és l'últim disc del fundador, guitarrista i cantant Rick Parfitt, que va morir uns mesos després de la seva publicació.

Aquí us deixo un enllaç del concert acústic en directe sencer a la BBC amb alta qualitat d’imatge i so.

Status Quo - Aquostic Live BBC 



La reunió de la banda original coneguda com Frantic Four

Al 2010 la prestigiosa revista Classic Rock premia el disc de Status Quo, Live! del 77 com millor disc en directe en els seus Rock Awards. De nou es reuneix la banda original per recollir el guardó i és aquí on el manager els comenta sobre una possible gira de reunió. Alan Lancaster pensa que ho diu de broma però finalment es planteja de debò i s'anuncia un petit tour de 9 dies per Anglaterra. El dia en què es posen a la venda les entrades s'esgoten totes les dels 9 shows en 10 minuts! i els fans mostren el seu entusiasme a la pagina oficial creant fins i tot un post especial sobre la reunió.

Qui hagués dit fa uns anys que una reunió dels Status Quo originals, els denominats Frantic Four seria possible?. Una reconciliació d'Alan Lancaster i Francis Rossi, els dos fundadors de la banda al 1962, era pràcticament inviable, per diverses raons (atribuïdes avui dia al consum massiu de cocaïna i d'alcohol). Francis va decidir no tocar mai més al costat d'Alan allà pel 84, John Coghlan havia abandonat la banda a principis d'aquesta dècada mentre gravaven el disc del seu 20 aniversari al 1982, tot i que ell si que ha mantingut contacte de tant en tant amb tots els membres originals,  mai va tornar a la banda malgrat la insistència per part dels fans. Amb tot aquest enrenou, discos irregulars i mogudes personals agreujades pels excessos, la banda es va separar al 84, quan encara seguien tenint gran èxit. Alan Lancaster s’havia emportat una gran sorpresa quan Status Quo van tornar amb In The Army Now sense haver-li dit res, no només van saltar xispes, va ser una mica més sonat, una baralla que va acabar als jutjats per l'ús del nom (va guanyar Alan, però per una important  quantitat de diners Rossi i Parfitt van continuar utilitzant el nom). El cas és que en 30 anys amb prou feines s'han dirigit la paraula i si ho van fer no va ser precisament per tirar-se flors, tot i que Rick Parfitt si que ha mantingut de tant en tant alguna trobada amb Alan.  

Però al 2010, quan es planejava la pel•lícula sobre la banda pel seu 50 aniversari, el manager, Simon Porter, aprofitant una gira de Status Quo per Austràlia, residència de Lancaster des de 1976, es posa en contacte amb ell per comentar-li la jugada del documental i li comenta que Status Quo estan a la ciutat, així que com si d'una revelació es tractés, Francis es posa en contacte amb Alan i el convida al concert. L'escena del retrobament als camerinos, de manera privada va ser detallada per l'actual baixista “Rhino” i pel bateria Matt Letley (que en acabar la gira va deixar la banda) com, “era com viure una escena treta dels mateixos anys setanta, feien broma tota l'estona, com si fossin col•legues de tota la vida i no haguessin estat mai barallats”. Així és com de vegades passen les coses, 30 anys sense parlar-se i de cop i volta no ha passat res. Després de reprendre l’amistat, tant Francis com Alan no deixen de trucar-se per telèfon, les línies de comunicació s'havien restablert d'una manera impensable. De fet Rossi sempre ha comentat que per ell la família d'Alan ha estat com la seva pròpia família. Lancaster viatja el Regne Unit per visitar amb Rossi els llocs on es van criar junts i per sorpresa del baixista, visiten els estudis Shepperton on l’esperaven tant a ell com al bateria original John Coghlan, 14 càmeres i un set muntat per tocar, fent una memorable jam session.

La petita gira de reunió constava de 9 concerts al març de 2013 per Anglaterra, amb tres dates finals a Londres. Milers de fans vinguts de tot el món van viatjar per veure l’esperada reunió, i l'ambient del Hammersmith va corroborar la increïble acollida que els fans van donar als seus Frantic Four. Set list amb temes demandats pels fans durant dècades com Oh Baby, Blue Eyed Lady, April Spring Summer & Wednesday, les fantàstiques Backwater, Just Take Me o Railroad, un set list basat en temes del Live! del 77, sense teclats, pur i dur, com eren els Frantic Four. Esment especial als actuals membres de Status Quo, tant Matt Letley el bateria, com “Rhino” el baixista, i el teclista Andy Bown veterà de la banda des del 73, van estar allà, barrejats entre el públic com un més, veient i disfrutant del concert del Hammersmith, bravo!. 

Back2 SQ.1 The Frantic Four Reunion (2013), és un disc doble en directe gravat el 15 i 16 de març al Hammersmith Apollo de Londres que immortalitza aquesta reunió. 

The Frantic Four's Final Fling (2014), la gravació es va fer el 29 d'agost de 2014 a The O2 de Dublín, durant la segona gira de reunió de 16 concerts al març i abril de 2014 per Anglaterra, Alemanya, Holanda, Belgica, França i Irlanda.  

Aquí us deixo un enllaç del concert en directe sencer, amb alta qualitat d’imatge i so. Màgic!.

Status Quo Frantic Four Live From Wembley Arena 2013 [HD]


Rick Parfitt, fundador, guitarrista i cantant de Status Quo moria el 24 de desembre de 2016 a Marbella als 68 anys d'edat, com a conseqüència d'una greu infecció després d'haver ingressat a l'hospital dies abans per una ferida. La tràgica mort va arribar en un moment en què estava entusiasmat per editar un àlbum en solitari i publicar una autobiografia al 2017. Amb anterioritat ja havia patit seriosos problemes de salut com a conseqüència d'anys d'abús de substancies tòxiques, també havia estat intervingut a causa dels seus problemes de cor. Òbviament, Status Quo ha cancel•lat tota la seva agenda i activitat i a dia d'avui no hi ha cap comunicat oficial, tot apunta que aquest serà el final d'una gran banda amb 55 anys d'història i que ha aconseguit vendre més de 130 milions de discos. R.I.P. Rick Parfitt.
 
 
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació