Mike Oldfield: TUBULAR BELLS

Michael Gordon Oldfield, conegut com Mike Oldfield, és un músic, compositor, multi instrumentista i productor britànic. Els Oldfield son una família lligada a la música, el germà gran de Mike, Terry Oldfield, és un compositor de prestigi de música per documentals televisius i la seva germana, Sally Oldfield, va aconseguir un gran èxit a principis dels 80 amb el tema Mirrors. 

Sally Oldfield - Mirrors HD

A l'edat de 10 anys, Mike ja composava peces instrumentals per guitarra acústica. La guitarra era més que un instrument per ell, era una via d’escapament dels seus problemes de relació i comunicació i d'una situació familiar que va anar empitjorant i apartant-lo del món exterior durant molts anys. 

Quan Mike tenia 13 anys, la família Oldfield es va traslladar a Romford, Essex. Al 1967 va deixar l'escola i amb la seva germana Sally va formar The Sallyangie, un duo hippie-folk de veu i guitarra. En aquells temps, l'escena musical acústica disfrutava de molt bona salut degut al ressorgiment de la cultura folk britànica iniciada uns anys abans. Va ser en un dels molts clubs dedicats a aquest moviment on el jove Mike va començar a adonar-se que el seu virtuosisme musical agradava al públic. 

Mike, per aquesta època, en plena adolescència, va conèixer una persona fonamental per la seva incursió professional al món de la música, Kevin Ayers, un altre músic anglès amb problemes familiars, que també s’havia refugiat en la música des de molt petit. Al 1969, amb 16 anys, Oldfield va col•laborar amb el compositor David Bedford en el primer àlbum de la carrera en solitari de Kevin Ayers. Kevin Ayers va ser un músic que va exercir una gran influència en el rock simfònic (ara se’n diu progressiu) i psicodèlic de l’època i del que vindria mes endavant . Ayers era membre fundador de la pionera banda psicodèlica Soft Machine de finals dels 60, col•laborant al llarg de la seva carrera amb altres musics com Brian Eno (Roxy Music), Syd Barrett (Pink Floyd), Robert Fripp (King Crimson), David Bowie, Elton John o Mike Oldfield entre molts d’altres. 

Junts van tocar en diverses bandes, sent Kevin Ayers & The Whole World la més recordada, el nucli  el formaven Ayers-Oldfield-Bedford i amb la que Mike col•laboraria durant diversos anys, destacant de seguida per l'extrema creativitat dels músics i per l'esperit artístic i literari de gran part de les seves composicions. Va ser en aquest període de finals dels 60 quan Oldfield va començar a tenir les idees molt clares sobre com encaminar la seva carrera en solitari. Durant l'últim període d'activitat al costat dels seus companys de banda havia començat a desenvolupar un ambiciós projecte, la composició d'una suite, creada amb una base rítmica repetitiva sobre la qual afegir una sèrie de variacions per campanes tubulars.


Tubular Bells (1973)
 
Amb Tubular Bells començava la carrera en solitari d'un músic avançat a la seva edat. La composició de Tubular Bells es remunta uns anys abans de la seva publicació al 1973. Mike el va composar quan amb prou feines era un adolescent, i va portar la maqueta de discogràfica en discogràfica intentant que algú li fes cas. Però cap, absolutament cap companyia va acceptar la proposta d'aquell hippy per considerar-la invendible. Tan sols una va voler publicar el treball amb la condició d'introduir veus, cosa a la que Mike s’hi va negar rotundament, i és que una de les raons per les quals Tubular Bells és considerat una obra mestra, és per trencar l'estil imperant de l'època, ja que en tots els discos d'altres artistes de rock simfònic, com per exemple Pink Floyd, els temes eren majoritàriament amb veus. Tubular Bells era una obra que no sonava a res del que s'havia escoltat amb anterioritat, era una cosa totalment diferent, ni rock, ni pop, ni folk, ni música instrumental, ni rock simfònic, era com una barreja de tot això, amb coses de molts estils, però que en el seu conjunt sonava a una cosa nova, una cosa realment innovadora al món de la música.

Amb aquesta situació, i una mica desil•lusionat, va conèixer a Richard Branson, que tenia unes quantes botigues de discos petites. Richard li va oferir a Oldfield la possibilitat de publicar Tubular Bells amb una discogràfica que estava intentant muntar. I així va ser. Entre tots dos i amb d’altres amics van aconseguir gravar de forma artesanal l'obra que seria reconeguda mundialment. La gravació de Tubular Bells es va fer a The Manon, una mansió estudi (la primera d'Anglaterra), on tots els involucrats en el projecte passaven els dies assajant i provant maneres de poder plasmar les idees de Mike. Però això no era fàcil, la idea de Mike era fer una llarga simfonia amb multitud d'instruments sense utilitzar la tecnologia de l’època. D'aquesta manera van descobrir que bloquejant el capçal de gravació de les gravadores, podien fer sonar diversos instruments uns a sobre dels altres. Això va suposar una cosa molt important, ja que Oldfield toca pràcticament tots els instruments del disc.  

Així doncs, i després d'aconseguir superar els problemes de gravació, el disc va sortir a la venda amb el segell d'una discogràfica nova que, segur, tothom coneix, Virgin Records. Efectivament, la multinacional que es dedica a la comercialització d’innumerables  productes (de la desapareguda línia Aérea a agències de viatges, begudes, telefonia mòbil, serveis financers i fins i tot vols espacials entre d’altres coses), va ser possible gràcies a les vendes del seu primer disc, Tubular Bells, de Mike Oldfield. I és que les vendes d'aquest disc van ser espectaculars, uns 16 milions de còpies a tot el món en els primers mesos de sortir al mercat, amb un mercat especialment fidel a Europa.

Tubular Bells va arribar immediatament al número u de les llistes de més venuts, i s’hi va quedar durant 123 setmanes. Però aquest fet no va tenir precisament bones conseqüències per Mike. L'èxit espectacular amb el que es va trobar de tan jove, juntament amb el fet d'haver-se convertit en milionari (i haver fet ric també a Richard Branson, que a partir d'aquí va crear el gran imperi Virgin), li va provocar una crisi de personalitat. Mike, de caràcter introvertit, es va amagar, va cancel•lar i va negar entrevistes i, per dir-ho d'alguna manera, va desaparèixer del món, retirant-se a la seva mansió de Herefordshire, des d’allà va seguir col•laborant amb els seus amics musics de sempre, entre ells, de nou Kevin Ayers, al mateix temps que treballava en les idees pel seu nou disc, que arribaria al 1974, i que portaria per títol Hergest Ridge. Oldfield estava trist. El fet que la seva mare morís quan Mike era molt jovenet, a causa d'una malaltia, i el mal ambient familiar que li va tocar viure, li havien causat un complex d'inferioritat. Anys després, i gràcies a diverses teràpies, Mike va canviar completament, mostrant-se a tothom, i d'una manera molt més feliç.

Tubular Bells es composa de dues peces, a la cara A Tubular Bells Part One de 25:58 minuts i a la cara B Tubular Bells Part Two de 23:20 minuts.

La Portada del disc.
La portada de Tubular Bells és obra de Trevor Key, un fotògraf especialitzat en objectes metàl•lics que també ha treballat per altres artistes com Phil Collins o Peter Gabriel. Està feta a base de fotografies diferents, muntades manualment de forma artesanal (al 1973 no existia el Photoshop). La famosa campana tubular representa avui dia tot un símbol, és el símbol de Mike Oldfield, ell mateix el va triar quan va crear la seva pròpia companyia de discos, Oldfield Music LTD. La portada de Tubular Bells ha passat a la història de la música, i el seu origen és bastant curiós, Oldfield toca aquest instrument al final de la primera part, però en comptes d'utilitzar els martells de fusta, va colpejar les campanes amb un de ferro, “en realitat volia un so semblant al campanar d'una església, un so fort, així que vaig decidir utilitzar aquests martells de ferro. Vaig colpejar les campanes després d’agafar impuls per tot l'estudi”. Com era d'esperar, les campanes es van fer malbé, quedant una mica blegades. Això va fer pensar a Mike en una forma per la portada, volia que aparegués una campana blegada, trinxada. Va ser llavors quan es va posar en contacte amb Trevor Key, que, en lloc d'això, va crear la famosa campana blegada de Mike Oldfield. Un afortunat accident. 

Numero u a Estats Units amb l’èxit de la pel•lícula El Exorcista.
Tubular Bells també es va editar als Estats Units, però l’impacta que l’àlbum havia suposat a Europa i sobretot al Regne Unit no va ser el mateix, allà es van prendre el seu temps per assimilar-lo. L'empenta necessària perquè les vendes del disc pugessin com l'escuma fins a ser numero u a més de l'enorme qualitat i originalitat de l'obra, va venir quan el director de cinema William Friedkin va incloure alguns extractes del disc (el més famós és el dels primers minuts de la primera part, que tothom ha sentit alguna vegada) a la banda sonora de la pel•lícula El Exorcista. Es va fer sense el consentiment del propi Mike, i més endavant diria als periodistes que allò no li havia agradat del tot, es va tractar d'una de les hàbils estratègies de màrqueting de Richard Branson. Arrel de l’èxit als Estats Units i de la pel•lícula, al Regne Unit, es va llançar un single de Tubular Bells amb una versió remesclada de l'àlbum en versió quadrifònica, un sistema innovador que havia inventat Pink Floyd. 

La presentació del disc.
Al juny de 1973, Tubular Bells es va presentar en directe al Queen Elizabeth Hall de Londres. Per a aquesta ocasió, es van unir a Mike els guitarristes Mick Taylor (The Rolling Stones), Steve Hillage (Gong), Fred Frith (Henry Cow) i Ted Speight. També van participar David Bedford, Kevin Ayers i Pierre Moerlen, el percussionista de Gong, que seria un dels noms fixes a la plantilla de músics de Mike durant molts anys. La resposta del públic va ser descrita per un periodista del New Musical Express així, “Tot el públic es va posar dempeus i va començar a demanar més. Això només va ser una d'aquestes rares i espontànies mostres d'agraïment”. No cal dir que les critiques dels mitjans especialitzats també van ser esplèndides. 
Acabava de néixer una llegenda, i no trigarien a arribar els singles, els concerts (pocs, sent el de la BBC un dels millors), i posteriorment, amb el pas dels anys, les diferents remescles, reversions i remasteritzacions (sent la millor segons els entesos la de 2009), i fins i tot les seqüeles, al 1992 s’editava un fantàstic Tubular Bells II, i al 1998, un Tubular Bells III.

Mike Oldfield - Tubular Bells Part One Live At The BBC 1973 (HD / Remastered)

Tubular Bells II (1992)
 
Tubular Bells II és seqüela de l’àlbum de 1973, unes composicions actualitzades a la dècada dels 90. Oldfield repeteix els mateixos esquemes de guitarres, banjo, òrgans, percussions, mandolina i les campanes tubulars, però amb un so adaptat a la modernitat. El famós tros on s'introdueix cada instrument per un narrador, és una altra de les actualitzacions entre el vell i el nou. La veu de l’actor Alan Rickman és la que anuncia la introducció d'una llarga llista d'instruments.

Mike Oldfield - Tubular Bells II Live In Edinburgh Castle 1992 Full Concert

Tubular Bells III (1998)
Com a curiositat dir que la cantant gallega Rosa Cedrón participa en aquest disc, Rosa és una violoncel•lista, cantant durant 9 anys de la banda gallega Luar na Lubre. El seu impressionant talent amb la veu va cridar l'atenció de Mike Olfield que aleshores vivia a Eivissa convidant-la a participar a la gravació de Tubular Bells III i a cantar en la presentació mundial de l’àlbum a Londres. Mike Olfield i Luar na Lubre van començar posteriorment una gira que va suposar la consagració internacional de la banda.

Mike Oldfield - Tubular Bells III (Live from Horse Guards Parade London) 1998 Full Concert

Amb l'arribada dels anys vuitanta, seguint la transformació iniciada per l'àlbum Platinum (1979), la música de Mike Oldfield va derivar cap a un so més comercial, amb composicions típicament Pop i temes d’estil Disco. Oldfield mantenia una discreta popularitat però conquista a un públic nou gràcies a àlbums com QE2 (1980), Five Miles Out (1982) i, sobretot, Crises (1983), que inclou Moonlight Shadow, el single més venut a Europa aquell any. Però aquesta ja és una altra historia. 

Mike Oldfield - Five Miles Out feat. Maggie Reilly

Mike Oldfield - Moonlight Shadow feat. Maggie Reilly