Iron Maiden: The Beast On The Road Tour 2 d’Abril de 1982 Palau Municipal d’Esports de Barcelona

per Pep Saña , 4 de gener de 2017 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Corria l'any 1981 i Iron Maiden era una banda relativament gran després d'editar dos discos molt bons, Iron Maiden (1980) i Killers (1981), fins i tot havien fet de teloners per Kiss a la seva gira europea de 1980 i tornaven d’una gira en solitari pel Japó aquell mateix any que recollirien en un EP en directe titulat Maiden Japan. Però l’estil de vida d’excessos amb l’alcohol i les drogues que tenien física i psicològicament desgastat al fins aquell moment cantant Paul Di’ Anno estava començant a posar en seriós perill la contínua ascensió de la banda i això era una cosa que el seu fundador, Steve Harris no estava disposat a consentir.

La conseqüència d’aquests excessos va portar a Paul Di’ Anno a ser expulsat de la banda. El seu substitut seria Bruce Dickinson, la veu més potent i enèrgica que ha donat Anglaterra i conegut amb el sobrenom d’ Air Raid Siren, sirena d'atac antiaeri. Steve Harris juntament amb el manager d’ Iron Maiden Rod Smallwood van anar personalment a veure’l  al concert de Samson (banda en la que cantava aleshores) al festival de Reading al 1981 (a l'any següent repetiria en el mateix festival però com a cantant d’ Iron Maiden i de caps de cartell, arrasant davant unes 35.000 persones) i no molts dies més tard es convertia en el nou cantant de la banda. Després d’uns quants shows d'escalfament a Holanda i Itàlia havia demostrat que ser cantant dels Maiden era el seu lloc natural, per qualitats, força, carisma i actitud. Amb aquest canvi , la banda al complet es tanca a l'estudi per gravar el que seria el seu tercer disc al desembre d'aquell mateix any amb Martin Birch a la producció. Martin ja els havia produït l’àlbum anterior, Killers, i els acompanyaria fins al 1992 amb l’àlbum Fear Of The Dark.


El 22 de març de 1982 veia la llum un dels discos més influents i representatius de la història del Heavy Metal. El tercer treball dels britànics Iron Maiden titulat The Number Of The Beast, va arribar a numero 1 de les llistes angleses, però al mateix temps acompanyat  de polèmica, sobretot a Estats Units on van ser acusats de satànics, produint-se manifestacions i censura als mitjans quan van visitar el país durant la gira del disc que la van titular com Beast On The Road. A pesar d’això, l'èxit d’ Iron Maiden era ja imparable a nivell mundial.


The Number Of The Beast (1982)

The Number Of The Beast va ser el primer disc de la banda en el que no tenien  material previ composat a diferencia de com va passar en els 2 anteriors. Steve Harris va dir en una entrevista mes endavant que tota aquesta pressió segurament va beneficiar-los d'alguna manera, i vaja si ho va fer, perquè d’aquelles sessions de gravació en va sortir un dels millors discos de la història del Heavy Metal. L'àlbum es va enllestir en 5 setmanes, no sense certs “problemes” com a mínim misteriosos, llums que s'encenen i apaguen soles, gravacions que desapareixen, equips que es trenquen misteriosament, fins tot el seu famós productor Martin Birch pateix un accident de cotxe en que la factura dels danys puja a 666 lliures (en va pagar 667), el que contribueix a engrandir la llegenda del disc.

Els temes de l’àlbum inclouen veritables himnes de la banda, com la homònima The Number Of The Beast, Hallowed Be Thy Name o Run To The Hills. Van dubtar amb la inclusió de Gangland o Total Eclipse, quedant finalment la primera a l'àlbum i la segona com cara B del single de Run To The Hills, tot i que posteriorment es van penedir d'aquesta decisió. Aquest single va sortir al mercat el 12 de febrer de 1982, aconseguint la setena posició a les llistes. Del disc es va publicar un segon single el 26 d'abril de 1982, ja amb l'àlbum al carrer, incloïa a la cara A el tema The Number Of The Beast i a la B Remember Tomorrow gravada en directe.

Les acusacions d'apologia del satanisme que van rebre es deuen a la tornada de la cançó on explícitament anomena el 666 com el numero de la Bestia i la introducció, amb una cita bíblica del llibre de l'Apocalipsi: “Woe to you, Oh Earth and Sea, for the Devil sends the beast with wrath, because he knows the time is short. Let him who hath understanding reckon the number of the beast for it is a human number, its number is six hundred and sixty six". Que traduït vindria a ser, "Ai dels moradors de la terra i del mar, perquè el diable ha vingut a vosaltres amb gran ira, sabent que té poc temps". Ap. 12:12. "El que tingui enteniment expliqui el numero de la bèstia, doncs és numero d'home, i el seu numero és sis-cents seixanta-sis". Ap. 13:18 

La famosíssima portada, dibuixada per Derek Riggs, originàriament va ser creada pel single, però amb la qualitat resultant es va rebutjar la idea i es va fer servir pel LP. Derek va ser l'autor de gairebé totes les portades mítiques dels discos i singles d’ Iron Maiden a la dècada dels 80 i creador de la carismàtica mascota i símbol del grup, Eddie.

Obre l’àlbum Invaders, on queda molt clar que la nova incorporació a la veu no ha pogut ser més encertada. Bruce Dickinson fa oblidar ràpidament a Paul Di’ Anno,  sembla com si hagués estat el cantant de la banda tota la vida i tot just acaba de debutar amb ells. Amb Children Of The Damned, des que comença tens la sensació de que és un gran tema marca de la casa on les guitarres de Dave Murray i Adrian Smith no paren de desafiar-se. El tema The Number Of The Beast és un dels clàssics més grans del  Heavy Metal de la dècada dels 80, des d’aleshores sempre ha format part dels seus setlists. Run To The Hills, el primer single del disc, també és un tema imprescindible dels seus concerts, un crit en contra de l'ocupació i colonització que van patir els indis per part de l'home blanc, és una cavalcada desbocada de la secció rítmica amb un riff melòdic i demolidor de guitarres en un crescendo acollonant, on la veu de Bruce Dickinson s’estira fins al punt que penses que petarà en qualsevol moment. Completen el disc The Prisoner, 22 Acacia Avenue, Gangland i Hallowed Be Thy Name que és un altre dels trumfos guanyadors, un tema rodó, potent, compacte i demolidor de 7 minuts que defineix perfectament el que és Iron Maiden. 

Queda molt clar que aquest disc, com els altres que vindrien, o com Iron Maiden com a grup, no seria el mateix sense Bruce Dickinson, això ja es va poder comprovar durant el període de 1993 a 1999 en que Bruce va abandonar la banda per tornar desprès, o a la inversa, sense les composicions i el baix d’ Steve Harris, els guitarres Dave Murray, Adrian Smith i Janick Gers (des de 1990) i la bateria de Clive Burr primer i Nicko McBrain desprès, tampoc Bruce Dickinson és el mateix en solitari. La veu i el carisma de Bruce son el revulsiu i l’empenta que la banda necessitava en aquell moment, amb ell, el grup puja a un altre nivell, al capdamunt del Heavy Metal mundial.

A pesar que The Number Of The Beast va ser un disc de vital importància en la seva ascensió, no és l'únic ni molt menys, Iron Maiden (1980) el seu disc de debut, com més endavant Piece Of Mind (1983), Powerslave (1984), Seventh Son Of A Seventh Son (1988) o Fear Of The Dark (1992) per citar-ne alguns, també ho van ser, a més cadascú pot tenir el seu preferit, però una cosa és segura, sense el The Number Of The Beast, una discoteca personal esta incompleta, i no vull dir només una discoteca de Heavy Metal. 

Iron Maiden - Run To The Hills


Iron Maiden - The Number Of The Beast


Iron Maiden, The Beast On The Road Tour 2 d’Abril de 1982 Palau Municipal d’Esports de Barcelona.

El 2 d’Abril de 1982 amb la gira The Beast On The Road Tour, Iron Maiden es plantaven a Barcelona, la primera visita de la banda al nostre país i la primera a l’estat espanyol. Show ple fins a la bandera i lamentablement l'única vegada que varem poder veure darrera la bateria a Clive Burr al nostre país. Dickinson s'estrenava com a cantant de la banda i va passar la prova dels fans amb nota. Recordo aquest concert com si fos avui mateix, sobretot amb l’emoció, la il•lusió i l’expectació d’anar al primer concert de la meva vida i que a més era per veure els Maiden per primera vegada i en directe. Ja tenia els dos primers discos d’ells que punxava sense parar  i feia poc que m’havia agenciat aquest The Number Of The Beast, he de confessar que amb una mica d’escepticisme perquè Iron Maiden amb Paul Di’ Anno m’agradaven molt, però aquest disc i amb Bruce Dickinson em va tornar boig. Total, que amb un amic de la infància i amb el SEAT 127 del seu pare cap al Palau d’Esports de Barcelona, dos adolescents que aleshores no teníem ni idea de que les entrades es podien comprar anticipadament (de fet tampoc haguéssim sabut on comprar-les), per sort a les taquilles del Palau encara en quedaven. Ja a fora, per nosaltres l’espectacle va ser un shock , la gent anava vestida com marquen els cànons del Heavy Metal, pantalons arrapats amb cinturó de bales, munyequeres de cuir amb tatxes, caçadores texanes i de cuir, samarretes dels Maiden, i tota la performance metalera de l’època, espectacular. Però quan va començar el concert va ser allò de que, estic somiant?, és increïble!, allà al davant, a prop de la banda que van estar estratosfèrics, un so nítid però atronador, un setlist espectacular, la seva mascota Eddie sortint a l’escenari en moments puntuals, un show rodo que m’ha quedat gravat a foc i que mai oblidaré. 

Setlist:
1. Murders in th Rue Morgue
2. Wrathchild
3. Run to the Hills
4. Children of the Damned
5. The Number of the Beast
6. Another Life
7. Killers
8. 22 Acacia Avenue
9. Total Eclipse
10.Clive Burr Drum solo
11.Transylvania
12.Guitar solo
13.The Prisioner
14.Hallowed be the Name
15.Phamtom of the Opera
16.Iron Maiden
17.Sanctuary
18.Drifter
19.Runnig Free
20.Prowler   

Mirant per internet, per curiositat de saber que en deien del concert les cròniques de l’època, he trobat aquesta de LA VANGUARDIA que si més no resulta anecdòtica i que amb la perspectiva del temps fins i tot simpàtica. De la crònica del concert queden clares dues coses, una, que l’autor com a futuròleg no s’hi guanyaria la vida, i dos, que amb tota probabilitat el dia que li va tocar cobrir la noticia i fer-ne la crònica tenia un mal dia. No passa de ser una anècdota simpàtica que si per casualitat llegeix l’autor esta posada amb molt de carinyo.

62 • LA VANGUARDIA ESPECTÁCULOS DOMINGO, 4 ABRIL 1982
En el Palacio de los Deportes
Iron Maiden, balance positivo


Sin llegar al lleno total, bastante gente acudió al Palacio Municipal de los Deportes para presenciar el concierto del conjunto rockero Iron Maiden, presentado por Gigs Concerta. Y es de remarcar tanta afluencia por el hecho de que no es de los conjuntos rockeros más conocidos en la plaza y, además, situándolo en un escalafón categorizado del rock británico actual podría decirse que se trata de un segunda división apañadito, de los de “sin negativos en la tabla pero con posibilidades de ascenso un tanto remotas”. El grupo es de los que practican el rock llamado heavy (que en inglés significa pesado, todo sea dicho) y, en su actuación, se esfuerzan en el cultivo de eso que se conoce como agresividad y que en términos digamos más antiguos se hubiera podido calificar como barbarie. Ofrecen una puesta en escena bastante sofisticada, con un atrezzo aparatoso y complejo, con efectos especiales de sonido, rayos luminotécnicos y otros recursos visuales incluyendo la clásica humareda vaporosa para reforzar aquello de la fantasmagoría y tal. Así que la cosa resulta bastante distraída. Como se trata de un conjunto musical, los miembros de Iron Maiden tocan, y además cantan. El público se lo agradeció, obviamente, pues acompañó su actuación con alborozadas muestras de regocijo. Y con razón, pues los músicos demostraban conocer su oficio y se manifestaban con laudable elocuencia, aplicados con rigor y profesionalidad al objetivo que se habían propuesto. Objetivo que está a su alcance y que lo consiguen no sólo con una buena dosis de eficacia sino hasta con brillantez.

De manera que en estas condiciones, el balance no puede ser más que positivo. 

Albert Mallofre.


Aquí us deixo un enllaç amb un concert sencer d’aquell mateix any i d’aquella gira amb un setlist idèntic al de Barcelona al Hammersmith de Londres.

Iron Maiden Hammersmith 1982 


Iron Maiden amb la gira The Beast On The Road van oferir 184 concerts per tot el món compartint cartell amb Judas Priest, Scorpions o Rainbow entre d’altres, incloent tres dates a l’estat espanyol, 2, 3 i 4 d'abril de 1982 a Barcelona, Madrid i Sant Sebastià.

Al 1983 i abans de gravar el seu quart treball, que es va titular Piece Of Mind, el bateria Clive Burr, aclaparat per l'èxit i problemes personals deixa la banda i és substituït per Nicko McBrain. El 12 de març de 2013, Clive Burr, ex bateria de Samson (la mateixa banda on cantava Bruce Dickinson) , però sobretot d’ Iron Maiden (bateria dels tres primers discos de la llegendària banda britànica), a l’edat de 56 anys, moria desprès d’una llarga i penosa malaltia d’esclerosi múltiple que el tenia en cadira de rodes des de feia molts anys. Segons Bruce Dickinson, Clive “va ser el millor bateria que mai va tenir la banda. Tècnicament, Nicko McBrain és molt superior però Clive tenia un feeling increïble i això no s'aprèn. És una llàstima que no se li dones més temps per solucionar els seus problemes”. Steve Harris va despatxar a Burr de Maiden a causa del seu estil de vida dispers i que afectava el seu rendiment en directe. Clive va manifestar que va haver de marxar enmig d'una gira per atendre el funeral del seu pare i quan va tornar es va trobar que Nicko era el nou bateria. Sigui com sigui, Burr i la banda van recuperar les bones relacions més endavant i des de llavors van mantenir una sincera amistat, fins al punt que, degut a l'alt cost del tractament de la malaltia, els seus excompanys de Maiden han anat fent concerts benèfics per ajudar-lo i també van fundar la Clive Burr Multiple Sclerosis Trust Fund.

“Aquesta és una notícia terriblement trista. Clive era un bon amic de tots nosaltres. Va ser una persona meravellosa i un bateria sorprenent que va contribuir molt al nostre èxit en els inicis de la banda. El nostre condol per a la seva parella Mimi i la seva família”, va declarar Steve Harris. Per la seva banda, Bruce Dickinson també va comentar, "Vaig conèixer a Clive per primera vegada quan va abandonar Samson per unir-se a Iron Maiden. Era un noi fantàstic i una persona que realment vivia la seva vida al màxim. Fins i tot en els dies més foscos a causa de la seva esclerosi múltiple, Clive mai va perdre el seu sentit de l’ humor i irreverència. Aquest és un dia terriblement trist i tots els nostres pensaments estan amb Mimi i amb la seva família."

Durant els anys, he anat a veure els Maiden en directe gairebé totes les vegades que han vingut a Barcelona, ja he perdut el conte, i una cosa puc assegurar, aleshores ja eren dels grans, però amb el pas dels anys encara s’han anat fent més GRANS i no vull dir nomes d’edat, ja m’enteneu, sobretot amb la incorporació al 1990 d’un tercer guitarra a la banda, Janick Gers. Us deixo un enllaç d’un concert sencer a Alemanya, amb  el mateix setlist de grans èxits que havien tocat pocs dies abans a Barcelona (27/05/2014) i amb una qualitat d'imatge i so espectacular. Un show molt molt recomanable.

Iron Maiden - Live @ Rock am Ring 2014 (Full Show HD)  05/06/2014 Nürburgring Germany


Nota a peu de pagina: El que era i ja no es la Barcelona rockera.

Feia molt temps (per no dir anys) que tenia ganes de fer esment del que passa musicalment parlant ja no a Barcelona en particular, si no a Catalunya en general. Ara bé que ni pintat, perquè buscant les cròniques dels Maiden de 1982 a Barcelona, vaig trobar un article en el que una veu tant autoritzada com el crític musical i articulista Jordi Bianciotto ja en fa esment. Reprodueixo un extracte del seu article a EL PERIODICO per veure l’evolució de la Barcelona rockera com a plaça de primera, a l’actual, que al meu parer seria una plaça de segona fregant la zona de descens:

Recuerdo de un concierto de verano 
El bautismo del rock duro
Rainbow, UFO y Def Leppard // Barcelona, 3 de julio de 1981 // La Monumental //


JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA
Jueves, 29 de julio del 2010
 


En la primera mitad de los 80, el rock duro y su vástago, el heavy metal, generaron un fenómeno que llenó pabellones, campos de fútbol y plazas de toros con una alegría proporcional a la indiferencia de buena parte de la crítica y los creadores de tendencias. Y 1981 fue el año clave: nos visitaron por primera vez AC/DC, Ted Nugent (ambos, Palau d'Esports), Motorhead (Badalona) y el guitar hero Ritchie Blackmore, con su banda, Rainbow, encabezando un cartel que incluía a UFO y Def Leppard. Fue el comienzo de una era: en 1982 debutaron aquí Iron Maiden y Scorpions; en 1983, Whitesnake y Black Sabbath; 1984, Judas Priest…………

D’aquest, a un article publicat fa poc precisament al Nació Digital i que també reprodueixo un extracte:

 La Mercè és poc «heavy»
Jordi Bianciotto / 23/09/2016


........... Que el heavy metal no resulta atractiu ni als gestors culturals ni als crítics musicals és força sabut. Les coses funcionen d'aquesta manera des de fa més de trenta anys, quan en l'era post-punk es va traçar una frontera que separava quines músiques eren les correctes i quines no ho eren: el metal, com el rock progressiu, va quedar col•locat al cantó desfavorable de la línia, el dels dinosaures i els decadents, i allà s'hi ha quedat.
Podem entendre alguns motius: el heavy metal és un gènere propens a una estètica de l'excés i a un imaginari una mica infantil, encara que, passats els anys, diria que en aquest territori no en té pas l'exclusiva. Hi ha molts gèneres i molts artistes propensos a l'excés i a un imaginari infantil, al rock, a l'electrònica, al hip-hop i a tot arreu, que gaudeixen d'un notable prestigi entre gestors i opinadors. Però tant se val, l'estigma ha quedat. I ens trobem com, per exemple, un esdeveniment multitudinari com el Rock Fest Barcelona, celebrat aquest estiu a Can Zam, amb més de 20.000 assistents diaris durant tres jornades (força més que un Palau Sant Jordi diari, per entendre'ns) i un munt de grups bandera de l'escena, Iron Maiden entre ells, va ser ignorat sense excusa ni pretext per diversos diaris barcelonins.

.............. Així tenim que el heavy metal és un gènere triplement bandejat: és fora del corrent principal, és fora del corrent alternatiu i és fora del corrent alternatiu al corrent alternatiu. Això és certament difícil de superar. No és "mainstream", ni és "hipster" ni és expressió-popular-sortida-des-de-baix: un concert de cúmbia a un polígon del Baix Llobregat és cultura popular que cal reivindicar, mentre que un concert de heavy metal a un parc de Santa Coloma no existeix. No deu desprendre prou prestigi intel•lectual. Ah, aquests anti-elitismes selectius.


Però, en fi, segurament no hi ha res menys "heavy" que queixar-te que el heavy metal és invisible. En altres èpoques se sentien més queixes, però ara són força excepcionals. Fa molt de temps que la clientela d'aquest gènere té assumida la seva vida a la perifèria, allà on fa tant de fred, i potser això el fa més fort i irreductible. En el fons, el heavy metal és l'estil més alternatiu del món. Alternatiu a tot.

No cal dir que estic completament d’acord amb el Jordi. Tinc bastant clar i assumit que ni Barcelona, ni Catalunya en general, no es que no siguin heavys, es que ni tan sols son rockeres. S’ha ressuscitat un festival com el Canet Rock en el que hi ha de tot, excepte rock. Hem de partir de la base que avui dia s'anomena rock a gairebé qualsevol gènere que en molts casos no arriba ni tan sols a ser Pop, crec que el problema es que no hi ha cultura musical, i el que es pitjor cap ganes de tenir-ne. Avui prima la festeta, les birres, els tios/ies, i el que surti, allò que sona de fons ni tan sols es l'excusa per escoltar.

La rumbeta, l'ska, el xumba xumba, el mestissatge, el que jo anomeno "musiques del mon", és el que la "cultureta" mal anomenada popular i propiciada pels mitjans de comunicació prima per sobre (i gairebé únicament) de tot. Hem vist com passaven Iron Maiden, Kiss i molts d'altres i per TV3 o 3/24 ni una sola paraula, en cavi si hem vist per exemple i per citar-ne algun, i amb tots els respectes, un amplíssim reportatge del concert d’ El niño de la hipoteca i similars. 

Hem vist i patit com gires mundials de primers espasses del rock, no passaven per Barcelona ni Catalunya, però si a l'estat espanyol. Hem vist passar de llarg per exemple la gira mundial de comiat de Black Sabath, gires de Fleetwod Mac, Tom Petty, Bad Company, Lynyrd Skynyrd, etc etc etc fins a mil......així com bandes que congreguen 10.000 persones a Alemanya, Anglaterra i d'altres països, però quan passen per Barcelona en prou feines arriben a les 500 o 1.000, cosa que provoca que ni promotors ni les mateixes bandes, uns per enganxar-se els dits i altres gairebé per vergonya esborrin Barcelona del seu calendari.

Això si però, com que fa guai, si ve AC/DC o Bruce Springsteen (dels que també soc molt fan per cert), bufetades per les entrades, com també queda molt guai i cool portar per exemple la samarreta de Motorhead, ni idea de qui son, ni que fan, però queda guai, quins collons!!.
En fi, tenim el que ens mereixem, però no anem be (crec). 
 
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació