The Pepper Pots: «Hem vist que s'ha acabat un cicle»

Adriana Prunell diu que el grup està "orgullós" de la trajectòria però necessita un "descans"

Pere Gendrau
06 d'octubre del 2014
Actualitzat a les 21:37h
The Pepper Pots a La General de Berga Foto: Marcel Tuyet
 
The Pepper Pots van oferir aquest dissabte, 4 d'octubre, un dels seus últims quatre concerts abans d'acomiadar-se dels escenaris. Va ser després de pocs dies que el grup gironí anunciés que posava punt final a la seva trajectòria, i a La General de Berga. Allà, durant les proves de so i embolcallats per la volta catalana de la sala inferior, Lluís Rodríguez (guitarra), Adriana Prunell i Aya Sima van explicar a NacióBerguedà com afronten aquest comiat i els motius que els han portat a prendre aquesta decisió. I que no és un adéu traumàtic ho mostraven tots tres i la resta de Pepper Pots durant el concert emmarcat en el segon aniversari del Berga Scooter Club. D'energia dalt l'escenari, en va sobrar, i de soul elaborat i profund, n'hi va haver per dar i per vendre. Se'ls trobarà a faltar, però mai se sap què pot deparar el futur per cadascun d'ells. De porta, no en volen deixar cap de tancada. 
 
- Heu anunciat que plegueu i aquest és un dels vostres quatre últims concerts. Per què poseu punt final a The Pepper Pots? com ho esteu vivint?
 
Lluís . Com ho vivim? És un moment com agredolç, perquè per una part penses que són dotze anys. Hem fet moltes coses, hem viscut moltíssimes coses amb gires, amb discos, amb gent que no ens imaginàvem que hi treballaríem mai. I penses que sap greu tot això. Però també és dolç perquè penses que és guai deixar-ho a aquest nivell. Hem fet una gira, hem gravat un disc que a tots ens ha agradat molt. Hi vas donant voltes i penses que sí, que és un bon moment per començar altres coses. 
 
Adriana . Hem vist que s'ha acabat un cicle. Igual que el Barça, quan diuen que fins aquí hem arribat. Hem fet un munt de coses, estem súper orgullosos i contents de tot el que aquesta banda ha pogut arribar a fer, i aquí s'acaba. Tots plegats portem molt de temps, hi ha gent al grup que porta treballant durant molts anys extramusicalment, perquè per aconseguir tot això hi ha molta feina més enllà de la música al darrere. Tants anys, treballant tan dur, potser arriba un moment que el cos diu: necessito un descans, un respir. I així ha acabat i ho hem decidit entre tots. Hem deixat el llistó alt, havent aconseguit unes fites que mai ens pensàvem. 

 
- Tenint el nivell musical que teniu, per què no continuar?
 
Lluís . És una molt bona pregunta, és la pregunta que ens hem fet tots. L'últim disc, creiem que ha estat la nostra obra mestra perquè per sistema de fer-lo, per musicalitat i tot això, és com si haguéssim aconseguit una cosa que feia anys que estàvem buscant. Tots vam estar molt còmodes, tots vam fer el que realment ens sortia en aquell moment. La forma de fer-lo va ser molt especial. I és com si tots haguéssim dit: no sé si cal fer-ne algun més. Aquesta sensació, que a vegades semblava que la teníem un, després potser l'altre, al final vam veure que era més general del que ens imaginàvem. Tot i que hi ha gent que sempre diu: continuem, anem fent discos i tot això. Però és com haver tancat una etapa i dir: hem aconseguit això, i estem satisfets. Crec que van per aquí les coses. A part que, després també veus que tots, mica en mica, anem tenint projectes paral·lels i coses que hi vas destinant hores i neurones i arriba a un punt que dius: potser em fa més il·lusió tirar per aquí que no pas fer aquest projecte de gran envergadura que sempre és un disc de The Pepper Pots. Un disc, sabem que és més d'un any de pencar fort. D'assajos, de composició, de logística. Econòmicament també, perquè si vols gravar en analògic i vols fer-ho bé, has de planificar-ho molt bé i executar-ho molt bé. Si no, sempre hi ha coses que queden. 
 
- Costa més de mantenir una formació com la vostra, de nou músics que busquen un disc treballat, que altres fórmules d'èxit del moment?
 
Lluís . Jo crec que sí. Tot té el seu mèrit. Quan surts a la carretera, hi ha molts factors que poden fer que una cosa tingui èxit o una altra no. Però, a nivell personal, crec que el tipus de soul que fem, o que busquem fer, és molt elaborat i no és gens immediat. Hi ha molts discos de soul que els escoltes tres o quatre vegades i, com aquell qui diu, pots copsar el 80% del que hi ha allà. I crec que, els nostres discos, sobretot l'últim, és un disc d'escolta lenta, d'anar-te'l posant, i cada dia potser hi aniràs trobant un detallet. Això, crec que és més difícil de païr per part del públic, encara que siguin molt bons consumidors de soul. En canvi, hi ha altres tipus de soul més propers al Rythm and Blues, coses més canyeres entre cometes, que potser són més fàcils de digerir. 
 
Aya . Sí, el Lluís ho ha explicat a la perfecció. És així. La nostra no és la fórmula fàcil de música alegre i ballable que féiem abans, que era més Motown. Ara, potser és una mica més profund, més seriós i potser la gent tira més cap a un altre cantó. 
 
- Potser és més difícil de mantenir en el temps, un tipus de treballs així?
 
Aya . És que tot això va acompanyat de la cultura musical que tenim aquí. 
 
- Fora d'aquí, s'entenen més els vostres treballs i es consumeix més la vostra musica? Depèn també del públic el vostre adéu?
 
Aya . Podríem dir que sí. 
 
Lluís . És que ara tenim una visió molt idíl·lica perquè, després de la gira alemanya, hem tornat amb elogis per part de gent que són consumidors de soul amb trenta anys a l'esquena. Gent a qui els hem agradat molt i ens ho han transmès. 
 
Adriana . S'hauria de veure, hauríem d'estar un temps allà per veure com realment ens respon la gent. Però és cert que, sempre que hem anat a fora, hem tingut una rebuda molt bona. 
 
- Més que aquí?
 
Aya . Bé, les coses són com són, no és pas dolent, cadascú té els seus gustos. 
 
Lluís . Parlant de la societat catalana, potser és com molt homogènia amb la música. I potser es consumeixen uns tipus d'estils molt concrets que són molt populars. I potser estils que són més específics...
 
- Que no segueixen una moda o una gran tendència?
 
Lluís . Sí, exacte, potser no hi ha tant públic com et pots trobar a altres països. 
 
Aya . A fora, hi ha més varietat. 
 
Lluís . Vas a França, i hi ha un circuit rockabilly, hi ha un circuit punk, hi ha un circuit de soul, hi ha un circuit d'ska i de reggae. A Alemanya també passa això, a Anglaterra, evidentment. I potser aquí et trobes que el circuit s'ha tancat una mica amb cert tipus de pop o de rock. I amb cert tipus d'ska tradicional, que és el que funciona. Però, vaja, això és el que tria la gent, al final. 
 
- És allò del peix que es mossega de cua. Es dóna al públic el que vol, o com que l'oferta és molt concreta el públic s'encorseta?
 
Lluís . Crec que la indústria i els mitjans de comunicació sempre intenten patrocinar un tipus d'estil o un altre. I a vegades et trobes, fins i tot nosaltres ho hem patit, que en un moment donat hi va haver un boom de premsa. Que va ser una anècdota. Però, a què va ser degut aquest boom, o per què en aquell moment ens van fer cas i abans no, i després potser menys? A vegades, és la il·luminació d'una persona que li agrada i que té cert poder per exercir sobre la gent. Tot el que envolta la música i el consum de la música per part de la massa són equacions complicades. 
 
 
Aya . Sempre hi ha les modes. Potser, aquests últims anys, hi ha hagut com un ressorgiment del soul. Però trobo que no ha pujat tant com jo esperava i ara s'ha com adormit. Però mai se sap si d'aquí uns anys s'hi torna. 
 
Lluís . D'aquí quatre dies, potser el rap en català o en una altra llengua torna a triomfar. 
 
Aya . I potser abans ja n'hi havia hagut i no se li feia cas. 
 
Adriana . És difícil donar-hi una explicació. A vegades, veus gent molt bona i penses: per què d'aquest no se'n parla i d'un altre sí?
 
Lluís . Perquè no interessa, o ves a saber. 
 
- Potser en aquest punt la música també és com el futbol. Quan un jugador marca, tothom l'alava, i en canvi quan ja no és efectiu tothom el condemna. 
 
Aya . Sí, perquè potser en aquell moment, tot el que envolta un determinat estil de música, per part de la premsa i del mateix circuit, se li dóna més importància. Se li posa més atenció i, després, ja no se n'hi posa perquè ha cansat. 
 
Lluís . Al final, però, des del punt de vista del músic, has de fer el que t'agrada perquè si has d'estar pendent del que està de moda... Fa poc, es posaven ukeleles a tot arreu i ara no en veus ni un. Si has d'estar pendent d'això... quina vida tan complicada!
 
- Parlem de la gira alemanya, dieu que n'heu tornat amb un bon regust de boca. 
 
Adriana . A tots els concerts que vem fer, la gent va respondre. A vegades, et trobes públics més freds. Et miren però no acaben de reaccionar. En canvi, en aquest cas, a Alemanya, hi havia dies que hi havia menys públic, perquè eren laborables i la gent havia d'anar a treballar. Però no hi va haver cap concert en què veiessis que la gent no gaudís. Això es veu a les cares. Que ballés i aplaudís i reaccionés bé. 
 
- Això, tot i que el vostre últim treball, com dieu, és menys Motown i potser és més introspectiu.
 
Aya . És més madurat, deixem-ho així. Hem madurat en el so. Hem après moltes coses. Bé, amb el temps que porta el grup tocant i relacionant-se amb gent, de qui sempre en treus una aprenentatge, diguéssim que en aquest disc hem posat tota la carn a la graella. Tot el coneixement d'aquests anys, hem intentat unificar-lo en aquest disc. 
 
- I a Alemanya, noteu que els ha arribat això?
 
Aya . Pel que hem entès, arran de les felicitacions, els ha encantat. 
 
Lluís . Crec que en l'èxit de la gira d'Alemanya, hi ha una part que és la del públic, que ve a escoltar, ve a veure't, compra el disc. Ja sap d'on baixes. És un públic que ve molt culturitzat al que faràs. A part d'això, l'èxit és el fet que a nivell intern ha estat una gira fantàstica. Pel que fa als horaris, per exemple. Allà, toques a les nou del vespre. Vol dir que a les onze ja està, se'n va a casa, segueix amb la seva vida normal però ja ha vist un concert. Et tracten molt bé a les sales, el públic també, els promotors també. Tens la sensació que agraeixen molt que estiguis allà, que te n'hagis anat a tocar, que hagis fet l'esforç. Perquè, al final, és un esforç. Tots deixem les famílies, les feines. Ens ho passem molt bé, ho fem amb molt de gust però representa un esforç. I sempre tens la sensació que ha valgut la pena. 
 
Adriana . Jo crec que el secret d'aquesta rebuda no és només que el tipus de música els agradi. A dalt de l'escenari, veuen nou persones que s'ho estan passant super bé, i que són amics, i hi ha bon rollo. Des de baix es capta. Això es transmet a la gent. 
 
- A partir d'aquí, després d'una gira a Alemanya, després d'anunciar el punt final a The Pepper Pots, com encareu el futur?
 
Aya i Adriana . Bé, ara ho hem de païr...
 
Lluís . Hi ha projectes latents, però ara el que hem de fer és pensar què volem fer. Però segur que farem alguna cosa. Jo ja n'estic començant una, n'hi ha d'altres que també, i segur que farem alguna cosa. És la nostra vida. Jo no em veig a casa mirant el futbol o la pel·lícula el dissabte a la tarda. Perquè el que ens agrada és tocar. 
 
- Alguna cosa hi haurà. 
 
Aya . Com The Pepper Pots, mai se sap, mai es tanquen les portes. Qui sap si el dia de demà ho trobarem a faltar. Mai se sap, les portes no s'han tancat. Sí que individualment tothom pel seu compte seguirà fent cosetes. 
 
- No es tanca la porta, possiblement, perquè no es tracta d'un final traumàtic. 
 
Lluís . Sí, i cada any farem el dinar de Nadal. (Rialles). Fa molts anys que ens coneixem. Ens veurem menys, segur. Però jo diria que ja anirem quedant. Quedem ja avui?

La cantant Aya Sima interpretant un dels temes de The Pepper Pots a La General de Berga Foto: Marcel Tuyet
Arxivat a