18
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
15:02h
Fregant el cum laude professional. Aquesta és la nota, immensa, que s'ha de posar a l'Agrupació Teatral La Farsa després de veure La plaça del Diamant que van portar a escena aquest passat cap de setmana, al Teatre Municipal de Berga. Era un repte colossal, tant pel volum de gent a l'escenari, com per la complexitat del muntatge. I encara més, pel buit anímic que hi havia deixat l'absència de la seva ànima, Montserrat Minoves, des de principis d'any. Però, en aquest cas, els va fer forts. I de quina manera.
Des de la marxa de Daniel Tristany que La Farsa no havia viscut una sacsejada com la que va provocar Minoves. Eren les dues figures que més han liderat la companyia, cadascuna amb la seva filosofia. I en aquesta ocasió, com fa uns anys, ha obligat a més d'un i a més d'una a fer un pas endavant. Un homenatge a una actriu, a una directora, a una dona de teatre que va mantenir viva la flama en aquesta comarca. L'obra de Mercè Rodoreda era el millor llegat amb què la Montse es podia acomiadar.
La Farsa va començar a assajar La plaça del Diamant perquè Minoves ho veia clar. Era un desafiament. No només per la categoria de l'obra i per les adaptacions que se n'han fet, sinó pel nombre de persones que es necessiten i pels constants canvis de context narratiu. Però Minoves creia que La Farsa n'era capaç, que tenia una Colometa en Sònia Ferrer i un grup d'intèrprets i d'acompanyament prou potent com per tirar-ho endavant. I la va encertar.
Recerca en la memòria
La posada en escena era complicada i va obligar La Farsa a arremangar-se. Per primera vegada es va fer una maqueta a escala real del decorat, i es van aparcar aquelles parets de fusta que tantes obres han acompanyat. Curiosament, es va tornar als inicis, i l'actual president de la companyia, Josep Maria Salat, va detallar com recordava el muntatge que s'havia utilitzat al Foc de les Ginesteres, de Josep Maria de Sagarra, ara fa quaranta anys. El record i la màgia d'Angelina Vilella van desembocar en una solució excel·lent, digna del teatre professional en la seva dimensió austera.
Si es tenen en compte la trajectòria i els muntatges anteriors de La Farsa, l'escenografia de La plaça del Diamant és realment transgressora. Però transgressió no és sinònim de funcionament erràtic. Els canvis d'escena emprats són exquisits, amb una tramoia vestida de negre que es fon entre els actors per passar d'un ball d'envelat a una conversa entre amigues o a un àpat a casa del Quimet. Com un rellotge suís. Tic, tac, tic, tac. 
El repartiment i la interpretació d'aquesta obra també són un reflex de la història de la companyia. Sònia Ferrer i Rosa Massaguer, aquesta en el paper de la Rita gairebé adulta, són una cascada de naturalitat i de caràcter. Nascudes per estar dalt d'un escenari. També són molt destacables els papers d'Anna E. Puig i de Josep M. Suades. Fan més que creïbles aquella Enriqueta, múrria i tafanera, i aquell adroguer de barri, prudent i d'una timidesa constant fins que s'ha de trencar sense excessos.
Moments trencats
La Farsa, però, sempre conviurà amb l'atmosfera dels Pastorets, com un fantasma que a voltes és inspirador i vital, i en altres és traïdor. La funció de diumenge, plena d'amics i familiars que, més enllà de l'obra, anaven a veure els actors, va ser un mal company de viatge. Els punts còmics van provocar rialles, excessives, i les ombres del Garrofa i el Pallanga van treure el cap entre les bambolines. I on hi hauria hagut d'haver un silenci tens, veient l'opressió de la dona a càrrec del marit, i va haver massa distensió.
Un altre dels moments enrarits pel clima familiar va ser l'afusellament de la Julieta. La pólvora utilitzada, contundent i molt ben triada, hauria d'haver deixat muda la platea. En canvi, un murmuri de comentaris sobre el soroll dels trets va impedir la catarsi en què el gran monòleg d'Anna Roy ens havia submergit. Pel que sembla, la funció de dissabte a la nit, que com la del dia següent va omplir el teatre fins a la bandera, va ser diametralment diferent. Durant tota la primera part no es va sentir ni el batre d'ales d'una mosca dins del teatre. Una prova més que el públic, com sempre ha passat i sempre passarà, condiciona voluntària o involuntàriament la interpretació.
No es pot posar punt final a una peça sobre La plaça del Diamant de La Farsa sense fer referència als músics. Sara Subirana amb l'acordió, Martí Badia amb el clarinet i Anna Benavides amb el contrabaix i també amb la flauta travessera transportaven el públic a aquest raconet de Gràcia des del primer minut de la funció. Com en el cas dels actors, sense cap mena de microfonia. Un plaer pels sentits i un orgull pel teatre berguedà que, gràcies a persones com la Montserrat Minoves, viu un moment extremadament dolç, fet pel qual no ha de sentir cap mena d'enveja vers el que es fa Llobregat avall.
Des de la marxa de Daniel Tristany que La Farsa no havia viscut una sacsejada com la que va provocar Minoves. Eren les dues figures que més han liderat la companyia, cadascuna amb la seva filosofia. I en aquesta ocasió, com fa uns anys, ha obligat a més d'un i a més d'una a fer un pas endavant. Un homenatge a una actriu, a una directora, a una dona de teatre que va mantenir viva la flama en aquesta comarca. L'obra de Mercè Rodoreda era el millor llegat amb què la Montse es podia acomiadar.
La Farsa va començar a assajar La plaça del Diamant perquè Minoves ho veia clar. Era un desafiament. No només per la categoria de l'obra i per les adaptacions que se n'han fet, sinó pel nombre de persones que es necessiten i pels constants canvis de context narratiu. Però Minoves creia que La Farsa n'era capaç, que tenia una Colometa en Sònia Ferrer i un grup d'intèrprets i d'acompanyament prou potent com per tirar-ho endavant. I la va encertar.
Recerca en la memòria
La posada en escena era complicada i va obligar La Farsa a arremangar-se. Per primera vegada es va fer una maqueta a escala real del decorat, i es van aparcar aquelles parets de fusta que tantes obres han acompanyat. Curiosament, es va tornar als inicis, i l'actual president de la companyia, Josep Maria Salat, va detallar com recordava el muntatge que s'havia utilitzat al Foc de les Ginesteres, de Josep Maria de Sagarra, ara fa quaranta anys. El record i la màgia d'Angelina Vilella van desembocar en una solució excel·lent, digna del teatre professional en la seva dimensió austera.
Si es tenen en compte la trajectòria i els muntatges anteriors de La Farsa, l'escenografia de La plaça del Diamant és realment transgressora. Però transgressió no és sinònim de funcionament erràtic. Els canvis d'escena emprats són exquisits, amb una tramoia vestida de negre que es fon entre els actors per passar d'un ball d'envelat a una conversa entre amigues o a un àpat a casa del Quimet. Com un rellotge suís. Tic, tac, tic, tac.
Moment de l'obra "La plaça del Diamant" de La Farsa. Foto: Aida Morales.
El repartiment i la interpretació d'aquesta obra també són un reflex de la història de la companyia. Sònia Ferrer i Rosa Massaguer, aquesta en el paper de la Rita gairebé adulta, són una cascada de naturalitat i de caràcter. Nascudes per estar dalt d'un escenari. També són molt destacables els papers d'Anna E. Puig i de Josep M. Suades. Fan més que creïbles aquella Enriqueta, múrria i tafanera, i aquell adroguer de barri, prudent i d'una timidesa constant fins que s'ha de trencar sense excessos.
Moments trencats
La Farsa, però, sempre conviurà amb l'atmosfera dels Pastorets, com un fantasma que a voltes és inspirador i vital, i en altres és traïdor. La funció de diumenge, plena d'amics i familiars que, més enllà de l'obra, anaven a veure els actors, va ser un mal company de viatge. Els punts còmics van provocar rialles, excessives, i les ombres del Garrofa i el Pallanga van treure el cap entre les bambolines. I on hi hauria hagut d'haver un silenci tens, veient l'opressió de la dona a càrrec del marit, i va haver massa distensió.
Un altre dels moments enrarits pel clima familiar va ser l'afusellament de la Julieta. La pólvora utilitzada, contundent i molt ben triada, hauria d'haver deixat muda la platea. En canvi, un murmuri de comentaris sobre el soroll dels trets va impedir la catarsi en què el gran monòleg d'Anna Roy ens havia submergit. Pel que sembla, la funció de dissabte a la nit, que com la del dia següent va omplir el teatre fins a la bandera, va ser diametralment diferent. Durant tota la primera part no es va sentir ni el batre d'ales d'una mosca dins del teatre. Una prova més que el públic, com sempre ha passat i sempre passarà, condiciona voluntària o involuntàriament la interpretació.
No es pot posar punt final a una peça sobre La plaça del Diamant de La Farsa sense fer referència als músics. Sara Subirana amb l'acordió, Martí Badia amb el clarinet i Anna Benavides amb el contrabaix i també amb la flauta travessera transportaven el públic a aquest raconet de Gràcia des del primer minut de la funció. Com en el cas dels actors, sense cap mena de microfonia. Un plaer pels sentits i un orgull pel teatre berguedà que, gràcies a persones com la Montserrat Minoves, viu un moment extremadament dolç, fet pel qual no ha de sentir cap mena d'enveja vers el que es fa Llobregat avall.
Obra "La plaça del Diamant" de La Farsa Foto: Pere Gendrau.