Lynyrd Skynyrd: La tràgica història d'una llegenda americana

per Pep Saña , 12 d'octubre de 2016 a les 18:41 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Lynyrd Skynyrd amb The Allman Brothers Band, uns amb un estil més contundent i els altres amb una configuració més jam, son la màxima representació i el sant grial de l’anomena’t “Rock Sureny”, gènere que es caracteritza per barrejar la música country, el blues i el soul amb el rock’n’roll (en els Allman s’hi ha d’afegir el jazz), d'una manera singular. Lynyrd Skynyrd a més, va utilitzar imatges de l'orgull sureny per crear un estil (a més del musical) únic, barrejant rock potent amb arrels de country i blues. La banda de rock sureny definitiva, amb una imatge “outlaw” rebel i la iconografia del rock. Estenien (encara ara ho fan) una gegantesca bandera Confederada a l'escenari, i abans de començar el seu xou tocaven “Dixie”. Quan s'escolten bandes d'aquest estil musical, sobretot les de la dècada dels 70, com Lynyrd Skynyrd, The Allman Brothers Band, 38 Special, The Outlaws, Marshall Tucker Band o ZZ Top, son posseïdors d’un segell particular (crec que és un do especial, que es porta dintre), que els diferència de les altres bandes claus de l'època
Juntament amb artistes com els Allman Brothers i la Charlie Daniels Band, van ajudar a convertir al rock sureny en un gènere musical propi.


Els orígens de Lynyrd Skynyrd es remunten a 1965, quan els companys de l’escola secundària Ronnie Van Zant, Gary Rossington i Allen Collins van començar a tocar junts amb el nom de My Backyard a Jacksonville, Florida. Els tres amics aviat van afegir el baixista Leon Wilkenson, el teclista Billy Powell i el bateria Bob Burns a la banda, i es van canviar el nom a Lynyrd Skynyrd, com a burla al professor de gimnàstica de la secundària Leonard Skinner, típica figura autoritària que exigia portar cabell curt i vestir adequadament. Estaven altament influenciats per les arrels del blues sureny i el country, com també pel boom de l'època, que eren les bandes de l’anomenada "Brtitish Invasion", encapçalades per The Beatles, The Kinks, The Animals, The Yardbirds, Free i d’altres. Havien aconseguit cert prestigi en guanyar un concurs de bandes al 1968 que els va permetre gravar el seu primer senzill el mateix any. Després de patejar-se els locals de diversos estats surenys, van aconseguir cridar l'atenció d'Al Kooper, un ex membre de Blood, Sweat & Tears, que després de veure  un concert de la banda a un club d'Atlanta els va proposar signar un contracte amb la discogràfica MCA. Poc abans de la seva incorporació a la MCA se'ls va unir un altre guitarrista, Ed King.


Pronounced Leh-Nerd Skin-Nerd (1973)

 

El talent del vocalista Ronnie VanZant a la composició i el triplet de guitarres format per Ed King amb la Fender Stratocaster, Allen Collins amb la Gibson Firebird, i Gary Rossington amb la Gibson Les Paul, van ser les bases del seu primer LP, Pronounced Leh-Nerd Skin-Nerd que es titulava així com a mode d’instruccions de com s’ha de pronunciar el nom de la banda, és una obra mestra del rock sureny amb el mateix Al Kooper a la producció. Entre els vuit temes destaquen himnes com Gimme Three Steps, Tuesday’s Gone, Simple Man i Freebird, aquesta última, feta en homenatge al guitarrista mort dels Allman Brothers, Duane Allman, i que es va convertir en un dels grans clàssics de la banda. Freebird és un dels temes més coneguts de Lynyrd Skynyrd, tot un himne generacional, un dels millors temes de la història del rock i un clàssic de tots els temps. El solo de guitarra de Freebird ha estat situat a la tercera posició per la revista Guitar World a la seva llista dels 100 millors solos de tota la història. Una de les característiques que marca a bandes d'aquesta envergadura, igual que altres com  Allman Brothers, és que el seu destí esta marcat per tràgics accidents, aconseguint que els seus integrants siguin elevats a categoria de mites. 

Poc després d'editar aquest àlbum, Lynyrd Skynyrd van ser escollits per The Who per acompanyar-los en la seva gira americana de presentació de l’àlbum Quadrophenia. 

Lynyrd Skynyrd – Freebird (Best Guitar Solo)


Second Helping (1974)
 

Tothom coneix la cançó, fins i tot els que no els agrada el rock. Caldria reivindicar com es mereixen els grans himnes i no passar de puntetes per Lynyrd Skynyrd concedint-los l’espai que els pertoca a l’olimp del rock. Sweet Home Alabama ha passat a la història com el gran clàssic de la banda del traspassat Ronnie Van Zant, però seria injust quedar-se només amb aquest himne. Sense anar més lluny el disc en el que es va incloure el cèlebre tema, Second Helping és un dels grans clàssics dels 70, i deu ni do la gran competència hi havia en aquella dècada. Aquest àlbum incloïa temes excel·lents, com The Ballad Of Curtis Loew, Working For MCA, The Needle And The Spoon o Call Me The Breeze que és un cover de J. J. Cale, a més del himne Sweet Home Alabama. 

Lynyrd Skynyrd - Sweet Home Alabama


La cançó és una resposta a dos temes que va fer Neil Young, Southern Man i Alabama que fan referència a l'esclavitud del sud d'Estats Units i el racisme. Ronnie Van Zant va decidir compondre Sweet Home Alabama amb els guitarristes Ed King i Gary Rossington com a resposta a aquestes envestides, el missatge era una declaració d'orgull de pertànyer al sud, siguin blancs, negres, vermells, o grocs com va aclarir el propi Ronnie en una entrevista, "Em va molestar que Neil disparés a tots els ànecs per matar-ne a un o a dos...no tots els nascuts del sud som racistes i intolerants", malgrat l'èxit i les explicacions del propi Van Zant, aquest estigma no se’l trauria mai de sobre.

Gran part de la màgia de les cançons d'aquest àlbum és deguda a innovació de ser una de les primeres bandes d’incloure dins la seva formació a tres guitarristes, Rossington, Collins i King. També destacar les aportacions del baixista Leon Wilkeson i el teclista Billy Powell. El bateria Bob Burns va abandonar la banda després d'aquesta gira a conseqüència dels excessos, substituint-lo el carismàtic Artimus Pyle. A partir d’aleshores caldria tenir en compte a aquesta colla de "paletos imitadors dels Allman Brothers" com alguns crítics els qualificaven. Segurament perquè eren ingovernables, políticament incorrectes i només responien a les seves pròpies lleis, però també perquè tenien unes condicions excepcionals, capaços de destronar de l'escenari a qualsevol encara que els caps de cartell fossin els prometedors i talentosos Queen. Segons expliquen els surenys, se’ls van menjar amb patates en els concerts que van oferir tots dos a Alemanya, durant la que va ser primera gira europea de Lynyrd Skynyrd.

Us imagineu una nit de somni amb els dos primers discos al complet de Lynyrd Skynyrd?. Doncs és això és el que va passar la primavera de 2015 al Florida Theatre de Jacksonville. D’acord, els membres no son exactament els mateixos que van “parir” aquelles obres mestres, ni Johnny Van Zant és el seu enyorat germà, però l’actual formació de Lynyrd Skynyrd també entra a la categoria de mítica, i escoltar tots aquests clàssics integrament un darrere l’altre és espectacular. Per poder tenir l'oportunitat d'experimentar aquest esdeveniment, el passat octubre es va editar en DVD, Blu-ray i doble CD per fer-nos una petita idea de com va ser la vetllada. No he trobat un link oficial, aquest surt una mica tallada la imatge, però almenys el so és perfecte.

Lynyrd Skynyrd Live From Jacksonville at The Florida Theatre Full Concert 2015


Al 1975 van tornar a l'estudi per gravar Nauthin' Fancy. Amb els temes Saturday Night Special i Whiskey Rock-A-Roller aconseguirien que l’àlbum entrés al Top 10. La gira que va venir desprès li va donar a la banda una reputació de renegats fora de la llei degut al que passava darrere de bastidors. A causa de l'atapeït i caòtic calendari de la gira el guitarrista Ed King va abandonar la banda.

Lynyrd Skynyrd - Saturday Night Special


Lynyrd Skynyrd - Whiskey Rock A Roller


A l'any següent van gravar Gimme Back My Bullets (1976) al costat dels Allman Brothers i produït pel prestigiós Tom Dowd que havia col·laborat amb els Allman Brothers i Black Oak Arkansas. El disc mai va aconseguir arrancar, tot i ser un bon disc, però amb un guitarra menys, els temes es ressenten de la ressonància que provocaven el triplet de guitarres. Conté temes molt recomanables com Double Trouble o Gimme Back My Bullets l'homònim de l'àlbum.

Lynyrd Skynyrd - Gimme Back My Bullets


Lynyrd Skynyrd - Double Trouble & I Ain't The One


Degut a la magnitud que estava agafant la banda i la incorporació de cors en les seves composicions que es va convertir en força habitual, al 1976 van reclutar un trio de coristes. Jo Jo Billingsley, Leslie Hawkins i Cassie Gaines es van convertir en part de l'entorn del grup. Aquest mateix any el grup va aconseguir restaurar el seu segell distintiu de tres guitarres amb la incorporació d’Steve Gaines, el germà de la corista.

Una de les millors característiques de la banda era la demostració de força a sobre d'un escenari i la connexió emocional amb els seus fans, a aquestes alçades de la seva trajectòria i amb una reculada en les vendes de Gimme Back My Bullets,  el millor que podien fer era publicar un disc en directe i així ho van fer. Armats fins a les dents com estaven ara, van gravar el seu primer disc en viu One More From The Road (1976). El disc va entrar al Top 10 i ràpidament es va convertir en disc de platí, era un doble àlbum gravat a Atlanta en el qual presentaven al nou guitarrista Steve Gaines i el nou trio de coristes. 


L'últim vol de Lynyrd Skynyrd

El 20 d'octubre de 1977, l'avió del tour de la banda Lynyrd Skynyrd es va estavellar als pantans del Mississippí amb 26 persones a bord, incloent els membres de la banda i el seu personal administratiu i del tour, un Convair CV-200 que aparentment va intentar realitzar un aterratge d'emergència. Tres supervivents van aconseguir arribar a una  granja propera per demanar ajuda. Sis víctimes del xoc van morir, una va patir  ferides menors i 19 van haver de ser hospitalitzades. 

Viatjaven des de Greenville (Carolina del Sud), on havien tocat el dia 19, cap a Baton Rouge (Louisiana), on tenien un show el dia 21, de la gira de llançament del seu sisè àlbum, Street Survivors. Durant el vol, l'avió de dos motors va patir una sèrie de problemes mecànics i, tot i que els pilots van intentar un aterratge d'emergència en una petita pista, l'avió es va quedar sense combustible i es va estavellar en un pantà a les afores de Gillsburg, Mississippí. L'últim informe del pilot va ser un missatge de ràdio a l'Aeroport McComb, avisant de problemes amb el motor. Diversos residents de la zona van explicar haver sentit els motors de l'avió crepitant per l'aire, seguit d'un fort xoc. 

A conseqüència de l'accident, el vocalista Ronnie Van Zant, el guitarrista Steve Gaines, la seva germana i corista Cassie Gaines, l'assistent Dean Kilpatrick, el pilot Walter McCreary i el copilot William Gray van perdre la vida. Allen Collins es va trencar  dues vèrtebres del coll, tant ell com Leon Wilkeson van estar a punt de perdre els braços a conseqüència de les ferides, Wilkeson va patir greus ferides internes com la perforació d'un pulmó. Gary Rossington es va trencar les dues cames, els dos braços i la pelvis, a més de greus ferides internes. El teclista Billy Powel gairebé es queda sense nas. La corista Leslie Hawkings es va trencar el coll per tres llocs i va patir una commoció cerebral que posteriorment li va ocasionar problemes oncològics. 

Artimus Pyle va aconseguir sortir de les restes de l'avió amb diverses costelles trencades i va anar a buscar ajuda a través dels pantans juntament amb Kenneth Peden Jr. i Marc Frank, membres de l'equip de la banda. Els tres supervivents es van topar Johnny Malnom, un granger que havia sortit a veure el que passava, i que, segons la versió d’Artimus Pyle, el va disparar ferint-lo a l'espatlla, la versió del granger és que va disparar a l'aire, en confondre'ls amb tres pròfugs d'una penitenciaria de la zona. 

Degut  a anteriors problemes, la nit abans havíem decidit que definitivament ens desfaríem de l'avió a Baton Rouge, per aquest motiu havíem organitzat una festa per celebrar el seu últim vol. A meitat del vol, el motor dret va morir”, va explicar el teclista supervivent Billy Powell a la revista Rolling Stone. 


Street Survivors (1977)
 
 

A l’època de l’accident aeri, Lynyrd Skynyrd estava al capdamunt de la seva fama, acabaven de treure al mercat el seu sisè àlbum, Street Survivors (1977) tres dies abans del tràgic accident. La portada original de l'àlbum incloïa una fotografia de la banda envoltada de flames, però va ser canviada poc després de l'accident per una altra molt semblant però sense les flames, per respecte als morts. L'àlbum (doble disc de platí) confirma el ressorgiment de la banda i demostra inequívocament la tornada al southern rock i al boogie. Amb més força que mai, de l’àlbum destacaven els temes What's Your Name, That Smell, I Know a Little, You Got That Right o Ain't No Good Life.

Lynyrd Skynyrd - What's Your Name


Lynyrd Skynyrd - That Smell


Lynyrd Skynyrd - I Know A Little


Lynyrd Skynyrd - You Got That Right



La dissolució i el ressorgiment

Aquest accident va ser el cop definitiu per la dissolució de la banda, sense Ronnie Van Zant, l’anima mater del grup, no tenia sentit continuar com Lynyrd Skynyrd.

Després de publicar l’exitós recopilatori Gold And Platinum (1980), Gary Rossington i Allen Collins van formar la Rossington Collins Band, una banda de la que també van formar part els seus antics companys Leon Wilkenson i Billy Powell, al costat del bateria Derek Hess i la corista Dale Krantz, que al 1982 es casaria amb Rossington.

L'únic component de Lynyrd Skynyrd que no es va unir a la Rossington Collins Band va ser el bateria Artimus Pyle, que va formar la seva pròpia banda, The Artymus Pyle Band.

La desgràcia va tornar a colpejar de nou als membres de Lynyrd Skynyrd quan després de publicar dos discos amb la Rossington Collins Band, Allen Collins va quedar paralític al 1986 a causa d'un accident de cotxe i en el que va morir la seva xicota. Collins va morir en 1990 a causa d'una pneumònia.

Al 1987, 10 anys desprès de l'accident d’aviació, els membres supervivents, Gary Rossington, Billy Powell, Leon Wilkeson i Artimus Pyle, i el membre original de la banda Ed King, van refundar Lynyrd Skynyrd. El germà petit de Ronnie Van Zant, Johnny Van Zant, va ocupar el lloc del seu germà com a cantant (l’altre germà, Donnie Van Zant, és el cantant i fundador de la banda de rock sureny 38 Special), i Allen Collins, que havia quedat paralític per l’accident de cotxe l’any anterior, va participar com a director musical, escollint a Randall Hall com el seu substitut dins la banda. La gira de reunió es va anomenar Lynyrd Skynyrd Tribute Tour i de la que en va sortir un nou àlbum en directe, Southern By The Grace Of God (1988).

L’àlbum Lynyrd Skynyrd 1991 (1991) va ser el primer disc d’estudi de la reunió de la banda amb els nous membres, Johnny Van Zant i Randall Hall, i el primer amb el guitarra Ed King des de Nuthin' Fancy, però l'últim en el que va participar el carismàtic bateria Artimus Pyle. 

The Last Rebel (1993), desprès d’aquest àlbum, el guitarra Randall Hall va ser acomiadat. Endangered Species (1994) és un àlbum acústic amb hits dels  Skynyrd, algun tema nou i fins i tot una versió del Heartbreak Hotel d’Elvis Presley, va suposar el debut del substitut de Hall, Mike Estes i del nou bateria, Owen Hale, que va reemplaçar a Custer. Al 1996, Mike Estes i Ed King van abandonar la formació (aquest a causa de problemes de cor), i van ser reemplaçats per Rickey Medlocke (líder de la banda surenya Blackfoot) i Hughie Thomasson (compositor, vocalista i guitarra dels mítics  The Outlaws), a més d’una una nova corista, Carol Chase.

Lynyrd Skynyrd - The Last Rebel Acoustic Live (Ed King & Johnny Van Zant & Gary Rossington)


Twenty (1997), va marcar el vintè aniversari de l'accident aeri i va incloure una nova versió del tema Travelin' Man, en el que Ronnie i Johnny Van Zant cantaven a duo gràcies a les noves tecnologies. Un molt bon disc en el que a mes destaquen els temes We Ain't Much Different, Bring It On, Voodoo Lake o Berneice. De la gira de Twenty, en va sortir el doble l'àlbum en directe Lyve From Steel Town (1998) que va arribar a disc d'or. Poc després, el bateria Owen Hale va abandonar la banda, el va substituir Jeff McAllister, i a aquest, Kenny Aronoff (bateria habitual de John Fogerty).

Lynyrd Skynyrd - We Ain't Much Different


Lynyrd Skynyrd - Travelin' Man


Lynyrd Skynyrd – Berneice


Edge Of Forever (1999) va ser el nou treball d'estudi, en el que destaquen els temes Workin, Preacher Man o l’homònim Edge Of Forever. Poc després d'acabar de gravar el disc, la banda torna a patir canvis en la seva formació, el bateria de Damn Yankees Michael Cartellone substituïa Aronoff.

Lynyrd Skynyrd - Preacher Man


Leon Wilkeson, membre original de la banda moria al 2001 a causa d'una malaltia de fetge i pulmó dels que havia quedat tocat en el fatídic l'accident. Malgrat la mort del baixista, Lynyrd Skynyrd va decidir continuar i Ean Evans va substituir Wilkeson.

Vicious Cycle (2003) és el desè àlbum d'estudi de la banda, inclou el tema Mad Hatter, composat en memòria de Wilkeson que va morir durant la gravació del disc i una nova versió de Gimme Back My Bullets cantada amb Kid Rock. That's How I Like It, Pick Em Up, Red White & Blue o The Way son els altres temes destacats del disc. Lynyrd Skynyrd van sortir de gira per presentar el disc, però sobretot per commemorar els 30 anys de la creació de la banda. Vicious Cycle Tour (2004) Celebrating 30 Years Of Rock 'n' Roll, amb doble cd i DVD va ser editat per immortalitzar aquest aniversari, moment en que la banda torna a estar en tot el seu esplendor i la seva força.

Lynyrd Skynyrd Feat Kid Rock - Gimme Back My Bullets


Lynyrd Skynyrd - Lyve The Vicious Cycle Tour (Concet Complert, IMPRESCINDIBLE).


Al 2005, el guitarra Hughie Thomasson va decidir abandonar Lynyrd Skynyrd per reformar la seva anterior banda, The Outlaws, del que havia estat membre i compositor d’algunes de  les cançons més reconegudes. Va morir al 2007 víctima d'un infart a l'edat de 55 anys.

El 16 de març de 2006, finalment, Lynyrd Skynyrd va entrar a formar part del Saló de la Fama del Rock, després d’haver estat nominats en varies ocasions. Amb motiu de l'esdeveniment, la banda es va reunir amb els seus ex membres Ed King, Bob Burns, Artimus Pyle i les coristes JoJo Billingsley i Leslie Hawkins per tocar en directe Sweet Home Alabama i Free Bird. A l'estiu, van incorporar al guitarrista Mark Matejka com a substitut de Thomasson.

Durant el 2008 el baixista Ean Evans va ser diagnosticat de càncer i va haver de deixar la banda. El pianista i fundador Billy Powell moria el 28 de gener de l'any 2009 d'un infart a l'edat de 56 anys. La seva mort va deixar a Rossington com a únic supervivent de l'accident aeri que continuava a Lynyrd Skynyrd. Uns mesos mes tard, Evans també moria de càncer. Va ser un cop molt dur, però malgrat la pèrdua de Powell, la banda va decidir continuar amb dos nous membres, el pianista Peter Keys i el baixista Robert Kearns i van aconseguir acabar de gravar del seu onzè treball d'estudi, God & Guns (2009). És un àlbum notable, cap altre disc des del Street Survivors (1977) havia aconseguit estar tant amunt a les llistes, amb grans temes com  Still Unbroken, Simple Life, Southern Ways, Skynyrd Nation o God And Guns.

Lynyrd Skynyrd - Still Unbroken


Lynyrd Skynyrd - Simple Life


Lynryd Skynryd - Southern Ways


Lynyrd Skynyrd - Skynyrd Nation


Per homenatjar els dos companys morts l’any anterior, van editar l'àlbum en directe Live From Freedom Hall (2010), gravat el 15 de juny de 2007, on hi apareixen, i és l'últim treball publicat amb Powell i Evans com a membres del grup. La corista JoJo Billingsley moria al juny de 2010. 
Last Of A Dyin' Breed (2012) és fins ara l’últim àlbum d'estudi de la banda, amb un nou membre, Johnny Colt (ex baixista de Black Crowes), que substituïa Robert Kearns.

Lynyrd Skynyrd - Last of a Dyin' Breed


Lynyrd Skynyrd – Homegrown


Lynyrd Skynyrd – Ready to Fly


El 3 d'abril de 2015, el bateria original Bob Burns també entrava a formar part de la tràgica historia de Lynyrd Skynyrd, moria després de patir un accident de cotxe.

Cantants:
Ronnie Van Zant 1964 - 1977 fundador - mort 1977
Johnny Van Zant 1987 - actualitat

Guitarristes:
Gary Rossington 1964 - 1977, 1987 - fundador i actualitat
Allen Collins 1964 - 1977 fundador
Steve Gaines 1976-1977 - mort 1977
Ed King 1972 - 1975, 1987  -1991
Randall Hall 1987 - 1993
Mike Estes 1993 - 1996
Rickey Medlocke 1970 - 1971, 1996 - actualitat
Hughie Thomasson 1996 - 2005 – mort 2007
Mark Matejka 2006 - actualitat

Baixistes:
Larry Junstrom 1964 - 1970 fundador
Greg T. Walker 1970 - 1971
Leon Wilkenson 1972 - 1973, 1973 - 1977, 1987 - 2001 fundador - mort 2001
Ean Evans 2001 - 2009 – mort 2009
Robert Kearns 2009  -2012
Johnny Colt 2012 - actualitat

Bateríes:
Bob Burns 1964 - 1970, 1972 -  1974 fundador - mort 2015
Artimus Pyle 1974 - 1977, 1987 - 1991
Kurt Custer 1991 - 1994
Owen Hale 1994 - 1998
Jeff McAllister 1998 - 1999
Kenny Aronoff 1999
Michael Cartellone 1999 - actualitat

Pianistes:
Billy Powell 1972 - 1977, 1987 - 2009 fundador -  mort 2009
Peter Pisarczyk 2009 - actualitat
Coristes
Leslie Hawkins  1975 - 1977
Cassie Gaines  1975 - 1977 - mort 1977
JoJo Billingsley 1975 - 1977 - mort 2010
Dale Krantz-Rossington 1987 - actualitat
Carol Chase 1996 - actualitat 
 
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació