01
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
11:42h
L’auge espectacular dels esports i activitats de muntanya dels últims deu anys ens ha de fer sentir força orgullosos. La popularitat d’aquest tipus d’especialitats esportives ha estat una petita revolució que, evidentment, també ha arrossegat als mitjans de comunicació -aquest n’és un clar exemple- com a la indústria que hi ha al voltant. Fabricants, patrocinadors, publicacions i un llarg etcètera han crescut exponencialment a casa nostra. No obstant, aquest positiu auge ha obert un gran i necessari debat sobre l’ús i convivència entre els diferents actors que transiten-utilitzen-gaudeixen la muntanya. Als tradicionals treballadors forestals, caçadors, boletaires, “trialeros” i excursionistes, s’hi han afegit “enduristes”, ciclistes de muntanya (en les seves diferents variants), genets, practicants de trail i curses d’orientació; un etcètera que cada dia va augmentant amb altres variants o noves modalitats. Si no entenem la muntanya com un bé comú compartit però que en la immensa majoria dels casos té un propietari privat, aquest espai tant necessari esdevindrà una jungla on serà impossible respirar.
I comencem per aquí, la titularitat dels boscos. El bosc és un patrimoni, sí, però té propietari. Aproximadament un 75% dels boscos catalans són privats. Això ens ha d’alarmar? En absolut, al contrari. Si entenem que els camps de conreu pertanyen a un pagès que en treu profit i que acaba donant aliment o recursos a tots, perquè costa tant d’entendre a una part de la població que els boscos també poden ser privats i font de recursos? Probablement per desconeixença del territori. Els que des de petits, o tant és si més de grans, han viscut de prop el bosc saben que és una font de recursos naturals tant com ho és un conreu agrícola i, per tant, un bé a protegir pel seu propietari, el mateix propietari que inverteix recursos propis per tal de mantenir o millorar la productivitat d’aquell bosc –no oblidem, un dels recursos renovables més necessaris per a tots-. Això ho fa incompatible amb el gaudi per part dels entusiastes de la muntanya? En absolut, però cal tenir respecte.
La majoria de camins tenen garantit el dret de pas –com a mínim per circular-hi a peu- gràcies bàsicament a la Llei Forestal catalana. Entenem com a camí, independentment de la seva amplada, els camins d’ús públic, és a dir, aquells que estan inventariats com a tals a nivell municipal. Altra cosa són els camins legalment d’us privat, les pistes forestals secundàries, els corriols o els camins d’entrada a parcel•les amb vivendes, per exemple. I, tot i que per norma general, els caminaires poden accedir al bosc camp a través, cal estar alerta si hi ha alguna senyalització o tanca que ho prohibeix. Especialment si aquesta senyalització és la d’una batuda de caça, activitat totalment legal i reglamentada. Cal fer ús del sentit comú i no endinsar-se en una zona on s’ha senyalitzat perfectament aquesta activitat. Per seguretat i per respecte a l’altri.
Tornant als camins, fins a dia d’avui i per norma general, la circulació en bicicleta està permesa en els mateixos camins que la del trànsit a peu, bàsicament camins, pistes forestals i corriols. Hi ha, no obstant, una important excepció, si hi ha alguna normativa que expressament ho prohibeix. En alguns parcs naturals es protegeixen senders del trànsit de bicicletes a fi i efecte de mantenir el sender com a tal, per exemple al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Si bé pel pas d’una, dues o tres bicicletes la erosió és inapreciable o recuperable, degut a l’augment de la pràctica d’aquest esport i a que aquest cada cop més es sol fer en grup -alguns del quals força nombrosos- el transit en bicicleta pot acabar fen perdre la condició o els estàndards ecològics d’un espai natural, especialment si aquest té una protecció especial pel ser valor natural i paisatgístic.
En el cas de les motocicletes (de qualsevol tipus), quads i vehicles de quatre rodes, el que es denomina circulació motoritzada, es troba regulada en la llei de regulació de l’accés motoritzat al medi natural, amb les seves posteriors modificacions. De forma esquemàtica, aquesta norma autoritza:
- la circulació a motor per les pistes i els camins forestals pavimentatsen terrenys forestals o espais d’interès natural (els anomenats EIN). Si no estan pavimentats, l’amplada d’aquests haurà de ser igual o superior a 4 m per circular-hi,
- la circulació a motor pels camins autoritzats d’una manera expressa. La velocitat màxima de circulació per camins i pistes de terra serà de 30 km/h,
- la circulació a motor en els espais naturals declarats de protecció especial (parcs naturals, paratges naturals d’interès nacional, reserves naturals o parc nacional) que queda limitada a les pistes forestals i els camins delimitats a aquest efecte;
i prohibeix:
- la circulació a motor camp a través, fora dels camins delimitats a aquest efecte, pels tallafocs (incloses les línies elèctriques), vies forestals d’extracció de fusta, camins ramaders, pel llit sec i per la làmina d’aigua dels rius i tota mena de corrents d’aigua.
Convé remarcar que, de totes aquestes limitacions, queden exempts els pagesos i ramaders que hi tenen finques i, per tant, hi necessiten circular per desenvolupar la seva activitat professional, així com el personal autoritzat.
Per últim, també recordar que la circulació motoritzada en grup no organitzada queda limitada a 4 vehicles de quatre rodes o 7 motocicletes en els anteriorment citats espais naturals de protecció especial i que es prohibeixen les concentracions de més de 15 vehicles (independentment del nombre de rodes) en els espaisd’interès natural o en els terrenys forestals, sempre i quan no hi hagi una altra prohibició o limitació expressa. Per a fer activitats organitzades de circulació motoritzada en grup cal l’aprovació prèvia d’ajuntament, consell comarcal o Generalitat.
És primordial que tots respectem al peu de la lletra tots aquestes normes tot i que de vegades ens puguin semblar massa limitadores.El bon ús i per tant, l’equilibri d’aquests espais,està en joc per a que puguin seguir sent compartits per tots els sectors que hi participen o s’hi veuen implicats. Val la pena, oi?
I comencem per aquí, la titularitat dels boscos. El bosc és un patrimoni, sí, però té propietari. Aproximadament un 75% dels boscos catalans són privats. Això ens ha d’alarmar? En absolut, al contrari. Si entenem que els camps de conreu pertanyen a un pagès que en treu profit i que acaba donant aliment o recursos a tots, perquè costa tant d’entendre a una part de la població que els boscos també poden ser privats i font de recursos? Probablement per desconeixença del territori. Els que des de petits, o tant és si més de grans, han viscut de prop el bosc saben que és una font de recursos naturals tant com ho és un conreu agrícola i, per tant, un bé a protegir pel seu propietari, el mateix propietari que inverteix recursos propis per tal de mantenir o millorar la productivitat d’aquell bosc –no oblidem, un dels recursos renovables més necessaris per a tots-. Això ho fa incompatible amb el gaudi per part dels entusiastes de la muntanya? En absolut, però cal tenir respecte.
La majoria de camins tenen garantit el dret de pas –com a mínim per circular-hi a peu- gràcies bàsicament a la Llei Forestal catalana. Entenem com a camí, independentment de la seva amplada, els camins d’ús públic, és a dir, aquells que estan inventariats com a tals a nivell municipal. Altra cosa són els camins legalment d’us privat, les pistes forestals secundàries, els corriols o els camins d’entrada a parcel•les amb vivendes, per exemple. I, tot i que per norma general, els caminaires poden accedir al bosc camp a través, cal estar alerta si hi ha alguna senyalització o tanca que ho prohibeix. Especialment si aquesta senyalització és la d’una batuda de caça, activitat totalment legal i reglamentada. Cal fer ús del sentit comú i no endinsar-se en una zona on s’ha senyalitzat perfectament aquesta activitat. Per seguretat i per respecte a l’altri.
Tornant als camins, fins a dia d’avui i per norma general, la circulació en bicicleta està permesa en els mateixos camins que la del trànsit a peu, bàsicament camins, pistes forestals i corriols. Hi ha, no obstant, una important excepció, si hi ha alguna normativa que expressament ho prohibeix. En alguns parcs naturals es protegeixen senders del trànsit de bicicletes a fi i efecte de mantenir el sender com a tal, per exemple al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Si bé pel pas d’una, dues o tres bicicletes la erosió és inapreciable o recuperable, degut a l’augment de la pràctica d’aquest esport i a que aquest cada cop més es sol fer en grup -alguns del quals força nombrosos- el transit en bicicleta pot acabar fen perdre la condició o els estàndards ecològics d’un espai natural, especialment si aquest té una protecció especial pel ser valor natural i paisatgístic.
Uns quads circulant per un camí rural. Foto: Josep Maria Montaner
En el cas de les motocicletes (de qualsevol tipus), quads i vehicles de quatre rodes, el que es denomina circulació motoritzada, es troba regulada en la llei de regulació de l’accés motoritzat al medi natural, amb les seves posteriors modificacions. De forma esquemàtica, aquesta norma autoritza:
- la circulació a motor per les pistes i els camins forestals pavimentatsen terrenys forestals o espais d’interès natural (els anomenats EIN). Si no estan pavimentats, l’amplada d’aquests haurà de ser igual o superior a 4 m per circular-hi,
- la circulació a motor pels camins autoritzats d’una manera expressa. La velocitat màxima de circulació per camins i pistes de terra serà de 30 km/h,
- la circulació a motor en els espais naturals declarats de protecció especial (parcs naturals, paratges naturals d’interès nacional, reserves naturals o parc nacional) que queda limitada a les pistes forestals i els camins delimitats a aquest efecte;
i prohibeix:
- la circulació a motor camp a través, fora dels camins delimitats a aquest efecte, pels tallafocs (incloses les línies elèctriques), vies forestals d’extracció de fusta, camins ramaders, pel llit sec i per la làmina d’aigua dels rius i tota mena de corrents d’aigua.
Convé remarcar que, de totes aquestes limitacions, queden exempts els pagesos i ramaders que hi tenen finques i, per tant, hi necessiten circular per desenvolupar la seva activitat professional, així com el personal autoritzat.
Per últim, també recordar que la circulació motoritzada en grup no organitzada queda limitada a 4 vehicles de quatre rodes o 7 motocicletes en els anteriorment citats espais naturals de protecció especial i que es prohibeixen les concentracions de més de 15 vehicles (independentment del nombre de rodes) en els espaisd’interès natural o en els terrenys forestals, sempre i quan no hi hagi una altra prohibició o limitació expressa. Per a fer activitats organitzades de circulació motoritzada en grup cal l’aprovació prèvia d’ajuntament, consell comarcal o Generalitat.
És primordial que tots respectem al peu de la lletra tots aquestes normes tot i que de vegades ens puguin semblar massa limitadores.El bon ús i per tant, l’equilibri d’aquests espais,està en joc per a que puguin seguir sent compartits per tots els sectors que hi participen o s’hi veuen implicats. Val la pena, oi?