El mal de l'Estatut

Durant gran part de la seva història, el poble català ha demostrat que li costa d'anar unit. Les lluites fratricides han estat presents a casa nostra des que el llinatge dels reis catalans es va acabar amb Martí I l'Humà, i es van accentuar amb cruesa durant el segle XX. Es podria parlar de caràcter mediterrani, d'ascendent llibertari o, simplement, d'una idiosincràcia molt pròpia i molt crítica. Sigui com sigui, en el terreny de l'esgrima política, la tramitació de l'Estatut durant l'any 2006, en el que va ser el seu pas pel parlament espanyol, va suposar un desplegament de tacticisme per part de tots els partits, especialment els que capitanejaven la negociació. Aquestes formacions van prioritzar, en moltes ocasions, el seu interès electoral per sobre de l'impuls de la reforma estatutària. Curiosament, aquell Estatut retallat que ha portat Catalunya fins al punt en què es troba actualment, també pot traslladar la seva maledicció ara que s'intenta tirar endavant la consulta del 9 de novembre. 

 

El projecte de reforma estatutària va ser aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, amb Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat i amb Artur Mas de líder de l'oposició. CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA es disputaven la paternitat del projecte, mentre que el PPC s'hi oposava amb matisos, contingut per un Josep Piqué que va acabar saltant de la formació, en bona part, per la virolència adoptada des de la direcció de Madrid cap a l'Estatut a mida que van anar passant els mesos. A diferència de la consulta del 9-N, en què la societat civil ha tingut un paper crucial, el nou Estatut va ser impulsat per les formacions polítiques. L'escenari també era ostensiblement diferent si tenim en compte que el llavors president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, havia promés donar suport a la reforma. " Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el parlamento de Catalunya ", havia proclamat Zapatero gairebé dos anys enrere, quan encara no hi havia hagut els atemptats de l'11-M i no havia arribat a la Moncloa. 

 

Tot i les diferències de context polític a Catalunya i a Espanya, hi ha altres elements que coincideixen més en el desenvolupament del nou Estatut i de la consulta del 9-N. En primer lloc, els blocs que hi ha a favor i en contra, a més del paper del PSC. A favor de la reforma estatutària hi havia CiU, ERC i ICV-EUiA. També el PSC, tot i que el llavors primer secretari, José Montilla, ja va anunciar durant el mes d'octubre, pocs dies després que s'aprovés el projecte al Parlament, que portaria a Madrid les desenes d'esmenes que no havien prosperat a la cambra catalana perquè es tractava d'una reforma que vorejava la inconstitucionalitat. Els populars catalans, per la seva banda, sense l'agressivitat adoptada pel tàndem Acebes-Zaplana, ja s'hi havien posicionat en contra. Aquests blocs es reprodueixen, novament, en la consulta del 9-N. Al pacte per la data i la pregunta, s'hi hauria d'afegir la CUP, que llavors no tenia representació parlamentària tot i disposar d'alguns embrions en l'àmbit local. El PSC, com en aquella ocasió, adopta una posició ambigua, partidari de consultar el poble però fora del pacte que es va assolir el passat desembre. En el bloc del no, a més de comptar amb un PPC molt més desacomplexat, també s'hi ha de tenir en compte el paper de Ciutadans, absents durant la tramitació estatutària. 

 

 

Que el tacticisme polític impediria un front unitari català a Madrid durant la tramitació de l'Estatut al parlament espanyol es va veure des del primer moment, i totes les formacions ho han admès posteriorment, quan s'ha mirat al retrovisor. No es tracta del mateix procés que en el cas de la consulta, perquè en aquella ocasió s'estava negociant amb el govern espanyol i tots els partits, tots, acceptaven que hi hauria certes rebaixes al projecte que havia aprovat el Parlament. En el cas del 9-N, és un caixa o faixa, per entendre'ns. No obstant això, hi ha paral·lelismes en el paper dels partits perquè tots tenen molt present que, tard o d'hora, han de rendir comptes als electors i que els resultats no seran els mateixos depenent de quina imatge donin durant aquest estira-i-arronsa. Ja sigui en el cas d'unes eleccions convencionals, com van ser les del 2006 que van arribar després de l'aprovació de l'Estatut en referèndum per part del poble català, o en el d'unes plebiscitàries. Partim de la premisa que, vista la posició del govern espanyol i la voluntat del Govern de CiU d'emparar-se en la legalitat, serà molt difícil dur a terme la consulta. 

 

El projecte de reforma estatutària va arribar al Congrés dels Diputats a mitjans d'octubre del 2005 i, podríem dir que des del primer moment, els partits catalans van disputar una competició per veure qui capitanejava la tramitació al parlament espanyol. En altres paraules, per veure qui podia pactar amb el PSOE. La lluita va ser especialment dura entre CiU i ERC. A Catalunya, la federació estava a l'oposició i havia iniciat la travessia del desert després dels governs de Jordi Pujol però a Madrid disposava de deu diputats. Necessitava visibilitat. Els republicans, per la seva banda, comptaven amb vuit diputats a la cambra baixa espanyola, eren socis preminents del PSOE i formaven part del primer Govern tripartit liderat per Pasqual Maragall. ICV-EUiA estava a favor de la consulta i intentava treure el cap per no ser només un acompanyant amb matèries com ara la dels drets i deures i, concretament, la defensa de la mort digna entre d'altres qüestions. El PSC, progressivament, va anar rebent retrets per part del PSOE. A Maragall, l'acusaven d'haver fet un Estatut de màxims que no es podia aprovar. A Montilla, li retreien que no hagués estat capaç d'aturar-ho. 

 

A mida que avançaven els dies, el PSOE anava notant el desgast de la tramitació catalana. El PP va posar tota la carn a la graella i va acusar els socialistes de reformar la Constitució espanyola per la porta del darrere. El punt culminant d'aquesta estratègia va ser la recollida de firmes en contra de l'Estatut. Temps enrere, ja havien carregat contra els socialistes per pactar a Catalunya amb ERC. Especialment, després de la trobada amb ETA que el llavors conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, va protagonitzar. Tot plegat va fer que el sector més jacobí del PSOE anés forçant José Luis Rodríguez Zapatero a canviar de tàctica i el resultat, en termes parlamentaris, va ser que els socialistes es van distanciar d'ERC i es van anar acostant a CiU. En aquells temps, la federació encara era vista com una força política moderada, que havia participat en els Pactes de la Moncloa i que havia treballat pel bé d'Espanya. Josep Antoni Duran i Lleida era un polític valorat a Madrid i el PP tenia molts menys arguments per carregar que no pas amb Esquerra. 

 

Com en tota negociació, el projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya hauria disposat de més protecció si els partits catalans haguessin anat units. Si hi hagués hagut el front català que es prometia. Però això no va succeïr i les culpes es poden repartir entre els dos principals partits que lideraven la negociació, CiU i ERC. El 19 de gener, dos dies abans que Artur Mas pactés les grans línies de la tramitació amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, hi va haver una reunió dels partits catalans amb el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba. L'ex-secretari general del PSOE va acceptar una de les principals reivindicacions d'ERC: que la Generalitat tingués un paper majoritari al consorci que gestionaria l'Aeroport del Prat. El llavors cap de files republicà, Joan Puigcercós, va brindar amb cava perquè ho considerava un punt crucial. CiU, mitjançant l'actual portaveu del Govern, Francesc Homs, va acusar en aquella i en altres ocasions als republicans de rebaixar els plantejaments unitaris catalans a canvi de concessions. Els retrets, com es pot veure, eren a banda i banda perquè al cap de poques hores Mas es desmarcaria del front català i pactaria ell sol amb Zapatero. 

 

 

La trobada a la Moncloa del 21 de gener del 2006 va marcar un abans i un després de la tramitació estatutària. Mas es va desplaçar amb cotxe i en secret a Madrid i, després d'hores i de cigarretes a la Moncloa, va pactar les grans línies de la reforma amb Zapatero. L'acord afectava, especialment, el finançament, el qual s'havia convertit en la clau de volta de la negociació. Tal com havien fet els convergents anteriorment, els republicans van acusar CiU d'acceptar rebaixes al text per poder liderar el pacte. En altres paraules, que a canvi del model de finançament, s'havia perdut el control de la gestió de l'Aeroport del Prat i que el terme nació aparegués en el text articulat de l'Estatut, més enllà del preàmbul sense valor jurídic. Convergència i Unió va intentar evitar aquest desgast mantenint viva la negociació i advertint que tot plegat es podia trencar si, per exemple, no es definia Catalunya com una nació. Sigui com sigui, el que és clar és que, si en algun moment s'havia aconseguit la gestió de l'aeroport, aquesta fita va caure en un sac foradat. 

 

Com tot en aquesta vida, el que va passar varia en funció de les interpretacions. Alguns poden pensar que, sense un pacte d'aquestes característiques, no s'hauria pogut reformar l'Estatut. Altres creuran que, si s'hagués mantingut una unitat d'acció per part dels partits catalans, s'hauria evitat retallar tant l'Estatut -el text ja es va llimar molt abans que el Tribunal Constitucional el passés pel sedàs- o, si més no, s'hauria deixat clar que Catalunya tenia unes demandes i que el parlament espanyol era incapaç d'assumir-les. Una cosa semblant pot estar passant, ara, en el cas de la consulta del 9 de novembre. I si bé en la tramitació de l'Estatut la possible deslleialtat la va cometre Artur Mas pactant amb Rodríguez Zapatero, hores d'ara pot estar passant de nou amb la crida a la desobediència que ha fet, pocs dies enrere, el president d'ERC, Oriol Junqueras. 

 

Artur Mas és president de la Generalitat gràcies al suport dels 50 diputats que CiU va treure a la darrera convocatòria electoral i gràcies al suport d'Esquerra Republicana de Catalunya, ja que la federació no disposava d'una majoria per governar en solitari sense pactes. El 19 de desembre del 2012, republicans i convergents van signar un acord que es va definir, extraoficialment, com el Pacte per la Llibertat. En aquestes pàgines, CiU i ERC "manifesten el seu compromís explícit i la determinació política de fer una consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir democràticament i lliurement el seu futur col·lectiu". Ara bé, a més de pactar l'aprovació de la Llei de consultes, també hi ha el compromís per part dels dos partits de "treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari".

 

Arran del text de l'acord entre CiU i ERC i dels missatges que, des de llavors, ha donat el president de la Generalitat, Artur Mas, s'entén que el pacte passa per convocar una consulta emparada en un marc legal. El que sigui. I és per aquest motiu que la crida a la desobediència de Junqueras es pot entendre com un trencament de la unitat mantinguda amb CiU. El president d'Esquerra fa aquestes declaracions quan es comença a assumir que, possiblement, no es podrà convocar la consulta emparant-se en un marc legal, ja que el govern espanyol ha anunciat que recorrerà la Llei de Consultes i, per tant, no hi haurà aquesta empara legislativa. Fent una crida a la desobediència, Junqueras sap que es desmarca de la federació i que, amb aquesta maniobra, més que assegurar la convocatòria d'un referèndum el que fa és posicionar-se davant de l'electorat més independentista com el líder amb més convenciment i més lideratge per conduir el procés després del 9-N, quan l'Estat espanyol hagi impedit la votació. 

 

 

L'Estatut i la consulta, com es veu, tenen semblances i diferències. Un dels punts coincidents és el de les fases. Després de l'aprovació de l'Estatut al parlament espanyol, va arribar la votació en referèndum per part del poble català el 18 de juny del 2006 i, pocs dies després, el 8 de setembre, hi va haver eleccions al Parlament. En el cas de la consulta, després de l'acord sobre la data i la consulta, arribarà també el dia del referèndum que, si s'ha de convocar emparant-se en un marc legal, el més probable avui dia és que no es pugui tirar endavant. I després d'aquesta data, el que diuen tant els missatges de les principals formacions polítiques com el sentit comú és que s'hauran de convocar eleccions de caràcter plebiscitari. Siguin amb el nom que siguin, seran unes eleccions per veure quina força tenen les formacions que aposten per la independència i les que no. 

 

Ja fa setmanes que, amb un to més silenciós, els partits que impulsen la consulta han començat a desplegar les seves armes electorals i la difusió del seu argumentari. Ara, amb la força mostrada durant la Diada a Barcelona, amb una senyera humana que ha donat la volta al món, la cursa s'accelerarà. Però, atenció. Que no es pugui convocar la consulta o que els partits polítics es desmarquin de la unitat per posicionar-se de cara a una convocatòria electoral no ha de restar energia a les persones que volen veure convocada aquesta consulta o aquest procés culminat en els termes que la història marqui. Es tracta d'assumir la naturalesa humana i, concretament, la naturalesa del país. Més enllà dels partits polítics, si el procés està en el punt en què es troba actualment és pel paper de la societat civil, connectada amb els partits però deslligada de la seva direcció vertical. Segurament, l'Estatut i la consulta tenen tants punts coincidents perquè formen part de la mateixa partida d'escacs que Catalunya juga amb l'Estat espanyol. Una partida que no acaba de començar, però a la qual li falten més d'una, de dues i de tres jugades.