The Beatles: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band

L’1 de juny de 1967, i després d'un període de gravació de gairebé 130 dies, els Beatles publicaven el que es convertiria en el seu disc més aclamat, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Només de sortir, va suposar un èxit absolut en tots els sentits, tant en vendes (disc de diamant) com en les valoracions de la crítica. La seva innovació musical, la seva complexitat i la seva enorme repercussió en altres grups fan del disc un dels més influents de tota la història, des del seu anterior Revolver, el so dels Beatles havia evolucionat cap a un to més psicodèlic, la música pop i les lletres fàcils havien passat a millor vida.

The Beatles presentaven el seu vuitè àlbum d'estudi en menys de quatre anys, amb una mitjana de dos o tres cada dotze mesos. Un ritme trepidant que va provocar, en produir-se amb un any de diferència entre Revolver (1966) i Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967), que sorgissin tot tipus rumors, fins i tot els que deien que  estaven a punt de separar-se.

Enfront de tot tipus de pressions, a tot tipus d'especulacions i afirmacions que el millor dels de Liverpool ja s'havia publicat i que ara vindria la baixada, The Beatles publicaven un nou àlbum amb el qual canviarien en 13 cançons el significat del terme Pop d’aleshores, un àlbum que canviaria el rumb de la música a partir d'aquest moment i fins i tot la manera en què la societat s'obria cap a nous sons. És un dels discos més memorables de la història del rock, per molts considerat el millor àlbum dels Beatles (hi ha opinions que consideren que és el Revolver o el mític Abbey Road), en tot cas, és un àlbum difícilment igualat pel seu  plantejament, so, qualitat de les cançons, l’art de la portada i tecnologia de gravació.

La intrahistoria del disc

Sgt. Pepper’s va néixer fruit d'un context molt concret, sense el qual l'àlbum segurament no hauria estat el mateix. Al 1966 The Beatles ja eren grans estrelles de la música que venien milions de còpies nomes sis anys desprès de la seva formació. Brian Epstein fitxant-los al 1962, el seu pas per Hamburg, la seva fama creixent al Cavern Club, fins arribar  al 1964 quan se'ls obren les portes d'Estats Units i un any més tard editant Rubber Soul (1965) i Revolver (1966), l'esgotament era lògic. Gires extenuants, promoció sense descans i l'explotació discogràfica de l'imperi EMI, amb l'objectiu d’esprémer al màxim la gallina dels ous d'or anomenada The Beatles. Havien arribat a un punt que era necessari parar-se a pensar i agafar un altre camí.

Abans de començar a gravar el disc, el grup havia pres una decisió que canviaria totalment el rumb de la seva carrera, mai més farien concerts. Consideraven que els crits de les fans no els deixaven tocar a gust perquè ni tan sols podien sentir-se a ells mateixos quan tocaven. 

La veritat és que la decisió de deixar els concerts els donaria un avantatge magnífic, a partir d'ara, podrien incorporar més tècniques d'estudi en els seus àlbums, ja que no es trobarien amb cap problema pel fet de no fer concerts, algunes cançons d’aquest disc són pràcticament impossibles d'interpretar en directe amb nomes quatre musics. Sens dubte, deixar els concerts va ser una de les millors decisions del grup.

Però, per descomptat, aquesta decisió també va implicar que molts mitjans diguessin que els Beatles eren un grup acabat. La frase, on estan els Beatles? va ser una constant en tots els diaris i revistes musicals, que creien que la falta d'activitat del grup suposava la seva fi. Res més lluny de la realitat, la veritat és que el quartet estava creant la seva obra mestra.

La idea d'un disc conceptual, en el que totes les cançons estiguessin connectades, se li va ocórrer a Paul McCartney. Va inspirar-se en l'àlbum Pet Sounds, un treball dels californians Beach Boys, que l’havien editat uns mesos abans a Estats Units. Quan Paul  McCartney el va escoltar, va quedar meravellat, “és el millor disc vocal que s'hagi gravat mai, en realitat és una obra mestra”. De tornada al Regne Unit, el seu cap bullía d'idees, perquè no fer alguna cosa igual?, o millor encara, per què no superar això?. Va imaginar, igual que Brian Wilson amb els Beach Boys, un disc que fos personal, molt més atrevit que qualsevol cosa que haguessin fet abans i amb una producció molt cuidada. Quan els va plantejar el concepte als altres integrants de The Beatles i al productor George Martin, van decidir acceptar el repte de gravar-lo. La idea original era que es plasmessin vivències personals i que el nom fos Doctor Pepper. El primer es va aconseguir, el segon no, per qüestions de drets, ja que existeix una beguda fabricada a Estats Units amb el nom Dr Pepper. Gravat en una època de psicodelia i experimentació, el disc va néixer amb un clar estil psicodèlic, però amb un so molt més elaborat que qualsevol altre disc del gènere. A més de les millors tècniques d'estudi que tenien disponibles, van gravar als mítics estudis Abbey Road propietat d’EMI. 

Un dels aspectes d'aquest disc és la forma en la qual estan estructurades les cançons, és un disc conceptual, això vol dir que el disc està unificat, The Beatles el va concebre perquè s'escoltés com una sola cançó. És a dir, tot està planificat, l'ordre dels temes, els canvis dels sons i fins i tot la unió d'algunes cançons, com per exemple el final de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band és, al mateix temps, el principi de With A Little Help Of My Friends. La idea central de l'àlbum, suggerida per l’enginyer de so Neil Aspinall, consistia en que els Beatles agafessin el paper de la banda del Club dels  Cors Solitaris del Sergent Pebre, sense cap limitació sonora i transformant el rock en objecte de culte. Així doncs, van portar al límit el concepte de rock, afegint orquestracions, instruments hindús, gravacions tocades a l'inrevés i sons d'animals. Rock, pop, balades, jazz i fins i tot música oriental es van barrejar en el Sgt. Pepper’s.

La influència índia encara no era tan forta en aquesta època amb la figura del gurú hindú, Maharishi Mahesh Yogui, de qui Keith Richards declararia:
“Mick se’n va anar a veure al Maharishi, i jo pensava Uuuh, no veig molt clara tota aquesta merda. Estic bastant orgullós de no haver anat mai a besar-li els maleïts peus al Maharishi. Si no ho haguessin promocionat tant (sobretot els Beatles), la merda aquesta no hagués aconseguit unes proporcions tan demencials. Suposo que havia d'agradar-te la motivació bàsica que hi havia darrere. Però la quantitat de gent a la qual van prendre el pèl.....”. Però aquesta influencia seguia calant, gràcies sobretot, a George Harrison, amant d'aquest tipus de sons, com després demostraria en el concert benèfic Concert For Bangla Desh (1971), i en els que s'havia introduït per David Crosby, guitarrista de The Byrds, durant la gira nord americana dels Beatles al 1965, on va descobrir la música de Ravi Shankar i va aprendre a tocar el difícil Sitar  gràcies a un viatge a l’índia on va conèixer aquest artista i li va ensenyar el seu art.

Els efectes de les drogues també es començaven a notar, el LSD corria per l'escena londinenca i Revolver ja havia estat escrit en gran part sota la influencia d'aquest tipus de substància, cosa que el grup rebutjava i negava, cal dir què la imatge que projectaven a la societat era la d'uns nens bons enfront de la rebel·lia dels Rolling Stones. Un clar exemple d’això és Lucy In The Sky With Diamonds, una cançó del Sgt. Pepper’s plena de dobles sentits i teories sobre el seu significat. Molts crítics deien que la cançó fa clara referència al LSD (per les inicials), però Lennon sempre va defensar que està basada en un dibuix fet pel seu fill Julian, que va dibuixar al 1966 a la seva companya de classe, Lucy O’Donnell, recentment morta, amb diamants en forma d'ulls, cosa que el propi Julian no va saber explicar al seu moment però que el va portar a nomenar el dibuix com Lucy – in the sky with diamonds. Després estan les suposicions que el tema va sorgir amb motiu de la influència del LSD, però que van ser negades repetidament, fins que al 2004 McCartney confirmava el que era obvi, Lucy In The Sky With Diamonds havia sorgit fruit del LSD.

The Beatles - Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band

Paul Mccartney & Ringo Starr - With A Little Help From My Friends

The Beatles - A Day In The Life

The Beatles - Lucy in the Sky with Diamonds

Alguns comentaris dels Beatles i George Martin sobre disc

Paul McCartney : "Jo prenia cocaïna abans que ho fes tota la indústria discogràfica. De fet, la vaig prendre durant tot el Sgt. Pepper’s. Els altres em deien coses com, escolta, un moment, això és més fort del que hem pres fins ara. I jo els deia el típic de la coca, no passa res, tio, només és un puntillo, no passa res. Però recordo que una nit era a un bar, i em sentia de puta mare, i quan surto del lavabo, de sobte m'agafa el mal rotllo, saps?. El baixó, vaja, que no podia suportar aquesta sensació en el fons de la gola... com si t'ofeguessis, saps?. Així que ho vaig deixar estar. Vaig pensar, això ja no és divertit”. 

George Martin : "Per descomptat, jo sabia que fumaven marihuana. Intentaven ocultar-m'ho, se’n anaven al bar, d'un en un. Neil Aspinall i Mal Evans ja els havien liat porros. Tornaven i estava claríssim, però semblava que els ajudava i recordo el gran entusiasme que tenien per gravar. Treballaven molt dur". George Martin va reconèixer uns anys més endavant que un dels errors més grans que va cometre en aquella època va ser no haver inclòs en el Sgt. Pepper´s dos temes que es van gravar durant aquelles sessions, Strawberry Fields Forever i Penny Lane.

The Beatles - Strawberry Fields Forever

The Beatles - Penny Lane

George Harrison : "La majoria de les cançons les vam fer com si estiguéssim gravant en directe, en mono. Passàvem hores fins a obtenir els sons de bateria, baix i guitarra, després equalitzàvem i fèiem la toma. Això era de fet una pista base a la qual després afegíem els recordings, avui dia pot fer-se individualment, cada persona amb la seva pròpia pista d'enregistrament. Llavors havíem de pensar en tots els recordings instrumentals, per exemple, una guitarra a la segona estrofa, un piano al mig i després una pandereta. Llavors ho preparàvem, obteníem el so, l’equalitzacio i la mescla i ho gravàvem com un directe. Si algú s'equivocava, havíem de tornar enrere i tornar a fer el recording de cada part".

John Lennon : “ Va ser un moment culminant, Paul i jo definitivament treballàvem junts, especialment a A Day In The Life. No m'agraden massa les produccions però Pepper va ser un moment culminant, sens dubte”. 

Ringo Starr : “Després de sentir l'àlbum multitud de vegades, he decidit que és un àlbum fabulós. El que més em va impactar va ser la varietat de temes”.

La Portada i Contraportada
 
Una llegenda urbana que persegueix als Beatles des de fa dècades és la suposada mort de Paul McCartney la matinada del 9 de novembre de 1966. La llegenda explica que Paul McCartney va morir quan conduïa un cotxe després d'una discussió amb els altres components dels Beatles. En una distracció es va saltar un semàfor i es va encastar contra un pal de llum quedant decapitat i cremat.

Aquesta llegenda va començar quan un desconegut va trucar a la ràdio WKNR-FM de Míchigan al 1969 i va explicar que Paul McCartney havia mort i que ho evidenciaven les lletres de les cançons dels Beatles. Suposadament els Beatles haurien amagat la mort de Paul McCartney i haurien donat ordres a la Policia que va identificar el cos i les restes calcinades del cotxe que no es posés a l'informe el nom de Paul McCartney, perquè volien continuar amb el grup que s’havia convertit en fenomen de masses.

Qui suposadament va substituir a Paul McCartney era un noi anomenat William Campbell, de sobrenom Billy, que havia guanyat un concurs de dobles de baixistes dels Beatles.

Un dels elements que van contribuir significativament a fer de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band un àlbum inoblidable, va ser la seva portada. S’hi pot observar una espècie de reunió (els convençuts de la conspiració fins i tot afirmen que es tracta d'un tribut funerari a McCartney, qui d'acord a aquesta versió hauria mort), que reuneix al voltant dels Beatles a multitud de figures cèlebres, històriques i culturals fetes en cartró a mida real. El disseny d'aquesta portada va ser a càrrec de Peter Blake i Michael Cooper, la idea principal de la banda era la d'incloure a "gent que ens agrada". L'exercici va derivar en una mítica reunió a la qual "van acudir" més de setanta personatges. Tots aquests personatges, inclosos les rèpliques de cera dels Beatles, estan reunits al voltant d'una tomba. La tomba de Paul McCartney, per descomptat. Aquesta portada recull (suposadament) l'enterrament del baixista.
Entre els personatges es pot veure Marilyn Monroe, Marlon Brando, Bob Dylan, Karl Marx, Shirley Temple entre molts d’altres. Originàriament també havien d’aparèixer Gandhi, Hitler i Jesucrist, però es va canviar ja que poc abans Lennon havia dit la famosa frase “som més populars que Jesucrist” i era millor no ofendre a hindús, jueus i cristians. Sgt. Pepper's també va ser el primer disc a Anglaterra que es va vendre amb les lletres de les cançons impreses a la contraportada, una total innovació en aquella època. Però les pistes d’aquesta teoria de la conspiració no només estan a la portada, també n’han trobat a la contraportada. Aquí els Beatles estan de cara, menys Paul McCartney que està d'esquena, no és qui hauria de ser, és un impostor. A més, igual que a la portada, és més alt, a sobre del seu cap estan escrites les paraules Without You (sense tu), que vénen del títol Within You, Without You i Paul, té tota la lletra d'aquesta cançó impresa sobre la seva fotografia.

En fi, tot plegat pinta bastant paranoic però es allò de que hi ha opinions per tots els gustos, la meva és més la de que qui no sap que fer, el gat pentina. En tot cas, probablement no sigui el millor àlbum dels Beatles però si un dels millors i sense cap mena de dubte ni discussió, el més icònic.

John Lennon - veu, guitarra, teclats, harmònica (1960–1969). Mor assassinat 08/121980. 
Paul McCartney – veu, baix, guitarra, teclats, bateria (1960 - 1970).
George Harrison - guitarra, veu, sitar (1960 - 1970). Mor càncer 29/11/2001.
Ringo Starr - bateria, percussió, veu (1962 - 1970).
Pete Best - bateria, veu (1960 - 1962). Primer bateria dels Beatles. 
Sir George Henry Martin (03/01/1926 - 08/03/2016), productor, enginyer de so i music. Anomenat el 5é Beatle.