Mike Farris: Resurrecció d’un rocker addicte que troba a Déu i els Grammy amb el Gospel.

Des d'una petita ciutat del Sud de Nashville (Tennesse), sorgeix una espectacular veu que canta sobre la fe, l'amor, els perdedors, la vida i els seus secrets.

Hi ha gent que fa uns quants anys que consideren una experiència religiosa passar una vetllada amb Mike Farris i la seva música. Conegut pels seus enèrgics directes, Mike Farris ja es va guanyar el reconeixement del públic com a cantant i principal compositor dels Screaming Cheetah Wheelies a mitjan dels anys 90. 

The Screamin' Cheetah Wheelies

Hi ha bandes que neixen i moren amb un reduït nombre de seguidors que els veneren, que no entenen el perquè no tenen més repercussió comercial, tenint el talent i la qualitat que demostren. Screamin´Cheetah Wheelies són una d'aquestes bandes que encaixen a la perfecció amb aquesta descripció. Posseïdors d'un esperit jam similar als  Allman Brothers encara que amb la seva pròpia personalitat i després del seu fantàstic disc homònim de debut, The Screamin' Cheetah Wheelies (1994), van gravar una joia absoluta, un disc d’aquells que perduren en el temps i que no importa quantes vegades hagis escoltat, amb un vocalista d'una altra galàxia, fa vint anys editaven Magnolia (1996). Un disc que va entusiasmar a molts seguidors de bandes com Black Crowes però que no va aconseguir la mateixa repercussió en quant a vendes, tot i comptar amb la col·laboració del Allman Brother, Warren Haynes (que no col·labora amb qualsevol). Screamin' Cheetah Wheelies tot i ser una gran banda tenia un handicap, la banda no resistia la comparació amb el nivell estratosfèric del seu cantant i va passar el que era obvi que passaria, desprès de l’àlbum Big Wheel (1998), va decidir emprendre la seva carrera en solitari. 

Farris explica que duran gran part de la seva vida ha sentit que necessitava un cop de  mà. "Jo ja era un addicte a les drogues i l'alcohol quan tenia 15 anys. Dins i fora de la presó, només he estat un nen trencat tractant de trobar el seu camí".

Aviat, va seguir els passos del seu pare sempre absent i va marxar de casa, deixant enrere a la seva mare i quatre germans. Va acabar a Knoxville, Tennessee, vivint en un parc. Abatut, va tornar al que diu va ser la seva única esperança, la remota possibilitat que en realitat hi ha un Déu. "Em vaig posar a resar i fer veure que potser aquest Déu és real. Tenia un mantra, mostrem on se suposa que he de ser. I vaig acabar aquí a Nashville, vivint amb el meu pare ". El seu pare tenia una guitarra i va aprendre a tocar, un matí es va despertar amb una cançó completa gravada en el seu cap (una futura cançó dels Screamin' Cheetah Wheelies, Gypsy Lullaby), i va quedar  convençut que Déu havia posat la música en el seu camí.

Després de contestar l’anunci del guitarrista Rick White que buscava un cantant de soul, van formar Screamin' Cheetah Wheelies. "Això serà molt més gran del que et puguis imaginar", l’hi va dir Farris a White, convençut que, com, els Blues Brothers, tenien una missió de Déu. En un any, Screamin' Cheetah Wheelies van signar per Atlantic Records i sortien de gira, tocant amb artistes com Blues Traveler,  Dave Matthews Band i Sheryl Crow.

"Totes aquelles bandes eren com una bombolla que estava a punt d’explotar, excepte nosaltres", explica Farris. "Va passar així perquè sempre estava penjat i no estava centrat en la meva feina". A pesar d’això, Screamin' Cheetah Wheelies es va convertir en una banda imprescindible en directe, amb un estil barreja de rock sureny i soul cantat amb veu espectacular de Farris. Cançons com Shakin' The Blues, Gypsy Lullaby o Ride The Tide van fer aparició a les llistes d’èxit rock. "Em vaig quedar amb els nois més temps del que probablement hauria d’haver estat, després del primer disc, m'avorria molt. Estava inquiet i volia explorar altres coses. Concretament, la música gospel la vaig descobrir a la carretera. Quan vaig anar a Memphis per primera vegada, vaig entrar a una botiga de discos i vaig trobar un disc de Mahalia Jackson, estava com, això és la música que m'emociona !, es va convertir en la meva passió, quan érem a l'autobús, era tot el que volia escoltar”.

Screamin' Cheetah Wheelies - Gypsy Lullaby

Screamin' Cheetah Wheelies - Ride The Tide

La resurrecció, el gospel, els reconeixements i el Grammy.

El mes de febrer de 2015 a Los Angeles, Mike Farris es va trobar en un lloc nou i desconegut, sobre l'escenari, del tot lúcid, a la cerimònia d’entrega dels premis Grammy, rebent el trofeu al millor àlbum d’arrels Gospel per el seu Shine For All The People (2014). Va ser una victòria especialment significativa i emotiva pel cantant de soul, que només quatre anys abans havia aconseguit la seva sobrietat per primera vegada des que tenia 15 anys.

Farris explicava a la revista Rolling Stone Country que “hi ha gent que intenta treure-li importància, però aquest és el reconeixement màxim de la música. Em va agafar completament per sorpresa, no m'ho esperava en absolut”. Assegut en un cafè al Nashville Music Row, vestit amb un barret de cowboy negre i ulleres de sol, parla en veu baixa i de manera natural sobre la gran energia i el crèdit que li dóna aquest  reconeixement. "Va ser un moment de, oh Déu, que et porta al cim de la muntanya i pots veure aquest moment de triomf, però un cop allà, és com, OK, som-hi, tornem a la feina." 

Goodnight Sun (2002)
 
Des del començament de la seva carrera en solitari com músic de gospel publicant el seu primer disc, Goodnight Sun (2002), Mike Farris es prendria la música com alguna cosa sagrada, estant totalment compromès a elevar l’anima als seus germans i germanes en Déu a través de la seva potència en directe, guanyant fans tant famosos com Marty Stuart i Buddy Miller al llarg del camí. “La música country i gospel té una gran necessitat d'ànimes pures de cor en aquest moment", diu Stuart, que descriu Farris “És com una arma secreta, que es carrega amb l’ànima, canta notes que farien plorar i cridar Patsy Cline i Mavis Staples, té això i és tot el que l’hi cal fer, només seguir cantant i fent les seves cançons com sap fer i com les sent".

Mike Farris – Sublime

Mike Farris - As I Walk

Mike Farris – Everything

Salvation In Lights (2007)
 
Quan Screamin' Cheetah Wheelies es van dissoldre, Farris va renunciar a actuar i es va dedicar a aconseguir estar sobri. Mentre estava dedicat a expulsar drogues i alcohol de la seva vida, tocava música gospel a casa seva. Llavors, a proposta de la seva manager Rose McGathy, que patia càncer i estava a punt de morir, va començar a cantar una altra vegada. "Aquí estava ella en els últims moments de la seva existència, i allà estava jo amb aquest renaixement. Va ser Salvation In Lights (2007), que va arribar a orelles de Sony i em va proporcionar un altre contracte discogràfic, a més de guanyar amb aquest disc el premi de nou artista  emergent dels Americana Music Award”. 

A pesar d’això, Farris encara s’estava auto medicant, aquesta vegada, amb calmants pel dolor, després d’una cirurgia a l'esquena. “Em sentia com, estic bé, estic treballant, estic centrat, no sortiré a comprar tabac i desapareixeré quatre dies, a més, ara les pastilles provenen d'un metge. És legitimar-ho d'alguna manera". Finalment, les excuses constants li cremaven i ho va confessar a la seva dona Julie, amb qui acabava de celebrar vint anys de matrimoni. "Un dia vaig anar a buscar pastilles, li vaig dir a la meva dona que anava a casa de la meva mare o el que se’m va ocórrer, que és el que fan les persones drogodependents, que som uns manipuladors de merda. Finalment li vaig dir, he anat a buscar pastilles, això és el que he estat fent. Quan vaig tornar a casa, les hi vaig a donar i li vaig dir, necessito que m’ajudis a baixar unes quantes coses, ara he d’anar buscar ajuda per mi. És la cosa més difícil que he fet”.

Mike Farris - Oh! Mary Don't You Weep

Mike Farris - Change Is Gonna Come

Mike Farris - Selah! Selah!

Mike Farris - Take Me (I'll Take You There)

Mike Farris - Cain't No Grave Hold My Body Down

Shout! Live (2008)
 
Després de la joia Salvation In Lights, un meravellós disc en directe en el que l’estratosfèrica veu de Mike s'apropa a Déu, titulat South! Live i que no té desperdici.

Enregistrat al Station Inn de Nashville durant l'estiu tardor de 2008, Mike s'acompanya de les McCray Sisters i The Roseland Rhythm Revue, i el resultat és emocionalment enèrgic i apassionat. És una barreja de soul, gospel, música popular americana i rock al servei de Farris que dóna el seu testimoniatge a través de la seva música vibrant. Segons Farris “L’església és el poble, la música, un lloc càlid i confortable per als éssers humans i per connectar amb els altres i amb Déu”, i precisament això és el que és aquest discás, amb temes com Precious Lord Take My Hand, Streets Of Galilee, Devil Don´t Sleep, Sit Down Servant i altres himnes i cançons espirituals excel·lents que cauen com un mannà a l’escoltar-lo.
Buddy Miller deia “Mike Farris té suficient cor, ànima, i poder per il·luminar una ciutat, combina els elements i els converteix en alguna cosa nova, bonica i a la seva pròpia manera, única”. “Qualsevol ésser humà, creient, agnòstic o ateu, després de sentir South! Live podrà dir sense vergonya, Déu beneeixi a Mike Farris i a la seva música!”.

És un disc molt i molt recomanable. Per aquest disc, al 2010 Mike Farris rebria el premi de la Gospel Music Association al millor àlbum gospel de l’any. 

Mike Farris - Precious Lord Take My Hand

Mike Farris - Sit Down Servant

Mike Farris - Streets Of Galilee

Mike Farris - Devil Don´t Sleep

Mike Farris - Will the Circle Be Unbroken

Mike Farris - I'm Gonna Get There

Shine For All The People (2014)
 
Quatre anys més tard, després d'una temporada a rehabilitació, esta completament net i es troba al punt més productiu de la seva carrera. Quan estava pensant les cançons per Shine For All The People (2014), Farris va aterrar en el que ell anomena la pedra angular de l’àlbum, el tema Mercy Now, de la cantant, compositora i companya de recuperació  de les addicions Mary Gauthier. Autèntic, o gospel destil·lat és com Gauthier descriu la versió de Farris de la seva cançó, i explica que l’estil com canta  pot fer fins i tot caure de genolls als no creients. El talent vocal de Mike combinat amb la seva passió i intensitat eleva la cançó a categoria celestial. 

Com diu Gauthier, “Mercy Now i Shine For All The People en el seu conjunt, és capaç de captivar a tots els aficionats a la música, fins i tot aquells que puguin tenir idees preconcebudes sobre músiques espirituals”. Curiosament, Farris culpa qualsevol estigma associat amb el gospel a la religió organitzada. Tot i que és molt cristià, es nega assistir a l'església. En canvi, adora compartir-ho a l'escenari amb els fans, o a casa amb la seva dona i els seus 10 gossos. "L'església és quan estem junts, compartint la merda que estem passant en aquesta terra amb els altres, compartint els nostres triomfs. Estic totalment en contra de la religió”.
És una dicotomia interessant, un cantant de gospel que no va a missa el diumenge. "Oblideu la religió. Estem parlant només de rentar els peus als altres. Perquè això és el que Jesús va dir que féssim”. Quan Farris explica en referència al títol del seu àlbum, "És per TOTES (Shine For All The People) les persones, no només algunes de les persones, el Grammy està bé, però la gran missió és ajudar a algú a prendre la decisió de convertir-se en un ésser humà millor. És per això que fem el que fem”.

Mike Farris - River Jordan

Mike Farris - Jonah & The Whale

Mike Farris - Mercy Now

Mike Farris - Power Of Love

Mike Farris - This Little Light Of Mine

Interessantíssima entrevista a la revista Efeeme de J.L. Fernández al Novembre de 2010 a Mike Farris durant la gira del Shout! Live (en castellá).

Mike Farris deja atrás un pasado de excesos y rock and roll con los Screamin’ Cheetah Wheelies reorientándose hacia el soul y el gospel. J.L. Fernández charló con este vocalista de Nashville en una parada de su reciente gira.

La suya es otra tópica historia de caída y redención que tanto abundan en el mundo del rock. Autor de uno de los grandes discos de los 90 con Screamin’ Cheetah Wheelies (“Magnolia”), Mike Farris ha conseguido renacer de sus cenizas tras años de excesos, y destacar como exitoso intérprete gospel al frente de una magnífica banda de soul, la Roseland Rhythm Revue. Pese al estupor inicial de sus antiguos seguidores, el público ha respondido abarrotando la mayoría de sus recientes conciertos españoles. En el encuentro que mantuvimos con él en Santiago, se mostró como la clase de artista que no teme mostrar sus cicatrices, y que ha encontrado la estabilidad por primera vez en su vida.

¿Cómo decidiste basar tu carrera en el soul y el gospel?
Siempre hubo mucho soul en mi manera de cantar, y éste es el tipo de música que siempre quería interpretar, pero no me atrevía. La persona que más me apoyó para éste cambio fue la que era mi mánager, Rose McGathy, que murió de cáncer hace tres años. Ella estaba ya enferma, aunque no conocía la gravedad de su dolencia, y tuvimos una de esas conversaciones trascendentales sobre el futuro. Elucubramos sobre qué nos depararían los años venideros a cada uno. Entonces yo ya no estaba con los Screamin’ Cheetah Wheelies, y me sentía algo frustrado, sin la motivación necesaria para continuar con mi carrera, ni para seguir subiéndome a los escenarios cada noche. Así que Rose me dijo que si no quería convertirme en un amargado, debía salir ahí fuera, y limitarme a hacer el tipo de música que de verdad amo, que es el soul y el gospel. En un primer momento, no me pareció una buena idea. “Esa es la música que pongo cuando estoy en casa con mi familia”, le dije. “Sería como salir al escenario en pijama y zapatillas. Nadie quiere verme hacer eso. Me gritarían que me pusiese la ropa, y que saliera a cantar lo que se espera de mí”. Pero Rose sabía que tenía que ser fiel a mí mismo si quería salir adelante, y acabó convenciéndome de que era lo único que podía hacer.

¿No te asustaban las posibles reacciones adversas de tus antiguos fans? El hecho de tratarse de música religiosa puede suponer una barrera entre tú y tus oyentes
Lo sé, pero no me da miedo. Rose me hizo ver que durante toda mi carrera, había intentado tener un hit en la radio, cosa que nunca conseguí. Y que había perdido muchas energías intentando adaptarme con mi banda a los gustos del público en cada momento, y que no valía la pena. Así que fue como una liberación, como gritar “Se acabó hacer concesiones. Ahora voy a ser yo mismo”. Se dio la circunstancia de que a Rose le iban bien las cosas económicamente, y me dijo: “No sabemos qué pasará mañana, pero yo tengo bastante dinero, y voy a cuidar de ti para que no tengas que preocuparte por nada. Tú simplemente haz la música que te hace feliz, sin preocuparte de lo que vaya a pensar la gente”. Y creo que esa es de verdad la esencia de la vida, que todos buscamos la felicidad porque esa es nuestra naturaleza. Si no eres feliz en tu trabajo, siempre tendrás la sensación de que algo va mal en tu vida. Y ahora siento que he encontrado la estabilidad.

Además de abordar grandes clásicos de la música negra, te has atrevido a introducir tus propias composiciones. ¿Cómo afrontas el reto de que tu propio material esté a la misma altura?
Me aproximo a ese material respetando la tradición, y recordando siempre que ésa música viene de los esclavos negros, que es música pegada a la tierra y al trabajo diario, e intento que tenga ese espíritu. Que intente llegar al corazón, y que sea inspiradora. Lo importante es que no suene pretenciosa, ni forzada. Porque además creo que la música negra espiritual está demasiado olvidada, desde hace años. Cuando grabé mi disco “Salvation in lights”, no había prácticamente ningún otro artista haciendo esto, eso suponía un gran reto, y fue emocionante. La gente se dio cuenta de que era un paso muy arriesgado, y que podría ser un gran triunfo artístico, o un gran desastre. Y creo que salió bien.

¿Cuáles serían tus voces favoritas de la música negra, o aquellas que más te han influenciado?
Sobre todo, Mavis Staples, y su padre, Pops Staples, han sido siempre mis favoritos. Sigo admirándola, me gusta mucho su disco con Ry Cooder. Y también citaría a Mahalia Jackson.

Has manifestado no estar interesado en reunir a Screamin’ Cheetah Wheelies, pero, ¿no te ves volviendo a tu lado más rockero en el futuro?
No lo tengo claro. He pasado mucho tiempo siendo un cantante de rock, y estando en una banda, y creo que mis oídos no se han recuperado aún del todo . No sé lo que me depara el futuro. Nunca digo “nunca”, pero de momento, no está en mis planes.

¿No guardas buenos recuerdos de aquella etapa?
La verdad es que no. Era muy infeliz.

¿Con los discos que grabasteis?
No, me refiero a que era un drogadicto, y me sentía muy perdido. En cuanto a los discos, creo que siguen sonando muy bien, pero no era la clase de música que yo quería hacer. Me divertía tocando con los chicos, pero sabía que con ellos no podría hacer lo que yo quería como músico. De haber seguido juntos, la situación habría sido frustrante para ambas partes. Ellos querrían seguir tocando rock and roll cada noche, y yo no. Eso es todo.

¿Seguís en contacto?
Con algunos, sí, sobre todo con Terry. Con los demás, es una relación algo complicada, porque sienten que los dejé tirados, y me apena que lo piensen, porque en el fondo se trata de que no teníamos las mismas pretensiones artísticas.

“Magnolia” quedará siempre como vuestra gran obra, y podríamos decir que es ya un disco de culto. ¿Cómo fue su grabación y qué sientes hoy en día cuando lo escuchas?
Lo grabamos en Nashville, y recuerdo que en el estudio de al lado estaba Dave Matthews Band registrando su disco también. Fue un momento muy especial, porque sabíamos que teníamos unas composiciones magníficas, y lo vivimos todo con mucha ilusión. Lo titulamos así porque había un magnolio precioso justo donde yo aparcaba el coche cada día. Era un árbol espectacular, un día llegué y vi que lo habían cortado, y eso me entristeció. Me preguntaba cómo alguien había podido acabar con algo tan bello, y me pareció al mismo tiempo una metáfora de lo efímero que es todo, así que escribí la canción “Magnolia” en base a ello, y más tarde decidimos que era un buen título para el trabajo. Cuando lo escucho, me doy cuenta de que ya había buena parte de mis preocupaciones espirituales en las letras del disco. Pero creo que, sinceramente, Screamin’ Cheetah Wheelies no eran el mejor vehículo para expresarlas. Yo estaba bastante hundido a nivel personal durante aquella grabación en Nashville, tomando muchas drogas, así que cuando hago sonar el disco hoy en día, es inevitable que aparezcan ciertos fantasmas. Además, me siento algo frustrado al escucharlo, porque en ciertos momentos del álbum noto que aún estábamos intentando tener un hit para la radio, y eso siempre queda algo forzado. Siempre pienso que, algún día, me gustaría regrabar algunas de las canciones de mis años con los Cheetah Wheelies, pero con la clase de banda que tengo ahora. Creo que sonarían mucho más naturales.

Para terminar, recomiéndanos un buen disco de gospel
Acaba de salir un boxset genial, “Goodbye Babylon”, que cubre el mejor gospel sureño, tanto de músicos negros como blancos. A mayores, cualquier cosa de Reverend Gary Davies, que me parece un artista imprescindible.

Mike Farris - Knockin' On Heaven's Door (Bob Dylan cover)

Mike Farris - The House is Rockin' (Stevie Ray Vaughan cover)

Mike Farris - Soul Of America (from Motown to Memphis to Muscle Shoals)