PINK FLOYD: Dark...Wish...Animals...Wall..

Roger Keith “Syd” Barrett, George Roger Waters, Richard William Wright i Nicholas Berkeley Mason van formar Pink Floyd a finals de 1965, a Londres. Syd Barret i Roger Waters havien anat a l'escola superior a Cambridge, on Dave Gilmour havia estat el seu company de curs. Després d'abandonar Cambridge, Barrett es va inscriure a l'Escola d'Art Camberwell de Londres, una espècie de pas obligat per a tot aspirant a estrella del pop dels anys 60. Allà es va dedicar un temps a la pintura, tot i que tocar la guitarra ja s'estava convenint en la seva principal obsessió. Per ironia del destí va ser Gilmour, que en aquesta època també era a Londres, qui va ensenyar a Barrett els primers acords. Waters, per la seva banda, també havia deixat Cambridge per Londres, optant per l'arquitectura. Va ser allà on va conèixer a Nick Mason i Rick Wright, els tres van descobrir de seguida que tenien interessos musicals comuns i van decidir formar un grup musical, originàriament anomenat Sigma 6. En aquesta època Wright ja tocava el piano, l'harmònium, el clavicèmbal i el violoncel, i Mason, la bateria, que a més va ser de gran ajuda al aportar els diners per adquirir la primera Instrumentació del grup. Desprès de muntar diverses formacions i projectes, els tres, Waters al baix, Mason a la bateria i Wright als teclats, van fer un últim intent, reclutant dos nous membres, un guitarrista de jazz anomenat Bob Klose i Syd Barrett, que era amic de Waters des de l’època de Cambridge. Barrett, en una de les seves típiques idees brillants, va anomenar al grup Pink Floyd Sound, en endavant simplement Pink Floyd, unint els noms de dos vells bluesman, Pink Anderson i Floyd Council.

Pink Floyd va aconseguir gran popularitat gràcies a la seva música psicodèlica que, amb el pas del temps, va anar evolucionant cap al rock progressiu i el rock simfònic. Destaca a més per les seves cançons de contingut filosòfic, l'experimentació sònica, les innovadores portades dels seus discos i els seus elaborats espectacles en directe. Al 1967, Pink Floyd ja va fer el seu primer intent de millorar el modest so habitual de l'època, instal·lant també altaveus al fons de la sala, en un intent de realitzar una primera versió del so quadrifònic, que en endavant es convertiria en la seva marca de fàbrica. Pink Floyd és una de les bandes més importants i transcendents de la historia del rock amb més de 300 milions d'àlbums venuts a tot del món.

The Piper At The Gates Of Dawn (1967), el primer àlbum de la banda, és l'únic en el que el guitarrista i cantant Syd Barrett figura com a líder i principal compositor. Syd Barrett, fins llavors líder indiscutible de Pink Floyd, degut a l'excessiu consum de drogues, especialment LSD, van fer malbé el seu cervell per sempre i va comportar que fos substituït al 1968 per David Gilmour, un amic de Syd que exercia com a guitarrista convidat als concerts per ajudar a Barrett amb les veus i guitarra quan aquest patia bloquejos mentals (que eren cada vegada més freqüents aleshores), cristal·litzant així la formació clàssica del grup sense Klose, ja que aquest va abandonar la banda. La situació amb Barrett s'havia tornat tan insostenible i el seu estat mental s'havia deteriorat tant que els seus companys havien decidit expulsar-lo. Era completament incapaç de complir amb els seus deures musicals i la seva conducta esquizofrènica estava perjudicant el salt a l’estrellat de Pink Floyd, precisament quan estaven intentant fer-se coneguts a l'altre costat de l’Atlàntic. Així que van prescindir d'Ell per les braves, una nit senzillament es van “oblidar” de recollir a Syd de camí a un concert, emportant-se a David Gilmour per cobrir definitivament el seu lloc. Davant l'absència de Barrett, un altre membre agafarà el liderat, Roger Waters, seran Waters i  David Gilmour qui escriguin la major part de la música a partir d'aleshores.

Els primers anys de Pink Floyd van estar increïblement marcats pel rock psicodèlic i espacial. El so psicodèlic de Pink Floyd no va morir amb la sortida de Barrett, tot i que és cert que la banda va canviar el seu estil uns anys més endavant, els primers discos es van mantenir fidels a l'estil psicodèlic, espacial i sobretot experimental, sobretot per l’ interès de Gilmour i Waters (principals compositors) de buscar sempre nous sons, que van donar aquest segell tant característic a Pink Floyd al llarg de la seva història, i van arribar discos com A Saucerful of Secrets (1968), B.S.O. de la pel·lícula More (1969), Ummagumma (1969), Atom Heart Mother (1970), una obra mestra com Meddle (1971), i la B.S.O. de la pel·lícula Obscured By Clouds (1972). Per aquestes coses que té la història del rock, aquests discos no van quedar en la memòria col·lectiva perquè desprès gravarien consecutivament les quatre obres mestres més sublimes que han quedat a l’imaginari popular. Després d'aquests set discos, no vol dir que Pink Floyd no hagi continuat el seu llegat amb la música psicodèlica, però la següent època, la de les quatre obres mestres, vindria molt marcada de forma personal i íntima per un dels seus integrants, Roger Waters, que va donar via lliure al seu costat més artístic, i Pink Floyd va passar de ser una banda que podies encasellar en un o dos estils musicals, a l’art en la seva forma més pura, una òpera, un relat explicat amb música.


Dark Side Of The Moon (1973)
 
Dark Side Of The Moon, és un àlbum conceptual, encara que toqui moltes temàtiques, tots els temes estan absolutament relacionats entre si, i tot el disc sencer porta una mateixa idea, que és la vida de l'home i els diferents factors que el porten cap a la bogeria (idea que clarament està relacionada amb el que li va passar a Barrett). Aquest disc, que molts consideren el millor de la banda, és el més produït, i està farcit d'efectes especials i veus de persones que, segons diu la banda, ajuden a comprendre el significat de l'àlbum. A més, suposarà un referent per a molts altres artistes, a nivell tècnic i de producció. Totes les lletres van ser escrites per Roger Waters, firmant la musica Gilmour, Wright, Mason i Waters en diferents temes.

En aquest àlbum, els Pink Floyd clàssics estan completament transformats en una banda de rock progressiu sense amb prou feines rastre d'aquella psicodèlia de Syd Barrett, ara són una banda més atmosfèrica, grandiloqüent fins i tot més que abans però en la qual, paradoxalment, els matisos adquireixen molta més importància. 
Dark Side Of The Moon, un dels millors discos de la història va ser editat l'1 de març de 1973 a Estats Units i el 24 de març del mateix any al Regne Unit. És el segon disc més venut de la història després de Thriller de Michael Jackson. El vuitè disc de Pink Floyd és imprescindible per entendre el rock progressiu i simfònic. Aquestes són algunes de les seves curiositats:

És l'àlbum que té el rècord de permanència de tota la historia a la llista americana Bilboard, hi va ser més de 800 setmanes, més de 15 anys.
En el 40 aniversari del seu llançament,  va passar a formar part del Registre Nacional d'Enregistraments de la Biblioteca del Congrés d'Estats Units com a part de la història de la humanitat.

La frase final del disc, “There is no dark side of the moon really, in fact, it's all dark!" (no hi ha una cara oculta de la lluna, en realitat, és tota fosca), va ser un comentari que va fer el porter dels estudis Abbey Road als membres de la banda quan entraven a gravar-lo.

En aquells temps s'utilitzaven cintes d'una polzada, que es reutilitzaven. La major part de l’àlbum es va gravar en una vella cinta dels Beatles, on havien gravat probablement l’àlbum Help. I és que al final del tema Eclipse es pot sentir una mica del Tick To Ride dels Beatles.

La primera veu que se sent de l’àlbum pertany a Chris Adamson, roadmanager del grup. Durant l'enregistrament es va pensar d’incloure veus amb preguntes i respostes de gent com Paul McCartney, que havia passat pels estudis per veure'ls treballar, però finalment van renunciar a la idea.

Roger Waters interrompia les sessions de gravació per veure els partits del seu equip de futbol, l'Arsenal.

Alan Parsons, productor del disc, era un brillant i jove enginyer de so d’ Abbey Road, que en aquells temps  cobrava només 35 lliures setmanals. És sòrdid i delirant que per la interpretació vocal de Clare Torry en el tema The Great Gig In The Sky, per suggeriment de Parsons, només se li paguessin 30 lliures.

L’àlbum es va construir a partir d'experiments fets per Pink Floyd en concerts i  enregistraments previs, però sense les extenses peces instrumentals d'abans, de l'era de Syd Barrett. La temàtica de les lletres de les cançons reflecteixen diversos estats de la vida humana com l'avarícia, l'envelliment, la mort i la malaltia mental. Aquest últim va tenir com a inspiració el deteriorament mental de Barrett. L'àlbum comença i acaba amb batecs de cor.

Pink Floyd - Dark Side of the Moon - Video (Full Album)

The Making Of Dark Side Of The Moon - Documentary (Subtitulat Espanyol)

Wish You Were Here (1975)
  
El 12 de Setembre de 1975 Pink Floyd va editar Wish You Were Here, amb Waters de líder de la banda i en el que la química amb Gilmour continua funcionant a la perfecció. Pink Floyd insisteix en la idea de crear grans cançons, moments màgics i colpidors. Una vegada més, el títol del disc (tant de bo estiguessis aquí) i les principals cançons estan dedicades a Syd Barrett, la qual cosa garanteix una nova descàrrega d’emotivitat i dramatisme.

L'àlbum es va gravar als Abbey Road Studios de Londres, a partir del material que van compondre durant la seva gira europea de 1974. Un dels temes que va exigir més dels músics va ser Shine On You Crazy Diamond, Roger Waters tenia la idea de gravar el tema complet en una cara del disc, però la cançó va resultar més llarga del que pensava i va acabar dividint-la en dues, resultant ser un tema èpic que consta de nou parts, on la primera part de 13:41 minuts de durada obre la cara A, mentre la segona part de 12:30 minuts tanca la cara B. La lletra de Shine On You Crazy Diamond és obra de Roger Waters, va escriure el tema com a tribut al membre fundador de la banda Syd Barrett i el títol de la cançó fa referència amb les seves inicials al nom de Syd, S-hine on Y-ou crazy D-iamond, mentre que la música era firmada per Waters, Richard Wright i David Gilmour. 

La banda trobava a faltar a Syd Barrett, curiosament, el 5 de Juny de 1974 després de set anys d'absència, Syd Barrett va aparèixer per l'estudi mentre mesclaven la cançó que li dedicaven, Shine On You Crazy Diamond, sense que cap dels seus companys el reconegués. Aquest fet va marcar molt als membres de la banda, van veure entrar a l'estudi a un home de complexió grassa, amb el cap i les celles completament afaitades, vestia una jaqueta blanca, sabates blanques i portava una bossa de plàstic a les mans, durant una bona estona no el van poder reconèixer (en aquella època era habitual un entrar i sortir de gent de l’estudi), de sobte un d'ells es va adonar que era Syd Barrett. Barrett, s’havia engreixat molt (quan li van preguntar, va contestar, "he estat menjant molt, he menjat moltes costelles de porc"), el seu gran canvi d’aspecte i la seva absència durant set anys també va ajudar a que els seus excompanys els costés d’identificar-lo. Quan es van adonar de qui era, Roger Waters estava tan afectat que es va posar a plorar desconsoladament, les llàgrimes van aparèixer  també als ulls dels altres membres de la banda. Amb aquest estat d'ànim i veient el que havien vist, van acabar de mesclar la peça. Quan li van tocar Shine On You Crazy Diamond, Barrett els va dir, "bé, quan agafo la meva guitarra?", Rick Wright va haver de respondre “ho sentim Syd, ja hem gravat les guitarres”. Li van preguntar què pensava sobre Shine On You Crazy Diamond i Barrett va contestar que sonava "una mica vella". Va ser rebut amb molt entusiasme per la banda, però posteriorment, va desaparèixer durant la improvisada festa pel casament de David Gilmour, que va coincidir amb aquest dia. Aquesta va ser l'última vegada que la banda el va veure.

El tema central de l’àlbum, Wish You Were Here, és un dels més populars de Pink Floyd, universalment reconegut com una de les millors balades acústiques de tots els temps, una altra cançó amb lletra de Waters, que està dedicada a Barrett, bona part de la música és de Gilmour, qui a més posa la veu en una de les seves melodies més perfectes si no la que més.
A la lletra de Have A Cigar, Waters ironitza sobre el negoci musical, mostrant una creixent vena sarcàstica i crítica. Com a curiositat, el tema no està cantat per cap membre de la banda, sinó que la veu la posa un cantautor folk, Roy Harper, que pel que sembla provocava certa obsessió i admiració entre els rockers britànics de l'època.

La primera edició del disc portava una funda negre que impedia veure la portada que avui coneixem, dos homes donant-se la ma, un d’ells encès en flames . De fet, va haver-hi qui mai va treure la funda, sense arribar a conèixer la resta del disseny. La funda negre no va agradar gens a la companyia de discos perquè impedia veure la portada que tant havia costat dissenyar, la banda però es va sortir amb la seva de mantenir la funda i finalment es va dissenyar un adhesiu amb una il·lustració de George Hardie per fer que el disc fora més fàcilment identificable. A l’adhesiu es veuen dos avantbraços robòtics donant-se una encaixada, com el de la portada, sobre un fons amb els quatre elements de la naturalesa, terra, aire, foc i aigua.

El propi David Gilmour, en unes declaracions reconeixia que, “malgrat la dificultat que suposava donar-li continuïtat a Dark Side Of The Moon i la falta de comunicació dins de la banda al 1974 i 1975, varem aconseguir fer el que considero que és el nostre millor disc, o almenys el meu favorit”.

Pink Floyd - Wish You Were Here (Full Album)

Animals (1977)
 
Aquest va ser l’últim àlbum que van gravar Waters, Gilmour, Mason i Wrigth estant tots ells en bona sintonia uns amb els altres. Waters tenia molt més el control però un cansat Gilmour va agafar un rol més passiu a la banda i va deixar a Waters fer el que va voler.

Després de dedicar-li dos àlbums sencers a Syd Barrett, la banda canvia de registre. Waters apareix ja visiblement convertit no ja en el líder, sinó gairebé en el monarca absolut dins de la banda, ajudat per la creixent mandra de Dave Gilmour a l'hora d'aportar cançons noves, Roger em deia, “ tens alguna cosa nova?” I jo li responia, “bé, la veritat és que no, dóna'm una mica de temps per gravar alguna cosa”. Waters, doncs, decideix carregar tot el pes de la banda sobre les seves esquenes i convertir-se gairebé en un dictador. Comportant-se amb el convenciment de tenir una posició dominant comença a imposar les seves opinions a la resta, als que nomes els queden dues opcions, o enredar-se en un enfrontament, o cedir. I normalment (encara que no sempre) opten pel segon. Això farà que els discos de la formació clàssica de Pink Floyd es transformin cada vegada més en el forma d'expressió personal de Roger Waters. Crea doncs un disc conceptual basat en la novel·la “La Revolta Dels Animals”, la sàtira política de George Orwell, que traduït en música i als ulls de Waters, una persona pot ser un gos, un porc o una ovella. Els gossos són depredadors que van en grup, cadascun tractant de passar per sobre l'altre per aconseguir l'èxit. Els porcs són els dictadors grassos que senten una gran por per allò que no entenen però diuen  conèixer el que és millor per a tots, imposen això a les ovelles que són les passives i obedients masses de serfs del món, que quan s'adonen en el que s'han convertit i es rebel·len, són altre vegada retornats al seu lloc.

Les lletres de Waters dominen l'àlbum, acompanyades d’una música brillant. Animals nomes té cinc temes, obrint i tancant l'àlbum, dues cançons que amb prou feines arriben al minut i mig, per a la resta del disc, només tres cançons, extenses, sorprenents, inquietants i de llargs moments instrumentals.

Amb motiu de la portada del disc, feia la primera aparició el famós porc inflable, que a més era el símbol de l'àlbum (a la portada es veu a un porc volant sobre una fàbrica). La caràtula final és una idea de Roger Waters, que va tenir la idea de posar un porc sobre l'estació elèctrica de Battersea simbolitzant la cobdícia, per l’ocasió es va dissenyar un porc gegantesc que seria inflat i col·locat sobre l'estació, per això es va contractar a l'empresa alemanya Goodyear Zeppelin que ha fabricat tots els dirigibles de la història. Tot i que la imatge del porc suspès entre les xemeneies posseeix un gran efecte visual, va ser el porc en si mateix el que va acaparar els titulars de premsa. El dia triat per fotografiar-lo va ser fantàstic, amb un cel enfosquit molt dramàtic, van començar a inflar el porc però va trigar tant a inflar-se que no el van poder elevar aquell mateix dia. Al dia següent, que el porc ja estava inflat, el van assegurar amb cordes i el van deixar anar, tots els fotògrafs van començar a fer fotografies frenèticament mentre el porc s'elevava però per a sorpresa de tots, un fort vent va trencar una de les cordes, després una altra i una altra i uns segons després el porc va volar per l'aire, desapareixent ràpidament. El porc va aconseguir l’altura suficient per creuar-se a les rutes aèries, posant en perill els vols dels avions. Les autoritats de l'aviació civil van perdre el contacte per radar amb el porc en un punt a l'oest de Detling, prop de Chatham a Kent, volant a 18.000 peus d’alçada, el porc que aparentment tenia els seus propis plans finalment va aterrar a una granja de Kent, el porc va ser recuperat i retornat a Londres.

Com a curiositat, dir que l’admira’t i tristament desaparegut periodista musical Jordi Tardà, va adquirir fa anys el famós porc inflable de Pink Floyd en una subhasta de peces de col·leccionista a les que era molt aficionat, posseïa més de 5.000 objectes, entre ells el porc inflable dels Floyd, va estar exposat al desaparegut Museu del Rock i en alguna de les fires del disc de col·leccionista que havia organitzat. 

Pink Floyd - Animals 

The Wall (1979)
 
The Wall és el tercer disc més venut de la història, desprès del Dark Side Of The Moon també de Pink Floyd, això per si sol, ja mostra la brutal dimensió creativa d’aquesta banda. Es va considerar al seu moment (i encara ara és així) una de les obres d'art més grans de la història, no nomes de la música, sinó de l'espectacle àudio visual, estant a més considerat el millor àlbum conceptual de tots els temps.

A principis de 1979 va sortir a la llum un escàndol econòmic que va involucrar a l’ex manager de Pink Floyd, havia estat desviant fons per una sèrie d'operacions il·lícites i va fugir d'Anglaterra, la banda va descobrir com entre els quatre havien perdut més d'un milió de lliures esterlines. Com a resultat de l'escàndol, cadascun d'ells devia molts diners d'impostos, i es van veure forçats a abandonar el país. Waters va aprofitar aquests problemes financers per fer-se amb el control de la banda, el que va ser interpretat com una tirania i un abús de poder pels altres membres del grup, especialment, Gilmour i Mason, ja que Wright va semblar adoptar una postura molt més conformista.

Waters, en un afany personal per la grandiloqüència i definitivament afectat per una megalomania imparable, continua governant Pink Floyd amb mà de ferro davant el creixent descontent dels seus companys, que com de costum acaben cedint una vegada i una altra davant els seus desitjos i capricis per evitar que la banda es dissolgui. Aquesta vegada el dictatorial Waters decideix fer un àlbum que serà una òpera rock, amb un personatge principal (Pink) que exerceix com el seu propi alter ego. Acabarà sent un disc doble en el que Waters, a més de compondre gairebé la totalitat de la música, a les lletres torna a expressar les seves obsessions i la seva peculiar manera d’entendre la vida, posa els seus sentiments al descobert, el seu Jo més íntim, la seva pròpia vida, mostrant les seves misèries i els secrets més amagats. És com una teràpia de psicoanàlisi en la qual els oients es transformen en partícips de la seva cura, de l'obertura de la seva ànima cap a tothom per acabar enderrocant finalment el mur. Tampoc falten les referències a Barrett, tot i que aquest ja no és el tema principal del disc. The Wall és un exercici gairebé exhibicionista de Waters, mentre la resta del grup exerceix de brillant comparsa, arribant a límits delirants amb fets com que amb prou feines tolerava la presència de David Gilmour quan mesclaven del disc. El públic ja s'havia acostumat a la idea de que els discos de Pink Floyd eren una espècie de teràpia pel Roger i no va sorprendre que en aquest parlés de la seva infància com a orfe de guerra. Només els temes Young Lust, Run Like Hell i Comfortably Numb eren composicions de Gilmour, les dues últimes en col·laboració amb Waters. Bob Ezrin, productor del disc i amic de Waters, també va acabar malament amb Ell malgrat ser el co compositor de The Trial segons els crèdits, ja que va revelar a la premsa com seria l'espectacle de la gira del disc.

L’espectacle de la gira consistia en que la banda quedava durant gairebé tota la interpretació darrera d'un mur, aconseguint així l'objectiu de Waters, l'espectacle era total, però alhora es transformava en missatge. En un espectacle mastodòntic, els membres de la gira aixecaven un mur a mesura que transcorria el concert. Finalment, el mur era enderrocat amb una explosió durant el tema The Trial (el judici), deixant als membres del grup al descobert davant el públic.

Tot i l’enorme èxit del disc i la gira, la situació s’anava enrarint i s’encaminava cap un mal final per la banda. Per ordre expressa de Waters, Richard Wright, que no estava d'acord amb la seva dictadura dins el grup, va deixar de ser membre de ple dret de Pink Floyd per passar a ser un músic “assalariat”, únicament per les gires. La situació va resultar molt violenta, tenint en compte que Wright sempre va ser un dels membres més participatius de la banda, arribant a col·laborar en les composicions de la majoria  dels discos. El més curiós és que això va continuar així fins al disc The Division Bell, tot i  la marxa de Waters.

Pink Floyd - The Wall (Full Album)

Pink Floyd (1980) - Another Brick In The Wall (Live) (Subtitulat Espanyol)

Pink Floyd - Comfortably Numb Live Subtitulat Espanyol

The Final Cut (1982), és un disc amb el nom de Pink Floyd, però creat i cantat per Waters, com si es tractés d'una obra en solitari, reutilitza diverses cançons que en principi havien descartat per The Wall, davant el descontent de Gilmour que no les considerava de suficient qualitat. Però en aquest moment, Pink Floyd ja eren poc més que la banda d'acompanyament de Waters. 

Finalment al 1985, les tensions desemboquen en un conflicte, en el que Waters anuncia la dissolució de Pink Floyd, la reacció a aquesta notícia és que Gilmour i Mason comencen a gravar un disc amb el nom de Pink Floyd. Comencen així una sèrie de demandes i contra demandes iniciades per Waters, que prohibeix que utilitzin el nom de Pink Floyd, la qual cosa Gilmour i Mason no estaven disposats a acceptar. Arriben a judici i el jutge dictamina a favor de Gilmour i Mason, però se li atorguen els drets de The Wall a Roger Waters de forma exclusiva, així com els drets sobre tots els temes composats per ell. La sentencia permetia que Gilmour pogués continuar interpretant només tres temes de l’àlbum The Wall, Young Lust, Run Like Hell i Comfortably Numb. Els membres del grup trenquen per complet la seva relació personal, quedant Waters en un bàndol i els altres tres integrants a l'altre.

A Momentary Lapse Of Reason (1987), l'enemistat entre Gilmour, Mason i Wright d'una banda i Waters per l’altra arriba cotes veritablement desagradables, però finalment Pink Floyd tornen, sense Roger Waters i amb David Gilmour com a líder absolut. El teclista Rick Wright per temes legals no podrà figurar com a membre oficial en aquesta resurrecció i, encara que sembli mentida, apareixerà en qualitat de músic contractat a sou. Roger Waters no es va tallar ni un pèl i va “rajar” a sac de l’àlbum, es va acarnissar particularment amb Gilmour i les seves lletres segons ell mediocres, afirmant que l'èxit del disc es devia únicament al fet que portava l'etiqueta Pink Floyd.

The Division Bell (1994), és fins avui l’últim àlbum de Pink Floyd (no considero The Endless River de 2014 com a disc dels Floyd pròpiament dit, perquè son retalls i demos de gravacions antigues). Evidentment,  Roger Waters va tornar a “rajar”, arribant a qualificar-lo de “basura”. No estic gens d’acord amb el Sr Waters, ni aquest Division, ni l’anterior Lapse son dolents, tot el contrari, son de notable alt ratllant l’excel·lent, però com diuen, per gustos, colors. Arrel de la gira d’aquest Division Bell, van editar a l’any següent un doble en directe gravat a Earl’s Court i del que deixo l’enllaç del concert sencer.  Un magnífic live que el van titular P.U.L.S.E. fent referència als batecs del cor que ja apareixien també al seu Dark Side Of The Moon.

Pink Floyd- Pulse Live At Earl's Court 1994 (Full Concert HD)

Hem d’anar fins al 2005, després de gairebé 25 anys sense tocar junts es reuneixen en un escenari, un somni que es va fer realitat gràcies al poder de convicció de Bob Geldof, activista i músic britànic que va posar a l'escenari del Live 8 al Hyde Park de Londres als quatre membres de Pink Floyd, Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Rick Wright. Les baralles i els egos musicals van quedar aparcats per un dia, una causa benèfica resulta ser el millor antídot. El Live 8 es va fer amb l'objectiu de pressionar al grup de les nacions més riques del món per acabar amb la pobresa a l’Àfrica i per eliminar el deute dels països pobres. Els Pink Floyd no podien fallar i no van fallar, la banda va oferir un show curt interpretant els temes més memorables de la seva discografia. Amb el pas del temps, aquesta reunió ha resultat ser històrica perquè no es va tornar a repetir, i ja no podrà produir-se mai més, Syd Barrett moria el 7 de juliol de 2006 a l’edat de 60 anys i Richard Wright moria el 15 de setembre de 2008 a l’edat de 65 anys. Aquí deixo l’enllaç complert del show (24 minuts).

Pink Floyd - Live 8 HD (Full Set)