AC/DC: Els anys amb Bon Scott

Al 1963 la família dels germans Angus, Malcolm i George Young, com moltes altres famílies escoceses en aquells anys, va abandonar Glasgow per buscar fortuna a Sydney, Austràlia. El fill gran, George, va ser el primer a aprendre a tocar la guitarra. Al costat de Harry Vanda va fundar The Easybeats, una de les primeres bandes australianes d'èxit, número u al 1968 a les llistes de mig món amb Friday On My Mind. Feien un pop molt similar al que The Beatles tocaven en aquells anys, això va ser fonamental per fer néixer la passió per la guitarra en els altres dos germans de George, Angus i Malcolm. Malcolm va decidir seguir els passos de George, tocant en la banda gal·lesa The Velvet Underground (no confondre amb la banda novaiorquesa de Lou Reed). Mentre The Easybeats es convertien en els reis de l'escena musical australiana gràcies a la seva companyia, Albert Productions, els dos germans terribles van començar a organitzar els seus primers grups amb els seus companys de classe, l’embrió per al naixement d' AC/DC. Als germans Young no els agradava massa estudiar, tant Malcolm com Angus mes tard, van deixar l'escola quan van tenir l'edat legal. Va ser Margaret, la germana gran, qui va proposar a Angus adoptar l'estètica de col·legial, per recordar els anys durant els que Angus sortia corrent de l'escola per arribar a casa i practicar amb la guitarra sense canviar-se de roba, i també va ser Margaret d'alguna manera la “culpable” del nom, a la seva màquina de cosir, Malcolm i Angus van descubrir l'abreviatura de corrent alterna i corrent continua (alternating current/direct current), l'abreviatura es AC/DC. Era l’any 1973 i acabava de néixer una banda que és immortal no només per la musica sinó per la historia contemporània.  

En poc temps, Angus i Malcolm es van desfer de la resta del grup i van començar la recerca de membres per una nova formació. El primer element que van reclutar va ser Ronald Belford Scott, també emigrat d'Escòcia i curtit en la crua realitat australiana dels suburbis més pobres. Bevedor “professional”, Ronald, Bon pels amics, ja havia cantat en una banda anomenada Young Valentines i tocava varis instruments. Havia passat dos anys a la presó per agressió i havia estat expulsat de l'exèrcit australià per indesitjable, completava el currículum una denúncia per haver-se passejat pels carrers de Melbourne amb una boa constrictor penjada a l’esquena. Bon necessitava una feina i va trobar una banda que necessitava un conductor per la furgoneta. Sobre això Angus va dir més endavant: "com a conductor era una merda, un perill públic, el primer dia, quan anàvem a tota pastilla per la carretera ens diu, acabo de sortir de l'hospital, després del meu últim accident de moto. Era terrorífic". Doncs bé, Bon va ser reclutat per tocar la bateria, però Bon posseïa una gran veu i poc després es va fer amb el lloc de cantant. Es dona per fet que després de la mort de Bon Scott al 1980, Brian Johnson és el segon cantant de la banda, però això no és ben be així. En els seus inicis, tenien un altre cantant anomenat Dave Evans, amb qui AC/DC va gravar dos temes, Can I Sit Next To You Girl i Rockin' In The Parlour, per tant AC/DC ha tingut tres cantants.

El lloc de bateria va ser per Phil Rudd, és l’únic membre nascut a Austràlia i havia estat presentat al grup pel propi Bon. Es va unir a AC/DC al 1975 i va deixar la banda al 1983 per una disputa amb Malcolm. Phil es va retirar a Nova Zelanda, on va fundar  una empresa d’aviació en la que ell mateix pilotava. Al 1991, Phil va assistir a un concert que AC/DC feia a Nova Zelanda. En finalitzar el concert va fer una visita als camerinos de la banda. No s'havien vist en vuit anys i mig. Phil va tornar a la banda per a la gravació del disc Ballbreaker al 1994, onze anys deprés de marxar. Durant la seva absència el lloc de bateria va ser ocupat per Simon Wright i Chris Slade.

Només els faltava un baixista, i van fitxar un company d'escola d’Angus, Mark Whitmore Evans. Els dos germans Young, grans admiradors de Chuck Berry (de qui Angus va aprendre el seu famós pas d’ànec), Muddy Waters i Bo Diddley, s'encarregaven de compondre la música, mentre que les lletres eren obra de Bon Scott. Cliff Williams (que tampoc es australià), va ser l’escolli’t al 1977 per substituir a l'anterior baixista Mark Evans. S'ha convertit en el membre del grup, a part dels Young, que porta més anys a AC/DC. Encara que pugui semblar que és el músic que menys destaca en el grup, es un puntal i el baixista ideal per AC/DC.

High Voltage (edició australiana, 1975)
 
És l'àlbum de debut, gravat en poc més d'una setmana i que els dóna a conèixer a Austràlia. Bon Scott, malgrat el seu caràcter bohemi, coneixia bé el show bussines de la musica i va captar immediatament el potencial dels germans Young. Es va adonar que aquells tios anaven directes a l'èxit i va decidir pujar al carro, aportant la imatge “macarra” que lluïa en aquells temps i sobretot la seva increïble veu. Produït pel seu germà gran George Young i Harry Vanda dels que he parlat anteriorment, i popularment coneguts com Vanda & Young per la producció musical, Albert Productions va signar un contracte amb la sucursal australiana d’ EMl per la distribució dels seus productes. Així, sota l'etiqueta EMI/Albert, va aparèixer el primer àlbum d' AC/DC. Aquest disc tindria dues versions, l'original australiana de 1975 i una reedició internacional amb algun canvi editada a l'any següent.

T.N.T. (edició australiana, 1975) 
 

El segon disc d’ AC/DC. Son una de les bandes més treballadores del panorama rocker, fent dos i tres concerts diaris sempre que podien i recorrent l'àmplia geografia australiana en furgoneta. Descobreixen que el públic respon millor amb la seva faceta més rítmica i dura, així que incideixen encara més en un boogie rock súper amplificat amb riffs de guitarra demolidors i el duet Bon & Angus es  converteix en l'element principal dels concerts. Produït també per Vanda & Young, en aquest disc es quan s’incorpora el nou bateria Phil Rudd. Aquí, ja es pot dir que sonen definitivament als AC/DC clàssics i es quan comencen a arribar els seus primers himnes immortals, com el tema d'obertura, It's A Long Way To The Top, on Bon, rememorant el seu passat musical, toca un esplèndid solo de gaita escocesa.

AC/DC – It's A Long Way To The Top

Dirty Deeds Done Dirt Cheap (1976) 
 
Amb un títol que vindria a ser quelcom com “feines brutes a preus barats”, el tercer àlbum suposa un altre salt de qualitat. Aquí semblen sentir-se encara més còmodes i sonen més agressius i contundents que mai. En aquells dies estaven descobrint que no hi havia banda que pogués plantar-los cara en directe, normalment es menjaven als seus companys de cartell i aquesta confiança es trasllada a l'àlbum. El boogie rock té una importància encara més gran, malgrat que tot sona més potent. Editat per la mateixa companyia i produït també per Vanda & Young, existeixen dues versions del disc, l'original australiana i una altra internacional, que varien en alguna cançó. Aquest va ser el primer àlbum amb el que es van fer  sentir fora d’Austràlia i Europa va obrir les orelles.

AC/DC - Dirty Deeds Done Dirt Cheap

AC/DC - Problem Child

AC/DC – Jailbreak

High Voltage (edició internacional, 1976) 
 

La repercussió europea de Dirty Deeds Done Dirt Cheap fa que s'editi aquest àlbum, titulat com el del seu debut australià. En realitat conté una selecció de temes dels dos primers discos editats al seu país d'origen. A Europa i la resta del món és la versió que es va comercialitzar, i és el primer disc d' AC/DC que es va poder comprar a les botigues de discos.

AC/DC - The Jack

AC/DC - Live Wire

AC/DC – T.N.T

AC/DC - High Voltage

Let There Be Rock (1977) 
 
Amb el quart àlbum, altre vegada un pas més. En treballs anteriors la banda sonava compacta, però ara comença a ser com una muralla de so. Es centren únicament en el boogie rock més dur i directe, el que tan bon resultat els està donant en els seus concerts. Així doncs, aquesta muralla de so domina tot l'àlbum, però alhora estan facturant algunes de les seves millors cançons fins avui. També produït per Vanda & Young, el resultat, clar, és una bomba. Cliff Williams, que no apareix en el disc, posteriorment havia substituït a Mark Evans al baix, quedant completa la formació de gala.  Aquest disc és considerat com un dels millors àlbums  de la banda australiana, gràcies a la contundència del tema que li dóna títol i al gran ríff de Whole Lotta Rosie, en homenatge als seus admirats Led Zeppelin. També d’aquest disc, i seria l’últim, existeixen dues versions, una edició australiana i una altra destinada al mercat internacional.

AC/DC - Dog Eat Dog

AC/DC - Let There Be Rock

AC/DC - Bad Boy Boogie

AC/DC - Hell Ain't A Bad Place To Be

AC/DC - Whole Lotta Rosie

Powerage (1978) 
 
Cinquè àlbum d’estudi de la banda, el primer que el seu llançament ja és a nivell mundial, produït com no, per Vanda & Young. Es fa difícil comparar els discos d'aquesta època, bàsicament perquè tots estan a un nivell brutal, però amb aquest estaven aconseguint la perfecció de la seva fórmula, amb nous i inspiradíssims riffs. Per promocionar el disc van emprendre una grandiosa gira mundial, de la que en va sortir un dels més grans  àlbums en directe mai gravats If You Want Blood You've Got It, les vendes del qual van ser excel·lents, gràcies també a l’icònica portada en la  que es veu a Angus travessat per la seva guitarra Gibson.

AC/DC - Rock 'N' Roll Damnation

AC/DC - Riff Raff

AC/DC - Sin City

Highway To Hell (1979) 
 
El 27 de juliol de 1979 el món es va despertar al ritme de Highway To Hell, tema que donava nom al nou àlbum, amb un ritme absolutament irresistible i que de seguida es va convertir en la banda sonora d'una generació. El sisè disc, és L'OBRA MESTRA amb majúscules d' AC/DC. Un canvi a la producció, ara a càrrec de John "Mutt" Lange, amb la fórmula de sempre i el so bastant similar al de Powerage, però el nivell dels temes és tan alt que perfectament podria passar per un grans èxits amb el millor de tota la carrera d'una banda, cada cançó sembla tocada per una vareta màgica,  deu cançons, deu himnes immortals. A Highway To Hell , AC/DC aconsegueix la perfecció del seu estil i el seu so, cap altra banda ha aconseguit reproduir aquest segell, tot i que són moltes les que ho han intentat. Amb aquest àlbum van aconseguir definitivament l'èxit mundial i entrar de ple a les llistes d’èxit als USA. El concert del 9 de desembre de 1979 al The Pavillion de París, cap al final de la gira del Highway To Hell, era l’escolli’t per la filmació de Let There Be Rock. Dirigit per Eric Dionysius i Eric Mistler, conté un concert intensíssim amb escenes intercalades del backstage abans del concert i entrevistes amb els membres de la banda. Let There Be Rock, és una de les millors filmacions d’aquella època centrades en una banda de rock. Llàstima que Bon Scott no visqués per veure-ho.

AC/DC - Highway To Hell

AC/DC - Girls Got Rhythm

AC/DC - Touch Too Much

AC/DC - Shot Down In Flames

AC/DC - If You Want Blood (You Got It)

La mort de Bon Scott

L'última aparició televisiva de Bon Scott va ser un 9 de febrer de 1980 en un programa de televisió espanyola d'actualitat musical anomenat Aplauso. La banda va oferir una actuació explosiva interpretant (en playback), Beating Around The Bush, Girls Got Rhythm i Highway To Hell, lamentablement va ser l'última del seu cantant, deu dies més tard moria a Londres.

AC/DC - Beating Around The Bush

La banda estava en un moment immillorable i Bon ja estava escrivint les lletres per al nou disc. Aleshores era a Londres, on pocs dies abans havia estat en el casament  d’Angus amb la seva núvia Ellen. La tarda del dimarts 19 de febrer Bon va anar al Music Machine de Camden, perquè havia quedat amb Pete Way i Phil Mog dels UFO, tot i  que aquests no recorden haver estat amb ell aquella tarda. El cas és que Bon va sortir borratxo entrada la matinada del “garito” amb un amic, Alisdair Kinnear, que el va  portar a casa, però quan van arribar, el tal Alisdair no el va poder treure del cotxe i se’l va endur a casa seva. Una vegada allà tampoc va poder despertar a Bon, va anar a buscar-li una manta i el va deixar dormint al cotxe. Alisdair va dormir almenys quinze hores i al despertar-se es va recordar de Bon. Ja era dimecres a la nit i quan va sortir a fora el va trobar encara inconscient al cotxe, immediatament el va portar al College Hospital. Els metges van dictaminar que Bon havia ingressat cadàver. S'havia quedat adormit en una posició incòmoda , amb el coll tort, i en algun moment de la nit va vomitar i es va ofegar. De seguida va trucar a Angus i Malcolm, i aquests van trucar als pares de Bon a Austràlia, perquè no volien que se’n assabentessin abans per les noticies. 

L'endemà, els diaris, sobretot els sensacionalistes, recorrien al tòpic “estrella del rock mor després d'una borratxera". Però molts, sobretot la premsa musical, li va dedicar els elogis i les pàgines que es mereixia. Tothom sabia que Bon bevia molt (Malcom també ha begut molt, Angus és abstemi, i cap prenia drogues dures) i això ho han reconegut Angus i Malcolm, però mai va faltar a cap compromís i no ha estat el típic cantant que no ha pogut actuar "per trobar-se malament".