REFUGIATS EN PRIMERA PERSONA

Dels dies després

Et trobes pensant sovint als refugiats, preguntan-te què se’n deu haver fet. Preguntan-te si encara segueixen allà, en aquell maleit port

per Isaac Besora, 9 de maig de 2016 a les 10:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Abans de marxar, vaig llegir escrits d’alguns voluntaris que deien que el pitjor del viatge era la tornada. Alguns fins i tot havien necessitat ajut psicològic. Vaig creure que seria més valent, que això només passava a les persones que no eren fortes, i que jo en sóc, molt. La realitat és, altre cop, més crua. 

Et trobes pensant sovint als refugiats, preguntan-te què se’n deu haver fet. Preguntan-te si encara segueixen allà, en aquell maleit port on s’enfronten els interessos dels que volen portar la seva activitat turística amb normalitat i les persones que esperen que això s’acabi d’un moment a l’altre i puguin reprendre la seva vida, sigui on sigui. 


Et preguntes si s’hauran rendit, un cop més, i hauran accedit a tancar-se a un dels camps militars, on se sap quan entres però no quan en surts. Et preguntes si seguiran allà, aguantant no tenir futur, mentre ens recorden la vergonya que és tot plegat.

Et preguntes si realment ha servit de res. Si tenien raó els que deien que els voluntaris només empitjoràvem la situació. Els que defensaven que, si els voluntaris no els ajudéssim, els refugiats faria dies que haguessin marxat d’allà. I inmediatament et preguntes: marxar d’allà, per anar on?, i t’adones que no, que no tenen raó, que en tindrien si hi hagués alguna alternativa real però que un camp militaritzat no és el lloc que es mereixen. Que sí, que ha servit, ni que sigui per veure, i sobretot per viure, d’aprop com són les conseqüències d’aquesta guerra que anomenen, interessadament, crisi dels refugiats, desviant la mirada de la causa als efectes. 

Et preguntes si s’ha trencat quelcom dins teu a l'explicar les coses i veure com reacciona la gent del teu voltant. T’adones que compartint tants dies amb gent que, com tu, han deixat el seu món durant uns dies, t’ha canviat la perspectiva. Que l’Isaac que va marxar no és el mateix que el que va tornar. Que, per molt que s’intenti, només les persones que han compartit això amb tu t’entenen. Que el vincle, amb voluntaris i refugiats, és molt més fort del què creies.

Et trobes amb ganes de plorar. De plorar de l’enorme impotència que sents al llegir que la policia grega ha detingut alguns voluntaris del port. Quan sents que han prohibit repartir menjar als llocs públics i per tant s’ha desfet tot el projecte de la plaça Victòria. De la impotència que sents al veure com, si no hi ha drames, els refugiats no existeixen als mitjans. De la ràbia que se’t desperta al pensar com pot ser que els esports mereixin més minuts diaris que els dedicats a totes aquestes persones en una setmana.


Et trobes plantejan-te com i quan hi podràs tornar. No et preguntes si hi has de tornar, tens la resposta des del mateix dia que vas aterrar. Et trobes preguntan-te si haurà canviat o si tot seguirà igual. Si tornaràs a veure mai més aquells somriures i aquelles mirades que deien tant sense dir res. Et preguntes què se n’haurà fet de’n Marwan, de’n Mortazar i de tots els altres amb qui vas compartir dies i dies. Els desitges el millor, des del fons del fons del teu cor. Desitges que la vida sigui justa, que si han passat per tot aquest calvari almenys a partir d’ara tot els sigui favorable. 

I mentrestant, la teva vida segueix, al mateix ritme que abans però no de la mateixa forma. L'experiència t’ha obert els ulls a recordar com d'efímera n'és la nostra vida, a assimilar què injust és el món que ens ha tocat viure i, sobretot, a la necessitat de que cada un de nosaltres posem un granet de sorra per fer-lo un xic millor. Que el món som les persones, independentment del color, la raça, la cultura i l’idioma. Que sol no millorarà, que depèn de nosaltres que sigui més just.

 
 
Amant de les noves tecnologies i la ciència, apassionat de la muntanya i enamorat, sense remei, de Berga. És aquí, en aquest petit racó del que no em vull allunyar, on intento aportar el meu granet de sorra perquè aquest món sigui millor per als que ens segueixen. 
Si totes les regles tenen una excepció que les confirma, jo sóc l'excepció a allò de com més gran més de dretes. És a base dels anys que he anat agafant consciència de la porqueria de món on vivim i de la necessitat de fer alguna cosa per canviar-ho.
Ah i també sóc Enginyer Informàtic a Alter Sport, l'empresa que vam fundar, fa uns quants anys, per posar remei a l'exili barceloní al que tants joves (i no tant joves) sembla que estiguem condemnats a fer.

 

 

Participació