AC/DC: Els anys amb Brian Johnson.

Primer de tot, dir que la idea inicial i que per lògica tenia de ser així, aquest article cronològicament anava desprès del que estava a punt de publicar i que parla dels inicis d’ AC/DC amb Bon Scott, ja em disculpareu el canvi d’ordre per començar per la  part diguem-ne que final, el proper article serà el que tenia d’anar primer. No es per cap caprici ni preferència personal, senzillament es per pura (i dura) actualitat, i en aquests moments l’actualitat (i fatalitat) de l’univers AC/DC es diu Malcom Young, Phil Rudd i Brian Johnson.

La mort de Bon Scott va suposar un cop molt dur per la banda, Angus i Malcolm van pensar en dissoldre el grup, però el pare del Bon els va consolar, animant-los a continuar, “sou molt joves, acabeu de tenir un èxit mundial, continuar es el millor tribut que podeu rendir al Bon”, per la qual cosa van decidir seguir endavant, trobar un nou cantant i gravar un nou disc. Des d’aleshores la banda va decidir que anualment donaria uns diners a la família de Bon Scott, cosa que a dia d’avui continuen fent. Van fer un càsting de cantants per intentar aconseguir el que semblava impossible, suplir al Bon. Finalment els va convèncer un candidat anomenat Brian Johnson (que tampoc és australià), provenia del grup britànic Geordie, en aquell moment Brian Johnson es trobava sense grup i s’estava pensant si continuar al món de la música, va acceptar el repte i va entrar a AC/DC. Els motius d'aquesta elecció eren evidents, la veu del Brian és completament diferent a la del Bon, així com la seva manera d'actuar sobre l'escenari, AC/DC no volien un duplicat. A Brian Johnson se li podran criticar coses però no precisament d’anar de sobrat, tot el contrari, es un tio simpàtic, proper i senzill. En alguna de les múltiples entrevistes que se li han fet i en la que no deixen de preguntar-li per Bon Scott (mira que son pesats), Brian ho deixa ben clar, “no vaig entrar a AC/DC per substituir a Bon Scott, vaig entrar perquè Bon havia mort”. És a dir, sempre ha tingut molt clar que, en condicions normals, ell mai hauria arribat a ser el cantant d' AC/DC.

No estic gens d’acord amb els fans més puristes que lloen els discos amb Bon Scott pel simple fet de desprestigiar Brian Johnson. Tampoc m’agrada massa parlar d’etapes d’un o d’altre, senzillament és AC/DC i punt. Malauradament Bon Scott va morir, era un frontmant acollonant, cantava de collons i donava la seva personalitat a la banda. Brian Johnson també es un cantant brutal, que ha aportat un registre de veu diferent i un altra carisma a la banda, que no es poca cosa. Ni millor ni pitjor, diferent. L’alternativa era plegar, era aquesta la millor opció per aquests crítics?,  rotundament NO. Brian Johnson porta 36 TRENTA-SIS anys amb els germans Young, no fa falta dir res més. Un crític va dir d'AC/DC que havien fet deu discos que sonaven exactament igual, Angus Young va contestar, “Aquest tio és un puto mentider. Hem fet onze discos que sonen igual”, RE, RE, RE, RE (acord de guitarra). La realitat és que encara que la veu estrident de Johnson suposa un canvi de registre a la banda, és L'ÚNIC canvi de registre que hi ha hagut a la banda.

Back In Black (1980)
 

Back In Black, és el millor homenatge que li podien fer a Bon Scott, no hi ha molts músics als quals hagin pogut oferir com a homenatge un disc que és una obra mestra.

Gairebé ningú donava un cèntim d’euro per AC/DC abans que publiquessin aquest disc,  durant l'enregistrament regnava un ambient de nerviosisme, AC/DC sabien que amb aquest disc s'ho jugaven pràcticament tot i no estaven molt segurs de com reaccionaria el públic amb un altre cantant. El primer de tot era homenatjar al Bon, AC/DC pretenien que la portada de l'àlbum fos completament negra en senyal de dol, fent honor així al títol del disc (tornar de negre). El resultat va ser que els germans Young van facturar una col·lecció de cançons veritablement impressionant, totes inspiradíssimes, que no tenien res que envejar al que havien fet en discos anteriors. Així doncs, els més escèptics que no confiaven que AC/DC  sobrevisquessin a Bon Scott van presenciar el miracle, el nou àlbum era una meravella.

Semblava gairebé una altra banda, però era igual, Back In Black era total i absolutament demolidor, amb John "Mutt" Lange que repetia a la producció. El públic va respondre molt més que be i AC/DC van aconseguir tornar a explotar a nivell mundial, número u a U.K i número quatre als  USA, a més d’entrar al top deu a les llistes de molts països. L'èxit de Back In Black va disparar les vendes de tots els seus àlbums anteriors, desencadenant una febre  AC/DC. Aprofitant l’empenta, el disc Dirty Deeds Done Dirt Cheap va ser reeditat al març de 1981 als USA, on no havia estat publicat en el seu primer llançament de 1976 convertint-se en el tercer disc més venut, gairebé cinc anys després d'haver estat publicat. 

AC/DC - Hells Bells

AC/DC - Shoot To Thrill

AC/DC - Let Me Put My Love Into You

AC/DC - Back In Black

AC/DC - You Shook Me All Night Long

For Those About To Rock, We Salute You (1981) 
 
Després del monstruós èxit de Back In Black tornen amb un disc que pretén seguir la mateixa línia, igual que els dos àlbums anteriors es produït per John “Mutt” Langue. Va rebre un bon acolliment entre els fans, però no a la crítica En realitat, l'àlbum presenta preocupants baixades de tensió, que es faran dramàtiques com veurem més endavant. Els nous temes no tenen el mateix nivell d'inspiració tot i que tampoc es pot dir que siguin dolents, aconsegueixen el seu primer número u als USA amb el tema homònim que dona nom al disc i amb el que tanquen els concerts, a l’ordre de “fire” van sonant canonades, i aquí si que definitivament és quan et comencen a xiular les orelles. Encara que les vendes totals no arriben al nivell de Back In Black, la incertesa ha quedat definitivament enrere. Tot i sonant molt diferents al que feien als 70, s’hi troben igualment còmodes i el títol del disc és un homenatge als seus milions de nous fans. 

AC/DC - For Those About to Rock (We Salute You)

AC/DC - Let's Get It Up

Flick Of The Switch (1983) 
 
Com ja havien fet amb Vanda & Young, també van destituir a John “Mutt” Lange com productor, els propis germans Young van ocupar el seu lloc. Alguns crítics pensaven que la banda s'estava començant a repetir, als 70 això no importava perquè el nivell de cada disc era igual o millor que l'anterior. Ara, en canvi, presenten un disc però que fa dubtar que potser no tornin a arribar al nivell de Powerage, Highway To Hell o Back In Black mai més, un disc que sona amb força però que també mostra la tendència de descens d'inspiració en la qual semblen haver entrat durant els 80. Serà l'últim disc en què Phil Rudd gravi la bateria (fins a la seva tornada onze anys desprès) perquè serà acomiadat a causa dels seus conflictes amb Malcolm Young, provocats per l'afició de Rudd a les drogues i l'alcohol, derivats  de la no superació de la mort de Bon Scott, l'últim nexe d'unió entre AC/DC i Austràlia es trenca. En els videoclips ja apareix el seu substitut, l’anglès Simon Wright. 

AC/DC - Guns For Hire

Fly On The Wall (1985) 
 
La banda sembla estancada i la seva música no emociona de la manera que ho feia abans, es transmet certa sensació d’avorriment, cosa que sis o set anys enrere semblava impensable. La crítica es va mostrar despectiva cap a l'àlbum tot i que no va funcionar malament a la llistes, tampoc va ajudar el que mesos abans haguessin publicat material nostàlgic dels 70, el disc ‘74 Jailbreak, un EP de 5 temes on rescataven material inèdit dels inicis de Bon Scott, recordant la contagiosa electricitat que desprenien anys enrere, sobretot amb el single Jailbreak. 

AC/DC - Shake Your Foundations

Blow Up Your Video (1988) 
 
Els resultats van millorar respecte als dos discos anteriors, i la banda es va mantenir unida, tot i que alguns rumors donaven per certa la seva imminent separació. Després del parèntesi de Who Made Who, banda sonora de Maximun Overdrive, una pel·lícula basada en un relat d’Stephen King, AC/DC van decidir que les noves tendències no anaven amb ells i es van plantejar un retorn als seus orígens. 

AC/DC - Who Made Who

Van tornar a fitxar a Vanda & Young a la producció per aquest àlbum. Sense ser un gran disc, que no ho és, almenys representa un lleuger pas endavant, surt de l’avorriment i la monotonia dels anteriors i és més variat. La major part de la premsa musical ja li havia donat l'esquena a AC/DC (i al rock en general), extasiats amb l’era pop dels 80. La banda també tenia la seva part de culpa, mai van gravar un disc indigne, però la veritat és que seguien necessitant un àlbum una mica millor, els fans també ho esperaven perquè havien demostrat que tenien el nivell per fer-ho. La bona noticia, era que encara tenien la capacitat de crear alguns grans temes, ni que fos de tant en tant. Per la gira americana del disc, el nebot dels germans Young, Stevie Young, que més endavant tornarà aparèixer i que té un any menys que Angus i tres menys que Malcom,  va substituir al seu oncle Malcom mentre aquest es recuperava dels seus problemes d’adició a l’alcohol.

AC/DC – Heatseeker

AC/DC - That's The Way I Wanna Rock 'N' Roll

The Razor’s Edge (1990) 
 
És una continuació millorada de l’anterior, en el camí iniciat d’anar fent passos endavant per retrobar el so d’abans, però amb una diferència important, contenia un parell de cançons molt inspirades que sobresortien molt i eren dues bombes,  Moneytalks, i especialment el poderós single Thunderstruck, que va tenir una enorme repercussió mundial i els va permetre retornar a grans nivells d'èxit comercial. La idea inicial era que en la producció de l’àlbum repetissin Vanda & Young, però va acabar en mans del canadenc Bruce Fairbairn que havia treballat per Aerosmith i Bon Jovi, així que van acabar a Vancouver, Canada. Un nou canvi de bateria, Chris Slade, també anglès, inconfusible per ser conegut popularment com el bateria calb d’ AC/DC. Tothom ja tenia bastant assumit que AC/DC no gravarien mai un Powerage, Highway To Hell o Back In Black mai més, però aquest és un bon disc, que conté temes bons, i això és més del que podia dir-se d'alguns dels discos dels 80.

AC/DC – Thunderstruck

AC/DC - Fire Your Guns

AC/DC – Moneytalks

Ballbreaker (1995)
 
Desprès de l’històric concert a Donington al 1992 i posterior edició en doble disc i vídeo del Live At Donington produït per Bruce Fairbairn i que els va suposar un èxit espectacular, aconseguien l’empenta que necessitaven per tornar al més alt. Cinc anys després de l’últim treball d’estudi reapareixen amb un nou disc de cançons notables i nous registres, amb la producció del productor de moda i guru del rock Rick Rubin i co produït per Mike Fraser. La bona notícia és que torna Phil Rudd a la bateria, el que significa que tornen a tenir l'alineació titular i vincle directe amb Austràlia. Una altra bona notícia és que la banda ha recuperat i fins i tot engrandit el seu prestigi. Al contrari del que succeïa en la segona meitat dels 80, el llegat d' AC/DC estava sent reconegut gairebé per tot el món, gairebé totes les bandes de la nova generació, començant per Guns n’Roses, admiraven AC/DC, això provoca que tornin a ser respectats pels crítics. No hi ha premi sense esforç, i en aquest respecte i admiració hi ha molt de mèrit propi, gràcies als seus incendiaris i espectaculars directes, i amb un setlist ple de hits que tomben d’esquena, s'estan convertint en llegendes, per més que no hagin gravat una autèntica obra mestra des de 1980. La seva condició d'icones està estenent-se i calant en el públic en general. El disc és, doncs, un èxit. Sense ser una obra mestra, va servir per la tornada d' AC/DC a l'Olimp dels Déus. Com a curiositat, el DVD que editarien d’aquesta gira, va ser filmat en súper 16mm a la Plaza de Toros de Las Ventas de Madrid. La portada és el típic cartell taurí on es veu el torero fent un “pase” a Angus i el titularien específicament No Bull (toros no).

AC/DC - Hard As A Rock

AC/DC - Boogie Man

AC/DC - Hail Caesar

Stiff Upper Lip (2000) 
 
Hem d’esperar uns altres cinc anys perquè la formació titular de la banda torni amb un àlbum de gran nivell, una continuació del Ballbreaker, però aquí estan més a prop que mai del blues rock dels seus orígens. Ara es George Young, el germanísim gran, l’encarregat de la producció. La crítica rep l’àlbum amb entusiasme, ja ningú els nega el seu importantíssim paper a la història de la música.  Comercialment també va funcionar molt bé i va rebre molt bona critica. Stiff Upper Lip era l'excusa perfecta perquè seguissin regnant en directe, aconseguint ser un dels shows que més ràpidament esgotaven les entrades en qualsevol racó del planeta, tendència que segueix fins avui. L'espectacularitat escènica d’Angus, tota la seva pirotècnia guitarrera, i les característiques veus primer del Bon i després del Brian, s'han sustentat sempre en la indestructible muralla de so creada pels arquitectes Malcolm, Rudd i Cliff Williams, i en aquest disc és una delícia disfrutar-los de nou. Amb el pas dels anys, quan ara l’escoltes, te’n adones de seguida que és un molt bon disc, l'inconfusible so, el ritme, aquesta veu i aquestes guitarres t’atrapen sense pietat. 

AC/DC - Stiff Upper Lip

AC/DC - Safe In New York City

AC/DC - Satellite Blues

AC/DC - Give It Up

Al 2003, durant la gira del Forty Licks dels Rolling Stones, els germans Young, Malcom i Angus pujaven a l’escenari per tocar junts el tema Rock Me Baby, en una de les jam sessions més acollonants que es poden veure, tenint de protagonistes les dues bandes més grans del planeta, era el 18 de Febrer a Sydney, Austràlia i el 20 de Juny a Leipzig, Alemanya.

AC/DC & The Rolling Stones - Rock Me Baby

Black Ice (2008) 
 

Vuit anys desprès del seu fantàstic Stiff Upper Lip, i amb la mateixa formació, es presenten amb un nou treball, amb la idea no massa fàcil de continuar les molt bones sensacions que va deixar aquell disc. Curiosament, recorren a un productor inesperat, Brendan O’Brien, un dels productors més importants dels 90 i conegut pel seu treball amb les bandes més importants de rock alternatiu. El resultat és que no sona tant blues rock com l’anterior i de fet s'apropa més a l'estil de so dels seus discos dels 90. L'àlbum és inusualment llarg, gairebé l’hora de durada, cosa que pot donar la impressió que, o be hi han ficat molts temes de “relleno”, o que desprès de vuit anys s’ho han “currat” i els temes valen la pena. La veritat és que Black Ice té una mica de les dues coses, és un treball més que convincent, tot i que no tots els temes  estan al mateix nivell. El disc va ser un èxit comercial com feia molt que no tenien, número u a molts països, incloent USA, U.K, mitja Europa i la seva Austràlia. La gira de presentació, es va convertir en un esdeveniment internacional de primera magnitud. En aquest moment, AC/DC  ja té consolidat un estatus universal de banda llegendària, tenen un públic nombrosíssim, fidel i totalment entregat en qualsevol lloc del planeta on actuïn, ara tots els crítics de rock amb reticències cap al llegat d' AC/DC podien ser considerats tocats de l’ala o directament estúpids, fins i tot els crítics aliens a l'estil mostraven respecte amb el llegat, la capacitat de treball i la perseverança de la banda. 

AC/DC - Rock N Roll Train

AC/DC - Big Jack

AC/DC - Anything Goes

AC/DC - War Machine

AC/DC torna a rebre un cop molt dur.

Malcom Young
Corria setembre de 2014 quan ens va sorprendre una d'aquelles notícies que fan adonar-te que el temps passa inexorablement per tots i que qui més qui menys pateix d’alguna cosa. Aquell dia 16,  AC/DC emetia un comunicat en el qual s'anunciava la retirada d'una autèntica llegenda com Malcolm Young. Des d'abril, quan es va saber que es prendria unes vacances a causa dels seus problemes de salut, es va especular molt amb la situació clínica del Malcolm Young però no va ser fins aleshores quan es van confirmar els pitjors presagis, patia demència, no reconeixia a ningú, no es recordava de les seves cançons i ni tan sols se’n recordava de tocar la guitarra. Posava fi doncs a la seva llarga i exitosa carrera musical. És bastant evident el que suposa la baixa d’ algú com Malcolm Young per AC/DC, ja que a part de membre fundador amb el seu germà Angus i guitarra rítmica, era un dels compositors i exercia de capità i capo de la banda. Per substituir-lo va entrar un altre Young, del que he parlat anteriorment i que ja havia tocat amb AC/DC allà cap a finals dels 80 a la gira americana del Blow Up Your Video, quan Malcolm va decidir fer una aturada per solucionar els seus problemes amb l'alcohol, i diuen que poca gent es va adonar en aquella gira del canvi oncle nebot. Stevie, nebot de Malcolm i Angus, era confirmat per gravar el proper disc, Rock Or Bust, i entrava a formar part de la banda. 

Phil Rudd
Els problemes de Rudd van començar al novembre de 2014, quan va ser acusat de  contractar a un sicari per assassinar a una persona, amenaces de mort i possessió de drogues. El primer càrrec, el més greu, va ser arxivat per falta de proves, els altres no. Les substàncies trobades a casa seva van ser marihuana i metamfetamines. Va ser condemnat a vuit mesos d’arrest domiciliari amb llibertat condicional, sense permetre-li sortides, però si a rebre gent, en espera del judici definitiu . Un dels seus visitants seria un psiquiatre especialista en el tractament a persones dependents de la poderosa metamfetamina, cal dir que Rudd també té dependència de l'alcohol. Els problemes per Phil no acabarien aquí, va ser detingut altre vegada, per barallar-se amb un testimoni i amb el seu propi guardaespatlles. Per això, Rudd va ser arrestat de nou, en aquest cas per violar la seva llibertat condicional i tenir contacte amb algú que era testimoni en el seu judici. Va ser posat en llibertat de nou a les poques hores gràcies a la feina del seu advocat i amb la promesa que es mantindrà allunyat de les drogues i tindrà un comportament més adequat. Aquests episodis va fer que Angus substituís (no puc afirmar que l’acomiadés, però si tingués d’apostar diria que si) Phil Rudd, per   Chris Slade (el bateria calb), que ja havia substituït a Phil a la primera meitat dels 90.

Angus Young parla sobre la malaltia del seu germà Malcom i sobre Phil Rudd.

El guitarrista Angus Young ha parlat per primera vegada, en una entrevista a la revista Rolling Stone, sobre la situació d' AC/DC després de la marxa forçada de la banda del seu germà Malcolm per malaltia i els recents problemes amb el bateria Phil Rudd.

“Els símptomes, com la pèrdua de memòria i concentració, van aparèixer fins i tot abans de l'anterior disc Black Ice, del 2008. Però llavors Malcolm va ser capaç de saber el que volia fer. Jo li vaig preguntar si volia passar per alguna cosa com una gira i em va respondre que absolutament sí. Ell volia acabar el que havia començat”. 
"Malcolm ja estava en tractament durant l’última gira d' AC/DC, entre 2008 i 2010. Va tenir una bona ajuda amb la medicació i assistència mèdica, encara que va haver de re aprendre moltes coses, incloent riffs de guitarra que ell mateix havia composat. Va ser molt estrany per ell, però ho va fer funcionar".
En aquesta mateixa entrevista, Stevie Young, nebot d’Angus i Malcolm i substitut d'aquest últim, revela que es va assabentar de la situació cap a finals de 2013, quan va viatjar fins a Austràlia per visitar a Malcolm. "Estava físicament bé, però no crec que pogués fer una gira", apunta Stevie.
Angus assenyala que s'han assegurat que Malcolm escolti la seva música (Chuck Berry, Buddy Holly…) a la residència en la qual està internat, al mateix temps que ressalta el compromís del seu germà amb la banda, "Mira, fins i tot amb el seu estat de salut, va estar de gira fins que no va poder més".

Angus també ha comentat la detenció del bateria Phil Rudd, "Aquest Phil no és el que coneixíem abans", admetent que van tenir problemes amb ell durant la gravació  de Rock Or Bust. "En un moment estava aquí, després no, després sí. I no som una banda a la qual li agradi perdre el temps", fins i tot el productor Brendan O’Brien li va donar un ultimàtum i va amenaçar amb buscar un altre bateria. En qualsevol cas, Angus admet que Phil Rudd "va fer la seva feina", puntualitzant que, “ell no és el mateix d'abans, el que va acabar l'anterior gira". "El seu arrest és un gran cop per nosaltres, però definitivament sortirem de gira. Estem compromesos amb això".

Rock Or Bust (2014)
 
Desprès de l’exitòs directe Live At River Plate (2011) i sis anys després del seu últim àlbum d’estudi, Rock Or Bust ha aconseguit gravar-se i publicar-se malgrat les dures adversitats a les quals la banda ha hagut de fer front. Brendan O’Brien  repeteix a la producció mantenint intacta l'essència del grup.  Malgrat la seva malaltia, Malcolm està misteriosament present en el nou disc, ja que les onze cançons estan acreditades als dos germans, això es degut a que procedeixen de retalls i idees acumulats durant aquests últims anys. És un àlbum molt directe, trenta-cinc minuts, el que el converteix en el disc més curt de la història de la banda. Només dos del onze temes, passen dels tres minuts i mig. Rock Or Bust no és el millor ni el pitjor àlbum de la discografia d' AC/DC, tampoc està a l'alçada dels seus millors àlbums però aconsegueix ser un bon disc en general. Se'ls pot criticar d'abusar de la mateixa fórmula, de sonar sempre igual (també passa amb Motörhead) però, si alguna cosa funciona, perquè canviar-ho?, o no?. 

AC/DC - Rock Or Bust

AC/DC - Play Ball

AC/DC - Rock The Blues Away

Brian Johnson 
Les males notícies i la fatalitat sembla que s’han instal·lat a casa d’ AC/DC, ja ben avançada la gira d’aquest Rock Or Bust i quan es trobaven a USA,  es donava a conèixer una molt mala noticia, en un comunicat oficial a la seva pàgina web, AC/DC ha anunciat la baixa temporal de Brian Johnson a causa dels seus problemes auditius que, aquesta vegada, podrien derivar en una sordesa permanent, els metges de Brian Johnson li han recomanat deixar de girar. Com a conseqüència d'aquesta baixa, la banda ha re programat els seus deu propers shows. La pregunta és, tornarà Brian després de l'aturada? La pròpia banda tampoc ho té molt clar, ja que comenta que tots aquests shows es faran, probablement, amb un vocalista convidat. 

Aquest és el seu comunicat íntegre:

“AC/DC s'ha vist forçat a re programar les properes deu dates del seu Rock Or Bust World Tour. El cantant d' AC/DC, Brian Johnson, ha estat advertit pels seus doctors que, o deixa de girar immediatament, o podria perdre la seva audició per complet. 
Els concerts compresos entre el show d’Atlanta, fins al del Madison Square Garden de Nova York a l'abril, seran re programats per més tard aquest mateix any, probablement amb un vocalista convidat”.

La rumorologia i algunes fotos sortint junts d’un estudi, apuntaven que aquest cantant convidat seria Axl Rose de Guns N’ Roses. Finalment, aquests rumors han acabat  confirmant-se. AC/DC confirmava la notícia el dissabte 16 d'abril amb un comunicat.

“Els membres d' AC/DC volen agrair a Brian Johnson la seva contribució i dedicació a la banda al llarg de tots aquests anys. Li desitgem el millor amb els seus problemes d'audició i els seus projectes de futur. Així com volem que aquesta gira acabi tal com va començar, entenem, respectem i recolzem la decisió de Brian de deixar de girar i salvar la seva audició. Estem entregats a complir els compromisos que queden de la gira per tots aquells que ens han recolzat durant els anys, i som afortunats que Axl Rose hagi ofert amablement el seu suport per ajudar-nos a complir aquest compromís”.

Pel que sembla i segons recull l'edició online de la publicació nord-americana Billboard, l'acord es va prendre a mitjan de març quan Rose es va reunir amb la banda a les ciutats de Miami i Florida. La mateixa font assegura que també es va contemplar la possibilitat que AC/DC comptaran amb diversos cantants per completar els concerts programats, citant a Sebastian Bach i el cantant de Jet, Nic Cester.

La meva opinió, és que és un error monumental per part d’ Angus, bàsicament perquè Axl i per dir-ho de manera suau, és emocionalment inestable, i d’això en aquests moments AC/DC en va més que sobrat, a banda de que tant la seva posada en escena com la seva veu encaixa com una castanya amb AC/DC, però com dic és una opinió personal. 

Guns N' Roses & Angus Young - Whole Lotta Rosie & Riff Raff, Coachella 2016

Com també es una opinió personal, que el perfil d’aquest cantant convidat, amb qui més encaixa és amb Steven Tyler d’Aerosmith, per la posada en escena, per veu, i perquè ja havia estat convidat a cantar amb Ells. No hi ha color.

AC/DC & Steven Tyler - You Shook Me All Night Long

Ja posats en el terreny de l’especulació, hi ha una banda australiana anomenada Airbourne, amb tres àlbums al mercat i a la que els australians consideren successora d’ AC/DC, com aquests, també esta liderada per dos germans, Joel i Ryan O'Keeffe, amb un estil musical i una manera de cantar molt semblant a AC/DC. Son d’una generació molt més jove, però si fos Angus Young, consideraria molt seriosament incorporar Joel O'Keeffe com a cantant. És una especulació meva, però aquí ho deixo.

Airbourne - Runnin' Wild

Airbourne - Live It Up

En un comunicat recent, Brian Johnson ha parlat dels seus problemes de salut amb més detall, dient que no pot imaginar un futur sense estar a la banda, afirma estar profundament abatut per no poder ser al capdavant d' AC/DC i insisteix que no està retirat.
 
"Estic personalment abatut per aquesta circumstancia més del que ningú podia imaginar, l'experiència emocional que sento ara és pitjor que tot el que en la meva vida havia sentit abans. Ser part d' AC / DC, fent discos i gires per milions de fans aquests últims 36 anys ha estat la feina de la meva vida. No em puc imaginar el futur sense poder formar part d'això, però per ara no tinc altra opció. L'única cosa certa és que sempre estaré amb AC / DC a cada show en esperit”.

Brian afegeix que se sent terriblement afectat per haver decebut als fans d’ AC/DC que estaven esperant per veure’l amb la banda de gira i s'ha compromès a seguir treballant com a músic si pot.

"Desitjo assegurar als nostres fans que no estic retirat. Els meus metges m'han dit que puc continuar si em limito a gravar als estudis i tinc la intenció de fer-ho. De moment, tota la meva atenció es centra a continuar amb el tractament mèdic per millorar la meva audició. Espero que amb el temps la meva audició millorarà i em permetrà tornar als concerts en directe. Si bé el resultat és incert, la meva actitud és optimista. Només el temps ho dirà”.

Agraeix al guitarrista Angus Young i baixista Cliff Williams, el seu suport, i afegeix,  

"Estava tenint dificultats per escoltar les guitarres a l'escenari i no era capaç de sentir els altres músics amb claredat, la qualitat del meu rendiment podria veure’s compromesa, i en honor a la veritat això era una cosa que amb la consciència tranquil·la no podia permetre. Els nostres fans es mereixen el meu màxim rendiment per estar al més alt nivell, i si per alguna raó no puc oferir aquest nivell de rendiment no vull decebre als nostres fans o avergonyir als altres membres d 'AC/DC. M'agrada acabar el que començo, però els metges m’han deixat clar a mi i als meus companys de banda que no tenia més remei que deixar d'actuar a l'escenari per als shows restants i possiblement més enllà. Aquest va ser el dia més trist i fosc de la meva vida professional ".

En tot cas, vistes les adversitats, serà Rock Or Bust l’últim àlbum?, serà el Rock Or Bust World Tour l'últim d' AC/DC?. Si es van sobreposar a la fatalitat de la mort de Bon Scott en el seu moment, llavors eren molt joves, i ara ho havien fet amb la malaltia del Malcom i els problemes del Phil, potser aquest serà un cop massa dur. Esperem que no. 
He tingut el privilegi, perquè es pot dir així, de veure en directe AC/DC diverses vegades, amb la formació original i Brian Johnson. No hi ha paraules, simplement IMPRESIONANT. Només volia afegir que AC/DC és la banda de rock’n’roll que un tindria l’obligació de veure abans de morir-se, com si d’una peregrinació es tractés. A partir d’ara, amb la rapidesa en que s’han precipitat els aconteixements i tal com estan les coses, no se si serà possible. Si re composen la banda i Angus és al capdavant, quan tornin, l’esperit d’ AC/DC serà allà, i jo també hi serè per  veure’ls.