27
d'abril
del
2016
Actualitzat
a la
13:48h
Assegut al meu balcó
observo el que al carrer passa.
Hi ha alguns cotxes circulant,
gent que esmorza a la terrassa,
de tant en tant un camió,
nens que juguen a la plaça,
un avi passeja un gos
mentre el diari repassa,
ara passa un tractor,
la veïna amb la cabassa...
Assegut al meu balcó
observo el que al carrer passa.
I era tard,
potser no gaire,
tant se val,
ja no importa.
I corríem
carrer avall,
sense frens,
sense pors.
Tu corries.
Jo et mirava.
Però, per què?
Ja està, vaig pensar.
Però vas riure
tot es va aturar
tot menys tu,
tot menys jo.
Ens compliquem,
i potser ens agrada.
No s’entén,
i potser no cal.
Fugint del temps,
això és tot el que tenim,
una rosa de paper,
dues trenes de cordill.
Qui sap com,
però aquí estem
com dues cuques de llum
sense saber que existim.
Vaig caminant lentament sobre aquest terra gris,
ple de quadres.
El vent em mou,
em deixo moure.
No tinc destí, no tinc límits,
els records m’envaeixen totes les idees.
Vaig amb la mirada perduda,
la gent em saluda i m’avança,
però jo no puc parar de pensar-hi.
Els records són passat,
i el passat ja no hi és.