REFUGIATS EN PRIMERA PERSONA

De les persones

La realitat és, altra cop, més dura, i dels refugiats, només me’n puc endur alguns records i aquests escrits que he anat fent aquests dies.

| 24/04/2016 a les 17:40h
Especial: Refugiats en primera persona
Arxivat a: Refugiats en primera persona, Grècia, refugiats, Isaac Besora, Berguedà, Atenes
Aquesta notícia es va publicar originalment el 24/04/2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si alguna cosa ha canviat en mi aquest petit viatge és que torno a creure en les persones. A creure en el que podríem ser si ens ho proposéssim tots plegats. Si fóssim capaços de posar sempre per davant el bé comú i no les individualitats. Si cooperéssim, enlloc de competir. Si enlloc d’esperar a que algú caigui per aixafar-lo, li donéssim la mà per aixecar-lo. Si fóssim capaços de deixar de mirar cap a una altre banda als 5 minuts de que les notícies ens parlin d’algun fet llunyà. Si entenguéssim, d’una vegada per totes, que el color de la pell, l’idioma que parlem, les tradicions o el país on naixem no ens fan diferents, sinó més rics en la diversitat. Si trenquéssim els silencis i ens féssim sentir.

Si alguna cosa ha propiciat aquest canvi ha estat veure la mirada que els voluntaris tenen cap als refugiats, l’afecte i la serenor del seu tracte cap a ells, la predisposició a ser-hi en tot moment, pel que necessitin. Les històries que desinteressadament van escrivint cada dia. Us parlaria d'en Kid, el noi suec que va deixar la universitat per plantar-se a Samos a abraçar, així és com ho diu ell, la gent que arribava des de Turquia amb aquestes maleïdes trampes mortals que són les pateres que naveguen per l’Egeu. Us parlaria d'en Jim, un escocès que després de passar 10 dies al camp de Calais, va tornar a la feina per dir-los que la deixava i porta 6 mesos voltant per diferents llocs de Grècia ajudant a fer el que faci falta. Us parlaria de la Kirsty, una noia anglesa que després d’estar 3 setmanes aquí, paga de la seva butxaca un pis de lloguer, a Atenes, a una familia siriana que portava dos mesos dormint al port amb dos nens de menys de 3 anys. O de la Belle, la noia americana que va pausar els tràmits d’adopció que estava realitzant per venir aquí i moure cel i terra per aconseguir un contenidor que es pogués fer servir d’escola. Us parlaria dels voluntaris grecs, gent que està a l’atur o que venen a ajudar quan acaba la seva feina habitual. Dels anarquistes i la seva gran tasca. O de tota la gent que fa donacions de forma desinteressada. Donacions que fan que es dibuixi un somriure cada cop que veus un nen amb una samarreta del club Super 3, d’un CEIP anomenat Miquel Martí i Pol o de tantes altres coses que reconeixes de casa i que et fan creure que a vegades estem a l’alçada. Podria parlar-ne, però em quedaria extremadament curt. S’ha de viure amb ells i respirar el seu aire per arribar a assimilar com d’humans podem arribar a ser. Per creure que tots i cada un de nosaltres podem ser molt millors. Per començar-hi a treballar.
 

Pintada amb el lema "Units aguantem, dividits caiem" Foto: Isaac Besora.


Però també he vist el pitjor que podem donar de nosaltres com a espècie. Durant els dies al port han estat habituals les manifestacions de membres d’Alba Daurada, el partit d’extrema dreta grec, davant dels refugiats, esperant només que la por que intenten induir els fes plantejar el quedar-se allà, com si fessin més por ells que les bombes que els han caigut damunt o les bales que els han disparat, com si tinguessin algun lloc on tornar. He vist la policia posant traves als voluntaris, evitant que es repartís menjar als refugiats amb el simple argument que no es pot fer en els espais públics. Tancant voluntaris durant una tarda a comissaria per deixar-los després lliures sense càrrecs, només per dissuadir la gent que vol venir a ajudar. He parlat amb grecs que defensen que si els voluntaris no hi fóssim, els refugiats ja haguessin marxat. Com si així s’acabés el problema. Com si poguéssim estar tranquils donant-los l’esquena. Com si no hi hagués sempre algú disposat a aixecar la veu davant la injustícia. He vist com d’inoperant arriba a ser aquest govern grec, incapaç de garantir un lloc digne a totes aquestes persones i he viscut, en primera persona, com aquesta Europa se’n renta les mans permetent que es tanquin les fronteres i arribant a un acord inhumà amb Turquia.
 

Cartell anti refugiats Foto: Isaac Besora.


I al bell mig d’uns i altres, els refugiats. Persones que han deixat la supervivència per començar a viure. Que han passat per situacions que no et pots ni imaginar, que expliquen amb una serenitat espectacular i que només pots rebre amb silenci perquè ets incapaç d’articular cap paraula. Històries de violacions, de guerra, de drames personals i familiars, dignes de les pel·lícules més macabres de Hollywood, però d’una realitat xocant al sentir-les en la seva pròpia pell. Persones del tot disposades a deixar enrere el passat per començar un nou futur. Persones com tu i com jo, que han vist el seu futur, els seus somnis d’infantesa, escapçats a causa d’una guerra injusta i que només esperen que la resta de nosaltres estiguem a l’alçada. Us imagineu que demà esclatés una guerra i haguéssim d’escollir entre jugar-nos-la, esperant no rebre cap bomba, o marxar de casa? Us imagineu haver de travessar un mar terrible en un vaixell que duplica la seva capacitat, portant uns salva vides de broma? Us imagineu arribar a terra ferma i ser rebuts com nosaltres els rebem? Doncs aquest és l’escenari més bo pel que han passat tota aquesta gent. La realitat és molt més bèstia que tot això.
 

Camp de refugiats al port. Foto: Isaac Besora.


Pel què fa a mi, avui diumenge emprenc altre cop el viatge de tornada. Jo ho tinc fàcil, aniré a l’aeroport, agafaré un avió i al cap de 4 hores em plantaré a Barcelona. La injustícia en forma de passaport. Per ganes m’enduria els refugiats en una maleta, els portaria cap aquí i intentaria donar-los el que volen, un futur per a ells i els seus. La realitat és, altra cop, més dura que tot això, i d’ells, només me’n puc endur alguns records i aquests escrits que he anat fent aquests dies.  El què estic segur que m’acompanyarà durant molt de temps és aquesta sensació d’haver fet tant per no fer res. De deixar-nos els dies i només aconseguir que la seva vida fos una mica més agradable, encara que només fos fins l’endemà. La impotència de saber-se inútil.

 
 
Amant de les noves tecnologies i la ciència, apassionat de la muntanya i enamorat, sense remei, de Berga. És aquí, en aquest petit racó del que no em vull allunyar, on intento aportar el meu granet de sorra perquè aquest món sigui millor per als que ens segueixen. 
Si totes les regles tenen una excepció que les confirma, jo sóc l'excepció a allò de com més gran més de dretes. És a base dels anys que he anat agafant consciència de la porqueria de món on vivim i de la necessitat de fer alguna cosa per canviar-ho.
Ah i també sóc Enginyer Informàtic a Alter Sport, l'empresa que vam fundar, fa uns quants anys, per posar remei a l'exili barceloní al que tants joves (i no tant joves) sembla que estiguem condemnats a fer.

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Pintada al local del PDECat a la ciutat de Berga.
Pintada al local del PDECat a la ciutat de Berga. | La Pólvora/Twitter
Pilar Màrquez Ambròs
El president comarcal Jordi Selga insta a l'entitat de l'esquerra independentista que n'ha estat autora a "destinar els esforços als veritables enemics de la repressió"
Presentació de la Fireta a la Torre de l'Amo de Viladomiu Nou.
Presentació de la Fireta a la Torre de l'Amo de Viladomiu Nou. | Pilar Màrquez Ambròs
Pilar Màrquez Ambròs
Productes artesanals i agroalimentaris, gastronomia i música acompanyaran la cita dissabte 15 i diumenge 16 de desembre
Estat dels contenidors de la zona del Menfis aquest dilluns al matí.
Estat dels contenidors de la zona del Menfis aquest dilluns al matí. | Cedida
Pilar Màrquez Ambròs | 5 comentaris
Residents de les cases disseminades de la zona reclamen que es decideixi com més aviat millor la ubicació de l'àrea d'emergència tancada que havia de situar-se en aquest punt