22
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
11:19h
Aquells últims mesos, com era habitual, cada dimarts anava a passejar pel parc dels afores de la ciutat amb el Pau. Aquell lloc m’ajudava a desconnectar, era diferent.
Cada fulla, cada petjada al terra, cada somriure que es produïa allà, eren màgics. A vegades penso que hauria d’haver nascut en una altra època, que no encaixo amb aquesta. Sempre m’he considerat diferent.
—Veus aquell núvol, el més petit i el que està més amunt? Jo diria que té la forma d’un ànec. Ah, no! Espera Pau..., crec que és un avió..., o una trompeta... La veritat és que pot ser de la forma que la teva imaginació li vulgui donar. Quan siguis gran, vindrem aquí, al mateix banc i ens passarem el dia contemplant les taques blanques del cel. T’ensenyaré com abraçar els raigs del sol i com acomodar-se en les ràfegues d’aire. Mira Pau aquells dos nens jugant a veure qui troba més fulles: escolta les seves rialles. Són sinceres i expressen tota la innocència del món. Són els únics que veuen la vida com una aventura que només acaba de començar. Defensen el que saben que és correcte i sobretot, sobretot Pau, estimen la vida. Algun dia, vindràs aquí amb els teus amics, també.
Sents els cants dels ocells? Concentra’t en el missatge que et volen donar. Em transmeten tanta llibertat...
—Hola Glòria! Ja queda poc, oi?
—Ei, sí, sí. Unes setmanetes i ja tindrem el Pau aquí!
Tenia tantes ganes de poder compartir tot això amb ell i de fer-li veure els detalls de la vida que pocs tenen en compte... La gent no sap gaudir del que a vegades té al davant. Qualsevol cosa és única i té un valor que no li sabem trobar.
—Ara anirem a veure l’arbre que vaig plantar perquè poguéssiu créixer junts; m’has de prometre que vindràs quí cada dia per cuidar-lo. Aprèn de l’arbre i deixa caure les fulles seques del passat perquè adobin la terra, on les teves arrels preparen el futur. Recorda això sempre, Pau.
Són paraules de gent que estimaven la vida, i ara ja no sé on trobar-les, s’han perdut amb la multitud. Vinga, que ja és hora de dinar. Anem cap a casa!
—Mama, avui a l’escola ens han explicat com ha canviat tot en tan poc temps, i m’ha recordat allò que em deies en els passejos al parc, quan ens asseiem al banc i miràvem les taques blanques... I no he entès res. Per què tu em deies que els núvols eren blancs i ara són grisos?
Per què mama, per què ara ja no puc anar sol al parc?
Per què l’arbre meu ja és mort? Per què la il·lusió per viure s’ha perdut? Per què, per què, per què!? Tu em vas ensenyar que les coses importants de la vida no són coses, són moments, emocions, records, lliçons. Què se n’ha fet dels records? Perquè no em crec que la gent s’hagi oblidat del que era tombar-se a terra i poder respirar l’aire pur que corria pel seu voltant. És molt trist oblidar com ser feliç. Amb les ganes que tinc jo de descobrir-ho tot, la necessitat de saber per saber, de riure sense motiu, de tancar als ulls i gaudir del moment. M’has donat l’oportunitat de viure, mama, i no deixaré que per culpa de la gent que no ha tingut algú que els donés mil i un motius per viure, no em deixin gaudir a mi. Jo visc el moment, perquè sóc aquí i ara. Potser sóc petit, però crec que si no fem alguna cosa aviat, tot l’esforç que van haver de fer els nostres avis, no haurà servit de res. No sé tu, però jo no em penso quedar amb els braços creuats.
Diuen que les mirades revelen el que un sent i no és capaç de dir. Doncs jo miro el meu fi ll i li demano perdó pel món que li havia fet creure que tindria i no té. Sento tanta impotència de veure que no puc fer-hi res! No puc suportar passejar pel carrer i veure com la gent porta benes als ulls. Estan tan ocupats preocupant-se per ells mateixos, que no veuen més enllà de la seva ambició per aconseguir l’últim model de mòbil, anar a la moda, ser el més ric... I jo llavors em pregunto què se n’ha fet d’aquells nens que el seu aliat era la seva imaginació. És com si el temps els hagués esborrat el seu passat, que els impedís recordar allò que vertaderament és important. Abans, els somriures sempre eren presents.
—Mama, no estiguis trista. Sé que la persona que em deia tot allò, és en algun lloc. Només has de saber trobar-la. Jo et proposo sortir, escampar-ho als quatre vents, al veí, a la veïna, al de la botiga de la cantonada..., als ocells, a la natura..., i tot tornarà a ser com abans, ho sé. Perquè cada un de nosaltres som la causa d’aquest desastre, però podem prendre decisions per canviar-ho.
Diuen que el gest més sincer és el perdó, doncs jo crec que tots hauríem de demanar perdó a la Terra per estar fent-li això.
Jo t’invito a un sí perquè sí. A saber fer front a les dificultats i créixer davant d’elles.
Podent ser part de la solució, no et conformis essent part del problema. Nosaltres sols no podrem fer-ho, però junts amb la resta sí.
Sumir-nos dintre de les imperfeccions que ens caracteritzen, però que desconeixem i així doncs, refugiar-nos en el conformisme que aquestes ens atorguen al mateix temps que ens immobilitzen. Em sento fort dins d’una seguretat inestable que aposta per una vida rutinària i amb poques coses bones que s’intentaran valorar perquè no hi hagi qui cregui que sóc un de tants esclaus del record.
L’única espurna d’esperança fl amejant serà dedicada a l’alineació de les estrelles durant una nit d’estiu que provoquin la casual i impensada coincidència que esdevindrà amb llum de lluna: poder rellegir un poema de Miquel Martí i Pol a l’hora que tu tornis aquí amb mi i gaudir de la bellesa del plural deixant enrere un singular i personal “jo a seques”.
El novembre m’ofega dins d’un remoure infi nit; un remoure de consciència, de fulles caigudes, de tu i de mi i de mi i de tu, de freds i calors que vénen i van, de versos amb conceptes que es confonen i paradoxes impossibles que esdevenen comprensibles després de remoure els principis i les idees.
Entre una fredor instantània característica de l’hora d’esmorzar i un glop de llet que està poc calenta pel meu gust, em pregunto què hi ha de tu en mi, en el que ara sóc i en el que seré en un futur que, pel que sembla i com a mínim fi ns a una nit d’estiu, serà sense tu: potser quilòmetres, potser només dos pobles. Una cançó o un calaix ple de pols, un sobretaula protagonitzat pels nostres millors records, un univers o simplement un “res” amb un accent molt tancat a la lletra “e”. Potser hi ha un hivern, l’escenari del teatre del poble i el d e casa nostra. La font de la plaça quan l’aigua és tan freda, un te o un poema.
Potser fa falta temps; temps que passarà amb un to de superioritat i una subtilesa que portarà el teu nom d’una manera especialment tendra. Espero que, en aquest temps i dins la falsedat individual amb la qual tothom juga per autoenganyar-se, recordis només aquelles coses que et provoquin certa nostàlgia.
O potser fa falta espai: espai inversemblant i impensat que ens obligarà a conèixer altres llocs, poetes i nadales. Ens obligarà, també, a fer tes i refl exions amb una
persona que, en un principi, ens semblarà interessant, però sense un adverbi que exageri aquest fet. Més tard, i quan vegem que la nostra feblesa ha augmentat juntament amb el buit de la seva absència, ens adonarem que era exageradament interessant i afí a la persona que havíem idealitzat perquè compartís amb nosaltres una sèrie d’objectius i, per altra banda, i només per aquest cop, novel·les i cafès en comptes de poemes i tes verds.
Condemnats a tot el que ens provoqui aquest desengany, amb un posat trist i escoltant cançons que ajudin a recordar-nos tot el que comporta l’art d’estimar. Semblarem sorpresos quan des d’un principi sabíem perfectament que la cosa no podia acabar bé, principalment perquè mai no ens han agradat els cafès.
He après a saludar-te i, fi ns i tot, a dissimular aquest somriure que em surt dos segons després de veure el teu. A pujar a l’escenari i tornar a deixar de ser jo, a descobrir-me cada cop que em perdo, trobar bonic aquest “jo a seques” que ja porta la marca de la casa i, fi ns i tot, posar-lo a textos que no pretenen anar enlloc, però que
són totalment ambiciosos.
Entre un cop de calor instantani característic d’un juliol a les dues del migdia i un glop de llimonada que refresca poc pel meu gust, em pregunto per què carai ja no em calen estius per veure la meva sort arran de casa, per què ja no recordo la teva olor i per què, després d’adonar-me que ja no et trobo a faltar, no em forço a fer-ho. Em dóna
la sensació que enyorar-te requereix un esforç i realment com més et penso, més t’he oblidat.
Sumir-nos dintre dels cercles viciosos que ens proporcionen l’amor i aquestes coses que, en algun moment o altre, creiem que són inexistents però que, malgrat això, busquem eternament. Em sento fort dins d’una seguretat inestable que aposta per una vida rutinària, però amb temps de canvis continus que a vegades et demostren que te’n surts de manera discreta però amb una intensitat digna de ser revifada. Com diu aquell poeta que feia temps que no rellegia, “tots els camins són record o pregunta” i tinc tants dubtes, i ja he recordat tant, que m’és inevitable començar a ser, altra vegada, un esclau, però aquest cop d’aquesta bonica i tan esperada incertesa.
Barcelona de nit fa goig, i més en aquestes dates assenyalades. Només són les sis de la tarda, però ja és ben fosc. Camino pel passeig de Gràcia amb el meu abric color cendra de la nova col·lecció tardor-hivern d’Armani i el mocador de seda Gucci al voltant del coll. Enfonso el nas en el mocador per evitar que l’insuportable fred me l’envermelleixi i, en sentir el perfum que m’he posat al matí, Olympéa, la nova fragància d’en Paco Rabanne m’adono de per què s’ha convertit en la meva preferida.
Durant uns meravellosos instants m’oblido d’on sóc i em transporto a una matinada qualsevol a la casa de la Cerdanya on passava els hiverns de petita. L’olor de fusta.
L’aroma de la xocolata desfeta barrejada amb la del cafè acabat de moldre. El color roig de les espurnes de la llar de foc. Torno a la realitat.
Les llums nadalenques omplen el cel de tots colors i, amb els aparadors i els fanals, fan de Barcelona una ciutat plena de llum i de màgia. Passo per davant la casa Batlló i, en observar-la, un calfred em recorre l’espinada.
De nit, sembla que els seus fantasmes cobrin vida i observin tots i cadascun dels ciutadans que, alguns distrets, altres preocupats, recorren els carrers de la ciutat. Paro un taxi.
Entro a casa. Calculo que tinc el temps just per dutxar-me i arreglar-me abans d’assistir al sopar de gala, al qual he estat convidada, d’avui, la nit de Nadal. Tinc tres hores justes, i no puc perdre ni un moment. Serà el primer any que no passaré la nit amb la família, però no puc desaprofi tar una oportunitat com aquesta. Avui podria ser l’inici d’una nova vida per a mi, una vida plena de fama i encara més diners. Em dutxo, i la meva perruquera em fa un pentinat que serà l’enveja de tothom. Després de maquillar-me i perfumar-me em disposo a posar-me el vestit que fa poques hores he anat a buscar. És un vestit de nit d’Azzaro preciós. De color blau turquí i brillant, que ressalta la meva pell pàl·lida, es cenyeix a la cintura sota un escot creuat i cau, sense forma, fi ns als peus. Just en el moment en què m’estic cordant la segona sabata, sona el telèfon. Renego mentalment perquè aquesta trucada em farà perdre un temps que no tinc. Contesto educadament:
—Sí?
—Princesa, sóc el papa. —El noto angoixat però l’interrompo immediatament.
—Hola papa, què passa? Que no saps que avui tinc un sopar molt important? No tinc temps per perdre, parlem després. —Estic a punt de penjar però com que sé que si ho faig s’enfadarà, espero que digui el que m’hagi de dir.
—Espera bonica, que és important. —Em sorprèn la tristesa que desprèn la seva veu.
—Ai papa, què passa? M’estic començant a preocupar...
—La mama ha mort.
Quatre paraules. Les pitjors quatre paraules que he sentit mai. Totes les pors de la infància que creia oblidades tornen a mi. Sento de fons l’home de la neteja que em pregunta si em trobo bé. El telèfon, que ara és a terra,
emet sorolls que deuen ser la veu del meu pare a l’altre costat del fi l. Immobilitzada, sento que el meu món es trenca a trossets. No tinc forces per agafar el telèfon, no tinc forces ni per plorar. Simplement em quedo allà, enmig de l’enorme saló del meu xalet de Pedralbes que em van regalar el pare i la mare fa tres anys. La mama, la meravellosa dona que m’ha criat, que sempre m’ha donat tot el que li he demanat, la que em cuida quan estic malalta i m’eixuga les llàgrimes quan el meu cor està fet miques. La mama no. No pot ser. Comprovo la data, no som vint-i-vuit de desembre, no és el dia de fer innocentades.
Segueixo de pedra. Quantes vegades havia temut aquest plegats. I jo m’enfonso. Quantes vegades m’havia convençut que la mort és part de la vida i que s’ha d’acceptar. Molta fi losofi a però a la pràctica, el dolor que sento no passa amb una reflexió que em va dir un home ja fa molt temps. Caic de genolls a terra i començo a sanglotar. De sobte, sembla que tingui una bola tan gran a dins que ni amb tota la força del món podré treure. Els ulls se m’inunden de llàgrimes, la meva cara desfi gurada envermelleix i de la meva gola en surten sons inimaginables. Ploro durant el que em semblen hores de manera nerviosa i malaltissa. L’equip de servei em fa costat però ningú aconsegueix tranquil·litzar-me. M’arrauleixo a terra i ploro fi ns que caic en un son turmentat i angoixós.
El so molest i repetitiu del telèfon em desperta. Desitjant que tot hagi sigut un espantós i horrible malson, m’aixeco del terra i em dirigeixo cap a l’aparell, que ja torna a ser al seu lloc. Contesto, aquesta vegada sense ànims per fi ngir el meu desconsol:
—Sí?
—Filla meva, estàs bé? T’he trucat tretze vegades, aquí tots estem molt preocupats per tu.
Miro el rellotge. Només fa mitja hora des que he sabut l’espantosa notícia. Em pensava que havia dormit durant hores.
—Papa... —No puc continuar parlant. Els sanglots tornen a brotar de dins meu.
—Princesa, tots estem molt afectats. Vine a casa i després anirem junts cap al tanatori.
Paro un taxi, ja que no em veig amb cor de conduir.
Pels carrers observo la gent que, feliç, aprofi ta els últims instants per fer les compres de Nadal. D’altres, simplement passegen embadalits sota el cel d’aquesta ciutat
amb tant d’encant. Tothom somriu, hi ha parelles que es fan petons i famílies senceres que juguen i es diverteixen plegats. I jo m’enfonso. Aquestes dates on tothom és feliç, l’època de l’any en què la família es reuneix i per tots els porus es desprèn amor i benestar. Noto que sóc dins un pou, i només puc caure. I caic.
Arribo a casa del papa. Només entrar se m’acosta gent per abraçar-me i dir-me paraules d’ànim. No contesto.
Veig cares conegudes, d’altres no ho són. Sento que la gent conversa al meu voltant, però no els escolto. Tinc la sensació que no estic aquí, és com si mirés l’escena com un simple espectador. Floto. Em sento fora de lloc.
Sento ràbia. Ràbia per totes les persones que diuen que m’entenen i em volen acompanyar en aquest moment.
La seva presència m’irrita. Jo només vull una cosa. La mama. I elles no em poden ajudar. Em sento impotent.
Només vull allunyar-me de tot i de tothom. I plorar. Veig que se m’acosta la meva padrina.
—Nena, on vas amb aquesta cara? Suposo que no deus haver deixat que ningú de fora et veiés així, oi? Vés-te a rentar ara mateix. Déu nos en guard, quin poc seny que té aquesta joventut d’avui dia. Pensa, nena, que la gent creurà que som una família de desequilibrats i ja saps com corren les males llengües!
Alguna cosa creix des del més profund de mi. Torno a ser aquí, i per una vegada a la vida no m’aguantaré, així que crido de mala manera:
—N’estic fi ns als collons de la gent com tu! Se m’acaba de morir la mare i de l’únic que et preocupes és del que pensarà la gent. M’importa una merda com em vegin.
Estic cansada de fi ngir que la meva vida és perfecta i ho sento si la meva aparença en públic espatlla la teva immaculada reputació. T’hauria de caure la cara de vergonya, hipòcrita!
—Nena, aquest vocabulari! Aquestes no són maneres per una nena de bona família com tu. A més, t’agradi o no, sóc la teva padrina i em mereixo el teu respecte. Així que fes el favor de disculpar-te ara mateix i faré com si aquest incident no hagués passat. Ai, el que s’ha d’aguantar. Sort en tens que sóc bona dona, jo. Si és que de la teva mare havies de sortir, amb aquests aires de revolucionària...
M’encenc. Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got. Ara ja sóc com una bomba a punt d’explotar. I exploto.
—Per començar deixa de dir-me nena i de tractar-me com a tal. Segon, no em disculparia davant d’una rata tan egocèntrica i falsa com tu ni que m’amenacessin amb una pistola. M’avergonyeixo que formis part de la meva família. Fins ara jo era com tu, només preocupada per la fama i els diners, però ara ja s’ha acabat. M’he adonat que hi ha coses més importants que la imatge i les aparences. I són l’amor i l’amistat. Coses que mai tindràs, ja que no es poden comprar amb diners. Malauradament, he hagut de perdre la meva mare per assabentar-me de l’amor que li tenia, i que encara li tinc. I aquest sentiment tan intens i irrepetible no el canviaria per res del món. Ara m’adono que l’afectuosa relació que tinc amb els meus pares m’omple i m’enriqueix més com a persona que la millor bossa de Louis Vuitton o l’últim model de sabates de Prada. Així doncs, desitjo que algun dia tu també te n’adonis. Llavors estaré encantada d’acceptar-te al meu costat. I tercer i molt important, sota cap concepte no tornis a anomenar el nom de la meva estimada mare per parlar-ne malament, perquè això sí que no t’ho perdonaria mai. Ella, la teva germana, va intentar fer-me obrir els ulls, però jo estava massa cega per la vostra infl uència i la temptació de ser l’enveja de tothom. Dit això, desitjo que siguis feliç.
Abans que tingui temps de dir-me res més, em dirigeixo al meu pare. De sobte estic molt serena i sé perfectament què haig de dir i fer.
—Papa, gràcies per haver-me cuidat des del meu primer alè de vida. Ara però, necessito un temps per a mi, per reordenar la meva vida i les meves emocions. Per aquest motiu, i seguint els meus impulsos que mai m’han fallat, he decidit que aniré una temporada a la muntanya, per portar una vida allunyada de luxes i comoditats. Allà tinc intenció de trobar-me amb mi mateixa i de trobar la pau interior que necessito per reconduir el meu camí cap a la felicitat. T’estimo.
El papa em mira, emocionat, i m’abraça.Després de l’enterrament, ja ho tinc tot a punt per marxar. Abans de començar la meva nova vida, però, sento que necessito escriure unes últimes paraules a la mama, així que escric en un paper:
Estimada mama,
Gràcies per haver-hi estat sempre. M’agradaria haver-te pogut dir això en persona, però ara ja és massa tard. Has estat un exemple a seguir per a mi, i si mai tinc fills estaria contenta que m’estimessin la meitat del que t’estimo jo. Has estat una dona meravellosa: bona, pacient, sempre a punt per oferir-me la teva ajuda i els teus consells, però també dura quan ha estat necessari.
M’agradaria haver-me pogut acomiadar de tu i fer-te saber fins a quin punt ets imprescindible per a mi, però te n’has anat tan ràpid... Sempre tan discreta, fins i tot en això. Sempre et portaré al cor i, des d’on sigui, t’estimaré.
Sempre teva,
Berta.
Embolico el paper, el poso dins d’un globus i em quedo observant com s’enlaira fi ns que desapareix a l’horitzó.
La bola que tenia dins ha desaparegut.
Agafo la motxilla i poso rumb a la nova vida que m’espera mentre al meu cap es tepeteixen aquells versos de Machado: “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar...”.