Les obres premiades per Liven en prosa narrativa de 1r i 2n d'ESO

I la vaig mirar de nou, la meva millor amiga, la millor companya de viatges, l’encarregada de guardar-me l’esquena un cop més en la meva nova aventura. La vella 
maleta blava ja era sobre el llit.
Sempre m’he considerat afortunada, des de petita he disposat de tot allò que volia; potser sense ser conscient, aquest petit detall ha pogut infl uir moltíssim en la meva 
vida, de la mateixa manera que viatjar sempre m’ha fascinat i, possiblement, és l’únic tret de mi que mai ha canviat.
Durant la meva vida he estat a molts llocs diferents. He pogut contemplar Londres pujada al London Eye, he passejat per la vora del Sena, he comprat a les botigues més exclusives de la Cinquena Avinguda... Però aquesta vegada tenia preparada una aventura molt diferent. L’índia m’esperava, i els mil i un secrets que s’amaguen en ella.
Recordo que vaig sentir un sor ollet, el rellotge marcava les sis. Vaig agafar la maleta, vaig sortir de l’apartament, vaig baixar les escales i vaig sortir de l’edifici. Fora m’esperava el taxi, pujada en ell vaig observar el taxista, un home adult amb aires misteriosos. Ell no em va prestar gaire atenció. Em preguntà on volia anar i, sense dir 
res més, engegà la ràdio, posà el cotxe en marxa i premér l’accelerador.
Dins l’aeroport vaig seguir el protocol habitual i, com a cada viatge, no podia evitar d’imaginar on anaven els avions que s’enlairaven, això em feia sempre l’espera més amena. Al cap d’una estona vaig sentir aquella veueta anunciant el tan esperat missatge per tots els racons. Faltava només mitja hora perquè el meu avió s’enlairés.
A la pista d’aterratge vaig veure el meu avió. Era el més gran, de colors blanc i taronja amb unes grans lletres vermelles. Mentre avançava cap a ell sentia els meus companys de vol xiuxiuejar en idiomes que era incapaç d’entendre, tampoc els prestava atenció.
Ja dins l’avió em vaig preparar per un viatge de sis hores fi ns a Doha on faria escala per després aterrar a Lucknow. Com de costum em vaig quedar adormida. I una de les auxiliars de vol, molt amablement, em va haver d’avisar que ja aterràvem.
Baixant de l’avió em vaig sorprendre ja que pensava que aquell aeroport havia de ser un caos, però no va ser així. Tot estava perfectament organitzat i no semblava que acabés d’aterrar en un país del segon món. Dins l’aeroport hi havia moltíssima gent, els passatgers corrien amunt i avall, uns amb més presses que d’altres, alguns amb vestit i corbata i d’altres fets un desastre.
Com estava previst, un home m’esperava fora de l’aeroport. Tan bon punt em va veure va dirigir-me un dels seus millors somriures. Em van cridar l’atenció la seva gran barba i el gran turbant taronja que lluïa al cap. Em va conduir fi ns al taxi i se’m va escapar una petita rialla al veure’l. Era petit i vell, tot negre i groc. Asseguda a dins estava molt incòmoda i per si no fos poc gairebé em quedo sorda en sentir el rugit del motor.
Durant el trajecte fi ns a l’hotel no podia deixar de contemplar els carrers que s’estenien més enllà de la fi nestreta. Dones, homes i nens passejaven pels carrers plens de vida i de colors. Els turistes es paraven a cada racó omplint la memòria de les seves càmeres. Centenars de cotxes inundaven les carreteres. Els vehicles anaven molt plens i les motos em donaven la impressió que caurien d’un moment a l’altre.
En baixar del taxi vaig sentir l’oloreta de la que tant havia sentit a parlar, em vaig quedar embadalida uns segons fi ns que vaig sentir els crits del cotxe del darrere, vaig agafar totes les meves coses i vaig entrar a la recepció de l’hotel.
La nit va transcórrer plàcidament, potser a causa del jet lag no vaig poder conciliar el son, però el simple fet de pensar tot el que faria demà va mantenir ocupat el meu cervell.
L’endemà em vaig llevar d’hora sense gaires esforços, vaig col·locar-me la motxilla sobre les espatlles i vaig sortir de l’hotel sense menjar res, havia de fer massa coses 
aquell dia.
Vaig caminar tot el matí sense parar. Contemplava la gent del meu voltant, les robes esteses dels balcons, els animals que bramaven i es movien nerviosos. Els petits comerços del voltant despertaven en mi sentiments varis, en alguns hi havia vestits preciosos i en d’altres animals ja mig podrits que ningú tenia la intenció de comprar. Em fi xava en tots els petits detalls, els carrers estaven plens de brutícia i a cada pas hi havia algú demanant diners als occidentals. Tot em semblava tan diferent al que estava acostumada que quan creia que no em podia sorprendre més apareixia una nova cosa que em deixava perplexa o encisada. Tot em transmetia una estranya sensació de felicitat, era lliure allà, ningú no es fi xava en mi, anaven a la seva i tots ells eren diferents. Semblava improbable que en una sola ciutat s’hi poguessin barrejar tantes olors, colors, sorolls, misèries, rialles...
Durant la primera setmana vaig gaudir dels carrers més amples i rics de Lucknow i també dels barris més pobres del setè país més poblat del món. Vaig descobrir tots els raconets i vaig visitar totes i cadascuna de les botiguetes de la ciutat.
Un d’aquests dies d’exploració, després de tot un matí caminant, van aparèixer les seqüeles. Estava molt cansada i tenia la sensació que no aguantaria ni un sol minut més sense endur-me res a l’estómac, així que vaig anar a la recerca d’un restaurant. Durant més de mitja hora vaig hora vaig intentar trobar un local que disposés de les condicions mínimes d’higiene i quan per fi vaig ensopegar-me amb un, vaig acostar-m’hi i vaig seure en una taula apartada. 
Al cap d’uns minuts una nena de no més de vuit anys es va acostar i em va demanar què volia. Els meus ulls es van trobar amb els seus i vaig poder notar amb facilitat l’expressió d’esgotament del seu rostre. Per un moment vaig sentir ràbia contra la gent que la tenien allà treballant però més tard vaig comprendre que allò ara normal a l’Índia i que segurament eren els seus propis pares els que la tenien allà dia i nit.
Vaig intentar oblidar aquell assumpte i em vaig centrar en el menjar. Tenia moltíssimes ganes de tastar un plat que ells anomenen Aloo Gobi el qual està fet amb patates, colifl or i espècies, les quals, indispensablement, no poden faltar a cap plat indi.
De tornada cap a l’hotel no deixava de pensar en la menuda nena d’ulls foscos, recordava la seva cara suada i necessitava saber més coses d’ella. De totes maneres, vaig decidir deixar-ho córrer i tornar cap a l’hotel. De la mateixa manera que la felicitat que em transmetien els carrers plens de color, la misèria que veia a cada pas m’entristia.
L’endemà tenia programada una excursió a Benarés, al temple budista i al Ganges. Aquell matí em vaig llevar amb més ganes que mai, vaig esmorzar ràpidament i en poc temps ja estava preparada.
Benarés estava lluny de Lucknow així que vaig decidir agafar un bus, la veritat és que no vaig poder resistir-m’hi. 
No sé com però allà dintre hi havia més d’un centenar de persones. Mentre avançava pel passadís una dona d’uns cinquanta anys em va cedir el lloc i estranyada per la seva mostra d’altruisme li vaig demanar en anglès, esperant que l’entengués, perquè ho havia fet, i per sorpresa meva em va contestar: “Si encens una làmpada per algú il·luminaràs el teu propi camí”. Dites aquelles paraules es va aixecar i es va quedar dreta durant tot el trajecte.
Durant tot el matí vaig estar visitant els impressionants temples budistes de Benarés i tota la màgia que residia en ells. Vaig descobrir que, més que una religió, el budis-
me és una manera de fer i ser. Ajudar els altres sense esperar res a canvi. I inconscientment pensava en la dona del bus i el seu petit gest d’amabilitat i pensava com un gest tan senzill podia arribar a despertar tantes emocions en mi.
A la tarda vaig acostar-me al riu Ganges, el més sagrat de l’Índia. En ell s’hi banyen tots els fi dels, també nens que juguen i cadàvers que descansen sobre les seves tranquil·les aigües. A la seva vora centenars de turistes passejaven i indis s’acostaven demanant-los que els compressin els seus souvenirs.
La fresca de la nit s’acostava i ja era hora de tornar a l’habitació. De camí a l’hotel vaig intentar veure la senyora que m’havia cedit el lloc, però no hi era. Quan vaig arribar a l’hotel vaig sopar i com de costum dins la dutxa vaig fer un repàs d’aquell intens dia.
L’endemà al matí vaig tornar a passejar pels carrers de Lucknow, sabent que quan tornés a fer-se clar ja seria de camí cap a casa. Em sentia feliç, havia après un munt de 
coses sobre l’Índia i la seva gent, però alhora estava trista perquè encara em deixava moltes altres coses per veure i per fer. A la tarda, després d’haver-me perdut per uns 
quants carrerons més i d’haver fet un munt de fotografies, vaig prendre consciència que ja era hora de tornar i preparar la maleta.
Durant el camí de tornada no em podia creure el que veia. La mateixa dona que m’havia cedit el seu lloc a l’autocar parlava amb uns turistes al meu davant. Vaig parar l’orella molt atentament i em va semblar que els demanava vint rúpies per comprar-se un bitllet d’autocar, que li havien robat el moneder i que no tenia forma de tornar a casa. Els forasters van passar d’ella i mentre la dona es lamentava per no haver estat prou convincent, m’hi vaig acostar, vaig treure la meva cartera i li vaig entregar els diners que necessitava. Hi ha un proverbi hindú que diu: 
“Quan parlis procura que les teves paraules siguin millors que el silenci”. En aquesta ocasió cap de les dues les vam trobar, simplement ens vam somriure mútuament i vam deixar que el silenci parlés. Un inesperat sentiment de pau i felicitat em va omplir i dins meu experimentava una estranya sensació que em costa descriure amb paraules.
A l’avió, ja de tornada cap a casa, m’entretinc pensant en el viatge i penso en totes les coses que encara no he pogut fer i visitar en aquest màgic país i em prometo a mi 
mateixa que algun dia hi tornaré. Observaré, faré i aprendré tot allò que encara em manca descobrir. Una altra dita índia diu que tot al fi nal acaba bé i si no acaba bé, no ha arribat el fi nal.

 
No sé quina mosca m’ha picat que darrerament m’interessa saber coses sobre la vida al Japó. Coses de tot tipus: com viuen la gent allà, com és el país, quin temps hi fa, com es relacionen entre ells, quines coses els agrada fer per divertir-se... M’interessa tot el que serveixi per veure les diferències entre ells i nosaltres.
Tant és així que fa dies que estic fent cerca d’informació de tot allò que a mi personalment m’ha semblat interessant. He trobat coses que desconeixia per complert, 
algunes de ben divertides, altres de molt serioses, però totes elles molt curioses i que m’han fet pensar força. Si us sembla, us en puc fer cinc cèntims. Desgranaré la in-
formació que tinc.
Començaré parlant dels àpats. Sembla divertit i, alhora, fastigós que la gent xarrupi i faci soroll quan es mengen els típics fi deus i altres plats. Qui no ho fa, és que no menja correctament. Tot al contrari d’aquí, em penso. Almenys a mi, sempre m’han dit que quan mengi, miri de no fer soroll i no xarrupi l’escudella. Aprofi to per imaginar-me aquesta situació en un lloc públic.
No hi ha barres de pa i, en lloc del pa, tenen com a aliment bàsic l’arròs. En fan matxucs i hi posen altres aliments entremig, com a petits mossecs. Per tant, el nostre 
entrepà típic per esmorzar o berenar no existeix. Tampoc tenen embotits o són importats i massa cars. Això és un desastre! Jo no sabria com passar el matí a l’escola sense un bon entrepà: de pernil, de fuet, de bull, de llonganissa, de xoriço... Que feliç que sóc jo, amb aquest esmorzar!
Per altra banda i si ho comparem amb nosaltres, la gent és més silenciosa i està molt acostumada a fer cues.
A vegades formen fi leres al carrer, tot aturant-se, simplement perquè hi ha molta gent agrupada i creuen que cal fer cua per anar fent via.
A l’hora d’anar a fer feines, a les cases la gent té un vàter amb la tapa calenta (quin gust!) amb un botó per prémer que desprèn ambientador, un altre perquè surti un raig d’aigua i poder-se rentar les parts baixes, i, després, aire calent per assecar-ho tot. Tot amenitzat amb música d’ambient que també porta el vàter incorporada.
Crec que enviaré una carta al Sr. Roca (que desconec qui és), perquè sàpiga que existeix aquest gran invent i demanar-li que, a partir d’ara, els fabriquin tots així. És un rotllo trobar la tapa freda! Aquí, sovint, més que un raig d’aigua per rentar-se, segons al lloc on vas, el que hi trobes és que està embussat o que no baixa prou aigua per enviar les restes cap a la claveguera! Sr. Roca, això s’ha de millorar!
No hi ha papereres enlloc. I, encara que sembli mentida, no hi ha papers ni altres restes de deixalles pel terra. 
La gent es guarda tot allò que cal llençar quan és al carrer i espera a arribar a casa per tirar-ho a les deixalles. Reciclen de manera molt primmirada. Les safates de carn 
les renten abans de posar-les al contenidor corresponent. 
En els envasos que hi ha plàstic i etiquetes de paper, per exemple, retiren la part de plàstic i la posen al lloc on va, i la de paper igualment. En les ampolles, també: el 
tap metàl·lic va a una banda i el vidre a l’altre. Aquí diem que reciclem, però no ho fem prou bé: com a molt, ens hem iniciat en el reciclatge. Estic pensant en els punts 
de tractament de residus on, per separar bé tot allò que els arriba i segons la nostra manera de reciclar, deuen necessitar hores i hores, màquines i persones diverses 
que s’entretinguin a fer tot això. Recordo, quan sortim al pati en horari de classe, que recollim papers i altres restes que entre tots hem llençat al terra. Quina manera de 
perdre el temps! Per no fer bé les coses quan toca, hem de dedicar després un temps extra a fer-ho bé. Crec que els justos paguen pels pecadors, ja que hi ha força gent 
que intenta fer un bon ús de les papereres. Els japonesos són ben espavilats en aquest sentit! O és que són tants, 
que quedarien enterrats entre la brossa si ho fessin com nosaltres i per això han decidit fer-ho bé?
Els habitants del Japó en general són acollidors, però molt tímids. Tenen per costum pensar abans en els altres que en si mateixos i difícilment podràs aguantar la mirada 
molta estona amb algú d’ells sense que ell la baixi primer.
A les cases encara és molt més la mare qui s’ocupa de les feines domèstiques, respecte a aquí a Catalunya, i el pare és molt més secundari en aquest sentit, tot i que les dones també treballen fora de casa. També és força curiós que les famílies no solen tenir mascotes, segurament per manca d’espai. Quan els bé de gust tenir-ne una, tenen la possibilitat de llogar-la per un temps determinat o també es poden acostar als nombrosos bars on hi ha gats per a atreure al públic.
Els pares ahir em van explicar que, aquest dissabte, tenim dinar familiar. Mireu quina casualitat: resulta que celebrarem el comiat de la meva cosina que marxa a estudiar al Japó. Amb aquest dinar, aprofi taré per demanar-li que pari molta atenció amb tot allò que vegi i li passi i, quan ens retrobem, m’ho pugui explicar tot. D’aquesta manera, seguiré descobrint Japó!
Tres mesos després...
Arriba el Nadal, i com no, la família es retroba i la meva també. Estic molt il·lusionat, perquè els tiets m’han dit que la meva cosina Laura serà aquí pel dinar de Nadal. 
Sembla que només es quedarà uns dies i tornarà a volar per poder passar el Cap d’Any amb els seus nous amics i amigues d’allà; millor dit, de tot arreu, ja que conviu amb una noia anglesa, una canadenca i dues xineses.
Dia de Nadal. Tots estem molt impacients:
—Va, que arribarem tard al dinar!
—Ostres! Se m’ha fet una carrera a les mitges. Ara que anàvem bé de temps...
—M’acaba de trucar la Laura i m’ha dit que té una sorpresa per a nosaltres. Ens haurà portat quimonos per a tots? No m’imagino amb aquesta vestimenta...
Un cop arribats al dinar i fetes les presentacions, amb una bona escudella de galets al davant, com marca la tradició, comencen les històries...
La Laura té una beca d’estudis i, a canvi, ha de fer classes de castellà a diferents grups de nois i noies japonesos. Resulta que, un dia, va anar d’excursió amb uns 
quants del grup i, en acabar, la meva cosina es va acomiadar de tots ells fent-los etons a les galtes. L’endemà, de bon matí, va rebre un whatsapp que deia: “Ayer me gustó mucho que me hicieras dos besos en los mejillones”.
Tots rèiem tant com podíem. Que divertit confondre musclos amb galtes! Realment, això de les llengües és ben complex, tant que resulta que els japonesos, quan veuen que intentes parlar amb la seva llengua, sempre et diuen que parles molt bé. Però, quan realment parles bé, és quan ningú et diu res perquè no es nota que ets un català al Japó.
Quan estem esperant que ens portin el segon plat, a la meva cosina se li acut una altra anècdota: els joves, a la nit quan van de festa, no se’n van a les discoteques, sinó que es diverteixen anant al karaoke, un lloc on la gent tria la seva cançó preferida i la canta. Hi ha petits espais privats per a grups i no és d’estranyar que s’infi ltri algun desconegut amb ganes de gresca. Que divertit seria anar-hi a cantar! Nosaltres acostumem a divertir-nos poc amb el karaoke, i crec que és una bona idea. Convidaré els meus amics a fer una tarda de cançons en japonès i així riurem més! Sense anar més lluny, ja sé algunes paraules com: hola (Kon-ichiwa), gràcies (Arigato), adéu (Sayounara)...
I... ja arriben les postres! Sorbets de llimona, torrons de Xixona, neules de Girona, i per acabar, la sorpresa de la Laura: mochi, unes postres típiques japoneses fetes amb pasta d’arròs i canyella. Mmm, boníssim!
Ara tocaria prendre’s un bon te japonès, però sembla ser tan amargant que passarem de llarg i farem cas de la nostra tradició: recitar els poemes de Nadal, cantar cançons... Tot junt amb una tassa de cafè, uns bombons i una sobretaula ben llarga. Per cert, sabeu que al Japó l’aigua i el te són gratuïts? I que els estudiants dinen per uns tres euros que són uns tres-cents noranta iens? Els meus pares diuen que cada dia per dinar a l’escola ja paguen més de cinc euros! Si no fos pel desplaçament, hi podria anar a dinar!
 Dia 28 de desembre.Tot just de bon matí, ens arriba un whatsapp per part del tiet, comunicant-nos que la Laura ha arribat bé a l’aeroport de Saporo. Mira-la ella! I nosaltres que ens pensàvem que es quedaria més dies! Es veu que això del Japó enganxa! Però jo no paro de fer-me preguntes: I si la Laura es queda al Japó? I si troba un noviet japonès? Estaria prou bé perquè així ens convidaria a anar al Japó. I si tinguessin fi lls, com serien? S’assemblarien als catalans o als japonesos? I com es menjarien els fi deus, xarrupant sorollosament o de manera silenciosa?
Si us sembla bé, ara ho deixaré aquí i d’aquí a uns anys, ja us explicaré el final.
 
No la trobo. Ahir la tenia, ho recordo! Però avui ja no.
On deu estar? Què faré jo sense ella? Potser me l’han robat... Ho dubto.
Ahir era un dia normal, vaig fer el mateix que cada dijous. Em vaig llevar d’hora, i com és normal, la meva cara d’adormida no faltava. Les ulleres i els ulls mig tancats, els cabells despentinats i la mirada perduda. És que jo, fins a les dotze, no sóc persona.
Em va despertar l’alarma, i em vaig aixecar com vaig poder. Potser llavors em va caure, vés a saber. Vaig dirigir-me cap a l’armari per triar la roba que em posaria. 
Vaig estar deu minuts parada mirant les dues portes de fusta blanca, i a la fi vaig triar uns pantalons i un jersei. 
Quan vaig estar vestida, vaig anar al lavabo amb la intenció de rentar-me la cara i treure’m la pinta d’adormida. I si se la va endur l’aigua? No, no. Segurament hagués vist com queia pel forat de l’aigüera. A la cuina m’esperava el meu got de llet i la bossa amb l’esmorzar de l’institut. Vaig beure’m la tassa d’un glop i vaig endur-me’n la bossa per posar-la a la maleta. Podia ser que m’hagués caigut dins la maleta tot posant els llibres, no? Ho dubto. Vaig agafar la meva jaqueta i vaig acomiadar-me dels meus pares.
Durant el camí de casa meva a I’institut no vaig aixecar el cap del terra, així que allà no em va caure! Com sempre, vaig arribar d’hora i no hi havia gairebé ningú. Al cap de deu minuts van arribar les meves amigues i vam pujar juntes. Potser em va caure per les escales, o me la vaig deixar dins la taquilla. Però algú ho hagués vist. Durant les classes ni tan sols vaig moure un dit i no crec que s’hagi escapat... Encara que no em sorprendria.
Les hores del pati no van ser massa animades, encara que amb el fred i el vent que feia no em va sobtar. Ja hotinc! El vent se la va end ur! Però, tan poc pesa? Bé, si pesa tant com jo potser sí que se l’ha endut...
Després de l’insti, em vaig dirigir a la parada de bus, no vaig tenir temps de perdre-la allà. Com sempre, el bus anava deu minuts tard, però els que anem amb aquell bus ja no fem comentaris al respecte. Vaig entrar-hi i vaig donar-li el tiquet al xofer, que tenia la mateixa cara de pomes agres de cada dia.
Tot en aquest institut és monòton. No, m’equivoco. Tot en aquest poble és monòton, avorreix. Però jo segueixo sense trobar-la! I si l’home gras i suat que es va asseure 
al seient del meu costat la va aixafar amb el cul? Ben pensat és bastant possible que la perdés així. Però potser ell ho hagués notat, no? Vés a saber. Potser la té ell 
ara. Ai, on deu ser?
Ahir vaig dinar sopa, potser m’hi va caure. Però què dic? No és tan petita, l’hagués vista. I al rentaplats? Que bé! Així estarà ben neta. Però no ho sé.
És possible que mentre em fi cava al llit hagués caigut a sota, o s’hagués quedat darrere el coixí.
Avui la cosa no ha canviat massa. Però els divendres són sempre més divertits, es nota que és l’últim dia de la setmana dins les classes. Sí! Ja sé on és! Segur que la Marta me l’ha robat i fi cat dins l’estoig. Potser s’ha quedat dins el llibre de socials, entre les pàgines plenes de paraules i imatges. No tinc clar on pot ser...
I si està dins d’un dels calaixos de la cuina, entre els plats i gots? No ho sé. No puc aguantar més sense ella. 
Buscaré per tota la casa.
Sota el llit no hi és, ni dins la tauleta de nit. Tampoc és al menjador; ni entre els coixins del sofà, ni darrere el televisor, ni a les postades. Potser està al bany. No està a l’armariet, ni a la dutxa. Sota la catifa... Sí!
Te n’havies anat completament, pinça.