CONCURS LIVEN

Les obres premiades per Liven en prosa narrativa de 4t, 5è i 6è de primària

Llegeix aquí les narracions de la segona categoria

per Redacció, 17 d'abril de 2016 a les 19:55 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

 

 
Hola amics i amigues! No crec que sigui necessari que sapigueu quin és el meu nom, perquè, la veritat, no és important per contar-vos la història que us explicaré. Ahh! 
Per cert, sóc... com dir-ho... una mica... “peculiar”, “especial”... En fi : sóc una bicicleta. Ara començareu a pensar: 

“Les bicicletes poden pensar?”. Doncs sí, senyors, sí! Tot això és culpa d’una colla de ximples —que crec que vosaltres anomeneu científi cs— que es van omplir la boca dient que: “L’humà és l’únic ésser viu que pensa”, i bla, bla, bla...
Però, anem al gra, que si no se’m rovellaran les rodes.

Abans, vivia en una casa gran als afores d’un petit poble anomenat Vallventosa. Era una masia vella, tot s’ha de dir, però, amb els geranis vermells al balcó, tenia un cert encant. El meu amo era en Carles, el fill mitjà de tres germans, de poc més d’onze anys. Era alt, de cabells foscos i ulls verds. Recordo que era un nen molt simpàtic i rialler, a qui li encantava donar volts pels boscos propers a la masia a les tardes d’estiu, i encara més quan es feia fosc. També recordo el dia que els seus pares em van regalar: era el dia del seu aniversari, aquell dia feia onze anys i, com a regal d’aniversari, havia demanat una bicicleta nova. Quan em va veure es va posar tan content que feia salts d’alegria al voltant del menjador.
Des d’aquell moment, no hi va haver dia que no em rentés, em posés oli a la cadena o anéssim a donar un volt als boscos dels voltants de la masia. Llavors, però, en Carles es va fer gran i jo em vaig anar rovellant. Ja no era la bicicleta lluent i esplèndida; la més ràpida del poble ni la més nova, que havia estat en els meus temps de glòria. Durant un temps vaig quedar allà, abandonada i oblidada, dins d’un garatge brut i lleig.
Però un estiu, un dia que el sol brillava com pocs dies, l’Àlex, el fi ll petit dels tres germans, va entrar al garatge i, tot decidit, em va agafar per anar fi ns a Vallventosa. Deuria tenir vora deu anys i, com el seu germà gran, era alt i musculós. Durant els dies següents em va netejar, em va posar oli als frens, em va canviar les rodes i, finalment, em va pintar d’un vermell llampant. Va ser llavors quan va passar a ser el meu amo.
Aquell estiu va ser un dels millors que recordo: cada dia, just després de dinar, anàvem junts fi ns al poble, i, fi ns i tot, a vegades, anàvem fi ns a la font de Gall, que era prop del bosc que envoltava la vila. Alguns matins anàvem a fer excursions pels boscos, on collíem móres o ens banyàvem al pantà.
Però com tot en aquesta vida, aquell estiu es va acabar, i amb el fred, també les excursions als boscos i les anades al poble amb l’Àlex. Altre cop em vaig trobar oblidada, fins a l’estiu següent, en aquell garatge brut i lleig.
Potser passaren un parell d’estius més fi ns que, finalment, n’Àlex i jo deixàrem de fer excursions al poble. Només de tant en tant, m’agafava per acostar-se al poble a fer algun encàrrec o a veure algun amic. No sé dir quant de temps més vaig estar en aquell garatge, que al final no em resultava tan brut ni lleig, i, fi ns i tot, podria dir que el trobava acollidor. Va ser llavors quan em vaig adonar que m’havia convertit en un simple record de la infància de n’Àlex i que ja no era més que un objecte vell del garatge.
Vaig viure un parell o tres d’anys més en aquell garatge, fi ns que, un dia de febrer entraren al garatge tres nois, si fa o no fa de la mateixa edat que n’Àlex. No recordava haver-los vist rondant pel poble, així que vaig suposar que eren forasters. Llavors, el més alt de tots tres em va agafar, mentre els altres dos agafaven un parell de patinets que havien sigut de l’Ignasi, el fi ll gran de la família. 
De seguida em vaig adonar que alguna cosa no rutllava. Van anar vora el bosc, passada la font del Gall i allà em van deixar vora una tanca d’uns tres metres d’alt, amagada rere uns matolls. No recordo la casa amb claredat, però recordo que vaig veure de seguida que es tractava del centre de menors que hi havia prop de Vallventosa.
Feia molt de temps que hi era, aquell centre, però la veritat, la majoria d’habitants de la vila no hi paraven molta atenció. A vegades, als joves del centre se’ls permetia sortir a fer un volt per la vila, i per a la gent del poble no eren més que un grup de joves. Només recordo un parell d’ocasions en què els habitants de Vallventosa es queixessin d’algun dels nois per fer alguna malifeta o agafar alguna cosa de la casa d’algun veí.
Les següents setmanes, van ser les pitjors que recordo. Els tres nois sortien cada migdia, just després de dinar, i m’agafaven darrere els matolls per acostar-se al poble. A diferència de n’Àlex, aquests no em netejaven ni em posaven oli als frens, així que ràpidament vaig quedar 
ben bruta de fang, amb algun que altre forat a les rodes i fent un grinyol estrany cada vegada que frenava. Sovint, quan arribaven al poble, em tiraven contra la façana d’alguna casa o em deixaven tirada pels carrers de la vila. No m’agradaven gens aquells xicots i odiava que fossin els 
meus amos.
Amb el temps, em vaig adonar que anava errada i no tot era com em pensava. Un dels nois, el que em va agafar el primer dia, no era tan dolent i odiós com ho eren els altres dos. A vegades, algun dia en el que els seus amics no podien sortir per culpa d’haver fet alguna malifeta, ell em netejava, i, junts, anàvem a fer un volt pels boscos. 
Ell no em llançava al terra ni em deixava tirada pel poble com feien els seus amics. Algun dia, fi ns i tot, comprava oli a la ferreteria, amb els seus estalvis, i me’n posava una mica a la cadena perquè no grinyolés tant.
Aquelles escapades, que al principi eren poc més d’un parell de cops al mes, es van anar intensifi cant, fi ns a esdevenir un costum. Va deixar d’amagar-me rere els matolls, per tal que cap dels seus amics m’agafessin algun dia, i va començar a amagar-me rere un roure que hi havia prop de la casa i que era molt més acollidor.
Potser, aquell noi, no era el millor amo del món, però per a mi, s’havia convertit en un gran amic. Al principi, sí que em vaig pensar que era un xicot dolent, però em vaig adonar que les aparences enganyen, i tot i que potser aquell noi hagués fet alguna malifeta de petit, era, crec, un dels millors nois que he conegut.
La meva vida d’ençà aquesta història, no ha canviat gaire, la veritat. Segueixo amagada rere el roure, esperant que el xicot surti del centre per poder anar a fer un volt plegats.

 

Hi havia una vegada un nen que es deia Jordi i a qui li agradava molt llegir. S’havia llegit tots els llibres de la biblioteca de la seva escola.
Un dia el Jordi va anar a la biblioteca a buscar una pel·lícula i va veure a dalt d’un prestatge un llibre gruixut amb les tapes de pell i molt antic. El Jordi va demanar permís al bibliotecari per emportar-se’l a casa. Quina sorpresa quan el va obrir! El llibre no tenia paraules!
L’endemà, quan va arribar a l’escola, va tornar a la biblioteca per preguntar què en sabien d’aquell llibre misteriós. El bibliotecari li va respondre que, des que ell havia arribat a l’escola, el llibre mai havia tingut paraules. 
Sempre havia estat un misteri i ho continuava sent.
“Què podia fer amb aquell llibre?”, es preguntava el Jordi.
Un cop a casa va tenir una idea, va decidir que ell l’aniria omplint. Però, què hi escriuria? Coses bones que li havien passat? No! Moments especials? No, tampoc! Al cap d’una estona d’estar pensant va tenir una idea: hi escriuria contes que s’inventava el pare, històries que li ex-
plicava la mare, les vivències de quan l’àvia era petita, els somnis del seu avi... Havia fet un conte dels seus contes!
Així va ser com el Jordi va anar omplint aquell llibre. 
Quan el va portar a l’escola i el bibliotecari ho va veure es va enfadar molt perquè li havien dit que aquell llibre no es podia guixar ni escriure. El bibliotecari el va expulsar durant un mes. Aquell mes al Jordi se li va fer el més llarg de la seva vida.
Mentrestant, el bibliotecari es va llegir el llibre i es va adonar que no l’hauria d’haver expulsat perquè ell llibre estava molt ben fet: amb dibuixos, lletra clara, les pàgines numerades, no hi havia ratllades i a més a més li van encantar les històries que el Jordi hi havia anat explicant.
Quan el Jordi va tornar a la biblioteca, el bibliotecari li va demanar perdó i li va dir que podia agafar tots els llibres que ell volgués i quan ho volgués.
Des d’aquell dia tothom qui va a la biblioteca, es llegeix el llibre que el Jordi va escriure.

 

Poc s’esperaven, l’Octavi i la Irene, que la seva primera experiència amb els esports de neu seria tan apassionant. Els dos germans, ell de 13 anys i ella de 10, vivien a Oxford amb el seu pare i la seva mare, dos barcelonins que treballaven com a professors de la famosa universitat d’aquesta ciutat anglesa. Tot i que venien a Catalunya gairebé cada any, només venien en temps d’estiu i, per tant, mai no havien trepitjat una pista d’esquí i no havien tingut contacte amb la neu més enllà de trepitjar-la per algun carrer d’Oxford en algun any que feia molt de fred.
A Catalunya hi tenien, a més de família, bons amics i amigues. Amb la Laura i la seva família, malgrat que només es veien cada 3 o 4 anys, conservaven molt bona amistat.
Aquell hivern els dos germans anglesos havien acabat el primer període d’estudis amb resultats excepcionals. 
Per premiar-los, els seus pares van decidir fer realitat un dels seus somnis: portar-los a esquiar. Van viatjar a Catalunya i es van allotjar a casa de la Laura, en un poblet de la comarca del Berguedà, des d’on l’endemà anirien a visitar alguna de les pistes properes. Els hauria agradat molt poder esquiar al Berguedà, però l’única pista existent i fàcil, els Rasos de Peguera, feia molts anys que estava tancada, així que anirien a la Cerdanya. El pare de la Laura havia treballat com a monitor d’esquí i els va prometre que els ensenyaria a baixar per qualsevol pista.
Aquella nit, l’Octavi no podia dormir, sentia el batec del cor més fort que mai, imaginant-se com baixaria per les rampes blanques, sense caure. Havia esperat tant aquell moment! La mare el va sentir com es remenava pel llit i el va anar a veure:
—Què passa, Octavi? Que no dorms, encara? Mira que demà hem de matinar.
—Estic nerviós, mare... I si caic a la primera de canvi i no em puc aixecar? I si se m’estripa la roba? I si...?
La mare el va acaronar suaument i li va fer un petó al front:
—Va, deixa de pensar bajanades. En el món, més important que caure és saber aixecar-se —va sentenciar la mare.
La Irene tampoc no podia dormir:
—Mare, i si algú ens passa pel costat i se’n riu? —va preguntar, tímida, la petita.
—“Qui riu últim riu millor”. Te’l mires de dalt a baix i et poses a riure tu d’ell i de la manera com vagi disfressat —va tornar a dir la mare amb contundència.
I tot seguit va amoixar els cabells de la Irene, li va fer un petó a la galta i va afegir:
—Ara toca dormir. La Laura i els seus pares ens esperaran ben d’hora per poder ser dels primers a arribar. Bona nit!
—Bona nit, mare! —van contestar els dos nens.
L’endemà al matí van ser els primers en llevar-se i acabar-se l’esmorzar. Es van vestir amb robes d’esquí que la mare de la Laura els havia facilitat i van enfilar cap a les pistes de la comarca veïna. La primera dificultat que
van haver de superar va ser calçar-se aquelles botes tan encarcarades i estretes. La Irene gemegava:
—Pare, això no entra de cap manera!
—Fes força cap endins, ja entrarà.
—Mmmm....
Tot d’una es va sentir clack! La Irene va fer un esgarip:
—Ai! Em pensava que se m’havia trencat el peu! Uf, ja està! Mira, mare, semblo una astronauta!
Els pares reien de veure com es movia, com si caminés per la lluna.
panyar al remuntador que arrossega. L’Octavi el va voler agafar i es va asseure sobre el disc que empeny, la molla es va estirar massa i al moment, crash! De cul a terra! 
Tots plegats es van fer un altre tip de riure.
Va arribar l’hora de la veritat: des del primer turonet que marcava l’inici de la pista blava, els dos germans, seguint de manera disciplinada les indicacions del pare de la Laura, van començar a lliscar avall, fent unes esses ben amples i deixant una bona traça al darrere. En arribar a baix tenien un somriure d’orella a orella, amb l’ànim del que aconsegueix una gran gesta.
Van repetir l’acció una i una altra vegada, amb alguna caiguda entremig, però amb molt d’èxit i mèrit, considerant que era la primera vegada. Això va fer que s’anessin engrescant, fi ns al punt que amb la Laura van de-
manar permís per separar-se una estona dels pares, així aquests podrien també esquiar al seu aire. Els pares hi van accedir.
Al costat de les pistes d’esquí hi havia una pista forestal que marxava cap a dins el bosc. Els tres nens van decidir que volien provar d’esquiar per allà. Es van anar endinsant, enmig de rialles i xerrameca. De sobte, ’Octavi va preguntar:
—Laura, on som? Només veig arbres al voltant.
—Ostres, doncs... no ho sé! —va contestar la Laura.
—Així, voleu dir que estem perduts? —va preguntar, plorosa, la Irene.
—Noo, no pateixis. Recorda allò que diu sempre la 
mare: en el món el més important no és caure sinó saber aixecar-se. I d’aquesta també ens n’aixecarem —va respondre el seu germà, intentant calmar-la.
Es van posar a cridar ben fort, però no se sentia ningú ni ningú no els va respondre. Mentrestant s’havia posat a nevar i la boira estava començant a tapar-ho tot. Al cap d’una estona de rumiar i passar fred, la Laura va exclamar:
—Ja ho tinc! Ja tinc la solució!
Els dos germans se la van mirar amb dos ulls com dues taronges:
—Què, què?
—Hem vingut esquiant, si ara seguim les traces al revés anirem a parar al punt on ens hem desviat! —va respondre la Laura, animant-los.
—Però la neu nova que està caient haurà tapat les traces i aquesta boira cada vegada és més espessa —va dir la Irene, que no s’ho acabava de creure—. A més, encara que tornéssim, aniríem a parar al punt més alt i hauríem de baixar pel lloc més difícil i nosaltres... no sabem esquiar!
—Ja trobarem una solució, Irene, no pateixis, de veritat! —va dir-li la Laura amb to tranquil·litzador.
L’Octavi es va posar les mans a la butxaca dels pantalons d’esquí:
—Ep, mireu això!
En aquells pantalons que li havia deixat la mare de la Laura hi havia una petita llanterna que l’amo dels pantalons s’hi havia oblidat:
—Ja està, seguiu la llumeta i arribarem!
I es van posar a caminar per les traces en sentit invers, en fi la índia, tot seguint la petita llumeta de la llanterna de l’Octavi.
Començava a fer-se fosc i la boira encara ho feia tot més fosc. Els pares ja havien començat a buscar-los i havien avisat els responsables de l’estació.
Mentre s’organitzava la recerca van veure una petita llumeta que baixava, esquiant, per una de les pistes més difícils. El pare de l’Octavi va exclamar:
—No pot ser! Semblen ells però és impossible que baixin per allà sense caure, si no saben esquiar!
Però s’equivocava. Eren els tres nens, que baixaven, esquiant en línia i de manera ordenada, per la pista més difícil de l’estació. La por del que els podia passar i les paraules de la mare els havien donat la valentia i el coratge per fer-ho. Quan van arribar es van abraçar tan fort amb els pares que amb l’embranzida van caure tots plegats al terra i es van posar a riure.
—En el món, més important que caure és saber aixecar-se, i qui riu l’últim riu millor! —va exclamar l’Octavi, picant l’ullet a la mare.

 

Participació