REFLEXIONS D'ACTUALITAT

La mort i el cel de les papallones

Seria bonic morir per convertir-te en papallona... sempre que deixessis el cor i la memòria al capoll i no haguessis de finir, un cop més, al parabrisa d'un cotxe

per Xavier Gonzàlez-Costa, 16 d'abril de 2016 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre m'han dit que pateixo una obsessió per la mort, però, és que hi
ha res més segur i definitiu a la vida? Tanmateix, parlar del traspàs

és absolutament gratuït. Ningú pot donar fe de res i només la fe es
dóna per resposta, quan l'única resposta és el buit que ens queda als

que ens quedem aquí.

És així.

Hi ha un moment en què la mort se't fica a casa. Tots ho esperem, la
mort i el moment, però no saps mai com n'és de dolorós fins que la
trobes dinant amb tu, distesa i natural, a l'altre cap de la taula.
Aleshores, parlar del traspàs ja no ho és de gratuït i irrellevant,
perquè el trànsit, en primera o en segona persona -tant se val-,
condiciona el present i marcarà, pràctica o sentimentalment, la resta
de l'existència de la primera persona del plural que conviu i s'estima
sota el sostre d'aquella llar que són la família i els amics sincers
del que ja no hi és.

En un instant (aquell que hi ha entre la tranquil•litat de l'anar
passant i l'aclaparament de l'irreversible final), aquells detalls,
aquells gestos quotidians imperceptibles o desatesos per les rutines,
es fan evidents, cobren importància i comencen a tenir un significat
especial; perquè cada detall, cada gest i cada rutina poden deixar de
ser quotidians, per ser els últims -l'última vegada- i passar a ser
només un record, en qualsevol moment.

Aquella tassa bruta de cafè a la pica, l'armari sempre mig obert, els
cabells al raspall, el dringar de les claus darrera la porta abans
d'obrir-la... El sopar de Nadal, els aniversaris, Patum... O, fins i
tot, una tonada, una melodia xiulada, les paraules intruses d'un vers
del Pitarra en una conversa, una tenora o un aplec de sardanes; passen
de ser seqüències inqüestionables, moviments anodins o, inclús,
repeticions odioses, a ser entranyables i, per la seva absència, des
d'ara, agulles d'acer que, cada vegada que les trobes o les trobes a
faltar, se't claven a l'ànima.

Tot té o tindrà aquesta seva última vegada, i la poesia de les coses
quotidianes es comença a escriure, primer, amb llàgrimes i després amb
cicatrius al fons d'aquesta intangible, d'aquesta enigmàtica,
d'aquesta profanada i d'aquesta, mai més, innocent ànima.

Sense haver-ho previst ningú, de sobte, tot és diferent per a tothom.

La vida és un garbuix de fils de seda i filferro espinós, amb tu a
dins que et bellugues mesuradament per gaudir de l'esgarrifança suau
dels uns sense punxar-te amb l'altre. Però, molts cops, un estímul
inesperat o una convulsió desafortunada fan que t'esgarrinxis
l'espinada, les extremitats i les natges, mentre amb les mans,
instintivament, et protegeixes els genitals i la cara, conscient de
què no tens altre remei que serrar les dents i aguantar el dolor,
intentant de tornar a acomodar-te, desitjant que passi molt de temps
fins la propera vegada.

Com l'eruga, quan naixem, teixim la nostra pròpia crisàlide on viurem
confortables entre esgarrinxada i esgarrinxada, fins que la mort
esquinci el capoll i la nostra ànima s'enlairi per sempre al cel de
les papallones.

El cel! Jo només he pogut veure papallones. Tanmateix, seria bonic
morir per convertir-te en papallona... sempre que deixessis el cor i
la memòria al capoll i no haguessis de finir, un cop més, al parabrisa
d'un cotxe o amb una altra agulla d'acer travessant-te el tòrax,
exhibida i classificada en una col•lecció macabra.

Hi ha un dia que, quan et lleves, ignores que no l'oblidaràs mai més,
malgrat, de vegades, aquest dia, l'esperis de ja fa temps.

 

Participació