REFUGIATS EN PRIMERA PERSONA

De la vida a la e1

Quan els nens se’t tiren al coll amb una abraçada simplement perquè ets allà, passen a ser un record que difícilment s’esborra

per NacióBerguedà, 11 d'abril de 2016 a les 16:17 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest diumenge ha estat, en principi, l’últim dia que he anat a la terminal e1. El plantejament inicial era moure’m tant com pogués dins d’Atenes per veure com s’enfoca la convivència amb els refugiats des d’òptiques diferents així que demà toca la e2. La realitat però és que amb només una setmana sóc plenament capaç d’entendre perquè la gent no vol tornar. Bé, no és que no vulgui tornar, és que ningú els vol deixar enrere. A Catalunya en diem refugiats en genèric però quan hi passes hores, hi convius, els intentes solucionar algun problema per petit que sigui i et demostren una gratitud tan enorme, quan t’expliquen la seva història, quan et somriuen al veure’t arribar o quan els nens se’t tiren al coll amb una abraçada simplement perquè ets allà, passen a ser un record que difícilment s’esborra. La realitat però també és que els plans aquí es torcen amb una facilitat enorme i es fa impossible planejar gaire més enllà. 

Com us deia, demà hauria de començar a l’e2 durant tota aquesta setmana però des del dia que vaig arribar a la e1 hi ha rumors que volen reubicar tots els refugiats del port. Primer van dir que seria durant aquesta setmana, després que abans del dia 15 unes versions i abans del dia 1 de maig unes altres. Avui deien que mourien tots els refugiats de la e2 a la e1 perquè així els turistes no es trobin amb la realitat de cara només sortir del seu creuer. És molt més fàcil fer com si res quan no es creuen mirades. Sigui com sigui, el nombre de refugiats a la e1 ha augmentat considerablement degut a que la policia ha fet moure els refugiats de la e3 i els disseminats per la resta del port cap a la e1 i la e2. També és innegable que la presència policial i militar al port és cada cop més nombrosa, cosa que sembla indicar que potser sí, que els rumors són certs i que reubicaran els refugiats cap algun dels camps oficials.


Sigui com sigui, ells són allà per voluntat pròpia i difícilment es mouran. Els fa por que aquests camps oficials, als que són convençuts per anar-hi per la seva pròpia voluntat mitjançant imatges de ressorts turístics malgrat siguin més propers a centres de detenció, siguin un parèntesi massa llarg en el seu viatge. Si hi ha alguna cosa que els fa brillar una mica els ulls és justament un futur normal, la possibilitat de començar de nou i seguir amb la seva vida a un altre lloc. Estar internats en un camp els allunya d’aquest futur. 
 

Imatges del camp oficial de Samoa Foto: Neezo Swansea


Aquí passen els dies esperant que algun país els aculli, menjant una fruita per esmorzar si ets petit, un àpat calent al migdia gràcies a la feina d’un grapat de voluntaris que cuina per unes 5000 persones, i un entrepà al vespre. I mentrestant els voluntaris, que es mereixen com a mínim un nobel, intentant desdibuixar les tensions entre afganesos i sirians, i controlant la desesperació quan arriba una furgoneta carregada de material per repartir.
 

Correcuites al arribar una furgoneta de material Foto: Isaac Besora.


També hi ha punts d’esperança enmig de tanta bogeria. Prenen forma de mil projectes diferents que els voluntaris, arribats d’arreu del món, es proposen portar a terme per fer-los la vida una mica millor. Construint com formiguetes l’Europa aquesta solidària de la que els polítics tant s’omplen la boca encara que els fets ens demostrin, per activa i per passiva, que només són paraules.
 

Contenidor de mercaderies convertit en escola. Foto: Belle Sweeney.

 
 
 
Amant de les noves tecnologies i la ciència, apassionat de la muntanya i enamorat, sense remei, de Berga. És aquí, en aquest petit racó del que no em vull allunyar, on intento aportar el meu granet de sorra perquè aquest món sigui millor per als que ens segueixen. 
Si totes les regles tenen una excepció que les confirma, jo sóc l'excepció a allò de com més gran més de dretes. És a base dels anys que he anat agafant consciència de la porqueria de món on vivim i de la necessitat de fer alguna cosa per canviar-ho.
Ah i també sóc Enginyer Informàtic a Alter Sport, l'empresa que vam fundar, fa uns quants anys, per posar remei a l'exili barceloní al que tants joves (i no tant joves) sembla que estiguem condemnats a fer.

 

 

Participació