05
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
17:31h
Comencem pel principi. Per què Atenes? No és ni de tros el lloc típic que et ve al cap quan les notícies parlen de refugiats a Grècia però la resposta és fàcil: La situació m’hi va portar i no em va semblar gens malament.
Si bé el plantejament inicial era anar via Atenes a Lesvos, l’illa grega més propera a Turquia i per on arribaven un gran nombre de refugiats, tot va canviar amb l’acord entre la UE i Turquia. Els camps d’acollida es tancaven o bé passaven a ser controlats per l’èxercit grec i Turquia augmentava la presència al mar Egeu. Evitant així que les embarcacions amb refugiats arribessin a Europa i per tant no tinguessin el problema de decidir què es fa de la gent que arriba. Com si la gent fossin mercaderies. Com si no estiguessin fugint d’una guerra. Com si aquesta fos l’Europa que ens han de vendre.
Descartat Lesvos a una setmana de marxar, els següents pensaments van ser pel camp d’Idomeni o el d'Eko Station a la frontera amb Macedònia que implicaven anar a Atenes i allà agafar un vol intern cap a Tessal.lònica. S’estima que només al primer camp hi mal viuen unes 14.000 persones. Imagineu, gairebé tota la població de Berga dormint en tendes de campanya, completament exposats a les condicions climatològiques, amb l’únic menjar que els proporciona un cop al dia alguna de les ONGs que hi treballen i amb unes condicions de salubritat com a mínim, infinitament millorables. Ah sí, i amb la frontera a tocar del camp, reforçada amb tanques i filferro d’espina, patrullada amb gossos i militars. Acollidora aquesta Europa nostra, oi? Després dels moviments a Lesvos, un gran nombre de voluntaris va decidir anar cap aquesta zona cosa que va agreujar molt més el problema que ja hi havia de capacitat d’allotjament. Per part meva, l’allotjament més proper que vaig trobar era a 70 km del camp, fet que implicava a part de l’allotjament, el desplaçament cada dia fins allà. Complicat d’assumir pel pressupost de què disposava.
A una setmana de marxar només tenia clara una cosa, anava fins Atenes. Així doncs, perquè no quedar-m’hi? Buscant informació vaig descobrir que només al port hi ha uns 5.000 refugiats, persones que fugint de la guerra del seu país i veient com se’ls tanquen les fronteres, mantenen l’esperança que algun país els accepti la seva petició d’asil. Així doncs, com que el lloc era el de menys, vaig decidir tirar pel dret i plantar-me a Atenes, mantenint oberta l'opció de desplaçar-me a algun altre lloc, si no podia donar un cop de mà. Avui fa tot just un dia que he arribat i, després de passar-lo al port, ja he pogut veure que no em farà falta marxar. La situació aquí és, també, desbordant.
Si bé el plantejament inicial era anar via Atenes a Lesvos, l’illa grega més propera a Turquia i per on arribaven un gran nombre de refugiats, tot va canviar amb l’acord entre la UE i Turquia. Els camps d’acollida es tancaven o bé passaven a ser controlats per l’èxercit grec i Turquia augmentava la presència al mar Egeu. Evitant així que les embarcacions amb refugiats arribessin a Europa i per tant no tinguessin el problema de decidir què es fa de la gent que arriba. Com si la gent fossin mercaderies. Com si no estiguessin fugint d’una guerra. Com si aquesta fos l’Europa que ens han de vendre.
Descartat Lesvos a una setmana de marxar, els següents pensaments van ser pel camp d’Idomeni o el d'Eko Station a la frontera amb Macedònia que implicaven anar a Atenes i allà agafar un vol intern cap a Tessal.lònica. S’estima que només al primer camp hi mal viuen unes 14.000 persones. Imagineu, gairebé tota la població de Berga dormint en tendes de campanya, completament exposats a les condicions climatològiques, amb l’únic menjar que els proporciona un cop al dia alguna de les ONGs que hi treballen i amb unes condicions de salubritat com a mínim, infinitament millorables. Ah sí, i amb la frontera a tocar del camp, reforçada amb tanques i filferro d’espina, patrullada amb gossos i militars. Acollidora aquesta Europa nostra, oi? Després dels moviments a Lesvos, un gran nombre de voluntaris va decidir anar cap aquesta zona cosa que va agreujar molt més el problema que ja hi havia de capacitat d’allotjament. Per part meva, l’allotjament més proper que vaig trobar era a 70 km del camp, fet que implicava a part de l’allotjament, el desplaçament cada dia fins allà. Complicat d’assumir pel pressupost de què disposava.
A una setmana de marxar només tenia clara una cosa, anava fins Atenes. Així doncs, perquè no quedar-m’hi? Buscant informació vaig descobrir que només al port hi ha uns 5.000 refugiats, persones que fugint de la guerra del seu país i veient com se’ls tanquen les fronteres, mantenen l’esperança que algun país els accepti la seva petició d’asil. Així doncs, com que el lloc era el de menys, vaig decidir tirar pel dret i plantar-me a Atenes, mantenint oberta l'opció de desplaçar-me a algun altre lloc, si no podia donar un cop de mà. Avui fa tot just un dia que he arribat i, després de passar-lo al port, ja he pogut veure que no em farà falta marxar. La situació aquí és, també, desbordant.
 Amant de les noves tecnologies i la ciència, apassionat de la muntanya i enamorat, sense remei, de Berga. És aquí, en aquest petit racó del que no em vull allunyar, on intento aportar el meu granet de sorra perquè aquest món sigui millor per als que ens segueixen. Si totes les regles tenen una excepció que les confirma, jo sóc l'excepció a allò de com més gran més de dretes. És a base dels anys que he anat agafant consciència de la porqueria de món on vivim i de la necessitat de fer alguna cosa per canviar-ho. Ah i també sóc Enginyer Informàtic a Alter Sport, l'empresa que vam fundar, fa uns quants anys, per posar remei a l'exili barceloní al que tants joves (i no tant joves) sembla que estiguem condemnats a fer. |