Thunder: L’última gran banda de Hard Rock Británic.

Luke Morley i Danny Bowes es van conèixer al Haberdashers' Aske's Boys' School al 1975. A l'edat de 14 anys Danny va entrar a la banda que Luke havia format amb altres nois, al no poder tocar un instrument va decidir cantar, el grup li va fer una audició i va ser considerat apte per ocupar aquest lloc. El noi al que substituïa va ser relegat al baix, convertint-se amb els anys en el manager de Thunder. 

La banda s’anomenava Nuthin' Fancy, en els anys següents van tocar a pubs del voltant de l'àrea de Londres i van editar un single independent, Looking For A Good Time. Quan Harry James s’hi va unir, després de marxar l'anterior bateria, la banda va passar a anomenar-se Terraplane. Ja com Terraplane van fer moltes actuacions, incloent el famós Marquee Club i una aparició al Festival de Reading de 1982. Van signar per Epic Records i van editar dos àlbums, però es van sentir molt frustrats per l'orientació pop en què la companyia els estava venent.

Després d’un viatge als Estats Units es van adonar que hi havia una escena de rock vibrant, van tenir clar que hi havia un lloc per al tipus de música que volien fer i van tornar a Anglaterra per formar Thunder, amb clares connotacions i regust pels clàssics del rock britànic com Free i Bad Company. Els tres amics que ja havien compartit grup anteriorment (Terraplane) van formar la primera versió de Thunder: Luke Morley, guitarra i principal compositor, Danny Bowes, cantant, i Harry James, bateria. Aviat se'ls va unir Ben Mathews com a segon guitarra i teclista i Snake al baix. Amb aquesta formació van gravar el seu debut a les ordres d'Andy Taylor (Duran Duran). 
 
Entre la primera actuació de Thunder al juliol de 1989 davant de poc més de cent persones i la seva inoblidable aparició al festival Monster Of Rock de 1990 davant de quaranta mil, amb prou feines va passar un any. Aquesta fulgurant progressió es va materialitzar gràcies a un magnífic àlbum debut titulat Backstreet Symphony (1989). Grans temes com She’s So Fine, Dirty Love, Love Walked In, el tema que dona títol a l’àlbum, Backstreet Symphony o la versió Gimme Some Lovin’ (Spencer Davis Group) els van posar de moda. La companyia EMI va editar cinc singles en els dos anys següents i la banda es va afartar d'actuar amb el més granat del hard rock del moment (Def Leppard, Bon Jovi, David Lee Roth, Tesla).

Thunder - Backstreet Symphony - Live at Donington 1990

Thunder - Shes So Fine

Thunder - Gimme Some Lovin’

 
Gairebé tres anys després, a l'estiu de 1992, es va publicar el segon àlbum, Laughing On Judgement Day, amb el mateix quintet i les mateixes ganes. Les vendes es van disparar al Regne Unit (número 2 a les llistes) i Japó però es van estancar en la resta, especialment als Estats Units on el hard rock havia passat a millor vida, l'escena grunge començava a canviar el paisatge del rock. Aquest període va ser el més turbulent a la carrera de la banda, Snake va deixar el grup després de la gira i va ser substituït pel baixista suec Mikael Höglund. Mentrestant, van créixer els rumors que David Coverdale intentava fitxar per Whitesnake a Luke Morley (al 2002 Danny Bowes va declarar que tot això va ser maquillat per la banda per aixecar algun interès a la premsa). No obstant això, el grup no es va desanimar, van apostar fort pels seus nous temes i van tornar a girar sense parar, presentant cançons de la talla de Everybody Wants Her, Low Life In High Places, A Better Man o Flawed To Perfection.

Thunder - Everybody Wants Her

 
De nou van passar gairebé tres anys fins al següent disc. Behind Closed Doors va aparèixer al gener de 1995. Amb el nou baixista, Mikael Höglund, i la producció de Mike Fraser, el grup va mantenir la seva línia sonora i va fabricar hits com Stand Up, River Of Pain, Moth To The Flame o ‘Til The Rivers Run Dry. Encara que seguien venent bé al Regne Unit i Japó  (va arribar al número 5 i a disc d'or), EMI els va despatxar i van haver de buscar-se nova companyia.

Thunder - River Of Pain

No van ser uns bons anys per al grup. D'una banda, els següents dos àlbums van haver de publicar-los amb dues companyies menors que no van apostar fort per ells, The Thrill Of It All amb Castle Music (1997) i Giving The Game Away amb Eagle Rock (1999). Per un altre, la banda no creixia, es va quedar estancada en els mateixos fans, els mateixos concerts, les mateixes perspectives. En l'era pre internet, si una companyia no posava diners, els mitjans es tancaven i un podia acabar en un carreró sense sortida. El grup va decidir donar-se un descans.

Van tornar al 2002 per un concert com a estrelles convidades en un altre Monster Of Rock, i el bon acolliment els va animar a continuar. Un any després fundaven la seva pròpia companyia STC Records, on han editat els seus següents treballs. Amb total llibertat, sense pressió, i amb les facilitats que les noves tecnologies donen per a la difusió de la música, Thunder va tornar a créixer a poc a poc.
 
El primer intent es va quedar a mig camí, Shooting At The Sun (2003), però el següent, Magnificent Seventh (2005) va aconseguir cridar l'atenció del públic amb un single en el Top 20 titulat I Love You More Than Rock’n’Roll. La veritat és que està ple de bons temes, i es un excel·lent disc, on es troba rock’n’roll melòdic de perfecta factura, amb tocs a grups clàssics com Led Zeppelin o AC/DC i en la majoria dels temes, amb bon rock’n’roll d'aquell que t’atrapa al moment.

Thunder - I Love You More Than Rock 'n' Roll

Thunder - Amy's On The Run

 
Un any després van editar un altre excel·lent bomba hard rockera, Robert Johnson’s Tombstone, la seva idea de seguir la línia que els originals Bad Company van iniciar, segueix intacta, oferir la major dosi de fusió de blues rock amb genuí rock clàssic. Això portat a la seva màxima expressió és el que ofereix Robert Johnson’s Tombstone, un treball en el qual, encara que aparegui el nom de la llegenda del delta en el seu títol, no és ni més ni menys blues que els anteriors, es respira ROCK (amb majúscules) del bo per cadascun dels 11 temes que el composen. Des del tema homònim que obre l'àlbum, el so gros i dens de les guitarres Les Paul hi es present (no hi ha millor “arma” per a aquest invent anomenat rock).

Thunder - The Devil Made Me Do It

 
La banda seguia facturant excel·lents discos amb bons temes i fent magnífics shows, al 2008 editaven Bang!, el novè àlbum d’estudi, novament gravat en un ambient plenament rural, en un vell castell de la Gran Bretanya perduda. Com els seus grans discos del passat, aquesta formula d'enregistrament torna a funcionar i la banda firma aquí una dotzena de temes de gran qualitat, rememorant velles èpoques amb talls moderns però amb aura de clàssics, es nota ràpidament aquesta barreja entre el blues rock de vells temps, amb un toc de rock’n’roll actual. Seguiran sent ignorats, seguiran sent poc reconeguts, però segueixen sent genials, sens dubte. 

Thunder - On The Radio (Live At The End Of The Road)

 
El mèrit d'haver mantingut al llarg de tants anys i tants revessos als seus membres originals permet que la coherència de la seva carrera musical els porti a ser una banda de hard rock molt recomanable, una banda que va viure l'èxit massiu en la seva etapa inicial i que ha sabut mantenir-se en forma al llarg de més de vint anys, tant en estudi com en directe. Thunder, l’ultima gran banda que ha donat el hard rock britànic en les últimes dècades, van decidir tirar la tovallola allà per l'estiu de 2009, cosa que van anunciar a primers d'aquell any a la seva pagina web. Aquella notícia va ser un gerro d'aigua freda pels seus fans.

“Benvolguts tots:
A l’entrar a l'any del 20 aniversari de Thunder, ens hem trobat cada vegada més ocupats amb les nostres diverses activitats fora de la banda, i hem arribat a la conclusió que simplement no hi ha suficients hores al dia per fer-ho tot. Desprès de  discutir-ho detalladament, hem decidit que aquest és un moment apropiat per a nosaltres per enganxar els vagons i cavalcar cap al capvespre. Per tant, hem decidit donar a conèixer que tenim la intenció de cessar tota activitat d'enregistrament i gira, a partir de l'estiu de 2009. En termes pràctics, això significa que deixarem de ser una banda a partir de l'estiu, però fins llavors serà més o menys el de sempre. Posarem tota la nostra energia en aprofitar al màxim el temps que queda per dir-vos adéu com us mereixeu”.

Per immortalitzar aquest comiat, gravaven l’últim concert al Hammersmith Apollo de Londres (amb el sold out penjat a la porta) per ser editat en DVD, i que titulaven específicament At The End Of The Road 20 Years And Out!. Per qui no coneix Thunder o esporàdicament ha sentit alguna cosa d’ells, recomano molt especialment aquest DVD que recull en 16 temes el millor de la banda i en el seu millor moment.
Aquí deixo l’enllaç del concert complert.

Thunder - At The End Of The Road Live In London (Full Show)

 
Els més fidels seguidors van rebre al 2015 el millor dels regals possibles, doncs a l'alegria pel seu retorn després de la seva segona (i semblava que definitiva) dissolució al 2009, cal sumar-li Wonder Days, el seu desè àlbum, probablement sigui el millor treball en 20 anys, i el seu primer top 10 al Regne Unit des de 1995. Aquest disc és una reflexió sobre els somnis i desitjos dels homes que van créixer en la dècada dels 70 i que van inspirar als membres de la banda per formar el seu primer grup de rock als seus anys d'adolescència, Wonder Days és també una potent mescla de blues, soul i rock‘n’roll. Al llarg de l'àlbum, Danny Bowes demostra per què és considerat com un dels més grans vocalistes de rock de la seva generació. El mateix passa amb el seu guitarrista Lucas Morley i els seus riffs poderosos i melodies brillants. A causa del procés de recuperació de càncer d'amígdales del seu guitarrista Ben Matthews, Morley s'ha hagut de fer càrrec de totes les guitarres i teclats gravats a l'àlbum.
Són més sòlids i savis que mai. S'han sobreposat a mil vicissituds, Danny Bowes segueix cantant com els àngels, i quan Luke Morley està inspirat, és capaç de regalar-nos un bon grapat de temes, com les canyeres (i nostàlgiques) Wonder Days i When The Music Played, la bellíssima Broken, la hard blusera Black Water o la meravellosa Resurrection Day. Sens dubte, la resurrecció de l'any.

Thunder - Wonder Days (Live at Loud Park, Japan)

Thunder - Resurrection Day

Thunder – Broken