Teodoro Lozano, escalador als 93 anys: «Es veu que no respecto la meva vida»

Teodoro Lozano té 92 anys. De fet, ell ja se'n suma 93, ja que aquest 23 de març els celebrarà sense voler celebrar-los. I és que, segons ell, ja fa molts anys que no suma números a la seva trajectòria vital. “Jo cada dia quan em llevo, els anys ja no els compto”, afirma des de casa seva a Gironella, on encara viu sol per preservar la seva independència. Va arribar al Berguedà de la província de Jaén el 1947, i des de fa anys, fa un mínim de dues hores d'exercici a l'hort, una de les seves passions. Ara, però, això ho combina amb una activitat sorprenent a la seva edat; l'escalada. A casa seva un armari ple de roba esportiva ho recorda. Amb bona sintonia ens asseiem a la taula del seu menjador, on em serveix un got de suc que m'hauré de veure sí o sí. A l'acabar, em regala un pastís. Tot, com a mínim, sorprenent. 

-Començarem des del principi, vostè arriba a Gironella el 1947
Sí, jo vaig venir aquí per treballar. Vaig venir amb el destí d'anar al bosc, que era el que els joves d'aquella època podíem fer. Al bosc ens arreglàvem a la nostra manera, cuinàvem cigrons i estàvem allà uns 10 o 12 joves. Treballàvem tot el dia i dormíem al bosc. I llavors, cada 15 dies baixàvem a Berga i pillàvem el que es podia i ens arribava. Amb això vivíem 15 dies més i érem feliços. 

-Però vostè va venir de Jaén, d'on exactament ?
Jo vaig venir de la província de Jaén, d'un poble que es diu Santiago de la Espada. Feia poc que havia vingut de la mili, i allà hi havia molta misèria, tant a la societat civil, però també dins de la militar. 

-Ja era esportista llavors?
Això meu de ser esportista no ho he sigut mai perquè la vida no m'ho ha donat. M'ho ha tret sempre.

-Què vol dir amb això?
Em vaig casar aquí i vam fer un gran esforç amb la meva dona per tenir un fill. I ens vam plantar els dos perquè en l'època en què estàvem, si teníem més fills, no podríem fer-los estudiar. Llavors ens vam quedar amb un, i a aquest el vam poder ensenyar. Però vam haver de sacrificar molt. 

-Llavors, el seu bon estat físic ve de la feina al bosc?
Quan ja va ser gran, el meu fill em va dir que comprés una parcel·la a la zona esportiva de Gironella. Jo li vaig dir que estava boig, però em va engrescar i és on tinc l'hort. Ara em serveix per distreure'm de les hores perdudes i per això estic en forma, perquè no em planyo. Cada dia tinc mitja hora o tres quarts per anar i una altra mitja hora per tornar caminant. Llavors allà no paro. Segons qui, no li donaria importància, però per mi en té molta. 
 
-I el seu inici en el món de l'escalada?
El meu nét és dels pocs que hi ha perquè resulta que em va convidar un dia i em diu: Iaio, demà anem al Pedraforca. I jo li dic: Al Pedraforca? I em diu: Sí. I a mi sempre m'havia passat pel cap anar al Pedraforca, però no havia tingut l'ocasió. Quan tenia la meva senyora, a ella pujar muntanyes no li agradava, i no estava d'històries per deixar-m'hi anar. Però quan el meu nét em va convidar, vaig dir: Home, si em convides així en sèrio, estic preparat, eh!

-I això quan fa?
Uns tres anys sí que fa. 

-Com va ser l'experiència?
Doncs jo vaig pujar sempre davant d'ells, i es va donar la casualitat que quan vam arribar al Pedraforca, que hi ha un tros, jo em vaig enganxar com les cabres i pim pam, pim pam. I quan vaig arribar a dalt de tot del que estava pujant, vaig veure que la pedra estava tallada i que no hi havia manera de pujar...

-Què havia passat?
Vaig veure que m'havia equivocat de camí. Però per aquelles coses, que em vaig trobar dos nois que estaven allà molt equipats amb cordes i tot. Eren escaladors de veritat. I em diuen: Per aquí ho té malament, eh! I jo els miro i dic: Collons, com pot ser que ells pugin i jo no? I surto darrere seu, pujo una paret amb una cadena de ferro que hi havia pels escaladors i, mecagondenes, ja t'ho juro que vaig pujar. Però vaig arribar a una paret tallada de pedra i vaig veure que no. I llavors els escaladors vaig sentir que deien: Collons, el iaio, però ara ja l'hem d'ajudar. I em van preparar per pujar amb cordes i vaig pujar. 

-Aquell va ser el seu inici. A partir de llavors, què?
Doncs el meu nét ho va començar a explicar, i es veu que els de Grifone se'n van assabentar. Pues es veu que li van dir al meu nét que em volien conèixer i que fes una prova a Montserrat. Allà va venir una noia que era professora amb un equip de televisió per filmar i, filla meva, vaig pujar totes les parets. He sigut sempre com una cabreta jo. 
 
-Mai li han ensenyat cap tècnica d'escalada?
No no, tot enganxar-me amb les cordes i a veure si puges o no. Aquí hi ha una cosa. Jo sempre dic que de jove vaig tenir mala sort perquè, en comptes d'anar al col·legi i preparar-me per enfrontar-me a la vida, amb la guerra en marxa, els pares l'únic que t'ensenyaven era a guardar animals. Però on jo vivia hi havia unes muntanyes molt sèries i molt tallades, i jo les pujava. A vegades penso que si sóc viu, no ho entenc. Crec que em faltava una mica de por. 

-De fet, per fer el que fa actualment, també hauria de tenir-ne una mica...
Si... per fer el que feia i el que faig. Jo era com les àligues. Però jo no tenia por de res, es veu que no respectava la meva vida. 

-I ara?
Ara quasi que, si te dic la veritat, no la respecto tampoc. Perquè per anar a aquelles muntanyes, no et pensis que m'ho penso gaire. 

-Quantes muntanyes ha pujat?
Forces. El Pedraforca, Montserrat, volíem pujar a la Pica d'Estats i altres que no me'n recordo del nom. A mi sempre m'ha agradat la muntanya, molt, però a la meva senyora no, i no havia tingut l'ocasió, veritablement, per estar lliure i per fer el meu pensament. 

-Què sent quan està escalant?
Ara quan estic a dalt de tot sembla que respiro aire pur. Els pulmons sembla que retornen i ja no penso en els anys que tinc perquè, si començo a pensar, ja no em mouria. Diria: Osti, amb tants anys segur que caic. 

-Es troba en forma, actualment?
Sí, l'únic que trobo quan vaig amb aquests joves és que, si hi ha una pujada molt forta, ells respiren bé i jo necessito tota la boca per respirar. Però el cor i la resta, bé. 

-Per tant, té la intenció de continuar escalant, ara que farà 93 anys.
Sí, perquè gaudeixo força. 

-Què li diria a la gent que pensa que per l'edat que té ja s'ha de quedar a casa?
Jo els diria que el pitjor que es pot fer és quedar-se a casa i pensar que tens massa anys i que s'ha acabat la vida. La vida, mentre la tens, s'ha de fer servir cada dia, i amb les il·lusions, perquè tots tenim il·lusions. Si demà tinc un problema seriós, hauré d'acceptar-lo en contra de la meva voluntat, però ara, tant per tant, encara no. El cap ha de treballar una miqueta, i no sé on arribaré, però encara tinc ganes de moure'm.