Guns N' Roses: Del Appetite al Spaghetti, passant per Illusion.

Quan fa uns mesos, es van intensificar els rumors (i ja portem així gairebé vint anys), d’una reunió de Guns N' Roses, era altament improbable. Finalment, la reunió que  estàvem esperant milions de fans de tot el planeta, s'ha complert. 

El primer que es va confirmar va ser que Guns N' Roses serien un dels caps de cartell de Coachella 2016, un dels festivals més grans del món i que té fama de reunir a formacions retirades dels escenaris, durant els caps de setmana del 16 i 23 d'abril, les entrades del qual ja estan esgotades. Però recentment Guns N’ Roses, acaben  d’anunciar dos concerts abans del festival de Coachella i que se suposava seria la primera reunió de la banda després de 20 anys, per el 8 i 9 d'abril a l'estadi T-Mobile que acaba d'inaugurar-se a Las Vegas i dos més per el 19 i 20 al Foro Sol de Mexic D.F, on també han penjat el cartell de “sold out”. Guns N' Roses cobrarà per cada concert 3 milions de dòlars, la qual cosa es traduirà en unes entrades molt cares, entorn dels 250-275 dòlars (228–251 euros). 

Probablement no sigui el que molts esperàvem, és a dir, una reunió completa amb la formació clàssica (Axl Rose, Slash, Izzy Stradlin, Duff McKagan i Steve Adler), però en el que segur que estarem d'acord (i que penjarà el cartell de Sold Out per allà on passin), és la imatge de Axl i Slash tocant junts de nou. Dels membres del Apetite For Destruction, nomes hi seran (a dia d’avui) Axl Rose, Slash i Duff McKagan.

Sense Izzy Stradlin involucrat, això no pot considerar-se una reunió de la formació clàssica. Tret que per clàssica entenguem la formació que va girar durant la major part de les gires dels "Illusions". I ni tan sols això, perquè encara no coneixem el nom de la persona que ocuparà el seient a la bateria. La qüestió és que encara queden alguns caps per lligar, però em fa mala espina que ni tan sols es parli del que va ser un eficient substitut del Izzy Stradlin a la guitarra com Gilby Clarke o un solvent substitut de Steven Adler a la bateria com Matt Sorum.

Sent justos, podem concedir el benefici del dubte fins que es desvetllin oficialment els noms dels músics que acompanyaran a Axl, Slash i Duff, però esperem que els managers no ens la vulguin colar i que almenys els músics que siguin convidats de pedra siguin gent resolutiva, eficient i amb una mica de carisma. Tots els rumors (i semblen bastant encertats per els darrers moviments)  apunten que Richard Fortus (guitarra que ha acompanyat a Axl els darrers anys) i Dizzy Reed (teclista i membre que es va incorporar a Guns al 1990) han abandonat la banda de la que eren fundadors, The Dead Daisies, segons han anunciat, per iniciar un projecte transcendental. Haurem d'esperar fins a saber-ho, però almenys aquesta vegada l'espera no serà d’anys.

Del Appetite al Spaghetti passant per Illusion.

En plena explosió angelina de les bandes hair metall, rockers amb imatge glam com Poison o Cinderella, van sorgir Guns N’ Roses, i la seva música beu de les clares influències del hard rock dels 70 i bandes com Aerosmith, AC/DC, KISS i Rolling Stones.

Axl Rose (nascut amb el nom de William Bruce Rose a Lafayette, Indiana, el 6 de febrer de 1962) és fill de Sharon i William Rose, qui va abandonar la llar familiar quan Axl era nomes un bebè. William va ser un noi d'infància problemàtica, que va sofrir maltractaments i abusos sexuals per part del seu pare. A més va ser arrestat en diverses ocasions a la seva adolescència i era marginat per part dels seus companys de classe, refugiant-se en el cant, que practicava al col·legi i al cor de l'església, i en el rock, devorant els discos dels Stones, Sex Pistols i Led Zeppelin en companyia del seu amic Jeff Isbell, més conegut com Izzy Stradlin (nascut a Lafayette, Indiana, el 8 d'abril de 1962), un fanàtic de la manera de tocar la guitarra de Keith Richards. Tots dos van crear un grup al que van anomenar Axl, dedicat a fer versions dels seus temes favorits.

Al començament dels anys 80 van abandonar casa seva per anar-se’n a Los Angeles on van formar part de diverses bandes glam rock de la ciutat californiana, fins que van crear el grup Rose, posteriorment anomenat Hollywood Rose. Per aquesta època William va adoptar el nom de la seva primera banda, convertint-se definitivament en Axl Rose, deixant Hollywood Rose per unir-se a L. A. Guns, la banda liderada pel guitarrista Tracii Guns. Per la seva banda, Izzy va crear un grup al que va anomenar London. 

1985

Els dos amics d'Indiana es tornarien a aliar quan els L. A. Guns i Izzy van decidir fusionar-se, creant el grup Guns N’ Roses, apel·latiu que combinava les pistoles d'uns amb les roses de la banda prèvia de Izzy i Axl, Hollywood Rose. El destí va semblar maniobrar amb rapidesa i en pocs mesos Duff McKagan substituïa a Beich, un tal
Slash suplia a un desmotivat Guns, abandó que va provocar la sortida de Gardner, ocupant el seu lloc Steven Adler. La formació original i més mítica del grup havia nascut.

1986

La creixent popularitat de la banda a l'escena angelina (a clubs tan mítics com el Trobadour, Whiskey A Go-Go i el Roxy) no va passar desapercebuda i, entre les nombroses discogràfiques interessades, va ser Geffen la que va acabar fitxant a la prometedora formació al març de 1986. Abans de l’entrada a l’estudi per gravar el seu primer àlbum, el segell va decidir consolidar el gran nom que ja s'havien fet Guns N’Roses amb el llançament d'un EP en directe Live ?!*@ like a Suicide, brutals són les dues versions de dues de les seves grans influències: Nice Boys (Rose Tatto) i Mama Kin (Aerosmith).
 

1987

Després de molts mesos de batallar amb una quadrilla d'enormes talents però insaciables borratxos, dogradictes i addictes al sexe, Geffen  publica Appetite For Destruction. Un àlbum que ja es va veure acompanyat per la polèmica només sortir, amb la depravada portada original (un robot sorprès després d'haver violat a una noia), que va haver de ser substituïda per la definitiva, l’icònic disseny amb cinc calaveres en una creu retratant a cada membre del grup. El disc però va passar desapercebut, fins que David Geffen ‘va suggerir’ a la MTV que el primer single, Welcome To The Jungle, fos inclòs a la programació  nocturna. L'esclat va ser immediat, milers de rockers van reclamar a la cadena una major difusió del tema i aquí va començar la llegenda. Del gairebé anonimat de 1987, Guns N’Roses van passar a ser al 1988 la gran sensació del rock mundial, amb grans èxits dels senzills Sweet Child O’Mine (número 1), que Axl va dedicar a la seva novia Erin, la filla de Don Everly dels Everly Brothers i Paradise City. Appetite For Destruction segueix sent el LP de debut més venut de la història de la música. Ja tots estàvem a la jungla.

  
Guns N' Roses - Welcome To The Jungle

Guns N' Roses - Sweet Child O' Mine

Guns N' Roses - Paradise City Live Wembley Stadium 1992 Freddie Mercury Tribute

1988

Una vegada aconseguit el reconeixement mundial, Geffen va tenir la idea de rendibilitzar el fenomen, tornant a publicar el EP Live?!*@ Like a Suicide afegint-li quatre temes nous de tall acústic i baladístic en un adorable artefacte anomenat GN’R Lies. En només vuit cançons, el llançament aconseguia mostrar totes les facetes del grup: d'una banda, la cara més salvatge del EP en directe; per l'altre, una complidora versió suau de You’re Crazy i tres asos a la màniga avui ja mítics: la preciosa Patience, la explosiva Used To Love Her i la polèmica One In A Million, cançó per la qual la banda, especialment Axl Rose, va ser acusada de racista, xenòfoba i homòfoba,  Slash, la mare del qual és negra, i Axl, l'autor de la lletra, van negar aquestes acusacions, expressant que nomes era una rememoració del seu viatge des d'Indiana a Los Angeles i la gent que es va trobar en el camí en aquest canvi de localitat.
 

Guns N' Roses – Patience

1989

Ja al 1989, la banda era de les GRANS, com van admetre uns Aerosmith que van ser uns dels caps de cartell víctimes del handicap que suposava tenir com teloner un grup en tal estat d'ebullició. La confirmació absoluta de la dimensió que havien aconseguit  va arribar en forma de quatre concerts conjunts a casa seva, Los Angeles, amb, quasi res, The Rolling Stones. Les llegendes britàniques, es postulaven així com padrins d'uns joveníssims als quals veien com alguna cosa molt semblant al que ells van significar en els anys seixanta. No obstant això, en la tragicomèdia constant que és la biografia de Guns N’Roses, no tot seria de color de rosa. En un dels xous, un embogit  Axl no va dubtar a proclamar al públic que aquest recital podria ser l'últim de la banda si certs membres no deixaven de coquetejar amb Mr. Brownstone, una irònica referència a les drogues en forma del títol d'un dels clàssics del Appetite For Destruction.

1990

Després d'un extens i triomfal tour, Guns N’Roses no seria una excepció, i també havia sofert una infinitat de tensions pel camí, víctimes d'un ascens tan merescut com a sobtat i inesperat. Va arribar l'hora de ficar-se a l'estudi per preparar l’esperadíssima continuació del Appetite For Destruction. La primera víctima va ser el bateria Steve Adler, marcat com el ‘perdedor oficial’ de la història dels Guns. Enmig d'una pràctica de vici generalitzat a tot el grup, Adler va ser el que va portar més a l'extrem el de la drogoaddicció, concretament a l'heroïna i la cocaïna. Adler ja va haver de ser substituït a diversos moments de la gira pel seu escandalós consum i fins i tot breument acomiadat i readmès sota la condició de deixar els seus hàbits. La gota culminant va arribar durant la gravació del tema Civil War, en la que un Adler notòriament incapacitat va provocar que la calgués repetir més de 30 vegades. La banda, farta, el va acomiadar fulminantment. I va tenir el deplorable gest d'enganyar-lo perquè signés una indemnització d'uns miserables 2.000 dòlars, i amb la que s'anaven clavaguera avall, entre altres coses, els seus drets d'autor. El va suplir l’ex The Cult Matt Sorum. El nou quintet aviat es convertiria en sextet en passar a ser membre oficial el teclista Dizzy Reed, un col·lega d’Axl que portava ja temps col·laborant amb la banda però que, amb el seu nou estatus, mostrava a les clares que els nous Guns aspiraven a expandir el so de la banda.

1991

La banda del moment en una demostració de força, publicava Use Your Illusion I i II, un doble àlbum que va fer història, en aconseguir col·locar als seus dos discos en els dos primers llocs de les llistes de vendes, i aguantar-s’hi durant 108 setmanes. L'expectació era màxima des que, en una brillant operació de màrqueting, el primer avançament, You Could Be Mine, tema principal de l’esperadíssim film Terminator 2 i que anava recolzat per un icònic videoclip, aconseguís un èxit espectacular. 
  

Guns N' Roses - You Could Be Mine (Official Video)

El primer volum contenia una evolució lògica del Appetite For Destruction. Poderosos temes com Right Next Door To Hell, Perfect Crime o Back Off Bitch’ reflectien el llegat  del grup, mentre que meravelles com Dust And Bones, You Ain’t The First o Bad Obsession eren sonoritats més característiques del rock americà clàssic. Don’t Cry era una balada absolutament clàssica, Live And Let Die, una inesperada versió dels Wings de Paul McCartney i la tendència a l'èpica de la banda era palesa a la preciosa balada November Rain. 

Guns N' Roses - November Rain

El segon volum, el hard rock quedava reflectit en quatre meravellosos temes, Get In The Ring’, Shotgun Blues, Pretty Tied Up i la citada You Could Be Mine. La resta era un barreja de mitjos temps i un progressiu gust cap als desenvolupaments extensos replets d'arranjaments. Una obra mestra com és Civil War, i joies com ’14 Years, Yesterdays, So Fine, i la versió de la mítica Knockin’ On Heaven’s Door de Bob Dylan. Use Your Illusion és un dels àlbums més grans de la historia i una obra de referència.

Guns N' Roses - 14 Years

Guns N' Roses - Knockin' On Heaven's Door

De manera inesperada i en plena gira, Izzy Stradlin va anunciar que marxava de la banda, fart de les continues “anades d’olla” d’Axl (ja convertit en amo i senyor de la banda) i la incompatibilitat entre la seva recentment estrenada sobrietat i la creixent carrera d'excessos de la resta de membres. Encara que Axl i Slash acaparessin gairebé tota l’atenció, per Guns N’Roses eren vitals els carismàtics Duff, que sempre va aportar la faceta punk de la banda, i Izzy, que exemplificava la faceta més netament americana i d'arrels. La seva sortida, va ser coberta per un notable Gilby Clarke. Paradoxalment, Stradlin va tornar a la banda durant unes setmanes per “ajudar”, quan el propi Clarke va patir un accident de moto.

1992

Dues de les més grans gires fetes mai no nomes van coincidir en temps, sinó que a l'estiu de 1992 es va produir una inesperada fusió a USA i Canada. Un concert conjunt de Guns N’Roses i Metallica amb acompanyants d'autèntic luxe com Faith No More, Mötorhead i Bodycount. Però va passar el que era altament probable que passes. Les dues bandes mai van congeniar i la tensió mútua va esclatar (mai millor dit) en un mogut xou a Mont-real, en el qual una explosió pirotècnica va provocar cremades a James Hetfield. Cancel·lada conseqüentment l'actuació de Metallica, els Guns van ser instats a avançar la seva sortida a l’escenari. Per desgràcia, el precipitat canvi va provocar nombrosos problemes tècnics en el seu concert i un monumental cabreig, el qual va quedar pales quan Axl va fer que s'escurcés dràsticament el seu xou adduint mal de coll. El resultat?, baralles i disturbis, 13 ferits i dotze detinguts. Aquest fet va ferir de mort una gira conjunta que va acabar entre burles de Metallica a les capritxoses llistes de peticions d’Axl i les acusacions d'aquest de racisme a  Hetfield. Però això es Rock’n’roll.

1993

The Spaghetti Incident?, era inicialment un EP de versions gravat durant les sessions de Use Your Illusion, i que tenia prevista la seva publicació al 1992 però que va acabar sent allargat amb noves adaptacions fins a arribar a ser un LP. Un estrany artefacte que volia retre homenatge a algunes de les influències punk de la banda. New Rose (The Damned), Down On The Farm (O.K.Subs), Attitude (Misfits), I Don’t Care About You (Fear), You Can’t Put Your Arms Around A Memory (Johnny Thunders) cantada per Duff, Raw Power (Iggy & The Stooges) Human Being’ (The New York Dolls), la cinquantera Since I Don’t Have You (The Skyliners). Axl es va guardar per al final una versió del Look At Your Game, Girl’…del cèlebre assassí Charles Manson. Una broma d'evident humor negre que es va magnificar fins a arribar gairebé a ser assumpte d'interès nacional als USA i va provocar nombroses amenaces de denúncia judicial.
 
Guns N' Roses - Since I Don't Have You

1994

Le tensions internes i l'esgotament que havia suposat una gira de dos anys va conduir a la inactivitat, només interrompuda ocasionalment per sessions per anar preparant un proper àlbum que finalment mai va veure la llum. Causant una gran sorpresa, els Guns publicaven dins de la banda sonora de “Entrevista Con El Vampiro”, una versió del Simpathy For The Devil dels Stones (que personalment trobo genial). Un encàrrec que va acabar sent l'últim enregistrament de la formació més reconeixible i, a mes, el debut com a nou guitarrista de la banda substituint Gilby Clarke, un secundari dels secundaris Paul “Huge” Tobias. El gran incendi en el que s'estava convertint Guns N’Roses ja era imparable i devastador.

Guns n' Roses- Sympathy for the devil

1996

L'allunyament i l’enfrontament cada vegada més notori entre els dos grans caps visibles de Guns N’Roses va acabar provocant el que era inevitable, Slash, una de les grans icones de la història del rock’n’roll, el guitarrista dels riffs i solos memorables, va decidir abandonar la banda, fart de la megalomaniaca actitud d’Axl. A partir d'aquest moment, el cantant podria formar un gran grup i fins i tot tenir el dret legal de seguir anomenant-lo Guns N’Roses, però definitiva i espiritualment el grup havia deixat d'existir. La divergència sonora va acabar dissolent un grup que no se sabia si existia o no existia durant un llarg temps.

A partir d’aquí, la decadència, un rosari interminable d’altes i baixes a la formació, musics desconeguts i en alguns casos estrafolaris (a excepció de Richard Fortus, un guitarra més que solvent, que es va incorporar a la banda al 2001), una manera d’actuar ratllant la paranoia i el ridícul, a més d’un deteriorament físic d’Axl en forma de sobrepès i notable panxa, cada concert es convertia en una “bronca” pels retards capritxosos d’una hora o més, amb la conseqüent pluja d’objectes cap a l’escenari i a la persona d’Axl que no dubtava en insultar als presents i donar el concert per acabat. 

Entre mig d’aquest caos, Axl havia anunciat un nou disc, Chinesse Democracy d’això que anomenava Guns N’Roses per l’any 2000. L’espera duraria més de set anys fins que, per fi, als més pacients (els impacients ja feia temps que havien marxat) se’ls confirmava que el novembre de 2008 veuria la llum el disc més car de la història. Òbviament, l'acolliment de vendes no va ser el desitjat, més enllà del previsible ‘boom’ de les primeres setmanes, mentre que la crítica es va polaritzar enormement entre els qualificatius de gran obra mestra com de “bodrio infumable”. Sense cap por d’equivocar-me, rotundament m’inclino més per la segona opció. 

Les bandes i discografia desprès de Guns N’Roses

Slash

Com Slash’s Snakepit ( amb Gilby Clarke i Matt Sorum)  
It's Five O'Clock Somewhere (1995) (Dizzy Reed a l’estudi)
Ain't Life Grand (2000)

Com Velvet Revolver (amb Duff McKagan i Matt Sorum)
Contraband (2004)
Libertad (2007)

Velvet Revolver – Slither

Com Slash 
Slash (2010) (Steve Adler a l’estudi i altres amics)

Com Slash feat. Myles Kennedy & The Conspirators
Apocalyptic Love (2012)
World on Fire (2014)

Izzy Stradlin

Com Izzy Stradlin & The Ju Ju Hounds 
Izzy Stradlin & The Ju Ju Hounds (1992)

Com Izzy Stradlin
117º (1998)
Ride On (1999)
River (2001)
On Down The Road (2002)
Like a Dog (2003)
Miami (2007)
Fire, the acoustic album (2007)
Concrete (2008)
Smoke (2009)
Wave Of Heat (2010)

Duff McKagan

Com Duff McKagan
Believe in Me (1993)
Beautiful Disease (1999)
How To Be a Man (2015)

Com Neurotic Outsiders (amb Matt Sorum) 
Neurotic Outsiders (1996)

Com 10 Minutes Warning
10minutes Warning (1998)

Com Duff McKagan's Loaded
Live Episode (1999)
Dark Days (2001)
Wasted Heart (2008)
Sick (2009)
The Taking (2011)

Com Velvet Revolver (amb Slash i Matt Sorum)
Contraband (2004)
Libertad (2007)

Com Walking Pappers
Walking Pappers (2012)

Gilby Clarke

Com Gilby Clarke
Pawnshop Guitars (1994)
Blooze E.P. (1995)
The Hangover (1997)
Rubber (1998)
99live (1999)
Swag (2002)
Gilby Clarke (2007)
Com Rock Star: Supernova
Rock Star: Supernova (2006)

Com Slash’s Snakepit (amb Slash i Matt Sorum)  
It's Five O'Clock Somewhere (1995) (Dizzy Reed a l’estudi)

Steve Adler

Com Adler's Appetite ha estat 20 anys tocant els temes de la seva època a Guns.
Adler's Appetite (2005)
Alive (2012)

Com Adler 
Back from the Dead (2012) (amb Slash a l’estudi)
TBA (2015)

Matt Sorum

Com Slash’s Snakepit ( amb Slash i Gilby Clarke)  
It's Five O'Clock Somewhere (1995) (Dizzy Reed a l’estudi)

Com Neurotic Outsiders (amb Duff McKagan) 
Neurotic Outsiders (1996)

Com The Cult
Beyond Good And Evil (2001)

Com Matt Sorum
Hollywood Zen (2003)

Com Velvet Revolver (amb Slash i Duff McKagan)
Contraband (2004)
Libertad (2007)

Com Circus Diablo
Circus Diablo (2004)

Dizzy Reed

Teòricament, des que va entrar a Guns al 1990 mai n’ha sortit, però això amb l’Axl pel mig mai se sap del cert. En tot cas, ha col·laborat en alguns discos del Slash, Duff McKagan i  Gilby Clarke, i per descomptat amb Axl Rose (notar que ja no anomeno Guns, perquè nomes queda Axl de membre original) al Chinesse Democracy (2008) i les gires posteriors. Destacar que, amb Richard Fortus, membre de Guns des de 2001, van fundar al 2012 una banda anomenada The Dead Daisies que recomano especialment.

Com The Dead Daisies (amb Richard Fortus) 
The Dead Daisies (2013) (Slash a l’estudi)
Revolucion (2015)

The Dead Daisies - Face I Love

The Dead Daisies - Midnight Moses

The Dead Daisies - Lock 'N' Load Ft Slash