M Clan - Dos noches en el Price.

Els que diguin ara que M-Clan són una banda perfecte de rock i soul no s'equivoquen, però es de justícia matisar que en realitat, més que haver-se tornat, tornen a ser com ja ho van ser molt abans dels seus llançaments més pop, una gran banda amb un so genuïnament americà. 

Originàriament M-Clan el formaven Carlos Tarque (veu), Santiago Campillo (guitarra), Ricardo Ruipérez (guitarra), Pascual Saura (baix) Juan Antonio Otero (bateria) i Iñigo Uribe (teclats). La banda es va formar al març de 1993, inicialment, el quintet murcià apostava pel southern rock dels 70’s, el blues, el soul i el hard. També se'ls va emparentar amb el so de bandes com Led Zeppelin, Aerosmith i Lynyrd Skynyrd, però M-Clan va aconseguir crear un estil propi, encara que aquest ha anat evolucionant de forma clara al llarg dels anys.
 
Al 1995, ja fitxats per Dro (avui Warner Music), comencen a gravar el primer àlbum i per a això viatgen fins a Memphis (USA), d'aquí sortirà "Un buen momento", un conjunt de bombes rockeres esperonades per l'estripada veu de Carlos Tarque, que té una gran rebuda però no una excessiva repercussió comercial. Alguna cosa semblant passa amb el seu segon disc, aquesta vegada gravat a Toronto (Canadà), "Coliseum" (1997), una altra descàrrega de rock en estat pur i un dels millors àlbums de rock del moment en quan al panorama nacional es refereix. Però desgraciadament, una vegada més, no van aconseguir el nivell de vendes desitjat. Amb tots dos treballs van obtenir excel·lents crítiques i van arribar a realitzar dues extenses gires compartint cartell en diversos escenaris amb grups internacionals com Bon Jovi o Gun, i amb grups nacionals tan importants com Barricada, Extremoduro o Rosendo.
 Personalment (i per molta gent), aquells eren els M Clan autèntics, ho brodaven i desprenien autenticitat, joventut i moltes taules, alhora que demostraven un gairebé insultant domini de l’escenari i del que es portaven entre mans. Però va arribar la primera crisi, o el primer punt d'inflexió. 
 Veient que no avançaven i que el reconeixement trigava a arribar, es van posar en mans de l’ex Tequila Alejo Stivel per al seu tercer disc. “Usar y tirar” va ser l’empenta cap a la primera divisió i la seva targeta de visita per al públic massiu i la radio musical. Si be el disc va suavitzar el seu so i el va fer més accessible, no es pot obviar la qualitat d'unes cançons, com “Llamando a la Tierra” (versió del clàssic de la Steve Miller Band “Serenade”), “Quedate a dormir” o “Chilaba i Cachimba”.
 
"Sin Enchufe" (2000), aquesta vegada en directe i acústic, aconsegueix consolidar a M-Clan com un dels grups de rock més forts del panorama nacional. Des del principi de la seva carrera, i, especialment a l'últim any, a la banda li ha agradat oferir concerts acústics en els quals es pugui matisar més les cançons sense perdre la seva energia. Sin Enchufe conte 17 temes, dels quals 8 son temes nous de la banda. D'aquests, sis són composicions pròpies, entre les que s'inclou el primer single "Carolina", i dues versions, "Maggie May" de Rod Stewart rebatejada com “Maggie Despierta” i "Paint it Black" dels Rolling Stones titulada “Todo Negro”. A més s'inclou una selecció dels millors temes de la seva carrera amb nous arranjaments, ressuscitant temes com "Vuelve", "Perdido en la ciudad", o alguns dels del seu últim àlbum en estudi "Usar y Tirar". M-Clan està en el millor moment d'una seriosa i sòlida carrera. L'edició de Sin Enchufe, va portar al grup a realitzar una extensa gira per tot l'estat espanyol, durant la qual van sorgir una sèrie d'incompatibilitats que van acabar amb la sortida del grup del virtuós guitarrista i peça clau Santiago Campillo. La recerca d'un nou guitarra va acabar amb la incorporació de Carlos Raya, productor y guitarrista, ex-component de la banda heavy Sangre Azul, i de diferents artistes com Fito & Fitipaldis o Antonio Vega. 

Per intentar mantenir l’status van tirar del productor Nigel Walker (Aerosmith, Pink Floyd,  Jeff Beck, Bob Dylan, Tom Petty…) per signar l'irregular “Defectos Personales” (2002). Malgrat contenir un “temasso” com  “Antiheroe” el disc estava ple de mitjanies, i era de factura clarament Pop. “Sopa Fria” (2004), de nou sota les ordres d'Alejo Stivel, intentava millorar la cosa, encara que únicament se’n salva la balada “Miedo”, “Filosofia Barata” o “Ataque al corazon”. El disc també seria molt criticat pels seguidors més veterans de la banda. El posterior disc recopilatori, “Retrovisión”, va servir per tancar aquest cicle que va acabar amb el grup donant tombs i perdent una mica el rumb i els orígens.
 

Inici d’una (fins ara) trilogia marcada per un so rock & soul.

“Memorias de un Espantapájaros” (2007) amb Carlos Raya a la producció, mostrava a una banda amb personalitat pròpia, instal·lada en el rock però aportant els matisos suficients per ser reconeguda pel seu so. És un disc sorprenent i, sens dubte, el treball més adult i madur de M Clan. El repertori és un cançoner desesperat i melancòlic que parla d'haver perdut el teu lloc “Inmigrante”, i la teva fe “Las Calles Estan Ardiendo”, “Pasos de Equilibrista”, en clar homenatge a The Who, o “Roto Por Dentro”, balada amb toc soul que avançaria el camí dels seus següents àlbums. Amb aquest disc van aconseguir rendir al poc públic escèptic que quedava i als crítics més durs. Un àlbum amb un concepte molt clar, i molt sòlid, a cada cançó i cada so.

M-Clan - Inmigrante

M-Clan - Roto por dentro

Al 2009 i amb motiu d’homenatjar a Miguel Rios, sortia a la venda un disc titulat “Bienvenidos, Un Tributo a Miguel Rios” on diferents artistes feien versions de les seves cançons. M Clan van versionar, portant-la a un so més rocker la balada d’èxit “Santa Lucia” amb un resultat excel·lent.  Aquest tema no esta inclòs en cap dels seus discos. 

M-Clan - Santa Lucia

 
Al 2010, quan sembla que la crisi discogràfica sembla no tenir fi, la música de M Clan cada vegada és millor, i ens regalen un nou disc, amb ambients soul i rock, amb maneres de disc clàssic. Cal destacar la importància a la secció de vents-metalls en aquest disc. Ara ja nomes amb Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez al capdavant sense la resta de la formació habitual. Pascual Saura havia preferit abandonar el grup a causa del seu estat de salut, prèviament a l'enregistrament de l'àlbum, i desgraciadament va morir el 16 de desembre de 2010 d'un infart. Molts dels fans anteriorment perduts tornarien a brindar-los una oportunitat. “Para No Ver El Final” es una nova reinvenció, una immersió en el rock&soul de la qual en surten més que reforçats, en el que la veu de Tarque llueix com mai, la veu que sens dubte es un dels senyals d'identitat de M Clan des del seus orígens. “Calle Sin Luz”, “Basta De Blues”, “Para No ver El Final”, “Me Voy A Dejar Llevar”, “Desesperacion Por Verte” o “Carrusel”. Es tracta sens dubte del disc més homogeni, més rodó i amb menys fissures de tota la seva trajectòria.

M-Clan - Para no ver el final

M-Clan - Me voy a dejar llevar

 

L'evolució cap al rock i soul americans es manté. M Clan facturen un disc carregat de bones cançons, elegants i sòbries; deixant entreveure la maduresa musical que han aconseguit gràcies als quilòmetres de carretera i nits sobre l'escenari. De nou la producció és a càrrec de Carlos Raya (encara que no sigui a la banda, segueixen confiant en ell per a les guitarres a l’estudi). “Arenas movedizas” no es disfressa, no s'oculta, ni es maquilla. És un disc de rock amb tints soul. “Vidas desiertas” és una melancòlica línia de slide , “Cuando el camino duela” no pot sonar més soul, seria difícil, palmes, blues i harmònica a “Ritual”, “Arenas movedizas” és una oda als arranjaments i els detalls, que fan que una cançó es converteixi en alguna cosa transcendent , “Rock & Roll del siglo XXI” és un èxtasi que posa punt i final a un disc de gran nivell.

M-Clan - Rock&Roll Siglo XXI

M CLAN – Ritual

M Clan - Dos noches en el Price: Celebració de 20 anys de carrera amb convidats molt especials.

“Dos noches en el Price”: 2 Cd + DVD es un disc gravat durant els concerts que el passat 6 i 7 de juny de 2014, la banda va oferir al “Teatro Circo Price” de Madrid, amb motiu de la celebració dels seus 20 anys sobre els escenaris. I com tota celebració important, no poden faltar els amics, Enrique Bunbury, Ariel Rot, Miguel Ríos, Fito Cabrales, Carlos Raya, els argentins Guasones, el seu teclista original Iñigo Uribe, Enrique Villarreal “El Drogas” i Alejo Stivel, feien presagiar alguna cosa especial. A més, les col·laboracions eren molt “currades”, triades especialment, acabant sent les veritables protagonistes del xou. Un disc que es fa imprescindible, amb un repàs exhaustiu a tots els hits de la seva carrera.

Setlist
1.Calle sin luz
2.Para no ver el final
3.Basta de blues
4.Llamando a la tierra (Steve Miller Band cover)
5.Perdido en la ciudad
6.Me voy a dejar llevar
7.Inmigrante
8.Me estás atrapando otra vez - con Ariel Rot (Tequila i Los Rodriguez)
9.Maxi ha vuelto - con Iñigo Uribe (teclista original)
10.Las calles están ardiendo - con El Drogas (Barricada)
11.Gracias por los días que vendrán
12.Las palabras que me dijiste
13.Usar y tirar - con Alejo Stivel (Tequila)
14.Carrusel
15.Roto por dentro - con Miguel Ríos
16.Sin rumbo y sin dirección (Rolling Stones cover) - con Guasones
17.Maggie despierta (Rod Stewart cover)
18.Donde está la revolución
19.Carolina - con Fito Cabrales (Fito & Fitipaldis)
20.Pasos de equilibrista & Baba O'Riley (The Who)
21.Miedo - con Carlos Raya y Enrique Bunbury (Heroes del Silencio)
22.Quédate a dormir - con Carlos Raya (MClan, Ariel Rot, Miguel Ríos, Fito & Fitipaldis) 


Els Covers

Llamando a la tierra (Steve Miller Band cover)

Sin rumbo y sin dirección (Rolling Stones cover) - con Guasones

Maggie despierta (Rod Stewart cover)

Pasos de equilibrista & Baba O'Riley (The Who)

Les Col·laboracions

El primer convidat de la nit, Ariel Rot, amb el que van interpretar la preciosa “Me estás atrapando otra vez”, tema que Rot va composar amb Els Rodríguez i que ja havien tocat junts anteriorment. El solo de guitarra de Rot cap al final del tema es MEMORABLE, posa els pels de punta.

Me estás atrapando otra vez - con Ariel Rot (Tequila i Los Rodriguez)

Un convidat sorpresa va ser Íñigo Uribe, integrant d’ M Clan en els seus inicis, i que va aportar els teclats a “Maxi ha vuelto”, tema amb so AC/DC present a “Coliseum” i que va recuperar als M Clan més juvenils.

Maxi ha vuelto - con Iñigo Uribe (teclista original)

Un dels punts forts de la nit, “Las calles están ardiendo” amb la col·laboració de “El Drogas”, artista allunyat del gran públic des de la seva sortida de Barricada però que va deixar a l'audiència amb la boca oberta en el recitat de “Sotanas”, tema de la seva antiga banda. A tall d’anècdota, resulta que aquest Sr. va fer la “mili” a Berga i diuen (no se si es veritat) que aquest sobrenom l’hi van posar aquí al “cuartel”.
 
Las calles están ardiendo - con El Drogas (Barricada)

Arribats a aquest punt, el concert ja era una festa i, després d'un parell de cançons de tall acústic, Alejo Stivel va reprendre la faceta més canalla de la banda amb “Usar i tirar”.

Usar y tirar - con Alejo Stivel (Tequila)

Miguel Ríos, el seu “Rock & Ríos” és la llavor d'aquest “Dos noches en el Price”, i amb el que van brindar la majestuosa balada soul “Roto por dentro”.

Roto por dentro - con Miguel Ríos

S'encarava la recta final del concert i va aparèixer “Carolina”, tema que van deixar de tocar en vàries gires, però que realment no podia faltar a la festa. A més, la secció de vents de No Reply i la presència de Fito Cabrales va justificar la concessió a aquesta recreació.

Carolina - con Fito Cabrales (Fito & Fitipaldis)

L'última col·laboració de la nit, no anunciada, seria la d'Enrique Bunbury, en el que es presentava com el primer i gran duel entre les dues millors veus nacionals. Amb l'afegit de Carlos Raya a la guitarra, els primers acords de “Miedo” auguraven una trobada d'alçada, i no va decebre.

Miedo - con Carlos Raya y Enrique Bunbury (Heroes del Silencio)

L'esperat “Quédate a dormir” va tancar el concert, amb Carlos Raya a la guitarra, l’home que va substituir amb molta solvència l’enyora’t Santi Campillo, i que a pesar de que no es membre oficial de la banda, des d’aleshores ha estat allà per produir i tocar als darrers discos d’estudi.

Quédate a dormir - con Carlos Raya (MClan, Ariel Rot, Miguel Ríos, Fito & Fitipaldis)