Adults

Feia tants anys que no l'havia vista, que li va costar de reconèixer-la, tot i que no havia canviat tant. Se la veia més adulta, però no més gran. La vida l'havia tractada bé. Tanmateix, no se l'esperava allà i això li havia inhibit la seva capacitat recognitiva. No hi havia altra explicació i, de fet, tan li feia: ara era allà, allà plantada, sense veure'l, sense esperar-lo (sense esperar-s'ho), i...

(Vivia a l’estranger. Va marxar poc temps després que partissin peres i no tenia present que ningú li hagués dit mai que havia tornat. I ara era allà, amb la mirada absent, perduda a l'altra banda d'aquell carrer que eixordava vida cada matí. Li havia de dir alguna cosa? Com reaccionaria si ho feia? Ella va ser intransigent i no es va avenir a raons, però ell tampoc havia posat les coses fàcils i exigia impossibles... Dos no es barallen si un no vol. Ara havia passat molt de temps, eren allà, molt lluny del que havia estat casa seva, segurament per un atzar del destí, i potser era una oportunitat per reconciliar-se. Eren germans! I la maleïda herència, vista amb el temps, era tan poca cosa que no valia la pena haver-se renyit per aquells quatre xavos. No obstant, aquesta era la seva percepció, però podia no ser la d'ella. En qualsevol cas, tan li era. Què podia passar si la saludava? Que ella no li tornés la paraula? Que l'insultés i l'escridassés com l'última vegada? També ell era més adult i això ja no podia afectar-lo. No hi havia res a perdre i, en canvi, molt (moltíssim!) a guanyar)

... i va sentir com el cor se li accelerava, ressonant com un ocell tancat a les fosques que intenta fugir de dins el pit. S'hi va acostar i... i quan va aixecar la mà per fer-se veure i atreure la seva atenció, un taxista, confós pel gest, es va aturar i... i ella, aprofitant que ell no mostrava cap intenció d'enfilar-s'hi, va pujar al vehicle, que va arrencar ignorant-lo completament.

I allà, allà plantat, mirant com aquell cotxe es fonia en el trànsit, sense poder evitar-ho,
es va posar a plorar. 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.