LEMMY KILMISTER: Born to lose....Live to win.

El món del rock està de dol, l’icònic líder de Motörhead Lemmy Kilmister, va morir el passat 28 de desembre de 2015, 48 hores després d'assabentar-se que havia desenvolupat una forma agressiva de càncer. Kilmister havia complert 70 anys a la vigília de Nadal, i ho va celebrar amb una festa i un concert ple d'estrelles al Whisky A Go Go (L.A) en el que van assistir membres passats i presents de Guns N 'Roses, Metallica, Anthrax, The Cult i molts més.

La fatalitat ha volgut que gairebé coincidís amb la mort també, després d'una llarga malaltia, de Phil “Philthy Animal” Taylor, el passat 11 de novembre de 2015, que va ser bateria de Motörhead en el seu període més clàssic, de finals dels setanta i primers dels 80. Tenia 61 anys. Exactament, “Animal” va estar a Motörhead entre 1975 i 1984. No va ser fundador del grup per poc (Lucas Fox va ser el primer i efímer bateria de Motörhead), però de seguida es va asseure a la bateria, acompanyant a Lemmy. Amb “Animal” com a bateria, Motörhead van gravar els àlbums pels quals seran recordats, el seus fantàstics Motörhead, Overkill, Bomber, o Ace Of Spades. Encara que al 1984 va abandonar el grup, va tornar a tocar amb ells entre 1987 i 1992.


Motörhead: la historia.

A mitjans dels 70’s, neix Motörhead, liderats per Lemmy Kilmister, fan dels Beatles, roadie de Jimi Hendrix i membre de Hawkwind. Van crear un so brut, potent, barrejant hard rock, heavy metal i blues rock amb un esperit punk, tocat a tota pastilla i amb una amplificació brutal. 

Lemmy, de nom real Ian Fraiser Kilmister, va néixer el 24 de desembre de 1945, fill d'un sacerdot que va abandonar a la seva mare quan el petit Ian nomes tenia pocs mesos. 

Des de la seva adolescència i joventut es va sentir inclinat a la formació d'una banda de rock, i admirava a gent com Chuck Berry, Little Richard, Elvis Presley, The Who o The Beatles, banda a la qual va anar a veure amb assiduïtat a The Cavern.

Paradoxalment, Lemmy sempre va afirmar que els Beatles són una de les grans bandes de la història per la seva diversitat, característica absent a Motörhead, en la que els seu so es basa en la potència de la seva instrumentació i a la seva característica veu, vinculada a la seva pronunciada personalitat, una de les més carismàtiques al món del rock.

A mitjan dels 60’s va començar a sentir-se protagonista de l'explosió musical del moment, formant part de varies bandes, i cap al final de la dècada, i per un període de vuit mesos, també va treballar com roadie de Jimi Hendrix, mentre eixamplava influències (i qui no amb aquest mestre?), una altra de les seves bandes favorites era  MC5.

A començament dels 70’s, Lemmy es va integrar a Hawkwind, important banda de rock progressiu i space rock psicodèlic. Amb Hawkwind, Lemmy va gravar, tocant el baix i la guitarra, 5 àlbums, posant la veu en un dels hits del grup, Silver Machine (número 3 al Regne Unit). Al 1975, Lemmy va ser expulsat de Hawkwind després de ser detingut a Canadà per possessió de drogues. Va passar uns quants dies a la presó i després de sortir va decidir formar un grup al que volia anomenar Bastard.

El nom, poc comercial, no convencia al manager i van acabar dient-se Motörhead (el nom derivava d'una cançó escrita per un dels àlbums de Hawkwind), amb Motörhead, Lemmy es va desfer del space i del progressiu per tocar simplement rock enèrgic, brut, bàsic, ràpid i sorollós. 
 
Lemmy, amb el seu baix Rickenbacker, es va aliar amb el guitarrista Larry Wallis i amb el bateria Lucas Fox per començar el seu nou projecte i publicar el seu àlbum de debut. Les baralles entre Lemmy i Edmunds (productor del disc) van acabar amb la suspensió de la publicació i la marxa de Lucas Fox, qui va ser substituït per Phil “Philthy Animal” Taylor. També en aquest moment es va incorporar al grup un segon guitarra, Eddie “Fast” Clarke. Van tocar durant un període com a quartet fins que Wallis va desertar del grup abans de l'enregistrament del seu àlbum de debut, Motörhead (1977). Amb aquell disc i el seu vibrant directe ple d'energia, la banda va anar augmentant  en poc temps el seu creixent nombre de seguidors.

L'àlbum, amb temes com Motörhead o Iron Horse/Born To Lose, va ser publicat en plena era punk, artistes amb els quals Lemmy va mantenir, en general, una cordial relació, especialment amb The Damned, amb els qui va arribar a tocar en algun single. No en va la velocitat d'execució vinculava molt el seu so i el del punk.

Les vendes del seu segon disc Overkill (1979), un dels seus discos més celebrats amb temes com Damage Case, Metropolis, Overkill, No Class o Stay Clean van ser excel·lents, igual que les del seu següent LP de l'any, Bomber (1979), a més del fantàstic hit de tema homònim, l'àlbum oferia peces com Dead Man Tell No Tales, Sharpshooter, All The Aes o Stone Dead Forever.

Els anys 80 van encumbrar a Motörhead com una de les bandes rock més poderoses del planeta i un dels noms importants de la nova fornada britànica de heavy metal. Impulsors del speed metal o el thrash metal, especialment després de Ace Of Spades (1980), un LP de hard rock poderós amb arrogant expressió vocal i el trio posant en plan revolucionaris mexicans a la caràtula del disc. L’àlbum inclou temes com Love Me Like A Reptile, Shoot You In The Back, (We Are) The Road Crew, The Chase Is Better Than The Catch, The Hammer i per descomptat el clàssic tall homònim, tot un himne en els concerts de la banda.

El fenomenal directe No Sleep ‘Til Hammersmith (1981) els va portar al número 1 a les llistes del Regne Unit.

Iron Fist (1982), va ser l'últim àlbum gravat per la formació clàssica de Motörhead.

En aquesta època “Fast” Eddie no suportava a Lemmy i Lemmy no suportava a “Fast” Eddie, fet que va provocar la sortida d'aquest últim.

El guitarrista Brian “Robbo” Robertson (ex component de Thin Lizzy) es va incorporar al grup per gravar Another Perfect Day (1983), disc que no va complir les expectatives comercials del grup malgrat contenir les seves millors essències. A partir d'aquí els canvis en la formació, sempre amb Lemmy present, van ser constants. Robertson, mai ben acceptat pels fans més tancats del grup, va acabar deixant la banda després del disc, igual que “Animal”, unint-se a Motörhead tres nous components, els guitarristes Wurzel i Phil Campbell, i el bateria Pete Gill, ex membre de Saxon, amb els quals Lemmy va gravar Killed By Death. Al 1984 van publicar un recopilatori titulat No Remorse (1984), en que a més d’aquest tema nou, n’hi havia 3 més.

La seva tornada a l'estudi, després d’una bona temporada de concerts per tot el món, va ser amb Orgasmatron (1986), un disc ben rebut que contenia temes ja clàssics en el seu repertori com Orgasmatron, Riding With The Driver o Deaf Forever.

Un any desprès, i amb escasses variacions en el seu rocós so, va aparèixer Rock ‘n’ Roll (1987), àlbum amb un títol que definia bé el seu fonament sonor i comptava amb “Animal” de nou a les baquetes. Un any després van publicar el disc en directe No Sleep At All (1988).

Al 1991 va aparèixer 1916 (1991), disc que conté un homenatge als Ramones amb el tema R.A.M.O.N.E.S., i amb un so proper a la banda de Queens. Per l'àlbum Lemmy va aconseguir una nominació als premis Grammy. El mateix any van girar amb Judas Priest i Alice Cooper i al següent van publicar March Or Die (1992), primer treball en el qual apareixia a la bateria Mikkey Dee.

Després d'aquest àlbum i de manera sorprenent després del bon acolliment comercial i crítica dels LP’s, el grup va ser expulsat per la discogràfica. Ells van respondre amb Bastards (1993), disc amb el seu propi segell Motörhead. A mitjan dels 90’s, Lemmy va gravar amb Motörhead bons discos com Sacrifice (1995) o Overnight Sensation (1996). El disc en viu King Biscuit Flower Hour (1997), que recuperava un directe amb Robertson a la guitarra, Snake Bite Love (1998), un altre disc en directe, Everything Louder Than Everyone Else (1999), i la compilació Jailbait (1999), tancava la seva discografia dels 90.

Sempre amb les seves conegudes i invariables pautes, Motorhëad van publicar discos potents i de rock’n’roll amb molta vitalitat, We Are Motörhead (2000), amb una fantàstica versió dels Sex Pistols, God Save The Queen, Hammered (2002), Inferno (2004), que inclou la col·laboració de Steve Vai, Kiss of Death (2006), Motörizer (2008), The Wörld Is Yours (2010), dedicat a Ronnie James Dio mort recentment, Aftershock (2013) i el que es el seu últim àlbum Bad Magic (2015), amb una boníssima versió de Sympathy For The Devil dels Rollins Stones.
 

Motörhead s'ha acabat, Lemmy era Motörhead

El bateria Mikkey Dee va confirmar el final de Motörhead i el seu manager explica les causes de la seva mort. Mikkey Dee en unes declaracions al diari suec Expressen ha parlat sobre la defunció del líder del grup, Lemmy.
“Per descomptat Motörhead s'ha acabat. Lemmy era Motörhead, però la banda viurà en el record de molts. No farem res més, ni gires, ni discos. Però la marca sobreviu, i Lemmy viu en els cors de tots. ”Lemmy havia posat tota la seva energia a la recent gira europea de la banda”. "És increïble que fins i tot pogués tocar, i que pogués anar de gira. Al final de cada concert estava esgotat, exhaust, sense forces i es tenia d’asseure a descansar”.

En el seu homenatge personal, Dee relata: "Estic molt agraït pels anys que vam tenir, i el temps que hem estat junts, celebro cada moment que hem compartit. Sé que et veuré en algun moment en el futur i que m’uniré de nou a la teva banda, però aquesta vegada, anirem poc a poc, amic. Hi ha un gran forat negre aquí ara que ningú pot omplir ". I afegeix: "Estic profundament commogut per tot el recolzament, amor i condol que ha arribat de fans, amics i companys de banda de tot el món. Ara, farem que Lemmy n’estigui orgullós i que el seu llegat continuï".

L’últim concert de Motorhead va tenir lloc l'11 de desembre a Berlín, Alemanya. Tenien planejat continuar amb la gira de celebració del 40 aniversari en la que estaven immersos pel Regne Unit i Europa.

El manager del grup Todd Singerman ha revelat els últims dies del músic.
"Ningú en tenia ni idea, ens en assabentem el dissabte que tènia càncer i que els metges li havien donat entre dos i sis mesos de vida. Ell se’n ha anat avui mentre cridava als seus companys de banda Phil i Mikkey per dir-los que vinguessin a acomiadar-se mentre estigués conscient. Estava molt deprimit, no pensava que moriria així… 

Dos dies desprès de la seva festa d'aniversari al Whisky A Go Go (L.A), no estava be i el vam portar a l'hospital, li van donar l'alta, però després l'escàner va trobar un càncer al cervell i a la gola. El metge va venir amb el resultat l'endemà passat i ens va dir que era terminal. Ens va enxampar a tots per sorpresa, aquest càncer era l'última cosa que esperàvem que tingués. Quan penses que ha anat a cada metge i especialista del món i que ningú veiés això… És una commoció enorme."


Una de les darreres entrevistes.

Com a líder de Motörhead durant més de 40 anys, Lemmy Kilmister va portar una vida extraordinària (a la seva manera). En aquesta sincera entrevista al 2013, va explicar el que havia après, sobre les dones i els homes, les drogues, la violència, la religió, el rock 'n' roll, i a cuinar-se el sopar perfecte.

Una conversa amb Lemmy Kilmister és en cert sentit com un concert de Motörhead. No hi ha mentida. Quan Lemmy parla de la vida, del rock 'n' roll, és amb la saviesa guanyada d'un home que ho ha vist tot, i ho ha fet tot. Quan parla de la humanitat - en particular, la religió i la guerra - és com un estudiós de la història. Quan parla de les dones - i sempre torna a les dones -, admet que encara no les pot desxifrar prou be després de tots aquests anys (i d’haver-se ficat al llit amb 2.000 d’elles).

Tota una vida d'excessos no ha entorpit la intel·ligència del Lemmy, el seu enginy autocrític, o el seu sentit més aviat antiquat de la cavalleria.
Un cavaller, un erudit i una llegenda del rock 'n' roll, Sir Lemmy Kilmister és veritablement un fet aïllat.

Creus que la gent de vegades té una idea equivocada de tu?
"Una vegada que m'han conegut no. Si no m'han conegut segurament. Gairebé sempre. Això és part del ric tapís de la vida, no? És una llàstima. La gent probablement té la idea equivocada sobre qui no coneix. Llevat que hagis conegut a algú i parlat amb ell no tens dret a opinar ".

Quins conceptes erronis creus que la gent pugui tenir sobre tu?
"Sobretot que sóc un maleït idiota. Aquest és sempre el primer. L'altra és que jo sóc un misogin, saps? Tot el que pensen que saben amb certesa és absolutament erroni. Ah, racista també. Aquesta és l'altra. No m’ho puc creure!".

Per què la gent pensa que ets un misogin?
"Perquè he tingut un munt de núvies i estic sol”

Has pensat seriosament en el matrimoni?
"No, en realitat no. Potser una vegada que estava pensant en això, però no va passar més enllà de la segona etapa del pensament. No he conegut fins ara a la que em fa venir ganes d'oblidar totes les altres. 

Què has après sobre les dones durant la vida?
"El que he après sobre les dones és que mai es pot aprendre sobre les dones perquè sempre et donaran una desagradable sorpresa. Son molt calculadores, els homes emocionalment som més senzills. Hi ha una gran història que vaig escoltar, la d’una dona, el seu marit la va deixar per una més jove i la va portar a viure a casa. L'ex dona es va emprenyar tant que es va ficar a la casa - que encara tenia una clau - i va posar llagostins morts a dins de totes les barres de les cortines. Per descomptat, al cap d'uns dies, la pudor dins a casa era insuportable. Van haver de marxar!. Havien regirat la casa intentant de trobar l'olor, però no el van poder trobar. Això és el mal ".

¿T’ha fet alguna vegada una dona res d'això?
"Una vegada em van ficar una nina a la meva bústia plena d’agulles clavades a l'entrecuix però mai m’ha afectat, així que potser l'encanteri no era prou fort o no hi havia prou agulles".

Creus en l'amor?
"Jo no sé si existeix l'amor. Crec que té més a veure amb l'enamorament, que es converteix en un hàbit. Saps el que vull dir?. Perquè no es pot mantenir aquesta passió sempre. 

Tornant als conceptes erronis, per què algú pot pensar que ets un racista?
"Perquè col·lecciono coses dels nazis”. “Es absurd pensar que soc racista, de fet soc tot el contrari, he tingut sis novies que eren negres”. 

Quina és la teva fascinació?
"Una cosa bonica, molt ben feta, m'agrada la pompa, m'agraden els cavallers a cavall, la coronació, l'obertura del parlament ... M'encanta tot el que es roba de vestir, per això ho faig. Els nazis eren genials -part superior còmoda ".

Així que només per això?
"En la seva majoria, sí. Quan ets un nen ... no us oblideu que la guerra va acabar l'any en què vaig néixer. Tots els nois estaven sent desmobilitzats i tornaven a casa quan jo tenia uns 5 o 6 anys. Molts d’ells portaven records, grans insígnies que havien agafat dels alemanys. Algú em va donar una creu de ferro i una daga. Aquí és on va començar, suposo. És un gran negoci, un punyal de caça personal d'Hermann Goering em va costar cent mil dòlars” 

Has viscut a Los Angeles molts anys, però ¿encara penses en Anglaterra com casa teva?
"Sempre serà la meva llar espiritual, però és més divertit Amèrica. M'encanta. Tot és tan car a Anglaterra !. És increïble."

¿Et fas les feines de casa?
"No si puc evitar-ho; si puc aconseguir a algú per fer-les millor. Quan un viu pel seu compte ha de procurar que no acabi en un niu de rates. No llenço mai res, sempre m’imagino que un dia em pot fer falta, a casa és com una cursa d'obstacles” 

Té tot un ampli guarda-roba?
"Sí, però curiosament no em cal molta roba, realment no la faig servir. Ho heu notat oi? Si tens un munt de roba que no fas servir, perquè no la llences? Estic cobert de samarretes, de les gires, vas a un club i et regalen una samarreta, del lloc que estem tocant, de les bandes que ens acompanyen".......

Quan ets a casa cuines tu?
"Si. La meva especialitat és la carn fregida amb mantega de julivert, patates fregides, unes mongetes tendres i algunes faves. Els millors filets son els d'Omaha Steaks Internacional".

Com t'agrada la carn?
"Poc feta."

Qui és el teu millor amic?
"Els meus millors amics són la banda. Ho han de ser perquè ens recolzem l'un a l'altre."

Amb qui t'agrada estar a excepció de la banda?
"Les dones. Els homes tendeixen a parlar de futbol, dels seus èxits en els negocis i el que passa a la seva vida amorosa, realment no vull sentir-ho, es avorrit. Prefereixo passar l'estona amb les dones i parlar d'experiències íntimes. Les dones són més interessants, ja que tenen una millor visió del món que nosaltres".

Quines qualitats ha de tenir algú que hagi d’unir-se a Motörhead?
"Un bon sentit de l'absurd en realitat, i una capacitat de recuperació, ja que no hem tingut la carrera més reeixida de tots els temps. Vull dir, ha estat una llarga carrera però la gent no escolta la música nova, sembla que estem atrapats en la consciència dels pobles per Ace of Spades, que, per sort, és una bona cançó i m'agrada bastant cantar-la, fins i tot després de tots aquests anys així que això està bé".

És frustrant per tu, quan la gent no sempre te interès en el nou material?
"Bé, sí, és clar. Si ets un músic vols aconseguir que la teva música perduri. Qualsevol que digui que no es preocupa per les vendes de discos menteix, tothom vol vendre discos, és per això que els fan. Ara la gent només escolta els dos primers minuts d'una cançó, el temps d'atenció és ridícul".

Ho heu de treballar a la gira doncs....
Estem bé. Tenim prou per viure, que és tot el que es necessita. Tota la resta és només, com, pasta de dents".

Gasteu molts diners a les gires?
"No, no realment. Vivim a l'autobús la major part del temps."

Com aconsegueixes una bona nit de son?
"Disfrutar de l'espectacle abans d’anar a dormir. Vull dir, que anar a dormir si has estat bevent fins les sis del matí et donarà una bona nit de son. L'únic problema és que llavors estàs dormint durant el dia".

Segueix interessat en jugar a les màquines escurabutxaques?
"Sí. No puc ajudar-me a mi mateix. Quan em vaig mudar als Estats Units va ser una bona decisió. Una vegada a Las Vegas vaig guanyar nou mil dòlars en una sola tirada".

És possible guanyar a les màquines escurabutxaques?
"Per descomptat que no".

Què passa quan hi ha una màquina nova al pub i et diu quan pagarà?
"Encara que t’agradi, saps que perdràs. Coneixes l'escena de la pel·lícula Casino, on Robert De Niro diu que el seu únic objectiu és fotre’t els teus calers? Aquesta és la realitat."

Juga a alguna altra cosa?
"No. No tinc prou diners per ser un gran jugador."

Quins són els teus punts de vista sobre la religió?
"No m'agrada la religió, en realitat ha estat la causa de tot el sofriment en el món des que es va descobrir la primera pedra per a l'adoració. No va començar amb Jesús; ... Cada religió ... o sigui el nazisme i el comunisme són religions també, no ens enganyem, amb Hitler i Stalin com Déu, ¿no?. És la mateixa cosa. Fins i tot l'Imperi Britànic amb Victòria com Déu, saps? Tot el dolor i la misèria al món ha estat causat per la religió en una o una altra manera".

Tens una relació amb Déu?
"No. Si hi ha un Déu realment no l’hi he prestat massa atenció”. 

Però no et converteixes en un ministre seu?
"Sí, és graciós no? Aquell home volia que els casés a ell i la seva novia al Rainbow (el bar favorit de Los Angeles a Sunset Strip). És un ex forces especials, i em va ordenar per Internet en aquesta Església de la Pau Universal o alguna cosa així, sóc el reverend Lemmy Kilmister. Així que estic en condicions de celebrar matrimonis".

Vas tenir una infància feliç?
"Sí. Vaig tenir una molt bona infància. La meva mare treballava com una filla de puta. Va ser abandonada pel meu pare quan jo tenia tres mesos, va haver de lluitar molt i va fer una bona feina".

Quins valors vas aprendre de la teva mare?
"A ser honrat. Viure i deixar viure. Per sort, d'estar en posició vertical, saps? A ser fort, perquè ella ho era”.

Com estàs amb les drogues en aquest moment?
"Jo no parlo d'això".

Quina és la millor cura per la ressaca?
"No tenir ressaques - has de deixar de beure per tenir una ressaca".

Has de deixar de beure de tant en tant.....
"No. Per què? M'agrada el gust. No m'emborratxo. És només que la Coca-Cola no te el mateix sabor sense res barrejat. M'agrada posar una mica d'esperit a la Coca-Cola per mantenir-la neta, les plantes d'embotellament són immundes".

T’agraden els esports?
"No, solia veure molt billar quan estava a Anglaterra. M'agrada fer una mica de piscina. Vull dir, perseguint a les dones, és un esport, perquè cal treballar molt en això si vols tenir èxit”.  
                                                                                                              I doncs.....
"Vaig deixar les baralles just després de l'escola. No he estat en una baralla des de llavors. Bé, he tingut alguna cosa, però res de què parlar com una baralla de veritat. Una vegada a Los Angeles, va ser amb un parell de tios, havien aparcat el seu cotxe quan jo anava a The Rainbow. Un d'ells crida, "Hey baby!" a una noia, i aquesta diu: "Vés a la merda, idiota". Ell treu una pistola i comença a arrossegar-la a la camioneta, estic caminant cap allà pensant, què faràs?, volarà el teu maleït cap i ni tan sols saps res d’aquesta noia. L’hi vaig prendre l'arma i li vaig dir: "prou, ves a la merda". Llavors li vaig tornar la pistola i van fotre el camp".

I la noia?
"Ella ni tan sols va dir gràcies, estava tan espantada!!”.

Què vas fer?
"Entrar al The Rainbow i prendre una copa. El noi, òbviament, no tenia intenció d'utilitzar l'arma, però mai se sap a Amèrica. La gent és estranya. Estàs parlant amb gent intel·ligent, però amb dret a portar armes i tot això”.                                      
     
Així que no ets un fan de les armes?
"No. M'agraden els ganivets. Són més personals. Un ganivet has de clavar-lo en algú, sentir com es mor i embrutar-te amb la seva sang. Si per matar a algú es tingues de fer d’aquesta manera, no hi hauria tants assassinats, creu-me. Qualsevol pot entrenar un ximpanzé per disparar una arma de mira telescòpica".

Què creus que fa una molt bona línia de baix?
"Una cosa que és sòlida i al mateix temps es mou. El millor baixista del món va ser John Entwistle, desprès probablement Paul McCartney per la forma que són algunes de les seves cançons".

Diries doncs que McCartney està subestimat?
"Sí, i també Ringo. Ell era un gran bateria. Escoltes Ticket To Ride i em diuen que no està innovant. La gent és tan curta, els crítics sobretot, no noten res vull dir. Es passen tres quarts d'hora en discussions sobre la meva pell o els pantalons o el cinturó de bales o del barret. Què no són allà?, no estan escoltant alguna cosa?. Un crític musical  va escriure del que estàvem fent a la gira anterior, ni tan sols hi era!. No està bé. La gent podria almenys donar-li una escolta. Només una cançó. Això és tot el que demano. Si no t'agrada, no ho escoltis més, però donar-li una oportunitat”.

T’agafes la crítica bastant personalment?
"No. T'acostumes als crítics. Ja saps que quedaràs malament. La inèrcia es interpretar malament el que tu diguis si estan en aquesta mentalitat. La gent ve amb els seus conceptes erronis ja plantejats tan fermament que mai es pot acabar amb ells, perquè pensen que ets ximple. Així que vénen amb això i surten amb això".

No pots canviar d'opinió?
"Algunes persones nomes es fixen en que aquesta cosa vella continua, amb els cabells llargs, és un imbècil. És increïble. A mi no m'agrada molestar la gent”.

Que et tendeix a molestar de altres persones?
"El racisme, l'estupidesa. L'únic racisme que he sentit és d'idiotes."

Quin ha estat el teu moment més orgullós?
"Anar directe al número u amb No Sleep 'til Hammersmith (1981). Només desitjo que no tot el reconeixement s’aturés aquí”.

Aquest no és el cas ...
"No, no del tot però..... La gent encara em pregunta, segueixes fent discos? és una mica descoratjador la veritat".

Què passa quan neix el seu fill Paul?
"Jo no hi era. No el vaig conèixer fins que tenia sis anys. 

Et va ser difícil aprendre a tocar el baix?
"Oh, va ser fàcil. Soc un baixista nat. Vull dir que, primer tocava la guitarra i es prestava molt per la meva tècnica de tocar el baix. Ja sigui bo o dolent, és un estil únic. No crec que ningú toqui com jo, i no crec que ningú vulgui, en realitat. A mi em funciona. Es pot dir que soc un guitarrista que toca el baix”.

Hi ha res que et faci por?
"El dolor i el sofriment. El meu, ja saps".

Tens por de la mort?
"No. Com es pot tenir por d'alguna cosa que és inevitable?. Només espero que no arribi massa ràpid”.

Reflexions, anècdotes i frases celebres: Lemmy, un personatge.

Sobre el seu pare: 
El vaig conèixer vint-i-cinc anys més tard, en una pizzeria de Earls Court Road, pel que sembla, de sobte tenia remordiments i volia “ajudar-me”. La meva mare i jo varem  pensar: “Potser podem treure-li uns calers al molt fill de puta!”. Així que cap enllà que em vaig anar amb intenció de fer un cop d’ull al tio infeliç. Anava amb la mosca darrere de l'orella i no em vaig equivocar. El vaig reconèixer immediatament. Semblava més baix, però és que a més jo havia crescut, clar. Era un petit desgraciat amb ulleres, encorbat i de calba prominent. Suposo que, després de vint-i-cinc anys sense donar senyals de vida, per ell va haver de ser violent veure's les cares amb una persona a la qual havia deixat tirada, desatenent la seva responsabilitat de posar pa a taula… Violent, sens dubte. “M'agradaria ajudar-te a fer-te una carrera”, em va dir, “per intentar compensar el no haver estat un pare com Déu mana”. Ja! Jo li vaig dir: “Mira, t'ho posaré fàcil. Toco en un grup de rock i vaig mancat d'equip (se m'havia tornat a espatllar l’ampli!), així que, si em compres un “ampli” i un parell de bafles, aquí pau i després glòria, d'acord?”. Es va produir una pausa. “Ah”, va dir ell. Em vaig adonar que la meva proposta no li acabava de convèncer.

Sobre els seus fills: 
Lemmy té diversos fills repartits pel món. A un d'ells el va conèixer quan el nen “tenia sis anys, mentre estava comprant coca”. El xaval explica que “una vegada va venir a veure'm, quan tenia més o menys 23 anys”. El noi li va dir a Lemmy que necessitaven diners per al lloguer o el propietari els fotaria al carrer: 200 lliures d'endarreriments. Lemmy li va donar els diners. “L'endemà, el cabronet va aparèixer al volant d'un Lincoln Continental de segona mà. Va ser una aixecada de camisa excel·lent. Més endavant em va “robar” una noia. Però aquesta l’hi vaig tornar; l’hi vaig “robar” jo una a ell”.

Sobre la policia: 
Lemmy va tenir alguna topada amb la policia, però sempre amb molta sort. Una vegada sortia d'un club amb mig gram d’speed en una paperina, i el va parar la policia. “Vaig obrir la mà i em van prendre la paperina, caient tota la pols blanca a sobre del seu negre uniforme. Semblava com si l’acabessin de banyar en talc, com a un bebè. Li va donar un parell de voltes a la paperina, observant-la atentament, i va dir ‘Aquí no hi ha res’ – ‘Però, serà puta!’, vaig dir, ‘Al final resulta que no m'ha apuntat el seu numero!’ Es pot ser més idiota?”.

Sobre els metges i les drogues: 
“Allà pel 1980 vaig decidir fer-me una transfusió completa de sang”, tal com es remorejava que li havien fet a Keith Richards. El metge que li va fer les anàlisis li va donar la mala notícia: una transfusió de sang pura podria matar-te. Li va dir que havia deixat de tenir sang humana. “I tampoc pot ser donant. Que ni se li ocorris. La seva sang és tan tòxica que mataria a una persona normal”.

Els metges son aquelles persones a les quals no faig cas.

Durant el calorós estiu de 2011 ja va haver de cancel·lar part de la seva gira Europea per sofrir una deshidratació. El cos del Lemmy, poc inclinat al consum d’aigua, no va aguantar les altes temperatures i va perdre la batalla. Després d'un mes ingressat a l'hospital, el metge el va mirar fixament i li va dir: “Ha de menjar més verdura i cuidar-se més perquè aquest avís és seriós”. Lemmy, igual de seriós, li va contestar agafant una patata fregida: “Ja menjo verdura”.

“A qui li importa si bec i fumo?. I què?. No ho promocionaré pas com un estil de vida, no vull que els xavals morin per culpa meva, perquè si expliques que bec com un peix des de fa 35 anys, algú pot pensar que també ho pot fer. Els cigarrets van bé a la meva veu, són part de la meva preparació. Haig de seguir fumant; si ho deixés, la meva veu se’n ressentiria. Possiblement no podria fer la meva feina si no fumés i begués”.

Sobre les groupies i el sexe: 
“Un tècnic d'il·luminació finlandès va acabar ficat en un armari amb una groupie; no podia anar a cap altre lloc perquè teníem ocupada la sala de l'equip i, per descomptat, no li permetríem que entrés al camerino de la banda”. Els nois del grup li van donar la volta al moble de manera que les portes quedessin enganxades a la paret. Mentre practicava sexe oral amb el tècnic, “la xavala va començar a tenir arcades i va vomitar en els pantalons del tècnic. Va acabar rebentant la part posterior de l'armari per poder sortir. Aquells bolos van ser divertidíssims”.

A Mötorhead els van fer lliurament dels discos de plata per ‘Bomber’. Lemmy va perdre el sentit al backstage només acabar i van haver de reanimar-lo perquè sortís a tocar el bis. Segons ell mateix reconeix, no recorda el motiu. Però va declarar davant els periodistes que havia perdut el coneixement perquè aquella tarda li havien fet tres mamades.

Sobre les drogues: 
“Portàvem tres dies desperts, engolint Dexedrina. Després ens va entrar una mica de paranoia i ens vam prendre uns tranquil·litzants (Mandrax), però van resultar una mica avorrits perquè ens van calmar massa, així que ens vam ficar una mica de LSD i després ho vam rematar amb una mica de Mescalina per donar-li color. La cosa va començar a sortir-se una mica de mare, així que ens vam prendre un altre parell de Mandrax… i després vam tornar a l’speed, perquè una altra vegada ens havia entrat l’apalanque”. En aquestes condicions van anar a gravar un concert per editar-lo poc després: “Tothom estava fumant marihuana. Va aparèixer algú amb una mica de cocaïna, ens la vam fotre tota, i després van arribar uns quants Bombarders Negres (amfetamines), de manera que ens vam prendre vuit cadascun. Ah, sí, també vam compartir una mica d'àcid. Quan va arribar el moment de sortir a l'escenari, Dikmik i jo semblàvem taulons!”. Els roadies ens van posar dempeus a l'escenari i em van ajustar el baix. “A quina distància està el públic?’ – ‘Uns deu metres.’ Així que vaig començar a fer passes: ‘Un, dos, tres, quatre, cinc, val. Som-hi’. I aquell va ser un dels millors concerts que hem gravat mai”. Conclusió del Lemmy de tot allò: “L'estiu del 71 va ser genial. No me’n recordo de res, però mai ho oblidaré!”.

Lemmy va dir una vegada que odia la cocaïna i l'heroïna, però que adora les amfetamines i ha provat pràcticament tot. Un dia (“entorn de 1969 o 1979”, dècada a dalt, dècada a baix!), un infermer al que va subornar “va aparèixer amb un pot del que semblava ser sulfat d’amfetamina. Com que érem uns cabrons ansiosos, li vam fotre mà immediatament. Però no era amfetamina, era sulfat d'atropina: belladona. Verí. Cadascun es va ficar l'equivalent a una cullereta de te, la qual cosa ve a ser unes dues-centes vegades la quantitat necessària per a una sobredosi, i ens vam tornar tots com bojos”. Lemmy i els seus van passar per l'hospital, d’aon els metges creien que no sortirien, més dues setmanes d'intenses al·lucinacions: “Estava assegut llegint un llibre, girava la pàgina 42 i… no hi havia llibre”. Conclusió: “Estrany… però interessant. Encara que no tan interessant com per repetir-ho!”.

“No sóc rocker tot el dia, m’aturo per dormir.”

“Que es foti, déu, el diable i també l'església. Jo sóc responsable dels meus actes. No necessito amagar-me darrere de res. He fet el que he fet.”

“L'estiu de 1971 va ser fantàstic, no m'enrecordo de res però mai ho oblidaré.”

“Entre el rock’n’roll i el matrimoni, l’elecció esta clara, perquè el sexe dura 30 minuts i un concert una hora i mitja”.

“Mai m'he ficat al llit amb una dona lletja, però sí que m'he aixecat amb unes quantes.”

“Si creus que ets molt vell per al rock’n’roll és que ho ets.”

“Ara bec vodka amb suc en lloc de Jack Daniel’s amb Coca-cola. M'agrada més el suc.”

“Les ressaques són pels que paren de beure.”

“No sóc racista. Simplement m'agrada l'aspecte decoratiu dels nazis. M'agrada la pompositat, l'ostentació. Els dolents sempre tenen els millors uniformes. “

“Si Motörhead es muda al teu veïnat, mai tornarà a créixer l'herba al teu jardí.”

“No, clar que no sóc Déu! Una vegada vaig veure a Déu quan estava d'àcid i ell era molt més alt.”.

“Si ell va tenir collons per operar-se, jo els tinc per enrotllar-me amb ell.”

“Quan mori serà un bon moment per deixar de tocar, perquè allà és quan Déu et diu que has de moderar-te.”

“Sóc lleig, ho reconec. Tot té els seus inconvenients i els seus avantatges. Almenys no hauré de pintar-me els llavis i cardar-me el cabell per sortir a l'escenari amb uns pantalons roses i un mitjó als ous.”

“Les millors coses són les que passen per casualitat.”

“Mai escoltis alguna cosa que no t'agradi nomes perquè ho fan els teus amics.”

“Motörhead no té secrets, toquem més ràpid, més brut i més fort que ningú.”

“Si la gent vol casar-se i després seguir buscant altres coses, és deshonest. Si et vols casar, casa't d'una puta vegada i ja està. Mai he vist una noia que m'hagi fet deixar de mirar a la resta. En 61 anys no ha canviat la cosa, i no crec que vagi a canviar.”

 
Motörhead – Sala Razzmatazz (Barcelona) 02/11/2002

De les quatre vegades que he tingut el privilegi (perquè ho considero un privilegi) de veure Motörhead, potser em quedo amb aquesta, nomes pel fet de poder-lo veure a pocs metres de distancia. Cada concert de Motörhead es (era) una vivència espectacular, i ara, donades les tristes circumstàncies aquestes vivències es transformen en records inoblidables gravats a foc al fons del cor.

De pocs anys cap aquí quedava molt “cool” lluir samarretes de Motörhead, sense (probablement en la majoria de casos) tenir ni la més remota idea de qui o que eren o feien, quelcom semblant passa amb AC/DC, resulta que ara tothom es molt fan d’aquestes bandes (una mica tard, però benvinguts al meravellós univers del rock).

No era el cas d’aleshores, feia molts anys que no “estaven de moda”, però Ells mai van marxar, sempre van ser-hi, fent el que saben fer, posar la sala potes enlaire, rebentar-te el cervell i fer que et xiulin les orelles durant un parell de dies amb el seu tradicional i hiperpotent directe. La banda més sorollosa del planeta (no en va, tenen el record Guinness de decibels), van oferir un concert en que els clàssics van saltar un darrera l’altre. Abans de començar, la figura del Lemmy, armat amb el seu inseparable  baix Rickenbacker, amb les cames obertes davant el micro, observa al públic i anuncia la tradicional i ja mítica frase: “We are Motörhead and we play rock’n’roll”.......i comença la tralla de clàssics, Civil War, No Class, Killed by Death, Orgasmatron........, un hit parade continu durant dues hores, per acabar amb els tres icònics i immortals himnes que son Bomber, Overkill i la incendiaria Ace of Spades. Concertás !!!. Motörhead sempre ha estat una classe magistral de rock’n’roll i actitud i que ha de servir de profundes reflexions pels joves aprenents a llegenda. Personatges com el Lemmy en neixen pocs, i ha valgut la pena disfrutar cada moment de la seva presencia a l’escenari. 


In Memoriam:
Lemmy Kilmister 24/12/1945 - 28/12/2015
Phil “Philthy Animal” Taylor 21/09/1954 – 11/11/2015

Motörhead - Killed By Death

Motörhead – Bomber

Motorhead – Overkill

Motörhead - Ace Of Spades