THE QUIREBOYS: We are The Quireboys and this is rock’n’roll!!

Hi ha frases que no requereixen més explicació, i cada vegada que Spike, el cantant de Quireboys, es presenta davant l'audiència amb la frase We are The Quireboys and this is rock ‘n 'roll, tots els presents saben del cert l'espectacle que els espera. Durant anys, The Quireboys han estat sinònim de música feta amb el cor, condimentada amb suculents riffs de guitarra i la carismàtica veu del seu líder, en la més pura tradició dels Rolling Stones, The Faces i Guns'N'Roses. The Quireboys, però, mai han sentit la necessitat d'emular als seus suposats herois, la seva originalitat i carisma els han fet pujar per mèrits propis fins a un lloc privilegiat a la història del rock.

Formats al 1986, The Quireboys aviat van descarregar l'energia del seu sleaze rock per tot Europa. Dos singles editats per un segell independent a Anglaterra van consolidar un creixent nombre de fans, que va seguir augmentant a cada concert. Quan la dona d'Ozzy Osbourne, Sharon, els va fitxar, va passar el que era inevitable: el seu àlbum de debut, A Bit Of What You Fancy, va pujar directament al número dos de les llistes britàniques i japoneses, un èxit increïble per a una banda debutant. 
 

A Bit Of What You Fancy (1990), és un tractat de rock'n'roll festiu i pianístic que no inventava res, però que, a rebuf d’altres grans, els Dogs D'Amour, recuperaven un estil que va sublimar Rod Stewart als 70’s (en solitari i amb els Faces) i que recuperarien anys més tard els escandinaus Diamond Dogs. Van formar part, al costat de Thunder, d'una d'aquestes resurreccions que es donen a la Gran Bretanya d'aquest hard rock, del que va ser un paradís als 70’s i que ja fa molts anys que per aquelles terres no en queda res. Així les coses, A Bit Of What You Fancy, és un d'aquests discos rodons, frescos i euforitzants. 

Durant tretze setmanes van girar sense parar per tot el món. Van tenir l'oportunitat d'obrir per als mateixos Rolling Stones a Newcastle (el concert somiat de Spike), a Donington Park amb Whitesnake, Poison i Aerosmith. I com a colofó ​​a aquest fructífer any, 50.000 persones van poder gaudir d'un memorable concert en el que compartien cartell amb Bon Jovi, Cinderella i Skid Row, a la festa de cap d'any al Tòquio Dome. 

The Quireboys - I Don't Love You Anymore

The Quireboys - Sweet Mary Ann

The Quireboys - 7 O'Clock  

The Quireboys – Misled

 
El següent àlbum, Bitter, Sweet And Twisted (1993), es va començar a gestar a Irlanda, on Spike, Guy i Griff van començar a treballar i gravar “demos” de nous temes. Bob Rock seria el productor d'aquest disc gràcies al gran suport que la companyia va brindar a la banda. L'àlbum s'editaria després del single d'avançament Tramps and Thieves. Bitter Sweet And Twisted era un senyor disc, més irregular que el seu precedent, sí, però expandint el seu so cap a territoris més diversos i contenia alguns dels millors temes de la formació, cas d'aquest Tramps and Thieves o King of New York. Malauradament per als interessos de The Quireboys (i del rock en general), l'escena musical havia canviat de la nit al dia amb el naixement del grunge (sempre he dit que el grunge, maleït sigui, es va carregar el rock’n’roll, la humanitat sense Nirvana també hauria sobreviscut ). Les vendes no van ser tan espectaculars com les del seu àlbum de debut, però la banda va aconseguir un gran èxit al Canadà, i van continuar sent tan populars en directe com abans, girant per  Europa, Japó i Canadà. Diferents problemes van fer que la banda se separés després d'aquesta gira. Un últim cop de sort va fer que Axl Rose encara els reclamés perquè obrissin per Guns N 'Roses a la gira escandinava i alemanya de Use Your Illusion, i els Quireboys van sentir que aquesta era la millor manera de fer la reverència final al seu públic i acomiadar-se per la porta gran. 

The Quireboys - Tramps & Thieves

 

This Is Rock'n'Roll (2001). The Quireboys van protagonitzar un dels retorns més honestos que es recorden, per publicar el seu tercer disc d'estudi. Sense grans escarafalls promocionals, el carismàtic cantant Spike i companyia tornaven perquè, simplement, no saben fer res més que música i així ho van demostrar. Àlbums tan correctes com aquest This Is Rock'n'Roll (2001) i Well Oiled (2003) que tres anys més tard oferien als seus fans. 

The Quireboys - This Is Rock N Roll

 

Well Oiled (2003). El títol, Well Oiled, defineix clarament el seu contingut: una maquinària ben untada que es posa en marxa amb precisió a través de cançons com Good To See Ya, The Finer Stuff que podria haver aparegut al Highway To Hell tranquilament, si Angus Young hagués triat l'òrgan en comptes d'una Gibson, o la intensa Sweet As The Rain. Well Oiled, demostra que segueixen els passos de les cançons del Sticky Fingers dels Stones, ja que el seu estil amarat de whisky s’hi troba gairebé intacte en tot moment.

The Quireboys – The Finer Stuff

Homewreckers & Heartbreakers (2008), el nivell va superar amb molt la correcció i van ser capaços de facturar un disc impecable i rodó, un fantàstic compendi del so clàssic de la banda amb un considerable grau de maduresa, que va deixar temes per el record com Mona Lisa Smiled, un d'aquests grans 'hits' que se’t claven al cervell .

The Quireboys - Mona Lisa Smiled

 
Beautiful Curse (2013) El primer que crida l'atenció és la cascadíssima veu d’Spike, que en cada inflexió fa aflorar els milions de cigarrets i litres d'alcohol ingerit al llarg d'una vida de rock'n'roll. Aquest factor ha pogut ser determinant per accentuar una tendència a la que ja apuntaven els treballs anteriors del grup: un progressiu alentiment, un clar favoritisme pels mitjos temps, un aire més 'Bluesy' i madur que fa pensar més en els àlbums dels grans veterans americans que en un de la que fos una magnífica 'party band'. Com passar de la refrescant immediatesa d'una cervesa als difícils matisos d'un whisky prèmium. No és que s'hagin oblidat de rockejar, no. Així ho demostren a For Crying Out Loud, la inicial Too Much Of A Good Thing i King Of Fools, que ens fan recordar els desinhibits inicis de la banda. Però, la tònica predominant la marquen mitjos temps nus, amb subtils acompanyaments de piano i Hammond, amb dues balades típicament Rod Stewart com són Mother Mary i Do Not Fight It . Amb els anys, The Quireboys han trencat la barrera dels anys setanta i han investigat en les arrels del so americà, cosa que es demostra a Chain Smokin , un boogie, i a Homewreckers & Heartbreakers  (homònima del seu anterior disc), un blues que es va accelerant fins arribar a un hard rock. 

The Quireboys - Too Much Of A Good Thing

Black Eyed Sons (2014), també amb edició de luxe (Cd+Cd acústic+ DVD) per uns 20€. The Quireboys no necessiten demostrar res a aquestes alçades de la vida, perquè ja fa molt que ho van demostrar, Black Eyed Sons és una nova “bocanada” d'aquell vell hard rock’n’roll, però l'essència segueix sent la mateixa, Spike i Griffin s'han encarregat que es mantingui viva, i Guerin, que també és peça important, en què això segueixi sonant a aquell vell so, a aquell british rock que tan bé han sabut conservar i crear. Spike segueix tenint aquella veu trencada, aquell toc a Rod Stewart, de la mateixa manera que la banda te aquella essència Faces o Humble Pie. Arrenca el disc amb Troublemaker amb unes guitarres assassines, Julieanne és pur Faces, aquell r&b blanc de taverna amb el qual van enlluernar al personal. A Double Dealin, les guitarres sonen a southern rock, pur 70’s. Stubborn Kinda Heart un preciós mig temps amb slide acústic, ple de classe i elegància. The Messenger, una balada, amb la veu de Spike i el piano de Weir com a grans conductors, al costat de les acústiques. Un (altre) molt bon disc.

The Quireboys – Julieanne

 
St. Cecilia and the Gypsy Soul (2015). Spike explica que: “volíem fer alguna cosa diferent amb St. Cecilia and the Gypsy Soul i crec que ho hem aconseguit. No totes les noves cançons van ser dissenyades per ser tocades en directe, però intentarem tocar algunes de forma més elèctrica. St. Cecilia prové de la patrona de la música i els Gypsy Soul som nosaltres!”

Tancats durant una setmana en un lloc perdut de Suècia, The Quireboys no es podien ni imaginar el que en sortiria del procés d'enregistrament més intensiu de les seves carreres. "Era el lloc més trist que he vist a la meva vida", va dir el guitarrista Paul Guerin, "Em vaig sentir com si estigués a la casa de “Gran Hermano”, mai vaig sortir de l'estudi ni una sola vegada", diu Spike. Inspirat per l'èxit de l'àlbum acústic aclamat per la crítica de 2009 Halfpenny Dancer, el pla era gravar algunes noves cançons acústiques i regravar alguns temes de sempre, però el pla va canviar. Aquest St. Cecilia és una altra cosa. Aquí reconeixes i distingeixes a la perfecció unes cançons d'unes altres. Són The Quireboys en tota la seva esplendor en un dels seus millors àlbums. Un començament prometedor amb un dels millors talls de l'àlbum, com és Grace B. Land Of My Father es una peça al més pur estil Rod Stewart. Santa Cecilia és un tema que és pur The Quireboys sense haver de recórrer a cap dels clàssics (Stones, Faces). The Promise és un agradable repòs. Adaline és un tema amb tornada  Springsteeniana. Un disc molt i molt recomanable, en general més reposat que els altres però 100% The Quireboys. 

The Quireboys - Land Of My Father

Membres
Spike (Jonathan Gray ) - vocals (1984-1993, 1995, 2001–present)
Guy Griffin - guitar (1990-1993, 2001–present)
Paul Guerin - guitar (2004-present)
Keith Weir - keyboards (2004-present)
 
The Quireboys (13/01/15 Sala Apolo 2 Barcelona)
Per començar, he de dir que vaig gaudir d’un concert brutal i a un metre de la banda. The Quireboys és un d'aquests grups que mai fallen en directe. No hi ha un millor pla per animar un dimarts de gener que acudir a un dels seus concerts. La festa està assegurada. La 2, la sala petita d'Apol·lo, tornava a ser l'escenari, idoni i acollidor, per a una nova sessió de rock gamberro de la mà d’Spike i els seus sequaços.

Afortunadament The Quireboys ens visiten sovint i, encara que no els fa falta cap excusa per sortir de gira, aquesta vegada en tenien una de molt bona: celebraven 30 anys de rock’n’roll. Per The Quireboys la millor celebració possible és sobre els escenaris, sens dubte el seu hàbitat natural.

Van obrir el concert amb Troublemaker del disc Black Eyed Sons del que també van sonar al llarg del concert Stubborn Kinda Heart i What Do You Want From Me. Però el gruix del concert contínua sent el del seu àlbum de debut A Bit Of What You Fancy del que van arribar a tocar fins a set temes. Cap problema, ja que és un dels seus millors discos i tots esperàvem tornar a disfrutar en directe de temes com Misled, There She Goes Again, l'emotiva I Don’t Love You Anymore, Whipinn’ Boy, 7 O’Clock (amb la ja clàssica presentació del tema preguntant al públic What’s the time?, i el públic contestant  7 O’Clock) o Hey You. Spike, amb el seu gran carisma i el seu contagiós bon humor, va ser l'estrella de la nit. Amb els seus moviments Mick Jagger era impossible apartar la mirada d'ell. Les bromes entre ell i els seus “partners in crime” Keith Weir, Guy Griffin i Paul Guerin van ser constants durant tot el concert. El bon rotllo sobre l'escenari es contagiava entre el públic, amb el que Spike també feia broma constantment.

Mona Lisa Smile va ser corejada com el gran himne que ja és. Tramps & Thieves va ser l'única concessió del seu injuriat segon gran disc Bitter, Sweet & Twisted.

Ineludible fi de festa amb Sex Party, que des de fa molts anys sempre tanca els seus concerts. Res de nou, tots satisfets. Banda i públic celebrem junts aquests 30 anys de rock’n’roll i tots brindem perquè siguin, si pot ser, 30 anys més.

Set list:
01. Troublemaker (Black Eyed Sons)
02. Too Much of a Good Thing (Beautiful Course)
03. Misled (A Bit Of What You Fancy)
04. There She Goes Again (A Bit of What You Fancy)
05. Roses & Rings (A Bit of What You Fancy)
06. What Do You Want From Me? (Black Eyed Sons)
07. This Is Rock ‘N’ Roll (This Is Rock ‘n’ Roll)
08. Mona Lisa Smiled (Homewreckers & Heartbreakers)
09. Whippin’ Boy (A Bit of What You Fancy)
10. I Don’t Love You Anymore ( A Bit of What You Fancy)
11. Tramps and Thieves (Bitter, Sweet & Twisted)
12. Hey You (A Bit of What You Fancy)
13. Stubborn Kinda Heart (Black Eyed Sons)
14. Beautiful Curse (Beautiful Course)
15. Sweet Mary Ann ( A Bit of What You Fancy)
16. 7 O’Clock ( A Bit of What You Fancy)
Encore:
17. I Love This Dirty Town (Homewreckers & Heartbreakers)
18. Sex Party (A Bit of What You Fancy)

Aquí us deixo un concert complert amb molt bona qualitat d’imatge i so, i amb un set list gairebé calcat al de Barcelona.

The Quireboys - Beautifully Cursed Live in London 2014

 
Desprès del concert amb Spike i el guitarra Paul Guerin.