L'Amistat i l'Hormona

Els veia cada dia a l'hora del pati com, tots dos sols, s’asseien al banc més allunyat de tothom, desembolicaven els seus entrepans portats de casa i esmorzaven en silenci.

L'un era coix, esguerrat de les cames. Ella no sabia ben bé què li passava, però no caminava bé. I l'altre era obès (el Gras, li deien), molt obès.

S’asseien junts a classe, sortien junts al pati i, tots dos junts i sempre sols, passaven el dia, dia a dia, curs enllà.

No vivien contra el món: vivien al costat del món, en paral·lel al món d'aquella edat: el món de tercer d'ESO: el món dels beneïts catorze anys. I sí, potser sí que eren una mica transparents als ulls de la resta de noies i nois de l'institut, però, tot i així, el gruix de la resta de companys no en feien pas mofa ni els excloïen de res: eren ells dos que s'aïllaven de la resta, en mig d'un oceà d'hormones, mancats d'autoestima absolutament... i a ella, això, li sabia greu.

De manera que, un matí, decidida, va abandonar el seu grupet d'esverades amigues i se'n va anar a seure i esmorzar amb ells dos.

Les altres es van estranyar, de moment, però quan els nois de batxillerat van sortir al pati amb la seva pilota de bolei, se'n van oblidar immediatament.

Els altres dos, en canvi, desconcertats completament, no van gosar articular res més que el monosíl·lab afirmatiu quan ella els va demanar si podia seure amb ells.

Va passar un moment de tres queixalades en que només se sentien masticacions i deglucions regulars, fins que ella es va decidir a parlar i explicar-los-hi què havia de fer aquella tarda sortint de l'institut i que no portava gaire bé les mates per al control de divendres i que per Setmana Santa aniria a veure els seus tiets i cosins que havien marxat a viure a Dinamarca i... i... i...

La noia més bonica, probablement, de tot el curs, era allà amb ells, parlant i rient, simpàtica, com l'havien vist sempre, però propera com no l'haurien imaginat mai. Llavors, ells se'n van encomanar i també van parlar i també van riure amb ella, tots tres, fins que va ser l'hora de tornar a classe.

Les amigues la van increpar per haver-les abandonat, però des d'aquell mateix dia van començar a adonar-se o, si més no, a deixar de fer veure que no veien els dos companys. I la resta de nois, seduïts per l'influx femení d'ella, els van començar a convidar a alguna festa i a fer-los participar de les seves brometes, de les seves confidències adolescents i dels seus comentaris a classe.

I cada dia, a l'hora del pati, des d'aquell primer, tots tres s'asseien a esmorzar al banc més allunyat, ben a prop de tothom, perquè tothom se'ls acostava.

I parlaven i reien i eren amics i, ells dos, molt més feliços, i ella, per tot plegat, per ells, per ella mateixa, també; malgrat que cada matí, sempre, des del primer, de reüll, mai perdés de vista a aquell ros alt d'ulls grisos i somriure infantil de segon de BAT, que s'escabellava jugant a bolei i de qui estava profundament enamorada.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.