Les claus damunt la tauleta

S'havia deixat les claus damunt la tauleta. No ho feia mai. De fet, mai les deixava damunt la tauleta i, al no haver-les deixat al lloc de sempre, era lògic que aquell matí les hagués oblidat allà on les havia oblidat. Ell era així: desordenadament ordenat; 
         i va somriure. 

Es va acabar d'estirar, fent mandres entre els llençols, mentre encara somreia pensant en ell, i es va llevar deixant el llit per fer. Ho feia sempre. Ella era així: ordenadament desordenada. Va agafar les claus i les va portar al seu lloc. Es va estranyar, al passar, de no trobar-se els calçotets del dia anterior que ell sempre abandonava al mateix lloc on li queien abans de ficar-se al llit, però va pensar que no en devia haver trobat de nets i s'havia hagut de posar els bruts; 
         i va tornar a somriure.

Es va despullar i va entrar a la dutxa. Quan va acabar i es va voler eixugar, va adonar-se que el seu barnús no era, com sempre, agafat al caire de la mampara i que una de les mànigues penjava de dins el cove de la roba bruta, a l'altra banda del quarto de bany, i no ho va entendre: ell no ho feia mai això, ni dutxar-se al matí ni posar per rentar res del què havia fet servir; 
         i ja no va somriure.

Va sortir contrariada, gotejant i deixant passeres, i el va estirar per aprofitar-lo. Era humit; 
         i no li va fer cap gràcia.

Es va rentar les dents i, en tornar el raspall al seu lloc, es va adonar que el d'ell no hi era; 
         i una esgarrifança li va recórrer tot el cos, encara nu, que la va deixar gelada.

Va córrer a la cuina, va encendre el llum i les persianes encara eren, com sempre, baixades, però l'armariet de sota l'aigüera no era ben tancat perquè el cubell de la brossa, mal posat, ho impedia. S'hi va acostar i el va remoure per encaixar-lo al seu lloc, inconscientment, i tancar la porta. Però al fer-ho, es va adonar que el raspall de dents d'ell era allà, quan hauria d'haver estat, com sempre, al quarto de bany, fent companyia al seu; 
         i li va venir un rodament de cap.

Va perdre l'equilibri i el seu culet va trobar el fred del mosaic del terra de la cuina. Pell de gallina, mugrons encongits i llàgrimes als ulls. Va arrossegar-se fins a la nevera i hi va repenjar l'esquena; 
         i, abraçant la seva nuesa, va plorar.

Al terra hi havia un paper doblat que devia haver volat de sobre la taula o els fogons. Va allargar el braç i el va agafar. Era una nota d'ell: marxava per sempre; 
         i havia deixat les claus damunt la tauleta.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.