Lluís Vicente: «Allò no s'oblida; quan uns sortien de la mina, altres anàvem arreplegant morts»

Lluís Vicente era maquinista de la mina de la Consolació quan, el 3 de novembre de 1975, va tenir lloc l'explosió que va acabar amb la vida de 30 miners d'arreu de la comarca. Curiosament, Vicente, que llavors tenia poc més de 50 anys, era el primer dia que tornava a treballar després d'estar de baixa per una grip. Un cop de sort, però, que podia haver estat de desgràcia, i que ha volgut recordar, ara que gairebé té 90 anys, en una entrevista a NacióBerguedà. En aquest punt, però, la visió del maquinista és tan enriquidora com la de la seva dona, Sofia Jounou, que va viure la major incertesa de la seva vida, i alguns dels pitjors moments que, als seus 84 anys, pot recordar. La seva experiència, doncs, també és extrapolable a la d'altres dones, mares i filles que, en aquell moment, van veure frustrada la seva felicitat.

Vostè no treballava ben bé de miner, sinó que era maquinista a la mina. En què consistia la seva feina?
Lluís Vicente: Jo era maquinistra de transport, entrava i sortia de la mina amb el carbó. Vaig treballar d'això després de 30 anys de fer de mecànic, quan vam venir uns quants a treballar a la mina perquè el nostre fill no ho hagués de fer.

A més, aquell 3 de novembre de 1975 vostè precisament acaba de tornar a treballar, ja que havia estat de baixa a causa de la grip.
Lluís Vicente: Si, vaig tenir molta sort. Jo aquell dia, precisament, havia tornat d'una setmana de baixa i vaig començar a treballar. 

Què és el que es va trobar? Què recorda de l'explosió?
Lluís Vicente: Jo estava a dintre perquè anava a portar una brigada de 7 o 8 miners que treballaven al final de la mina a la galeria dels ciments. Jo els portava i mentre hi anàvem, vam sentir una explosió que no sabíem de què anava, i un vigilant va dir que tothom anés cap a fora, i llavors va venir l'enginyer i va dir que necessitaven gent, i vaig baixar-hi per anar a ajudar. 

Què s'hi va trobar?
Lluís Vicente: Vam baixar uns quants i vam ajudar a recollir morts. 

Un moment molt impactant...
Lluís Vicente: Ui... Allò no s'oblida, no s'oblida mai, el que has viscut... Em va afectar... Quan uns sortien de la mina, altres anàvem arreplegant morts i els posàvem apilotats en un racó, els posàvem allà junts. I hi havia homes que estaven totalment despullats per l'explosió, que els va deixar sense pantalons, calces ni res...

Pel que fa a la família, com ho van viure?
Sofia Jounou: Es passa molt malament, potser jo ho he viscut pitjor perquè en el moment no sabia què, ni com, ni res. Les famílies dels miners ho passen molt malament. Jo sempre deia que quan el meu marit acabés de la mina, m'emborratxaria... Però no ho vaig fer. 

I el moment en què es van assabentar de l'explosió?
Sofia Jounou: Davant de casa teníem l'ambulància de la mina, i vaig veure que marxava, i vaig pensar que era un altre ferit. Però vaig veure molt moviment i ens van dir que havia passat una cosa molt gran, amb molts morts a dintre, i clar, ell era a dintre, ja em diràs tu a mi... Vaig anar a la mina com una loca. Llavors el meu cunyat va sortir i em va dir que era a dins, però que estava bé. Però clar, vam viure unes hores intenses, ens ho vam passar molt malament. Però molt, eh!

 Pel que fa al motiu de l'explosió, es parla d'una espurna a l'hora d'encendre els canals de ventilació
Lluís Vicente: Allò va ser un cigarro. Com que hi havia hagut festa, van estar els ventiladors parats, i llavors, després de tres dies vam tornar a treballar i al donar la corrent, ep! Allò va fer una xispa i es va encendre tot el gas.

Però teòricament no era una mina amb perill de grisú...
Lluís Vicente: No, però a l'estar parats tants dies, en un racó es va acumular gas. 

A la mina, a més, hi havia treballadors de tota la comarca... Entre aquests, m'imagino que amics i familiars.
Lluís Vicente: Familiars no, però amics sí que en tenia. Això afecta, encara fa poc em venia a la memòria i hi penso tot sovint. Hi havia molts berguedans...

Com es van viure els dies següents?
Lluís Vicente: Els dies següents.. buf.. un ambient molt dolent. No es parlava de res més. Molts familiars es van aplegar a la boca de la mina, i com que jo sortia i entrava, molta gent em preguntava pel seu home o germà. Aquest és mort i aquest és viu... Què és el que els hi havies de dir?

Una tragèdia. De fet, la més gran que es recorda en l'entorn de les mines en els últims 50 anys...
Sí, va ser una cosa molt gran. No s'havia viscut mai això aquí...

Creu que s'ha de recordar i explicar perquè no s'oblidi?
Des de luego que sí, hi ha coses que s'haguessin oblidat, i jo encara ho puc explicar. 

A més, aquest proper mes de desembre es farà un acte d'homenatge als miners morts. Què en pensen?
Lluís Vicente: Es clar que sí, és una cosa molt maca recordar aquells morts i l'accident. L'homenatge és molt maco per a les seves famílies. 
Sofia Jounou: I ara, a més, les coses es veuen d'una altra manera. Ara tenim una altra mentalitat, i estem més al dia. Però l'accident sempre el recordarem.