La divinitat i la seva circumstància

El Diable va pujar al Cel amb la voluntat ferma de deposar les armes. 

El Suprem el va rebre contrariat. No li agradava l'interlocutor. Era el fill pròdig, sí, i potser n'hauria d'haver estat content; però, a ell, aquesta metàfora no l'havia acabat de convèncer mai i el tema del perdó, tractant-se d'algú que ja li havia fotut una vegada, tampoc el portava massa bé (com l'home, vaja, que diu que va ser creat a imatge i semblança seva).

El va escoltar, fent gala d'aquella paciència eterna que tan bé van saber interpretar els artistes del romànic pirinenc, va aguantar-se els badalls que més d'un cop van atacar-lo durant la dissertació del Maligne i va dissimular la somnolència d'aquella hora baixa obturant-se els llagrimalls amb els dits anular i polze de la mà dreta... però no li va acceptar la renúncia a la lluita armada. Si ho hagués fet, de què li hauria servit a partir d'aleshores la seva divinitat?

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.