Rosanna Camprubí: «Jo pensava que no podria arribar aquí perquè no sento, però la meva música és el seu cos»

El Joan Boixader i la Rosanna Camprubí són de les poques persones al Berguedà que practiquen el ball de saló com a esport professional. Esport, sí, encara que es desconegui, el ball de saló professional és una pràctica tècnica, molt física i d'una alta precisió. En el seu cas, a més, s'hi suma un valor afegit; la mancança auditiva de Camprubí, l'única persona de Catalunya que competeix en ball de saló sense sentir-hi i que, malgrat això, ha après a escoltar el cos del seu company. Un repte absolut, i més en competició, que no deixa de sorprendre en una de les parelles més capacitades de Catalunya i de l'Estat espanyol.

Com s'han creat, al Berguedà, dos talents del ball de saló com vostès?
Rosanna Camprubí: Això ho vam començar amb els meus pares, i vam començar a provar-ho i a seguir tots els nivells de ball social fins que només ens va quedar fer competició. Al principi, vam dir 'no no', però al final, sí, i després d'insistir, el professor de Manresa ens va dir que ho provéssim i vinga, vam acabar competint. 
Joan Boixader: I és que el ball social i la competició són diferents. El social és el de festa major, és aprendre els passos bàsics per poder anar a ballar en sales de festa i això. 

Per fer-nos una idea, quan va ser aquest començament?
R.C: Fa uns 15 anys més o menys. I competint serà el 8è any. 

Pel que comenten, el ball de saló i el de competició són diferents. En què?
R.C: En el de festa major es fan els passo bàsics, i en competició hi ha més figures, tècniques i hi ha la preparació física...
J.B: Exacte, no hi ha tècnica, ni posició, només passos.

No obstant això, els tipus de balls són similars...
R.C: Nosaltres fem 10 balls.
J.B: Hi ha els estàndards i els llatins. Hi ha cinc balls de cada i hi ha gent que només competeix amb cinc. Nosaltres fem els 10, que són el vals anglès, el tango, el vals vienès, l'slow-fox, el quick-step, la samba, el cha-cha, la rumba, el pasodoble i el jive. Els estàndards són balls amb vestit llarg i el noi va amb frac, i els llatins són amb vestit més curt i el noi va amb una camisa. De fet, en l'última competició, el Campionat de Catalunya, van quedar quarts en ambdues categories. Com han arribat fins aquí?
J.B: Lluitant molt, moltes hores d'entrenament. Comences amb categories baixes i vas fent punts i guanyant competicions. Llavors vas pujant de categoria fins a la màxima, i és quan comencen els campionats d'Espanya, de Catalunya i internacionals. 
R.C: I per la quarta posició, estem contents perquè hem estat a prop del podi... Això vol dir que l'any que ve, aviam si podem arribar-hi. 

És la vegada que han quedat en millor posició en una competició?
J.B: No, ja fa dos anys vam fer tercers d'Espanya. 

Moltes vegades, quan es parla de ball de competició, la gent se sorprèn al saber que és un esport. Consideren que potser és un esport poc valorat?
J.B: Sí, és poc valorat perquè és molt sacrificat. Són moltes hores i no tens temps pel que recompensa. Nosaltres entrenem tres o quatre dies a la setmana, i quatre hores cada dia. 

Pel que es veu, requereix d'una gran dedicació... Què representa per a vostès ballar?
J.B: Enganxa, és que quan comences, no pots parar. Jo quan vaig començar, no m'agradava, em va arrossegar la Rosanna, però, a l'escoltar la música i poder fer una cosa davant de la gent...
R.C: La pista és un lloc on pots desconnectar dels problemes de feina, de qualsevol cosa, no tens temps de pensar en res més... Va molt bé per desconnectar de tot.

Però a vegades es veu com una pràctica antiga, com si fos d'una altra generació...
J.B: La gent hauria de provar-ho, al menys, començar amb el ball social o de saló. Molts creuen que no en saben, que no tenen ritme, però és posar-s'hi. Jo quan vaig començar tampoc tenia ritme.

En el seu cas, a més, cada competició té una dificultat afegida, que és el problema auditiu que pateix la Rosanna.
R.C: Sí, jo pensava que no podia fer-ho, que no podria arribar aquí perquè no sento la música. Però la meva música és el seu cos. Quan vaig començar, el professor em va animar, em va dir 'tu pots fer-ho, com tots'. I com que en el ball l'home és el que mana, ell em porta. Imagina que la música abaixa el ritme o s'acaba el ball...
J.B: Sí, jo li he de conduir el cos... I ella ha desenvolupat el sentit del contacte. És com fer teatre, l'expressió i tot ho ha de copiar. És complicat perquè, per exemple, ella no pot expressar el que sent amb un bolero.

S'haguessin pensat mai arribar tan lluny?
J.B: Va anar bé des del primer moment, però els professors no s'ho pensaven, creien que arribaríem lluny, però no tant.
R.C: Jo pensava que no podia ser, i vaig veure que sí.

I pel que sembla, la seva carrera en el món del ball només ha fet que començar. Quina és la seva màxima ambició?
J.B: Guanyar el Campionat d'Espanya i quedar bé internacionalment. Hem fet alguna competició internacional, però és difícil perquè t'ho has de pagar tot tu i hi ha molts pocs esponsors en aquest esport. Però aquest any volíem mirar d'anar al Campionat del Món. 
R.C: Una de les pegues és que és un esport jutjat des d'un punt de vista molt subjectiu perquè depens del criteri d'un jutge. I al final, si no ets fort psicològicament, ho tens complicat.