John Fogerty: L’anima de Creedence Clearwater Revival, el geni que va «reinventar» la musica americana (Part 2)

John Fogerty: La seva carrera en solitari.
  
The Blue Ridge Rangers (1973). No deixa de ser curiós, que un dels millors autors del seu temps decidís publicar, com a primer treball en solitari… un àlbum de versions. Encara que d'altra banda tenia tot el sentit, perquè a The Blue Ridge Rangers, Fogerty rendia tribut als pioners del country i la música popular nord-americana del segle XX, passant per la seva figura més emblemàtica i llegendària, Hank Williams, fins a arribar a alguns dels noms més prestigiosos del gènere dels anys 50 i 60. Fogerty demostrava així que ell podia (i havia de) agafar el relleu i convertir-se en un més que digne hereu. Crida també l'atenció que el seu nom no figurés a la portada de les primeres edicions de l'àlbum, i que a més aquesta mostrés la silueta a contrallum de cinc músics, la qual cosa donava la sensació de que estàvem davant del disc d'una nova banda denominada precisament The Blue Ridge Rangers. Res més lluny de la realitat.
  

John Fogerty (1975). Els dos anys transcorreguts entre The Blue Ridge Rangers i el seu següent disc, que hauria de ser el primer amb material original, van estar marcats per la seva ruptura amb Fantasy Records, que havia publicat tots els seus àlbums amb la Creedence i també el seu primer treball en solitari, i el començament d'una batalla legal que amb el temps el deixaria seriosament tocat, tant anímica, artística i econòmicament: Fogerty acabaria cedint tots els drets sobre el material de la Creedence a canvi de la seva carta de llibertat, perdent inevitablement milions de dòlars. Des d'aquest moment, el capo de Fantasy, Saul Zaentz, es convertiria en el seu gran enemic, mentre que la ferida amb el seu germà Tom es va fer encara més gran, en alinear-se aquest del costat de la companyia, que sí es va mostrar més que generosa amb el gran dels Fogerty. Quan Tom va morir al 1990, els dos germans havien estat incapaços de reconciliar-se.

Però cal rendir-se a l'evidència: aquest disc ha passat a la història per incloure l'incontestable himne Rockin’ All Over The World (molta gent pensa que es d’Status Quo que van ser els que el va popularitzar), el seu gran hit en solitari junt amb Centerfield, i Almost Saturday Night .Però el pitjor estava per arribar, reconeixent que estava massa absorbit pel seu conflicte amb Fantasy i no estava en condicions de compondre, gravar ni tocar en directe. Fogerty prendria la decisió d'apartar-se del mon, un retir voluntari que duraria deu anys.

John Fogerty & Bruce Springsteen - Rockin’ All Over The World

Centerfield (1985). El retorn de John Fogerty després d'una dècada d’exili no podia haver estat més afortunat. Centerfield el portava de nou al número 1 del Billboard nord-americà i, de fet, és l'àlbum més venut de la seva carrera. Va triar a la perfecció els seus singles: The Old Man Down The Road, un tema pur Creedence (això li ocasionaria, veurem, un seriós problema), Rock And Roll Girls i Centerfield el tema que donava nom al disc. La llarguíssima espera, havia merescut la pena. Mr. Greed, i la burleta Zanz Kant Danz (amb la seva lletra «Zanz Kant Danz but he’ll steal your money») eren dos atacs frontals i gens dissimulats contra Saul Zaentz, la qual cosa va provocar l'ira d'aquest. El poderós productor aconseguiria que el títol d'aquesta última fos canviat en posteriors edicions per Vanz Kant Danz, però la cosa no va acabar aquí: Fantasy, com a propietària dels drets al 100% de la Creedence, va demandar a Fogerty per plagiar Run Through The Jungle a The Old Man Down The Road. O sigui, per plagiar-se a si mateix. El polèmic procés judicial es va resoldre amb una rotunda victòria del músic sobre la companyia. Però si per alguna cosa pot sentir-se orgullós John Fogerty és de veure com el tema Centerfield, el seu particular homenatge al món del beisbol, es va convertir en un dels himnes esportius més populars d'USA.
  
John Fogerty – Centerfield

John Fogerty – The Old Man Down The Road

John Fogerty - Rock And Roll Girls

Eye Of The Zombie (1986). Tots els artistes, i totes les bandes tenen “el seu disc dolent”, i Fogerty  no és una excepció. El seu gloriós retorn després de deu anys de silenci va animar tant a Fogerty que no va voler esperar per tornar a tancar-se en un estudi, tractant de recuperar el temps perdut. Però aquesta vegada no ho faria sol: Eye Of The Zombie va ser el seu primer disc en solitari gravat amb una banda. 
Probablement els seus músics siguin els que menys culpa van tenir, però es dóna la circumstància que és un complet desastre. Una lamentable taca a la seva discografia. En lloc de dedicar-se a fer el que tan bé sap fer, Fogerty es perd en un embolic de teclats, sintetitzadors i bateries electròniques, que enterren encara més les virtuts que poguessin tenir aquestes nou composicions que, en qualsevol cas, tampoc estan entre el més inspirat del seu repertori. El desastre es va consumar quan en els concerts de presentació va decidir no interpretar ni una sola cançó de la Creedence. El desastre va ser tan majúscul que l'artista va haver de retirar-se de nou a llepar-se les ferides. I aquesta vegada trigaria més d'una dècada a tornar.
  
Blue Moon Swamp (1997). La tercera tornada de Fogerty, ja la definitiva, es faria esperar durant onze anys, però com va succeir amb Centerfield, el seu come-back va ser per la porta GRAN. Com quedava clar en el títol del disc, va suposar el seu retorn en GRAN al Swamp Rock, Southern Rock i la musica d’arrels. Però tot i retornar directament amb els seus anys més afortunats al capdavant de Creedence, ara sonava modern, actual, fresc i gens forçat. I el més important de tot, inspirat. A més, ara sí va saber envoltar-se d'excepcionals i prestigiosos músics, com els Howie Epstein, Phil Chen, Donald ‘Duck’ Dunn, Bob Glaub, John Clayton, Chester Thompson, Vinnie Colaiuta, Txad Smith o Kenny Aronoff que s'ha consagrat com el seu bateria habitual fins avui. Del disc, destaquen Hot Rod Heart, Joy Of My Life, dedicada a la seva dona Julie, el seu enèsim homenatge al country amb Blue Moon Nights, o Bring It Down To Jelly Roll, amb la qual s'atreveix fins i tot a posar-se stoniá, i un tema i que és el més a prop que ha estat mai del rock dur Walking Like A Hurricane.
  
John Fogerty - Hot Rod Heart

John Fogerty - Walking In A Hurricane

John Fogerty - Bring It Down To Jelly Roll

 
Premonition Live Concert (1997). Per commemorar la tornada triomfal, John Fogerty grava el que seria el seu primer directe en solitari. L'àlbum recull dos concerts gravats en els Warner Bros Studios els dies 12 i 13 de desembre de 1997, i inclou cançons de la seva carrera en solitari i de la seva etapa anterior amb Creedence Clearwater Revival. Imprescindible.

John Fogerty - Premonition Live Concert 1997 (Complete concert)

Deixa Vu All Over Again (2004). Que John Fogerty trigués set anys a publicar un nou disc d'estudi, no vol dir que tornés a amagar-se a la seva cova. Simplement, no va voler repetir el fracàs de Eye Of The Zombie i aquesta vegada va preferir prendre's les coses amb més calma. La decisió sembla encertada, doncs Deixa Vu All Over Again tornava a ser extraordinari, més calmat, o menys rabiós que Blue Moon Swamp en l’aspecte musical. Pocs mesos després de la seva publicació, Fogerty s'embarcaria amb el seu amic i admirador Bruce Springsteen en la gira Vote For Change, en suport del llavors candidat demòcrata a la presidència nord-americana John Kerry, o millor dit, en contra de la reelecció de George W. Bush. La ironia és que George Bush portés Centerfield (la cançó que titula l'àlbum de 1985) en el seu iPod. Tots m'ho deien i jo contestava: “Potser hauria d'escoltar les meves altres cançons". I aquest era també l'esperit que transmetia el disc, un al·legat antimilitarista. Fogerty torna a comptar amb músics d'excepció, amb Aronoff a la bateria “full time”, nous fitxatges com l'ex-Fletwood Mac Billy Burnette i convidats d'excepció com el mateix Mark Knopfler, que deixa el seu segell a Nobody’s Here Anymore. Però és en Deixa Vu (All Over Again), on més de 30 anys després d'haver aixecat la veu contra la guerra de Vietnam, Fogerty carrega contra la guerra de l'Iraq, evidenciant que les coses no han canviat. Ell encara segueix sent però aquell tossut, inconformista i rebel puto geni.
  
John Fogerty – DejaVu (All Over Again)

John Fogerty – Nobody's Here Anymore

Revival (2007). Entrat ja a la seixantena, es quan Fogerty s'ha mostrat més actiu que mai en tota la seva carrera sense contar els seus anys amb la Creedence. Potser l'arribada del seu sisè fill, al començament de la dècada, i l’esperadíssim final de la seva llarguíssima disputa amb Fantasy Records influïssin per revitalitzar el seu estat d'ànim. Després de la venda de Fantasy Records al 2004, els nous amos no van trigar a retornar-li els seus drets sobre el catàleg de la Creedence, la qual cosa va suposar una injecció de moral i econòmica bestial, i va provocar fins i tot el retorn de Fogerty a la companyia al 2005. Un nou directe The Long Road Home In Concert (2006) i aquest Revival van marcar el seu retorn a Fantasy. I l'àlbum és tot el que un podria esperar amb aquest títol: un retorn als orígens (tot i que ja ho portes fent els últims deu anys). Fogerty segueix sonant eternament jove, amb el seu to de veu pràcticament intacte, i la ràbia i les ganes de tocar els collons encara a flor de pell. Com en Long Dark Night i I Can’t Take It No More, on torna a bufetejar i sense contemplacions a Bush. Summer Of Love és un homenatge a una època i un moviment que, en realitat, a ell sempre li va anar gran, la nostàlgica Don’t You Wish It Was True, i la folkie Gunslinger. Encara que on Fogerty més intenta rendir comptes amb el seu passat, és a Creedence Song. Es la seva acceptació que, quan tens un llegat tan descomunal a les teves esquenes, no te’n pots escapar. 
  
John Fogerty - Don't You Wish It Was True

John Fogerty - Gunslinger

John Fogerty - Creedence Song

The Blue Ridge Rangers Rides Again (2009). Dos anys després de Revival, en una època en la qual Fogerty sembla més orgullós que mai amb el seu passat, publica una continuació del que fora el seu primer àlbum en solitari. En aquesta ocasió, a pesar que apareix completament sol a la portada, sí que va comptar amb els seus músics habituals per a la gravació. Amb el mateix plantejament 36 anys després, aquesta vegada no s’endinsa tant en la prehistòria del country i el folk nord-americà i fixa la seva mirada en clàssics dels anys 60 i 70, una selecció d’onze cançons d'una llista que va confeccionar amb l'ajuda del seu guitarra T-Bone Burnett. Paradise de John Prine, Garden Party de Rick Nelson (amb dos convidats d'excepció, Don Henley i Timothy B. Schmit dels Eagles), I Don’t Care de Buck Owens, Back Home Again de John Denver, Moody River de Pat Boone, Heaven’s Just a Sin Away de The Kendalls… i la cirereta del pastis, el When Will I Be Loved dels Everly Brothers, amb la col·laboració estel·lar de Bruce Springsteen.
 
John Fogerty & Bruce Springsteen - When Will I Be Loved

Wrote A Song For Everyone (2013). El 28 de maig, el dia en que complia 68 anys, John Fogerty publicava aquest disc. Dotze versions d'algunes de les seves millors o més aclamades cançons tant al capdavant de la Creedence com en solitari, i dos temes nous, gravats en companyia d'una llarga llista d'estrelles convidades. El millor del disc és que no son copies ni versions devaluades de les originals, sinó que en la seva majoria són revisions “adaptades” a l’estil de l’artista que fa el duet, que és el que el fa atractiu. Així, al costat dels dos temes nous, Mystic Highway i Train Of Fools, una col·lecció de joies, Lodi al costat dels seus fills Shane i Tyler Fogerty, una potentíssima i contundent Fortunate Son amb els Foo Fighters, Almost Saturday Night amb Keith Urban, Wrote A Song For Everyone amb Miranda Lambert i Tom Morello, Bad Moon Rising amb la Zac Brown Band, Long As I Can See The Light amb My Morning Jacket, Born On The Bayou amb Kid Rock, Someday Never Comes amb Dawes, Hot Rod Heart amb Brad Paisley, Have You Ever Seen The Rain? amb Alan Jackson i Proud Mary amb Jennifer Hudson, Allen Toussaint i la Rebirth Brass Band de Nova Orleans. I aquesta meravella que és Who’ll Stop The Rain, amb el gran, gran, gran Bob Seger. 
John Fogerty & Foo Fighters - Fortunate Son

John Fogerty & Bob Seger - Who'll stop the rain

Potser alguns només recordin o valorin la seva carrera amb la Creedence, és cert que sempre tindrà molt més pes el seu període al capdavant del mític quartet, tant per qualitat i transcendència com per producció (set discs d'estudi, sis d'ells obres mestres, en amb prou feines quatre anys amb la banda, enfront dels nou publicats amb el seu nom en els 40 anys següents). Però els qui ignorin o menyspreïn els seus anys post Creedence, estan cometent un immens error. Fins i tot m’atreveixo a dir que, l'última reunió nostàlgica que voldria veure seria la de la seva. Qui la necessita, tenint a un Fogerty que no ha perdut gens de les seves facultats, i està més actiu que mai. Perquè Fogerty ERA la Creedence. A més, el seu germà Tom va morir fa 25 anys. Tampoc els vull treure cap mèrit, però Stu Cook i Doug “Cosmo” Clifford eren dos músics molt bons, però no irreemplaçables, si afegim que van tenir la poca vergonya “d’engendrar allò” a mitjans dels 90, amb el qual encara avui dia malviuen, anomenat Creedence Clearwater Revisited. Prefereixo a un Fogerty envoltat d'excepcionals músics (com l'immens bateria Kenny Aronoff o el guitarra T-Bone Burnett) entre d’altres.

Perquè el seu estat de forma, ja als 70 anys, és simplement espectacular, i el seu llegat està a l'alçada de molt pocs. Com a icona, la seva imatge amb una guitarra permanentment penjada del coll i les seves eternes camises de quadres, és una de les més entranyables del rock’n’roll. John Fogerty, és un americà de cap a peus, però no ho entengueu malament. Difícilment trobarem una foto seva prenent-se unes cerveses amb Ted Nugent; ell pertany més al club de Bruce Springsteen (que l’admira tant que ha arribat a descriure’l com “el Hank Williams de la nostra generació”. L'Amèrica que retrata Fogerty és l'Amèrica d'aquest pobre diable nascut en els deprimits pantans de Bayou, Louisiana, aquest músic decadent que s'arrossega tocant pels bars de la irrellevant localitat de Lodi, aquest innocent noi que només somia amb que el seu entrenador de beisbol el deixi sortir uns minuts al camp, o aquests joves soldats que tornen al seu país en una caixa de fusta.
 
Comin' Down The Road The Concert At Royal Albert Hall DVD. El 24 de juny de 2008, Fogerty va tornar a tocar en directe al Royal Albert Hall, després d'oferir el seu últim concert amb els Creedence al 1971, per tancar la seva gira europea. “Es difícil d’imaginar el camí recorregut i tornar a ser aquí desprès de 37 anys. No tenia ni idea del que em depararia el futur. Puc assegurar que no pensava que trigaria tant a tornar. Moltes de les coses que van passar no van ser fàcils, i gran part d’elles hauria volgut que mai passessin. A vegades has de creure que les coses milloraran, encara que no sapiguem com. Aquesta nit es una celebració de la meva música i la meva recuperació personal”, explicava John Fogerty. Per a l’ocasió estrenava un tema nou amb el que obria el concert i que era tota una declaració d’intencions Comin' Down The Road.

John Fogerty - Comin' Down The Road

JOHN FOGERTY: COMIN' DOWN THE ROAD (DVD TRAILER)

Poques icones han trigat tant a tocar a l’estat Espanyol i Barcelona en particular com John Fogerty, hem de donar les gracies a Julie, la seva dona (i manager) que va voler visitar Barcelona i les obres de Gaudí en particular. Així doncs, i amb 40 anys de retard feia el seu debut a la capital catalana, amb mes de 60 anys però amb l’energia d’un “xaval” de 20, i es presentava el que s’ensumava (i així va ser)  com un dels concerts històrics de veritat. Mai de la vida m’hauria perdonat el no veure en directe un dels interpretes i compositors mes importants de la historia del rock. El preu de les entrades (per una sala com el Sant Jordi Club), era car, 60€. Es veu que la petició de Fogerty era un aforament no superior a 4.000 persones. Amb aquestes que ens vàrem dir, hem d’anar-hi sí o sí, si no el veiem ara, no el veurem mai més (com ha estat fins a dia d’avui, amb gires per Europa i Espanya, però no Catalunya). Expectació i nervis a les cues per entrar, ple total i emoció, moltes emocions, com poder veure a gent de 70 anys amb les seves dones, fills, amics i algun nét, com algú se l’hi escapava alguna llàgrima. Alguns d’aquests s'asseien davant nostre, i comentant el concert  amb ells i el preu car de les entrades em deien: no m’importa, només per veure i sentir aquest tio, pagaria ni que fossin 200€, encara que no els tingues i els hagués de demanar.

Gairebé dues hores de potència rockera que van sorprendre, i el repertori de luxe: Up around the bend, Green river, Sweet hitc-hiker, Who'll stop the rain, Lookin' out my backdoor, Run through the jungle, Born on the Bayou, Big train from Memphis, Don't you wish it was true, Joy of my life, Workin' on a building, Have you ever seen the rain, Keep on chooglin', Jambalaya, Hot rod heart, I put a spell on you, Cotton fields, I heard it thru the grapevine, Rock and roll girls, Down on the corner, Old man down the road, Fortunate son i els bissos Rockin' all over the world i Proud Mary. Brutal repertori, van faltar Travellin' band, Suzie Q i Midnight special. Però oi que l’hi podem perdonar?. Ara només esperar que no trigui 40 anys mes a tornar.

Lamentablement no hi ha cap enllaç per veure complert ni Comin' Down The Road The Concert At Royal Albert Hall (que es brutal), ni cap enllaç de qualitat mínima del de Barcelona. Aquí deixo però un enllaç d’aquella fantàstica gira, sencer i amb qualitat, per fer-vos una idea de com gairebé a la setantena les gastava aquest geni.

John Fogerty - Live '08 Soundstage Concert (Entire Show)

Nota a peu de pagina:

*Willy & The Poorboys - Creedence Tribute Band
Ens han visitat dues vegades, i han estat 2 shows fantàstics. Toquen espectacular, sonen perfecte, i sobretot ens van fer disfrutar molt. Una actuació d’un parell d’hores intens, de rock’n’roll i amb els Creedence. Una recomanació, quan tornin, no us els perdeu de cap manera, de veritat que val molt la pena.

Nomes volia fer aquest comentari, per que sempre hi ha allò de que “a Berga no es fa mai res”. I sí, sí que es fa, i bé. El preu de l’entrada un regal, 5 € (no hi ha excusa).
Per cert, la banda berguedana Vintage, que van ser els teloners, van estar de luxe!!!

La promoció al facebook de la banda:
03/05/2014 - La General (Berga)  Acabada d'arribar des de la Califòrnia de finals dels 60, la CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL es disposa a prendre l'escenari de La General, per primera vegada en viu i en directe a Berga, de la mà de WILLY & THE POORBOYS. ¿Llestos per tornar a Woodstock? ¿Are you ready to rock?
21/03/2015 - La General (Berga) WILLY & THE POORBOYS TORNEN A BERGA!!
Arribada des de la Califòrnia de finals dels 60, la CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL es disposa a prendre l'escenari de La General de la mà de WILLY & THE POORBOYS, una de les millors bandes tribut del panorama actual, en la seva GIRA 10 ANIVERSARI. I a més a més, també comptarem amb l'actuació de la banda de rock berguedana VINTAGE!.
L’agraïment de la banda al seu facebook: 
Gràcies berguedans i berguedanes!! Ahir va ser una gran nit de rock & roll !!

Willy & The Poorboys LIVE BIKINI BCN - Part 1/3

Willy & The Poorboys LIVE BIKINI BCN - Part 2/3

Willy & The Poorboys LIVE BIKINI BCN - Part 3/3