John Fogerty: L’ànima de Creedence Clearwater Revival, el geni que va «reinventar» la musica americana (Part 1)

John Fogerty: La seva carrera amb Creedence Clearwater Revival.

Curt i ras, Creedence Clearwater Revival es John Fogerty. A contracorrent de la música de la seva època, van sorgir a Califòrnia que a la fi dels anys 60 era l'epicentre del moviment hippie i la música psicodèlica. Sant Francisco veia néixer als Jefferson Airplane o els Grateful Dead, i a pocs quilòmetres, a El Cerrito, tres col·legues d'institut John Fogerty, Doug Clifford i Stu Cook, i el germà gran de John, Tom Fogerty, van decidir no deixar-se arrossegar per la nova onada, sinó simplement aferrar-se a les seves pròpies arrels.

Al 1964, en plena invasió britànica als USA amb The Beatles al capdavant, aconsegueixen signar un contracte amb la discogràfica Fantasy Records que, sense que ells ho sabessin, els canvia el seu nom per The Golliwogs, perquè pensaven que així sonava molt més anglès. Llancen al mercat set temes sense major transcendència ni audiència fins que al 1968, amb el seu últim senzill, Porterville, canvien de nou el nom per Creedence Clearwater Revival, aquesta vegada sí, triat per ells en record d'un amic de John anomenat Creedence i Clearwater per una marca de cervesa; ho van completar amb la paraula Revival (renovació, ressorgiment) perquè aquesta era la seva gran aspiració: tocar música d'arrels americanes!!. Revival és la paraula més important, solia dir John. És a partir de llavors quan inicien el seu camí al triomf, molt poc després del festival de Monterrey que va donar inici a l'era hippie, on grups com Grateful Dead marcaven el ritme de la música a Sant Francisco. Eren temps en què, excepte les bandes ja consagrades, no es pagava prou, pel que havien d'alternar la seva carrera musical amb altres treballs: Tom Fogerty en una empresa d'electricitat, el seu germà John d'oficinista en la discogràfica Fantasy, mentre Stu Cook i Doug Clifford també ho feien per pagar-se els seus estudis en una universitat local. Així van seguir durant un temps fins que John, ja consolidat a la banda com a guitarrista, cantant, compositor i productor, va tenir la genial idea de fer una versió psicodèlica del famós tema Susie Q, una cançó de Louisiana del cantant i guitarrista Dale Hawkins. El seu èxit va ser tal que fins i tot va començar a sonar amb força en les emissores abans de sortir al mercat. En realitat, el mèrit va ser dels discjòqueis de ràdio com a mostra de gratitud pel suport dels Credence en un concert a una vaga pels seus drets.

Al marge dels moviments musicals que es produïen al seu al voltant, la Creedence Clearwater Revival s’endinsava en les arrels clàssiques del rock americà, en els sons pantanosos del seu entorn que tan bé reflectien les composicions del seu líder John Fogerty. La seva visió del rock conté essències blues, country i fins i tot pop, aconseguint una barreja musical que tan característic feia el so de la Creedence. En el fons, no van ser més que hereus del veritable so americà, el R&B i el blues d'una Amèrica negra que sonava cada nit al tocadiscs de la casa dels Fogerty. Mites del Delta del Mississipi com Robert Johnson, Bo Diddley i Muddy Waters feien somiar a John amb viatges pels llacs de Tennesse, vaixells amb destí New Orleáns i camps sembrats de plantacions de cotó.

Hi ha bandes, que només sentir la seva música ens traslladen, no només a l'època, sinó també al seu lloc de creació. Quan s'escolta qualsevol dels clàssics de Creedence Clearwater Revival, de seguida et pots imaginar creuar USA de costa a costa per la famosa Ruta 66, de Chicago (Illinois), travessant Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, New Mexico, Arizona i Califòrnia, fins a finalitzar a Los Angeles; gairebé 4000 Km on conflueixen riffs de guitarra, el blues, el country, el soul i fins i tot el folk. Pur sabor americà i, a més, genuí, i del bo!!. Pocs grups poden presumir de tenir una carrera tan curta, i a l’hora tan plena d'èxits. Com deia Bruce Springsteen per a la revista Rolling Stone: “A la fi dels seixanta i a primers dels setanta, Creedence no era la banda més hippie del món… era la millor”. “Proud Mary sempre serà un dels temes emblemàtics dels 60”. 

John Fogerty & Bruce Springsteen - Proud Mary

No se sap molt bé per què, amb Creedence Clearwater Revival va ocórrer un fenomen molt curiós: malgrat no tenir cap perfil polític, diverses de les seves cançons van reflectir el pensament de moltes persones, com per exemple, la percepció sobre la guerra de Vietnam. Va succeir amb Fortunate Son i Who’ll Stop The Rain, que encara avui segueixen representant aquests ideals per a alguns.

Els Creedence van ser la veu d'una generació i d'una classe en particular, l'obrera, que va fer de les mítiques Fortunate Son o Who’ll Stop The Rain els seus cants de protesta. Per aquesta gent, el cabreig era l'única opció en veure com es dessagnaven els seus pobles amb cada cadàver que tornava (o no) de Vietnam. Una classe social a la qual, li agradava escoltar a John Fogerty dir que Fortunate Son era «un assumpte personal entre ell i Richard Nixon». Sempre es van declarar en contra de la guerra de Vietnam. Cal dir també, que John Fogerty també criticava el fenomen contrari; com quan perplex pel menyspreu amb el qual molts joves tractaven als soldats que tornaven de la guerra: “He vist a joves amb el cabell llarg escopint als soldats que tornaven del sud-est asiàtic i vaig pensar: “Què “gilipolles”! A ell el van enganxar i a tu no”. Uns pensaments que van trigar molt poc a fer-se cançó amb Fortunate Son i que deia: “No sóc jo, no sóc jo, el fill afortunat”, al·ludint a lo fàcil que ho tenien alguns joves de famílies riques per no ser reclutats. Un altre dels seus temes que es va relacionar durant molt temps amb la guerra de Vietnam va ser Run Through The Jungle” un dels grans èxits de l'àlbum Cosmo’s Factory. En aquesta ocasió però John Fogerty ho va desmentir més tard en una entrevista: “Crec que molta gent ho va pensar així per la coincidència en el temps, però jo em referia a Amèrica i la proliferació d'armes, registrades o no. 

Creedence Clearwater Revival van ser uns dels convidats del mític festival de Woodstock el 1969. «”Tios xungos” esperant a ser reclutats, camioners perduts, universitàries, obrers i hippies» ballaven al seu ritme als bars dels suburbis de New Jersey, segons explica Bruce Springsteen. 
Els va tocar sortir molt de matinada després de l'actuació de Grateful Dead, i les seves crítiques no es van fer esperar: “Vam haver d'actuar després del grup que va adormir mig milió de persones. No vaig aconseguir despertar ningú amb la nostra música. Era una escena dantesca: centenars de milers de cossos adormits i entrellaçats en el fang”. La veritat és que la sort no els va acompanyar i tant va ser el seu cabreig que al final van sol·licitar no aparèixer en la pel·lícula.
  

Creedence Clearwater Revival (1968) és el primer àlbum amb el mateix nom que la banda havia adoptat per llançar el seu disc gran. El disc és un notable treball dominat per John que conté els covers I Put A Spell On You i Susie Q. Va convertir el Susie Q de Dale Hawkins en una espectacular peça de més vuit minuts, aconseguint el seu primer èxit a les llistes. La veritable joia d'aquest disc és la peça que obre l'àlbum: I Put A Spell On You, una de les cançons amb més versions de la història, però aquesta és la millor. A partir de l'esquelet de l'original de Screaming Jay Hawkins, Fogerty construeix un himne diabòlic que desprèn sensualitat i nervi, i fa treure foc de les cordes de la seva guitarra. 

John Fogerty - I Put a Spell on You

John Fogerty - Suzie Q

L'any 1969 va resultar clau per a la banda californiana amb un genial John Fogerty desplegant tota la seva capacitat com a compositor per convertir al seu grup en un dels GRANS del rock mundial, aconseguint per fi el reconeixement massiu amb tres discs “acollonants”, publicats en només onze mesos, i ser convidats als dos esdeveniments més importants d’aquell estiu, l'Atlanta Pop Festival i l'històric Woodstock. 
  

Bayou Country (1969) conté el seu primer gran èxit, el single Proud Mary que entraria en els primers llocs de les llistes nord-americanes i britàniques convertint-se en una de les cançons més importants de l'any. Per a Bob Dylan, Proud Mary va ser la millor cançó de 1969. Costa de creure que l'origen de la banda i tots els seus membres eren de Califòrnia, i que acabarien erigint-se en els màxims exponents del gènere Southern Rock i Swamp Rock. A l’àlbum es fa present amb temes com Born On The Bayou, Bootleg o Keep On Chooglin. Sis dels set temes de l'àlbum porten la firma Fogerty (l'altre es una potent versió guitarrera del Good Golly Miss Molly de Little Richard).

John Fogerty - Born On The Bayou

John Fogerty - Proud Mary

 
Green River (1969), segon disc de la trilogia del 69, publicat només set mesos després del seu segon àlbum, i deu dies abans de la seva actuació al festival de Woodstock. Un extraordinari àlbum de curta durada (menys de mitja hora) que incloïa altres senzills de gran èxit com Bad Moon Rising o el títol homònim del disc. Excel·lents cançons com la balada Wrote Song For Everyone o Lodi mostraven la maduresa de John Fogerty com a compositor i vocalista. Fogerty tornava a firmar vuit dels nou temes del disc, que es tancava amb una versió del clàssic de R&B The Night Time Is The Right Time, de Nappy Brown. Magistral.

John Fogerty - Bad Moon Rising

John Fogerty – Lodi

  

Willy & The Poor Boys (1969) va ser últim disc de la trilogia a l'any de la seva consagració i una obra mestra. És un disc imprescindible, amb atacs a la guerra del Vietnam i diversos comentaris socials en grans temes com Fortunate Son, Down On The Corner, It Came Out Of The Sky, Cotton Fields, Poorboy Shuffle, Don’t Look Now o Effigy. Vuit dels deu temes que incloïa l’àlbum estaven firmats pel senyor Fogerty, i el clàssic popular The Midnight Special, que quedaria a partir de llavors associat ja per sempre a la Creedence Clearwater Revival.

John Fogerty & Bruce Springsteen - Fortunate Son 

John Fogerty - The Midnight Special

John Fogerty - Down On The Corner

El 14 d’Abril de 1970 va ser la data de la mítica actuació al Royal Albert Hall de Londres, dins de la seva primera gira europea, i de presentació del disc Willy & The Poor Boys i estaven a punt de treure la seva obra mestra Cosmos Factory. És a dir, estaven en la seva màxima esplendor. Amb un setlist que tomba d’esquena i que és un clàssic darrere l'altre. La banda està esplèndida però el que destaca per sobre de tots és un jove John Fogerty, que demostra en tot moment ser la veritable ànima de la Creedence.

1-Born on the Bayou
2-Green River
3-Tombstone Shadow
4-Travellin' Band
5-Fortunate Son
6-Commotion
7-Midnight Special
8-Bad Moon Risin'
9-Proud Mary
10-Night Time is the Right Time
11-Good Golly Miss Molly
12-Keep on Chooglin'

Creedence Clearwater Revival - Royal Albert Hall 1970 Part 1  

Creedence Clearwater Revival - Royal Albert Hall 1970 Part 2

  

Cosmos Factory (1970)
El geni John Fogerty firmava set dels onze temes, i quatre  covers arrodonien el disc. John i els seus retien homenatge al rock’n’roll, rockabilly i R&B dels 50, actualitzant-ho al so dels 70’s, amb les versions del Before You Accuse Me de Bo Diddley, el Ooby Dooby de Roy Orbison o el My Baby Left Me d'Arthur Crudup, però sobretot amb el potentíssim himne autobiogràfic Travelin’ Band. La resta de material és Creedence al seu millor moment. El seu retorn al rock pantanós i compromès amb Run Through The Jungle, una peça de country Lookin’ Out My Back Door, la seva mastodòntica versió d'onze minuts de el I Heard It Through The Grapevine de Marvin Gaye, amb la qual inventaven un nou gènere, el Swamp Soul, i dues meravelloses balades, Long As I Can See The Light i Who’ll Stop The Rain, això són paraules majors. A l'abril de l'any de l'edició d'aquest disc van tocar al Royal Albert Hall de Londres. Com anècdota, aquesta es la cinta que ‘El Nota’ escolta, i tant l’hi emprenyarà que després l’hi robin, en una de les escenes més memorables de la pel·lícula El gran Lebowski.

John Fogerty - Travelin’ Band

John Fogerty - Who'll Stop The Rain

John Fogerty - Run Through The Jungle

 
Pendulum (1970) no va aconseguir l’èxit dels seus discs anteriors malgrat ser un excel·lent treball. Pendulum és l'únic disc de la banda que no hi ha ni una sola versió, els deu temes son firmats per John. Cançons com Have You Ever Seen The Rain?, Pagan Baby, Chameleon, It’s Just A Thought o Hey Tonight així ho confirmen.

La gelosia de Tom Fogerty cap al seu germà menor, que ho feia absolutament tot i tot bé, i el seu descontentament perquè cap de les composicions que els presentava als seus companys acabava enregistrada a cap àlbum, començava a crear tensions en la convivència del grup. Tom se sentia desplaçat i sense cap protagonisme, ell havia estat el fundador del grup (al començament es deien Tom Fogerty & The Blue Velvets) i principal compositor en els seus anys inicials, es mostrava poc conforme a continuar si el predomini del seu germà continuava. John va intentar democratitzar la Creedence concedint major participació als altres components però Tom no va acceptar la proposta i va marxar del grup per començar una carrera en solitari que va iniciar amb el disc Tom Fogerty (1972) però que no va obtenir massa repercussió.

John Fogerty - Have You Ever Seen The Rain

John Fogerty - Hey Tonight

  

Mardi Grass (1972)
Els tres membres restants de la Creedence van gravar el seu disc més fluix en el qual Clifford i Cook van compartir crèdits en la composició i en la producció al costat de John. Va ser un fracàs i va demostrar que sense la figura de John Fogerty, l’èxit de Creedence Clearwater Revival mai hagués existit. John Fogerty firmava quatre temes (tres originals i una versió simplement correcta, el Hello Mary Lou popularitzat en el seu moment per Ricky Nelson). Però quin “temassos”: un Lookin’ For A Reason que sembla un regal del mateix Hank Williams, la commovedora Someday Never Comes, que estaria sens dubte entre el millor que ha escrit en la seva vida, i el tancament amb Sweet Hitch-Hiker, la cançó més sòlida i rocosa de la seva discografia (amb el permís de Travelin’ Band). Les gires continuaven amb èxit i així van publicar el directe Live In Europe (1974), que recollia actuacions realitzades l'any 1971 (ja sense Tom) pel vell continent. El disc el va editar Fantasy Records quan la banda ja estava dissolta, doncs la Creedence s’havia trencat a l'estiu de 1972. Amb els anys, Fogerty ha acabat confessant que ell sempre va haver d'encarregar-se absolutament de tot mentre la resta de la banda, almenys per a ell, no van ser més que un llast. 

En el fons, la història de Creedence Clearwater Revival es plena de continuats desacords. John Fogerty recorda que durant l'enregistrament del seu segon àlbum, Bayou Country (1969), ja hi havia tensions: “Vam tenir enfrontaments seriosos, tots volien cantar, compondre, fer els seus propis arranjaments….Tot això després de deu anys de bregar per arribar al cim. Ara el focus estava sobre nosaltres i els vaig dir als nois: Si la caguem ara, els focus aniran cap a The Eagles o a qualsevol un altre. Jo no vull tornar a rentar cotxes”. 

John Fogerty - Sweet Hitch-Hiker

John Fogerty & Dawes - Someday Never Comes 

John va començar una reeixida però poc fructífera (a causa de problemes legals) carrera en solitari i Stu Cook (va estar amb la banda Southern Pacific) i Doug Clifford van formar la Creedence Clearwater Revisited per girar cantant els antics temes de la Creedence. Lamentablement, Tom Fogerty va morir el 6 de desembre de 1990 a causa d'una tuberculosi per una infecció de virus de quiròfan, frustrant una possible reunió dels quatre membres d'una de les millors formacions de la història del rock nord-americà. Cal dir també que John Fogerty, va rebutjar diverses propostes dels seus antics companys per reunir-se 

(Fi de la primera part. Continuarà...)