Aquell mil·límetre cúbic d'humanitat

Hi ha un dia, un moment, en què paradigmes que sempre havien fonamentat els teus prejudicis, es dissolen en el mil·límetre cúbic d'una llàgrima. I és que, sí, tots som diferents, però en el fons, i afortunadament, no deixem de ser humans.

El Joan sempre havia defensat l'Enric, el seu cosí gran, dels comentaris de tots aquells que el destrossaven per prepotent, per distant, per fred, per mesquí, per arrogant, per superb, per insensible, per desarrelat i per tot; replicant als seus interlocutors amb acusacions d'enveja i insinuacions de complexes d'inferioritat. Tanmateix, ell tampoc podia evitar sentir, més o menys, el mateix que els altres, malgrat s'imposés el sentit comú per comportar-se justament.

L'Enric havia arribat a director general de la delegació al sud d'Europa d'una multinacional americana líder en infraestructures per a la generació i transmissió d'energia elèctrica, havent sortit del mateix poble que ell i que tots els que el criticaven, família i antics amics. De fet, no estava escrit enlloc que una persona amb el seu origen estés incapacitat per ocupar un càrrec com el d'ell, però el salt social que li havia comportat el distanciava de tots els altres. Jugaven lligues diferents i l'Enric no s'estava de mostrar-ho i demostrar-ho amb tot el què lluïa i el seu comportament altiu.

El Joan el defensava, però, en el fons, també l'envejava i l'odiava visceralment. No ho exterioritzava, però s'alegrava quan veia que les accions d'aquell monstre americà que dirigia el seu cosí baixaven, o llegia a la premsa econòmica que havien perdut alguna concessió.

La premsa econòmica?? Se li enfotia l'economia al Joan, però no es podia estar de llegir-la cada dia, esperant trobar-hi ensopegades del seu parent.

Quan l'Enric pujava al poble, no es deixava veure. Anava a casa dels pares, hi dinava i tornaven a marxar amb la seva dona "pija" i les seves dues nenes "pijíssimes", sense dir mai res a ningú. Només sabies que hi eren pel Mercedes últim model que hi havia aparcat de qualsevol manera, fent nosa a tots els altres cotxes del veïnat, davant l'entrada del domicili familiar.

Era prepotent, distant, mesquí i tot allò que li deia tothom. Però, en realitat, si ho pensava fredament, quan feia us del seu sentit comú i provava de ser just, ell tampoc li havia tornat a donar cap oportunitat des que va marxar a viure a ciutat. Era fora del seu abast i el saludava si ocasionalment es trobaven pel carrer, però mai s'hi parava. I és que era diferent... s'havia tornat diferent i en feia ostentació, caram!

Quan es va morir la tieta, la mare de l'Enric, i va anar al tanatori a donar el condol, en Joan va allargar-li la mà i ell, l'home arrogant, superb i insensible, el va abraçar plorant i no el va deixar anar fins al cap d'una bona estona. No es van dir res més.

De tornada a casa amb el cotxe, en Joan no es podia treure el seu cosí del pensament i que, per primera vegada des de feia potser vint anys, no havia hagut d'aixecar el cap per mirar-se'l i li havia pogut veure perfectament els ulls...

i aquella llàgrima de dolor que els havia retornat 
a la més humana realitat.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.