Un microbi i la gran bèstia

Li van dir que era necessària, imprescindible, important… però no s'ho va creure ni poc ni gaire. Què podia fer una sola i minúscula persona diluïda en l'oceà d'una humanitat de més de vuit mil milions d'individus? Quina transcendència podia arribar a tenir el gest d'un microbi insignificant com ella?
 
La personeta hi pensava i li feia gràcia i tot l'afirmació amb què la volien convèncer. I hi pensava i hi pensava, fins que, al final, acabava emprenyant-se amb aquella apegalosa ingenuïtat, no sabia si hipòcrita o cobarda. Ella ho veia clar i no deixaria que l'entabanessin amb aquelles lliçons morals tan puerils, tan a prop del dogma com lluny de la reflexió reposada.
 
Perquè, sí, ja ho va dir el poeta que el camí es fa caminant. Però quan el camí no porta enlloc, de què serveix moure’s molt, moure's poc o, definitivament, aturar-se?
 
Es va asseure vora el riu, es va treure les sabates i va ficar els peus dins l'aigua, desitjant que el fred a la pell fos prou insuportable per fer-li marxar del cap totes aquelles collonades. I va estar-s'hi molta estona, deixant que la vida fluís amb el corrent, ignorant, no important-li, ni el temps que li quedava ni on, finalment, desembocava.
 
Fins que algú més gran es va asseure al seu costat i li va preguntar què li passava.
 
Desconfiada, no li va voler dir res. Però aquella afable i anciana companyia li va inspirar confiança i va acabar per explicar-li tot allò de ser necessària, imprescindible i important, i el contrasentit que suposava, tenint en compte la proporció microscòpica del seu tamany entremig de tota la massa humana.
 
La persona sàvia li va escoltar reposadament el raonament i, sense cap tipus de paternalisme ni condescendència en el seu to, li va acceptar la seva diminuta condició, però incorporant un matís decisiu per capgirar aquella conclusió tan derrotista i derrotada. I és que, un microbi pot ser irrellevant, però, si actua, pot arribar a ser la causa d'una infecció definitiva i mortal, capaç de fer patir i acabar amb la bèstia més bèstia, mala bèstia i més gran.
 

Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, actor i activista cultural. Ha publicat poesia, narrativa, literatura infantil i teatre, essent aquesta última disciplina per la qual ha estat més reconegut, amb diferents premis i estrenes, arreu dels Països Catalans. És lletrista de cançons i col·labora habitualment en la direcció i conducció d'actes culturals o benèfics. Enamorat de l'Àfrica, ha estat en més d'una dotzena de països d'aquest continent, cooperant amb l'organització "Viatgers sense Fronteres" que va presidir durant setze anys.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.